BLOCS DE FILOSOFIA » L'home que mira

« Expand/Collapse

L'home que mira (26 unread)

April 19, 2012
18:48
Moltes gràcies
» ‎ L'home que mira

De debò, moltes gràcies per aquest comentari.

[ccaa.elpais.com]
April 10, 2012
23:10
14 d’abril per la filosofia
» ‎ L'home que mira

Davant el perill de desaparició de l’ètica a Secundària i contra la marginació de la filosofia al batxillerat, el 14 d’abril concentració i cercavila de protesta a Barcelona. Comença a les 11 del matí a l’Ateneu Barcelonès i durarà fins quarts de dues (davant la catedral). Us hi esperem.

[adhocfilo.wordpress.com]
April 01, 2012
23:40
Per un debat polític que sigui debat
» ‎ L'home que mira

L’admirat John Stuart Mill al primer paràgraf del cap. III de Sobre la llibertat va dir que una cosa era escriure a la premsa que ‘els comerciants de blat fan morir de fam els pobres’ i una altra excitar en una assemblea un munt de persones furioses contra els comerciants de blat - i que això havia de ser ‘justament castigat’.

I continuava: Siguin del tipus que siguin, els actes que de manera injustificada perjudiquen altres persones poden ser, i en la majoria dels casos han de ser, controlats per sentiments actius de desaprovació i per la interferència activa de la humanitat si és necessari.

No tot s’hi val. Va essent hora d’aplicar amb claredat aquest principi no només als qui desencaden la violència als carrers amparant-se en una manifestació (siguin antisistemes o provocadors a sou), sinó també a alguns idiotes que corren per fòrums d’internet creient que tenen patent de cors. Precisament perquè les coses estan prou fotudes, evitar fer coses a cap calent ha de ser una obligació de tots a hores d’ara.
March 26, 2012
8:15
Sensacional
» ‎ L'home que mira

El Congrés de Convergència ha acordat iniciar el viatge a Ítaca. Val a dir un viatge que és preferible que duri molts anys. Ítica és una illa grega, ja se sap. Retorna la il·lusió!
March 25, 2012
22:37
Potser perquè estava llegint Mrozek
» ‎ L'home que mira

Potser és que aquesta tarda estava llegint Slawomir Mrozek (un contista polonès genial!), però se m’ha acudit pensar que si fos director d’un zoològic, Artur Mas retallaria el coll de la jirafa.

[www.acantilado.es]
March 04, 2012
18:54
Greu
» ‎ L'home que mira

Voleu que us expliqui perquè aquest país està paralitzat? Doncs perquè la gent no llegeix i qui no llegeix no pensa. Així de clar. Només un exemple. L’ONU va presentar el darrer dia de gener d’enguany l’informe. Resilient people, resilient planet: a future worth choosing. És la diagnosi més pesimista i més radical que ha fet aquest organisme en anys i constitueix la base dels debats de Rio+20.

Qui se n’ha fet ressò a Catalunya? Ningú, excepte la Fundació Catdem. I després voleu estar en el debat de la modernitat? Vinga, siusplau, poseu-vos al dia!

[www.un.org]
December 18, 2011
16:18
Ha mort Havel
» ‎ L'home que mira

Arribo a casa i em diuen que ha mort Václav Havel. Sempre tindré un deute intel·lectual amb el seu magnífic Viure en la mentida i amb el volum L’ètica i la política (Jordi Pujol, Václav Havel, Richard von Wëizächer) de 1995. Li ha faltat molt poc per ser el gran pensador polític de l’Est d’Europa i em sap greu que ara només el recordaran els neocons més tronats. Estúpidament, va llançar el seu crèdit per la borda defensant l’invasió d’Iraq en un article (signat amb el bombero-torero José-María Aznar) que és un prodigi de la més trista ceguesa. Però queda el seu gest de resistent. I queda, evidentment, el millor Patocka que vam llegir per ell.

[www.alcoberro.info]
December 16, 2011
9:59
Quin any!
» ‎ L'home que mira

S’escolen els últims dies del primer any del pessimisme. Tanco carpetes d’un any que tancarà moltes carpetes. Si em posés pedant tindria la sensació que enguany he vist fallar moltes coses, però curiosament m’afecta poc: el justet per deixar-ho escrit i per anar a una altra cosa. Fins aquí cap problema perquè fa anys que vaig aprendre a reinventar-me. Pitjors van ser aquells anys preolímpics quan un munt de cínics professionals feien mans i mànegues per situar-se i jo em vaig tancar a la biblioteca.

Ha estat un any cansat: en política he canviat el meu vot (per primer cop en més de vint-i-cinc anys he deixat de votar Esquerra Republicana i tal com van les coses intueixo que em costarà força anys tornar-hi). A nivell lingüístic ha estat l’any en què he penjat menys textos en catalana llengua al meu web (n’estic fins més amunt de no rebre ni el més mínim agraïment pel que durant deu anys he fet pel català en filosofia a la xarxa -una cosa és treballar gratis i l’altre és sentir-te estafat). Quasi he tancat el bloc, perquè no vull anar per la vida amb cara d’indignat de pandereta (els indignats aquest any han estat d’un ridi i d’una manca de seriositat indignant). A més, ara ja no és temps de blocs i tampoc no em vull introduir el cap xarxa social.

Tampoc no he pogut passar Rosh Hannah a Jerusalem. Ni he pogut programar tanta filosofia a l’Ateneu com hauria volgut (i no per culpa meva); ha plogut poc i no ha estat un bon any d’oli (tot i que continuo amb prou diners per comprar corbates i per beure xampany francès, coses molt indicades per tocar la moral dels enemics). Fins aquí el que no he fet. A més, aquest any he descobert que tinc enemics. M’agafa tard i em cansa.

Per sort, la felicitat depén de tenir una biblioteca i un jardí. I J. i els nens. I un bitllet de tren o d’avió.
December 03, 2011
10:57
Marina Rossell canta Moustaki
» ‎ L'home que mira

Avui que J. és a Venècia i jo em desperto tot sol a Barcelona, miro de passar-me la nostàlgia d’ella amb el disc de versions de Moustaki que acaba de publicar Marina Rossell. Magnífic. À ne pas manquer. Nosaltres que detestem Europa i estem profundament a favor del Mediterrani necessitavem un disc com aquest. Totes les mentides neixen a les muntanyes on tenen estatge els déus, totes les misèries són possibles on no arriba la llum solar. La mar, en canvi, és el lloc de la paraula humana. En aquest temps de misèria, les cançons de Moustaki em duu a la boca gust de salabror. Olor de J.

Em refugio a la biblioteca amb les notes del disc encara a les orelles. I m’imagino J. pels carrerons de Ca’Rezzonico. T’estimo: danse tant que tu peux danser! Aquesta tarda escoltaré 30 minuts de música a l’Ateneu i soparé a casa. Petons.
October 06, 2011
21:08
Ho deia Tato Bores
» ‎ L'home que mira

“…yo no tengo miedo a opinar, tengo miedo de convertirme en otro imbécil más que por el hecho de ser notorio se cree que al público le interesa su opinión. ¿Por qué un artista o un tipo notorio tiene que andar diagnosticando, tirando la precisa? ¿Acaso uno por tener un cacho de fama sabe más que un albañil, que un colectivero? Por favor, dejémonos de jorobar…”
May 19, 2011
18:24
Pel que s’ha de veure!
» ‎ L'home que mira

L’home que mira té una mala relació amb la primavera. Seria llarg explicar per què. Ens tornarem a veure, potser, al setembre.
March 18, 2011
9:07
Ateneu sense límits
» ‎ L'home que mira

Moltes gràcies a tots els qui heu votat la candidatura Ateneu sense límits presidida per Francesc Cabana, amb Lluís Reales i Pilar de Torres en les dues vicepresidències i amb mi mateix com a responsable de la Biblioteca.

Gràcies molt especials a la gent més jove de la candidatura, Bernat Dedéu, Anna Punsoda i Gullem Carbonell perquè són un símbol de la Catalunya ferma i desacomplexada que volem. I un gràcies encara molt més especial a les 543 persones que m’han convertit en el membre de la candidatura amb més vot. Ara mateix no sé què més dir. El més important (hi estem tots d’acord) no és dir res, sinó mirar d’estar a l’altura de la feina. Perquè se’ns gira feina. En aquest link trobareu la crònica de la campanya:

http://atnsenselimits.wordpress.com

ç
March 04, 2011
9:45
Independentisme de puta pena
» ‎ L'home que mira

Un dels espectacles més penosos que he vist en la meva vida és el de la baralla constant de l’independentisme. Sempre havia cregut que el radicalisme verbalista i idiota era una mena de malaltia infantil de l’independentisme i que un dia o altra es curaria. Les coses en la vida pugen i baixen. Però a senyors entre cinquanta i seixanta anys queda com de molt mal gust recomanar-los el pediatra. L’infantilisme independentista és com una condemna de Sísif i en podria explicar tantes històries miserables en trenta anys llargs que avui de bon matí he decidit que ja en tinc prou. No en passo ni una més.

El descrèdit, el caïnisme i la frivolitat, per usar els mots de Toni Soler a l’Ara ha aconseguit superar els extrems de la pornografia política més dura. No compteu amb mi per parlar seriosament d’en Laporta, d’en López Tena, d’en Carod o d’en Puigcercós. I encara menys de tota la colla de sonats que estan a Solidaritat per la Independència i haurien d’anar de pet al manicomi. Em van venir unes arcades insoportables. Que s’ho facin. Me’n vaig a casa i apa siau.

Nota lingüística ARCADES: Contracció de les vies digestives altes que acompanya les nàusees i precedeix sovint els vòmits. DIEC2
February 19, 2011
0:34
Dimarts; Mazzarino a l’Ateneu
» ‎ L'home que mira

Dimarts a l’Ateneu Barcelonès es presenta el meu clàssic. La reedició del Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino, que ja es va publicar fa vint anys a la benemèrita editorial El Llamp. Un llibre per estimar i odiar al mateix temps. I per entendre com es pot fer de necessitat virtut. Hi hauran l’Oriol Ponsatí i en Joan-Manuel Del Pozo (polític en actiu, exconseller de la Generalitat i traductor de la Utopia de Thomas More). Parlarem sobre polítiques, barroc, realisme i utopia. Us hi esperem.

I ja el podeu comprar a Internet:

[www.llibres.cat]
February 17, 2011
23:13
Eleccions a l’Ateneu Barcelonès
» ‎ L'home que mira

Comença la campanya electoral a l’Ateneu Barcelonès. N’haurem d’anar parlant perquè el que hi ha en joc és la consolidació d’un projecte seriós. Els qui volem un Ateneu sense límits ens trobem ja a la xarxa, buscant com sempre la complicitat de tothom. Us hi esperem:

Blog: [atnsenselimits.wordpress.com]
Twitter: usuari @atnsenselimits
Facebook: Busqueu la pàgina “atn sense limits” i cliqueu “m’agrada”
February 13, 2011
15:40
Populisme
» ‎ L'home que mira

Un dels errors més greus de l’oposició a Jordi Pujol fou tractar-lo de populista sense definir mai què caram significa el mot. Fins i tot algun insigne sociòleg socialista el va comparar (santa Lluuuuúcia!) a Perón sense adonar-se que Pujol ni era militar, ni controlava cap sindicat, ni va fer un cop d’Estat, ni tenia una dona locutora de ràdio.

Per contribuir a la clarificació del populisme com a concepte polític no estaria de més recordar que si el populisme significa augmentar l’autoestima del poble, llavors no pot estar absent de cap política democràtica. Qui estima la democràcia, estima el poble. I democràcia vol dir confiança en el poble. Ja sé que dit així tot sembla altisonant, però és el que hi ha. El populisme com a tal no existeix. Hi haurà, en tot cas, populismes en plural, molt diferents i cadascun amb els seus matisos.

Potser els dos matisos més complicats del concepte apareixen quan es vol contraposar el poble a les élites (però que hi ha élites suposadament progres capaces de menysprear el poble és evident a Catalunya des del temps de la gauche divine) i quan un dirigent polític pretén aparèixer com a intèrpret privilegiat de l’ànima del poble. Que de l’actual descomposició cultural del socialisme en surti un populisme insofrible és una de les possibilitats a tenir en compte. Fraga, Guerra, Bono són exemples fefaents que el populisme té una llarga vida.
February 04, 2011
19:06
Societats decents
» ‎ L'home que mira

A les primeres línies de la Introducció al seu llibre LA SOCIEDAD DECENTE (ed. original, 1996, trad. española, 1997), el filòsof comunitarista (i jueu) Avishai Margalit diu textualment: «Distingo entre una sociedad decente y una sociedad civilizada. Una sociedad civilizada es aquella cuyos miembros no se humillan unos a otros, mientras que una sociedad decente es aquella cuyas instituciones no humillan a las personas». Després de la sentencia del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, Espanya ha deixat de ser una societat decent en la mesura que la gent s’ha sentit humiliada i qualsevol que vegi Tele 5 sap que no estem vivint tampoc una societat civilitzada. Què hem de fer, doncs, les persones decents i civilitzades? Marxem i ho deixem per inútil? Intentem el darrer combat? Margalit fa una confe dilluns a Barcelona. No sé si algú la plantejarà aquesta pregunta.
18:41
Mesures justes
» ‎ L'home que mira

Quan l’home que mira sent parlar de mesures justes al govern, no pot deixar de recordar aquell passatge de Les Lleis en què Plató declara que la constitució espartana és conforme a la ‘justa mesura’ (to metrion), perquè uneix a la institució reial el consell dels ancians.
January 31, 2011
23:35
Els clàssics
» ‎ L'home que mira

Una cosa que francament m’emprenya dels espanyolistes és que coneixen molt malament els seus clàssics. No és que a Catalunya hi tinguem una familiaritat com la del promig francès o italià, però comparats amb aquesta colla que només poden repetir com un mantra quatre tòpics de Machado, tipus: caminante no hay camino, cal reconéixer que en sabem força més. L’altre dia quan un hispanogironí va dir-me que en un suposat referèndum d’independència haurien de votar també els espanyols i, per tant, no el guanyariem mai, se’m va acudir recitar-li l’Archipreste de Hita. L’home em va confessar que no l’havia llegit mai. Nem pas bé.
¿Qué poder ha en Roma el jues de Cartagena? o ¿qué jusgará en Françia el alcalde de Requena? Non debe poner omen su fos en miese agena, fase injuria e daño, e meresçe grand pena.
January 28, 2011
12:20
Expropiació de l’experiència
» ‎ L'home que mira

Potser el més greu de la retallada de les pensions decidida pel govern socialista (?) és la consegüent expropropiació de l’experiència que la mesura implica. Aquest és un concepte que ha usat el filòsof Giorgio Agamben (seguint Benjamin) per designar la situació dels humans que no poden relacionar-se directament amb les coses i viuen només en un món de símbols. També al De la modernidad Xavier Rubert de Ventós va analitzar aquesta qüestió fa ja quaranta anys. Retallar els drets social significa expropiar experiències d’una manera brutal. Les excursions de l’Inserso que no es faran, el temps de vida saludable que es roba a la classe treballadora, les relacions familiars i humanes que no es tindran… tot això és el que, finalment, ens fa més miserables.

Amartya Sen fa anys que lamenta que la gent ambicioni cada cop més diner sense que ningú es pregunti realment per què volem més ingressos o què en farà dels diners. El que realment resulta inquietant del desgovern que ens governa és que mai han entès l’aspecte qualitatiu de les relacions humanes moltes de les quals, simplement, ara es tornaran inviables. La misèria humana no consisteix a tenir més o menys diners, sinó a disposar de més o menys possibilitats per fer experiències. Aquesta dada no surt a les estadístiques però l’experiència no viscuda, l’emoció no experimentada, esquerda vides i ens torna moralment més dolents.

La conseqüència de l’expropiació de l’experiència consisteix, segons Agamben i Berlin, en el creixement de les tendències autoritàries vinculades a la desesperança. Mireu com puja l’índex d’audiència de les Intereconomies diverses a la televisió i aneu-vos preparant.
January 27, 2011
20:08
Desorientats del món; unim-nos!
» ‎ L'home que mira

Assisteixo sorprès com tothom al suïcidi diari del socialisme hispànic. Si les propostes de jubilació queden com fins ara un noi amb Màster quedaria immediatament incapacitat per cobrar la pensió completa per falta d’anys cotitzats. I no valdria la pena intentar progressar en la feina perquè al final es faria la mitjana de vint-i-cinc anys treballats de manera que la jubilació equivaldria al salari de quan no s’havien tingut encara responsabilitats professionals. Increïble i suïcida per a qualsevol polític que ho proposi. Les perspectives electorals del socialisme són tan descriptibles que ara mateix una enquesta els deixa com a tercera força a les eleccions municipals de Barcelona, per sota del PP.

En condicions normals quan el partit fatxa arribi al poder s’hi estarà un munt d’anys gràcies a què Zapatero haurà fet la feina bruta. I des d’un punt de vista català la llei de Caixes fa tota la pinta d’un saqueig. Cada cop més l’independentisme queda com l’única opció racional d’aquest país. És impressionant que sense fer res especial (fins i tot essent moltes vegades incoherent), en aquests moments l’única opció il·lustrada que queda dempeus sigui la lluita per la independència.

Desorientats del món; unim-nos! No tenim altra cosa a perdre que la nostra perplexitat!
January 22, 2011
12:34
Ateneu (2)
» ‎ L'home que mira

Passo la tarda de divendres a l’Ateneu. Consternació per la mort del fiscal anticorrupció i soci antic de la casa, David Martínez Madero, un tipus d’aquells que deixa un buit important. No trobar-lo a les conferències de filosofia se’m farà estrany. Pujo a la biblioteca a corregir proves d’una traducció amb pròleg. Darrerament sóc ‘especialista’ en pròlegs. Fins i tot dilluns presento a la casa el darrer-llibre-amb-pròleg, del filòsof més ignorat de l’Escola de Barcelona als anys republicans, Rodolf Llorens. Un exemple de la filosofia civil que no va poder ser i que ens ha costat tan (ens està costant tan encara) de recuperar.

Havia quedat a la Sala de Converses amb una alumna del Màster per parlar sobre la marxa del seu treball. A veure si d’un cop aconsegueixo que algú estudiï Acceto, Malvezzi, Mazzarino, etc, que són les baules imprescindibles entre Maquiavel i Hobbes. Cada vegada que algú parla de Hobbes sense saber res dels pensadors napolitans del XVI-XVII senzillament comet una pífia hermenèutica. Però quasi ningú no ha llegit els napolitans aquí. Em pregunto de vegades perquè serveix tenir clàssics en la tradició historiogràfica de l’alçada de Maravall pare, o de Caro Baroja, si ningú no els ha continuat i ningú no els usa a la universitat per explicar cap assignatura d’història de les idees.

Al bar se’m presenten un petit grup d’estudiants de filosofia de la U.B. que em pregunten allò típic de: És vostè el senyor Alcoberro? amb ulls una mica esbatanats. Per als estudiants d’ara jo sóc bàsicament una plana web i diria que els sorprèn que existeixi físicament. Salvades les distàncies, em recorden a mi mateix quan amb setze anys vaig anar a conèixer Salvador Espriu. Mai no he entès com una persona tan sarcàstica i alhora càlida com l’Espriu ha passat a la història amb cara de pomes agres. Miro de ser tan proper i tan irònic amb aquests nanos com ell ho va ser amb mi. És significatiu que cada cop hi ha més estudiants de filosofia i de filologia a l’Ateneu. A la biblioteca hi continuen predominant , però, els estudiants de medicina i els de dret. Quan hi pugin els de filosofia Barcelona serà Atenes. O similar.
12:28
Ateneu (1)
» ‎ L'home que mira

Aquest divendres ha sortit publicat a Vilaweb que a l’Ateneu es presenta una candidatura continuista a les eleccions del proper març amb Francesc Cabana de president, Lluís Reales de vicepresident primer (cultura) i Pilar de Torres de vicepresidenta segona (economia). No negaré que em fa molta il·lusió optar a Bibliotecari amb la nova Junta. Aspiro immodestament a posar el nom en una llista que s’obre amb Milà i Fontanals i que quan es llegeix a raig impressiona. És el càrrec que van tenir Maragall, Carner, Borraleres, Sagarra, els Jardí (pare i fill) o Just Cabot (que ho era en esclatar la guerra), per parlar només dels clàssics absolutament indiscutibles de la literatura, l’erudició i el periodisme a casa nostra.

La biblioteca de l’Ateneu dóna una sensació de densitat cultural, de continuïtat històrica i de calma que per ella sola explica moltes coses del geni del país per dir-ho d’alguna manera. Estudiar o llegir premsa estrangera en un espai decorat amb frescos del segle XVIII i amb retrats de prohoms del XIX provoca una sensació -un cuquet, dirien els vells- que us recomano. Joaquim Coll, el bibliotecari actual, d’altra banda deixa el llistó tan alt que serà difícil de superar-lo. Ha posat al dia el catàleg, ha pilotat amb mà ferma la restauració d’un espai que és patrimoni històric i ha bastit amb una constància infinita i a còpia d’un munt d’hores incomptables la biblioteca antiga més moderna de Barcelona. Estar a l’altura és tot un repte.
January 18, 2011
9:46
Salt - Girona
» ‎ L'home que mira

No tenir carnet de conduir permet veure les ciutats des d’un punt de vista, menys triomfal. Les dimensions d’espai i temps pels que no anem motoritzats s’inscriuen en tota una altra escala. En la guerra urbana cinc minutets a infanteria no són necessàriament cinc minuts d’artilleria o de cavalleria. No és tan sols el ritme del caminar. Fins i tot els autobusos donen una altra idea del pas del temps. Pensava en tot això ahir al matí a Girona mentre esperava l’auto de la Teisa per anar a casa de la meva tieta que viu al Pont Major de tota la vida. Anant i tornant entre Barcelona i Girona no tinc gaire temps de fer visites a l’extraradi, però fa molts anys (quinze?, vint?) que un parell o tres de cops al mes agafo a Correus el mateix autobús que no arriba mai i s’atura vora el bar Pontenc. Mai, mai de mai, per res del món hi he coincidit amb cap alumne meu de la Facultat. Ells i elles van en cotxe. El cotxe és article de fe de la religió gironina i empordanesa. O un sagrament. Un dels pocs semialdurulls universitaris que he vist en aquests anys ha estat pel tema de l’aparcament a les muralles. Ni als ecologistes (al menys a la subespècie ‘ecologistes universiaris’ una mica risible), se’ls acudiria demanar que millori la freqüència dels autobusos que van a la perifèria. Pugen a l’autobús els peredors de sempre: els escolars, les dones que es visiten al Trueta i les andaluses velles (les joves ja estan motritzades), les negres, les mores o les sudaques que netegen a les cases gironines. Quasi tot el que sé sobre Vaneses, Daysis, Fatumates i Leiles ho he après en els silencis de les parades dels autobusos i en les seves converses a mitja veu. Tot el que en sé ho sé pels seus implícits, per la seva manera de mirar nervioses el rellotge.

Quasi tot el que sé dels nois que aquest cap de setmana han aixecat Salt ho he après també de la seva manera de mirar l’autobús amb el menyspreu de la condemna. Dels seus crits, de la seva manera de vestir i d’abstreure’s en la música dels walkman. Però no ha universitaris ni polítics que registrin el llenguatge gestual d’un interior d’autobús de pobres a primeres hores del matí. Salt és un exemple del que passa (i encara passa poc!) quan la immigració es converteix en un objecte d’estudi, en matèria d’articles al diari i de tesis doctorals. Totes les tesis doctorals diuen el mateix (llegenda rosa versus llegenda negra) però els doctorands (i menys els membres del tribunal, tan solidaris ells amb Nicaragua -en els dos sentits del mot) no agafen la Teisa. Quans cotxes cremaran a Salt fins que passi un autobús de la Teisa cada vuit o deu minuts?
January 10, 2011
23:01
Paranoies d’un enganxat a Fringe
» ‎ L'home que mira

Seran paranoies de grups d’enganxats a Fringe o la punta de l’iceberg d’algun complicat experiment militar. O tot plegat es fondrà com una pura casualitat. O en resultarà una aportació a la renovació de les llegendes urbanes.

Però la realitat d’allò que en altres temps s’anomenava el complex militar-industrial comença a ser interpretada segons la ficció (que és com s’interpreten les coses complicades) i la notícia està saltant de grup en grup a Internet. Es vincula la mort en estranyes circumstàncies d’un militar americà amb la mort massiva d’ocells a Arkansas. Fringe, ja us ho he dit algun cop, té un punt inquietant.

[www.ecodiari.cat]
January 06, 2011
10:40
El decreixement
» ‎ L'home que mira

Vaig sentir a parlar de decreixement per primer cop l’estiu del 2005. Va ser aleshores que Raimon Panikkar organitzà unes jornades sobre el tema, bàsicament per presentar Serge Latouche. Al setembre o octubre d’aquell any el periodista alternatiu Xavier Borràs (un dels tipus amb qui comparteixo l’error vital de tenir raó un quart d’hora abans del compte) em va encarregar un article a Userda, en el número que es considera el de l’aparició oficial del concepte a casa nostra i on ell mateix entrevistava Latouche.

Des d’aleshores a batzagades i una mica per sorpresa he anat sortint en algunes revistes com a filòsof del tema -greu error, per cert perquè hi ha un munt de gent (de Jordi Pigem a qui volgeu) que en sap força més que jo. Però amb el decreixement em passa com amb la filosofia catalana: si la critiquen la defenso i si la defensen la critico. No estic gaire convençut que existeixi, però estaria bé que existís. Fins i tot he participat en algun seminari com a expert, valgam’ Déu!, i després de donar-hi moltes voltes el penúltim dia de l’any vam decidir penjar a Internet alguns papers sobre la cosa. Em temo que el decreixement (com tantes altres teories sociàls) té més raó en la pars destruens que en la resposta que presenta. Però tal com estan les coses si no s’obre un debat ràpid sobre el tema podem acabar perdent tots. Necessitem una economia de la felicitat, que tingui en compte l’immens patiment emcional que està causant avui el capitalisme i només per això ja seria interessant parlar de decreixement.

[www.alcoberro.info]

← Filosofia per a joves La lechuza de Minerva →

BLOCS DE FILOSOFIA » L'home que mira

Feeds

L'home que mira (26 unread)