 |
| La bacanal dels andris |
Els ritus pagans van travessar el cristianisme i Dionís -generalment com el Bacus romà- va perviure amb més o menys secret a la imaginació europea. Quan el Renaixement va voler seguir el mestratge de l’antiguitat, Bacus, sovint amb la seva estimada Ariadna, es va convertir en una referència llibertària i lúdica per als artistes que cercaven les noves formes expressives. Sobretot va haver-hi una ciutat, Venècia, carnavalesca com cap altra, que va rendir culte al déu del vi. Giovanni Bellini va iniciar la tradició; Ticià la va culminar amb tres grans obres dedicades al tema.
Destaca, per a mi, La bacanal dels andris, pintura d’esplèndida sensualitat on la composició grupal reflecteix la mateixa atmosfera descrita per Eurípides. Tot és ball i moviment, a excepció del silè que dorm al turó i de la voluptuosa nimfa que, en un primer pla, recorda les venus del mateix Ticià. Als peus de la nimfa, a la partitura, es llegeix: “Qui boyt et ne reboyt il ne seet que boyre soit” (qui beu i no repeteix no sap el que és beure).
Rafael Argullol, El desig del déu que riu, Ara, 15/03/2015