23620 items (23428 unread) in 44 feeds
(13 unread)
¿Culto a la celebridad? Lo más significativo es, al contrario, la pérdida de carisma que sufren las estrellas y famosos del mundo en la época postmoderna. El destino de las «estrellas» de cine es paralelo al de los grandes líderes políticos y pensadores «filosóficos». Las figuras imponentes del saber y del poder se apagan, pulverizadas por un proceso de personalización incapaz de tolerar por más tiempo la manifestación ostentosa de tal desigualdad, de tamaña distancia. En el mismo momento se produce la disolución de los discursos sagrados marxistas y psicoanalíticos, el fin de los gigantes históricos, el fin de las stars por las que la gente se suicidaba y, a la vez se multiplican los pequeños pensadores, el silencio del psicoanalista, las estrellas de un verano, las charlas intimistas de los políticos. Todo lo que designa un absoluto, una altura demasiado importante desaparece, las celebridades pierden su aura a la vez que se debilita su capacidad de entusiasmar a las masas.

![]() |
| by Enrique Flores |
La transparència no és el mitjà de la bellesa. Segons Benjamin, per a la bellesa és ineludible un acoblament indissoluble entre encobriment i encobert (Las afinidades electivas de Goethe) La bellesa està lligada de manera obligada al vel i a l’encobriment. L’encobert només roman en si mateix sota l’encobriment. El desvetllament fa desaparèixer l’encobert (...). Només una forma o una imatge poden ser belles. En canvi, és sublim la nuesa sense forma ni imatge, que ja no porta inherent el misteri com a constitutiu de la bellesa. Allò sublim va més enllà d’allò bell. Però la nuesa peculiar de la criatura és qualsevol cosa menys pornogràfica. És precisament sublim i apunta a l’obra del creador. També per a Kant un objecte és sublim quan supera tota representació, tota imatge. Allò sublim va més enllà de la imaginació.

Aquests dies s’ha descobert un tripijoc universitari de l’ideòleg del nou partit regeneracionista “Podemos”, Iñigo Errejón, que cobrava 1825 eurons mensuals per un projecte d’investigació a temps complet a la Universitat de Màlaga, que mai va escriure, però que li servia per organitzar el partit. Un projecte que, a més, havia estat dissenyat a mida del Sr. Errejón per un camarada seu, Alberto Montero, catedràtic i membre de la direcció de Podemos.
Però el problema no és el típic del xanxullo universitari, tot i que és obvi que alguns amiguets postcomunistes de Madrid i províncies han arribat a gestionar les facultats de Ciències Polítiques com si es tractés d’un cortijo. El problema, dispensin, és filosòfic. Al llarg dels darrers 30 anys, les facultats de Dret i de Ciències Polítiques han estat “okupades” per professorat que ha estat realment molt pitjor que mediocre. Si reviseu els programes, veureu que el que s’ha explicat als futurs sociòlegs juristes és bàsicament les teoria amic/enemic de Carl Schmitt i el positivisme jurídic de Weimar (Kelsen), que separa moral de dret.
Així s’han creat promocions i promocions de professionals que ho ignoren tot sobre pensament jurídic contemporani (no saben res de les tesis utilitaristes, per exemple, ni del liberalisme clàssic - per no llegir, no coneixen ni Sartori!). Això ha estat un càncer per al sistema legal i per a l’anàlisi social i tindrà conseqüències encara més brutals. Demanar a un lector de Schmitt que tingui el més mínim respecte per la separació de poders és demanar-li massa.
No hi ha res més pràctic que una bona teoria i la ignorància supina de la teoria democràtica i liberal del dret ens ha portat aquí. Tenim un progressisme idiota que creu de debò que Schmitt, Zizek i Mouffe són la santíssa trinitat de la filosofia política. Les facultats universitàries de Lletres, a Catalunya i a Espanya, són plenes d’ analfabets en estat pur que malviuen amb salaris ínfims donant classes a nanos que han fet un batxillerat subcultural. Gent que no sap res, que cobra una misèria i que només tramet ressentiment s’encarreguen de la formació dels nostres futurs juristes, sociòlegs i professors. Torsimanys cecs menen la gent al precipici. Ja ho estem pagant caríssim en demagògia i ho pagarem més car encara.
Vostès mateixos.