21611 temas (21419 sin leer) en 44 canales
Capítols 11-14 de Tehanu
Arribem als darrers capítols de la novel·la, en què s'acumulen les resolucions dels diversos conflictes que s'havien establert en els capítols anteriors. D'una banda, hi havia la persecució que patia la Therru per part dels seus maltractadors i, de l'altra, la maledicció que el mag de Re Albi li havia llençat a la Tenar a causa del seu odi a les dones i també com a reacció a la persecució que el rei Lebannen emprèn contra la màgia negra. Especialment en el darrer cas, veurem com el final de la novel·la subverteix les expectatives, fins i tot l'estructura, d'un relat de fantasia. El final esdevé força revelador, en la seva ambigüitat i el seu caràcter obert, de la nova direcció que possiblement prendrà la saga a partir d'ara, per no dir que la relació entre en Ged i la Tenar quedarà definitivament resolta. Sense poder revelar gaires detalls de la trama per no aixafar els misteris de la lectura, a continuació comento algunes de les reflexions que planteja la novel·la en aquesta darrera secció.
Coberta d'Inger Edelfeldt per a l'edició sueca (1991) |
Una qüestió de gènere
Novament, un dels punts més importants que explora la narració és la relació entre homes i dones al món de Terramar, i com aquesta, en realitat, resultava més problemàtica d'entrada del que havíem vist a les tres primeres novel·les de la saga. Els personatges continuen reflexionant en aquests termes, i per primer cop els veurem qüestionant obertament el món al qual pertanyen.
Subversions
Aquí no m'hi puc entretenir gaire tampoc, perquè no vull esguerrar parts de la trama - sobretot el desenllaç - que són crucials per entendre la novel·la com a tot i les petites pistes i detalls que la narració anava deixant pel camí i que ens han anat anunciant el que s'esdevindria finalment.
En l'època que vaig escriure aquesta novel·la, necessitava mirar-me l'heroisme des de fora i des de sota, des del punt de vista de la gent que no hi està inclosa. Els qui no poden fer màgia. Els qui no tenen vares brillants ni espases. Les dones, els nens, els pobres, els vells, els desposseïts de poder. Antiherois, gent ordinària... la meva gent. No volia canviar Terramar, però necessitava veure quin aspecte tenia per nosaltres. (p 254)
Una lectura paral·lela: El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro
El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro es va publicar l'any 2015, uns vint-i-cinc anys després de Tehanu, i va suposar un impacte per als fans de l'autor perquè es distanciava molt de les seves altres novel·les. La incursió d'Ishiguro en la fantasia de tall artúric no va ser gaire ben rebuda pel públic ni per la crítica i, de fet, si no m'he pogut resistir a acarar aquestes dues novel·les ha estat en part per una picabaralla que Ishiguro i Le Guin van mantenir públicament sobre la fantasia com a gènere, Ishiguro a través de la premsa, i Le Guin responent-li a través del seu blog personal. A la seva entrada al blog, a més, Le Guin dedicava una crítica molt negativa - i força injusta, al meu parer - a la novel·la d'Ishiguro. Crec que, al capdavall, no va ser gaire més que un malentès i ambdós autors van matisar les seves paraules més endavant, així que al final el conflicte no va passar d'aquí.Aquesta novel·la de Kurt Vonnegut (1922-2007) es va publicar per primer cop l'any 1963 i és una sàtira despietada i burlesca de la societat estatunidenca en aquell moment històric, en aquest cas dels perills que l'armament nuclear representa per a la humanitat sencera, especialment en el context de la guerra freda. El protagonista, que esdevé un alter ego de l'autor, com és habitual, recopila informació per escriure un llibre sobre el que feien una colla de personatges rellevants el dia que Hiroshima va ser atacada amb la bomba atòmica. Un dels artífexs de la bomba és el doctor Felix Hoenikker, un misantrop que esdevé un enigma per a tothom qui el va conèixer, i que el protagonista només arribarà a copsar a través dels testimonis dels seus familiars i coneguts. Al marge de la història oficial, però, hi ha un darrer projecte en què el científic treballava, un arma nova capaç de petrificar instantàniament tota l'aigua del planeta, i que ara per ara es troba en mans dels fills Hoenikker, els inadaptats Angela, Frank i Newton. Una altra investigació periodística el portarà a l'illa de San Lorenzo, una república bananera al mig del Carib, on el seu camí es tornarà a creuar amb el dels Hoenikker per casualitat, i on el protagonista entrarà en contacte amb una religió autòctona de l'illa, el bokononisme, que predica la necessitat de seguir creient en mentides davant la manca de sentit de l'existència.
Així doncs, Vonnegut va lligant tots aquests fils aparentment inconnexos per bastir una reflexió brillant sobre el paper de la ciència en el món contemporani, i els grans riscos a què s'exposa la humanitat quan la racionalitat tècnica no és sotmesa a crítica i és utilitzada sense miraments per finalitats destructives. La connexió aparentment necessària entre ciència i progrés és qüestionada pel retrat sempre lúcid i punyent que en fa Vonnegut, colpit per les imatges de cadàvers apilats que havia vist a la segona guerra mundial. És així que satiritza el paternalisme autocomplaent d'un científic com el doctor Asa Breed, que en cap moment no amaga que el propòsit últim que li troba a la ciència és fer diners, o l'aïllament totalment inhumà en què acaba enfonsat el doctor Hoenikker, incapaç d'arribar a connectar amb cap altre ésser humà, ni tan sols els seus propis fills. Davant d'aquestes actituds, els artistes sobreviuen fent allò que saben fer més bé: provar d'alleujar la brutalitat i la manca de sentit de l'existència a través de la creació de bellesa.
Com passa també a les altres novel·les de Vonnegut, al fons de la narració hi ha una inquietud fonamental per la preservació de la humanitat malgrat tota la destrucció fútil que ha d'arribar a aguantar per motius polítics: una humanitat que segons el bokononisme va ser creada del fang, i que ara es veu amenaçada per un invent que els marines van demanar al govern per poder erradicar el fang definitivament de la terra. Vonnegut és així de directe, i així de subtil, també. Com passa a les seves novel·les, el fil argumental és força tènue i es va construint a base de superposar episodis variats i converses que el protagonista va establint amb uns i altres personatges. En aquest cas, però, tots els detalls compten i qualsevol anècdota que s'esmenta al principi del relat acaba tenint la seva rellevància cap al final de la narració, en què certes peces del trencaclosques acaben encaixant. Com si es tractés d'un acudit força llarg, Bressol de gat va reservant les seves sorpreses per al final, tot i que aquest acaba tancant amb pessimisme totes les reflexions desesperades i nihilistes disperses al llarg de la lectura. És un autor que es fa difícil de recomanar perquè els seus lectors tendeixen a adorar-lo o a odiar-lo, sense terme mig. A mi de moment encara no m'ha decebut.
Sinopsi: Enmig de la tensió per la cursa d'armament entre els Estats Units i la Unió Soviètica, el protagonista es troba en una missió periodística cap a l'illa caribenya de San Lorenzo, on ha de fer una entrevista a un filantrop local. Casualment descobreix que a l'illa hi viu el fill d'un dels artífexs de la bomba atòmica, en Frank Hoenikker, desaparegut poc després de la mort del seu pare. A l'avió s'assabenta que els germans d'en Frank, en Newton i l'Angela, també es dirigeixen a l'illa per retrobar-se amb el germà perdut. Ara bé, els Hoenikker guarden un secret perillosíssim sobre l'últim projecte en què havia treballat el seu pare.
M'agrada: La inesgotable empatia de Vonnegut per aquells que pateixen davant la futilitat de l'existència, i la seva aposta entre resignada i sorneguera per la joia de viure fins i tot davant d'aquest panorama tan desolador.
Portada de Jackie Paternoster per a l'edició francesa (2013) |
Tanmateix, la Tenar no queda satisfeta amb aquesta explicació i la desarma força subtilment al final de la conversa, qüestionant aquest domini de la foscor que remet directament a Les tombes d'Atuan, al món on va ser criada. Aquesta relació queda palesa novament en el mateix capítol (p 76) quan la Tenar es planteja el seu rol com a sacerdotessa de les tombes i l'associa a aquesta "buidor" o manca d'identitat i de poder que la Molsa havia associat al rol de les dones.Em remunto a la foscor! Abans de la lluna, ja existia. Ningú no ho sap, ningú no pot dir què soc, què és una dona, una dona de poder, el poder d'una dona, més profund que les arrels dels arbres, més profund que les arrels de les illes, més antic que la Creació, més antic que la lluna. Qui gosa preguntar res de la foscor? (p 66)
Il·lustració de Charles Vess per a Tehanu |
Capítols 1-4 de Tehanu
Arribem a la quarta novel·la del cicle de Terramar, Tehanu, que Ursula K. Le Guin va escriure quasi dues dècades després de la trilogia original i que, quan es va publicar el 1990, va aparèixer amb el subtítol L'últim llibre de Terramar. Així doncs, ens trobem davant d'un nou desenllaç, per més que l'any 2001 apareguessin les dues últimes entregues de la saga, que en representarien, aquest cop sí, el desenllaç definitiu. Com va reconèixer la mateixa Le Guin, el feminisme havia trigat a arribar als seus llibres de fantasia èpica, i llegint Tehanu és inevitable veure com l'autora revisa el seu propi món fantàstic en termes de gènere i reelabora la concepció del poder i l'autoritat que havia creat per als volums anteriors, aquest cop per qüestionar-la i atacar-la en determinats moments.
Com veurem de seguida en llegir aquests capítols inicials, la cronologia parteix exactament del mateix punt en què havia quedat l'anterior novel·la, però aquest cop Le Guin opta per un canvi de punt de vista. La narració s'inicia a Gont, on encara viuen l'Ogion, l'ancià mestre d'en Ged, i la Tenar, que també havia estat deixeble de l'Ogion en la seva joventut, però que va abandonar la màgia per una vida d'anonimat a càrrec d'una casa i d'una família. El primer capítol obre amb un succés que no té res a veure amb la fantasia èpica, i que deixa un regust macabre i pertorbador només començar la novel·la: l'agressió i abandonament de la petita Therru, una nena òrfena a qui els seus maltractadors han llençat a una foguera, possiblement per ocultar els abusos que ha patit. Hem de situar-nos encara en el context de l'anterior novel·la, dins aquest estat de confusió generalitzada i d'inestabilitat que assola Terramar en absència del rei d'Havnor i, si mirem enrere a La costa més llunyana, aquest estat de desolació que afecta la població a causa del desequilibri entre la vida i la mort.
Portada de Tudor Humphries (1990) |
Tanmateix, o bé Gont ha quedat al marge del destí més ampli de Terramar, o l'interès de la narració s'ha desviat cap altres temes aparentment més insignificants, però d'entrada l'agressió de la Therru i l'augment dels robatoris i els assalts a l'illa són els únics indicis que farien pensar que quelcom no funciona del tot bé al món dels protagonistes. El plantejament d'aquesta quarta novel·la ens situa en una illa remota de l'arxipèlag i ens presenta un món quotidià i femení que té lloc en poblets perduts de la muntanya, cosa que d'entrada ens fa qüestionar el poder dels mags a Terramar i la seva centralitat. D'altra banda, la presència de la Therru al centre de la narració, com a víctima i receptacle de totes les qüestions i reflexions dels qui l'envolten, ens planteja també aquesta necessitat de canviar de punt de vista: la nena no en té un de propi, no arribem a accedir realment als seus propis sentiments i emocions, i esdevé un misteri al cor del text que acaba interpel·lant personatges i lectors a la vegada.
Alteritat
Ens situem doncs, només començar la novel·la, al món de les bruixes de poble, i aquest escenari ens situa en un contrast molt marcat amb els primers capítols d'Un mag de Terramar. Mentre que en aquesta primera novel·la se'ns va ensenyar com la font del poder era masculina, i les fetilleres de poble tan sols podien provar d'imitar o manllevar una part de la màgia exercida pels homes, i sempre la més insignificant, aquí ens trobem de ple dins d'aquest altre món que, en la primera novel·la, se'ns havia presentat com a fals, deficitari i moralment desviat. Ara bé, com mostren aquests capítols a través sobretot de les narracions i les reflexions en veu alta de la Tenar, aquesta visió sobre el poder i la capacitat d'actuar sobre el món era totalment esbiaixada, en tant que perpetuada pels homes i per la seva visió parcial i interessada de la realitat.
Subversions
Aquest plantejament ens situa en un marc mental totalment diferent del de les altres novel·les, i aquest serà un dels focus principals d'aquesta quarta entrega, que es dedicarà més a desmuntar les preconcepcions teòriques de les altres al voltant de la màgia i del poder i sobre com aquests s'exerceixen a Terramar. En aquests primers capítols ja assistirem a episodis de clara rebel·lió contra aquest estat de coses.
Fins i tot llavors, la Tenar havia pensat que aquella dona sàvia tenia raó, i que alhora no n'acabava de tenir; es deixava alguna cosa. I encara ho continuava pensant. (p 46)
Aquesta novel·la breu de l'autor estatunidenc Daniel Woodrell es va publicar l'any 2006, i ens endinsa en el món ombrívol i desesperat d'una comunitat de famílies que viuen al cantó de Missouri de les muntanyes Ozark, subsistint als marges del sistema en una situació propera a la despossessió absoluta. Es tracta d'una zona rural, però en realitat els habitants viuen del negoci de les metamfetamines, que fabriquen en laboratoris clandestins i distribueixen posteriorment. És una vida totalment precària, ja que cada nova generació es veu atrapada en els errors i les mancances dels seus pares, i la comunitat, tancada sobre si mateixa, es va reproduint de forma endogàmica, aclaparada per una llei no escrita de silenci que els manté aïllats al marge de les autoritats i les institucions i que tanca, a la pràctica, qualsevol via de futur. Aquest retrat social, aspre i dolorós, ens arriba a través d'una trama de misteri que ens endinsa en tota la sordidesa d'aquest submón, les seves lleialtats internes i els riscos i perills que afronten els personatges a l'hora de navegar-hi.
La protagonista és una adolescent de setze anys, la Ree Dolly, que s'ha convertit en cap de família, amb el seu pare a la presó i la seva mare incapacitada per una depressió profunda que la manté en un estat d'apatia constant. Sense ingressos a casa seva i a càrrec de dos germans més petits, la seva vida és una autèntica lluita per la supervivència, i la xarxa de familiars i veïns amb qui conviu diàriament són tan sols un recordatori del futur buit que l'espera. La situació no fa més que agreujar-se quan el seu pare no es presenta a judici, i per tant perd els diners de la fiança que havia dipositat anteriorment. Com que el pare ha posat la casa i les terres familiars com a aval de la seva llibertat, ara la Ree s'exposa a perdre la propietat sencera si no aconsegueix trobar-lo o presentar proves de la seva mort. Així doncs, la noia comença a preguntar a tots els coneguts del seu pare i a la gent que el podria haver vist per últim cop. Ara bé, tothom sembla saber força més que la Ree sobre el destí últim del seu pare, i si aquest ha comès algun tipus d'ofensa contra la comunitat, com per exemple parlar amb la policia, no és gaire difícil d'explicar l'hostilitat oberta que la noia haurà d'afrontar.
Així doncs, la novel·la ens descriu de forma lineal aquest viatge per tal de descobrir la veritat, a través del paratge tètric i desolador que la Ree anomena casa seva. En realitat, les descripcions dels paisatges naturals que envolten la protagonista acaben fent-se omnipresents, quasi un personatge més de la trama. Aquesta natura hostil i erma que l'envolta i que la Ree ha de transitar és un reflex del laberint de relacions humanes en què es veurà immersa: els membres de les diferents famílies, tots emparentats entre ells, queden lligats a un destí de violència i criminalitat, que els deixen atrapats en una espiral interminable de rivalitats i revenges. La Ree haurà de salvar la seva família sense desestabilitzar aquest precari equilibri de silencis i lleialtats clàniques. La narració no fa concessions en cap moment a la seva protagonista: no ens trobem davant d'una novel·la de creixement, sinó més aviat davant d'una cursa desesperada per aconseguir l'objectiu sense comprometre-hi la vida mateixa. Em penso que no és debades que Woodrell tria una noia com a protagonista del seu relat i no un noi (com seria d'esperar en el marc de la narrativa country estatunidenca): la injustícia que la Ree ha de patir per causes que ella mateixa no ha buscat serveix de mirall per a la comunitat de les seves vergonyes i pecats més foscos, i serà com a reacció a aquests que es veuran obligats a actuar o, almenys, a donar una resposta.
En aquesta trama lineal, que es revela força senzilla un cop desplegada, assistirem a un mosaic de personatges que tan sols queden apuntats, i van apareixent en moments puntuals per fer el seu paper. N'hi ha dos que són els que tindran més impacte en l'aventura de la Ree: d'una banda, el seu oncle Teardrop, que provarà de salvar la noia perfectament conscient del que hi pot arribar a perdre, i la seva amiga de l'institut, la Gail, que serà l'única persona, fora de la seva mare i els seus germans, amb qui la Ree podrà establir una relació autènticament desinteressada. L'exploració que fa la novel·la dels rols de gènere, així doncs, és força interessant, i sovint la canalitza especialment a través d'aquests dos personatges. Teardrop i Gail es converteixen en model del futur que espera tots els membres d'aquesta comunitat, quasi sense excepció: als homes els espera un futur dedicat als petits crims que els endinsa en una cadena de crims cada cop més grans; a les dones els espera la submissió als homes a través de la maternitat. La protagonista intenta trencar aquest cercle inexorable per a ella mateixa i per als seus germans petits, però anirà reconeixent pel camí els riscos a què s'exposa i els sacrificis que li demanarà aquesta empresa.
Winter's Bone és una novel·la breu que fa de molt bon llegir, amb un ritme constant i un ús de la intriga molt ben dosificat, que va deixant pistes durant la lectura i les acaba lligant totes de cara al desenllaç. L'únic inconvenient que hi he trobat és una prosa un punt massa recarregada, que en determinats moments distreu de la trama principal amb les seves imatges inconnexes, i que crec que no fa justícia a la senzillesa i la sobrietat de la trama i del retrat dels personatges. És una austeritat que l'adaptació cinematogràfica de la novel·la, a càrrec de Debra Granik, sí que va saber copsar, per exemple. A part d'això, és una història que atrapa precisament per la seva senzillesa i realisme descarnats: la Ree Dolly és una protagonista valenta i decidida amb els seus setze anys, però les seves actituds i decisions no semblen mai forçades ni inversemblants dins del context en què se'ns retrata. En aquest sentit, costa destriar els personatges del seu context social i cultural, que es transforma en un autèntic escenari de les seves tragèdies quotidianes.
Sinopsi: La Ree Dolly és una noia de setze anys que ha deixat l'institut per poder cuidar la seva mare i els seus germans petits després de l'empresonament del seu pare. Quan li comuniquen que la família s'exposa a perdre la casa i les terres, que és l'únic que els queda, si el pare no compareix al judici que té pendent, emprendrà una recerca desesperada per arribar a descobrir què se n'ha fet. La seva investigació la portarà als paratges més remots de les muntanyes Ozark, on s'amaguen els secrets més foscos de la comunitat, i la resta dels parents Dolly arribaran a extrems inimaginables per impedir que la Ree descobreixi la veritat.
M'agrada: És una novel·la molt ben construïda en la seva brevetat. La dosificació del misteri i del ritme de la narració, i el mosaic de personatges creïbles, són els seus punts més forts.
No m'agrada: L'estil recarregat de l'autor, que recorda a Cormac McCarthy, m'ha semblat que a estones deslluïa la trama mateixa de la novel·la.
Capítols 10-13 de La costa més llunyana
Arribem al desenllaç de la tercera novel·la de la sèrie i, de fet, també al desenllaç de la que va ser la trilogia original de Terramar. Com que aquesta última secció de la novel·la resol tots els conflictes que s'havien plantejat fins ara, hi haurà alguns spoilers de la trama: aviso abans de començar. El ritme d'aquesta entrega és una mica més pausat i lineal que el de les dues novel·les anteriors, en part perquè no hi ha tanta acció. La direcció del relat queda ben marcada des del principi, així que el desenllaç pot resultar un punt previsible en vistes del que havia promès el plantejament, amb la resolució dels dos conflictes principals que se'ns oferien al començament: d'una banda, l'Esparver aconseguirà derrotar el mag fosc que ha obert una esquerda entre el món dels vius i els morts per on s'està escolant la màgia del món; de l'altra, l'Arren es revelarà com l'esperat rei d'Havnor, anunciat per profecies ancestrals.
Abans d'aconseguir vèncer, però, tots dos hauran d'endinsar-se dins del món dels morts en persecució del seu enemic, en una travessa arriscada que els pot costar la vida. D'altra banda, tindran uns assistents inesperats, els dracs, que també són víctimes de l'assecament de la màgia al món i, per tant, comparteixen el mateix interès que els protagonistes a derrotar el seu enemic. Aquests últims capítols de la novel·la ens ofereixen imatges memorables i esfereïdores a la vegada, com per exemple el drac mig devorat pels seus congèneres que jau moribund a la costa d'una de les illes del confí del món, mentre que un altre moment impactant serà quan ens adonem que el drac Orm Embar, que assistirà Ged i Arren en aquesta última missió, ha perdut la parla finalment, igual que els altres dracs, a causa de la maledicció i la bogeria que assolen l'arxipèlag sencer.
D'altra banda, hi ha un tercer conflicte que se'ns apuntava en els primers capítols de la novel·la, com vaig assenyalar en el seu moment, al voltant dels desacords i desconfiances que s'establien entre l'arximag i algun dels mestres de Roke. Al capítol novè hi ha un petit passatge ambientat a l'escola de màgia que ens podia suggerir alguna mena de desenvolupament o resolució per a aquest conflicte. Tanmateix, aquesta línia narrativa queda tallada en aquest punt, i La costa més llunyana ens deixa amb un misteri obert. Aquest fet té a veure amb el procés creatiu d'Ursula K. Le Guin que, com ens exposa a l'epíleg de l'obra (p 235-236 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), no planificava el rumb de la narració d'antuvi sinó que l'anava desenvolupament espontàniament a mesura que escrivia.
Portada de David Smee (1973) |
En aquesta darrera secció de la novel·la, així doncs, assistirem a la revelació última de la identitat d'Arren com a rei, que no és possible sense el reconeixement que en fa en Ged com a arximag de Roke. El seu episodi de baixada al món dels morts i tornada a la vida, com veurem, és una fase essencial de la revelació d'aquesta identitat, que marcarà el seu pas a l'adultesa i significarà la seva prova de caràcter definitiva. La novel·la acabarà, a l'estil de les sagues èpiques, amb un principi i un final que, com veurem, té a veure amb els rols simbòlics dels dos protagonistes com a rei i com a mag. L'ambigüitat que ens plantejava l'aventura, sobre qui era qui tenia el rol preponderant de tots dos, qui estava cridat a ser l'heroi, també s'acaba resolent en aquests darrers capítols, com passem a analitzar.
Aparença i realitat
Entre les moltes dualitats que explora el món fictici de Terramar tenim, com vam veure amb la primera novel·la, aquesta tensió bàsica entre el món de les aparences i l'autèntica realitat. La màgia tant pot limitar-se a crear il·lusions i enganys, meres imatges que s'esvaeixen sense canviar essencialment l'estructura ni l'equilibri del món, o revelar l'autèntica qualitat de les coses gràcies al llenguatge de la Creació. Aquí a La costa més llunyana passa el mateix, però aquest cop amb una il·lusió arriscada i perillosa que el bruixot fosc opera sobre el món i que posa en risc l'estabilitat de l'univers sencer: la il·lusió d'arribar a controlar la mort i assolir la immortalitat. Per tal de derrotar-lo, en Ged i l'Arren hauran de revelar-li l'autèntica naturalesa de la mort com a contrapartida indestriable de la vida i, per tant, el caràcter il·lusori i essencialment fals de la seva empresa al món dels morts.
No ho has entès mai, tu que has cridat tantes ombres d'entre els morts, que has invocat totes les multituds de difunts, fins i tot el meu senyor Erreth-Akbe, el més savi d'entre tots nosaltres? No has entès que ell, inclús ell, és només una ombra i un nom? La seva mort no va empoquir la vida. Ni tampoc no el va empoquir a ell. Ell és allà... allà, no aquí! Aquí no hi ha res, pols i ombres. Allà, ell és la terra i la llum del sol, les fulles dels arbres, el vol de l'àguila. És viu. I tots els qui mai han mort, viuen; reneixen i no tenen final, i no hi haurà mai un final. Per a tots, excepte per a tu. Perquè tu has rebutjat la mort. Has perdut la mort, has perdut la vida, per salvar-te. (p 212)
Catàbasi
Com passa a les aventures èpiques, la catàbasi o baixada al món dels morts és un moment crucial del viatge de l'heroi, ja que aquest ha d'abandonar al món dels morts la seva identitat mundana i antiga i sortir-ne renascut per tal de poder restaurar la vida al món. Aquest és un procés que també ha de passar l'Arren per poder-se revelar finalment com a rei d'Havnor, com apuntava la profecia que vam veure al principi de la novel·la. Aquest també serà un ritus de pas per al jove príncep, que passarà a la vida adulta a través d'aquest passatge pel món dels morts, com en Ged mateix reconeix.
És un moment molt emotiu i íntim entre el jove i el mag, que es conhorten mútuament en aquest moment desesperat. Aquí és l'Arren qui reafirma la seva confiança irrompible en el poder del mag i és aquesta determinació i esperança cegues, que han estat el motor de la missió, que la fan triomfar finalment: "Entres a l'edat adulta a les portes de la mort." (p 195) Aquest moment de prova té un eco al final de la missió, quan tots dos aconsegueixen sortir del món dels morts gràcies a l'energia i la determinació de l'Arren, i aquest respira alleujat per la seva victòria (p 224).
D'altra banda, cal destacar la magnífica ambientació que fa l'autora del món dels morts en aquesta novel·la, un lloc desolat i totalment erm on les ombres dels morts que hi transiten no són ni tan sols capaços de reconèixer-se els uns als altres. És una descripció totalment atmosfèrica: els dos protagonistes van descobrint l'horror progressivament, tan sols a mesura que s'hi endinsen (p 204-205). Hi ha una imatge que a mi em va semblar especialment punyent, i és la vall seca del riu sec, com si es tractés del riu Estix mateix en temps de penúria: el text deixa la imatge tan sols com a comparació, i suggereix un riu assecat o el llit refredat d'un riu de lava entre les muntanyes (p 208).
Mags i reis
Vam veure com gran part de la tensió de l'argument en aquesta novel·la era el misteri sobre qui era el veritable protagonista de la missió: si era l'Arren l'encarregat d'alliberar el món de l'ombra i reclamar el seu lloc com a llegendari rei d'Havnor, i Ged l'havia d'ajudar en aquesta empresa, o bé si era en Ged l'encarregat de derrotar el Rei de les Ombres i l'Arren el defensor i assistent fidel que ho havia de fer possible a través de la seva protecció. Finalment aquesta ambigüitat es resol i totes dues lectures acaben fent-se bones. Aquesta resolució, finalment, arriba a través d'una simbologia molt clara: igual que els dos protagonistes representen clarament els rols de Rei i Mag, de la mateixa manera encarnen la dualitat entre Principi i Final, respectivament.
Una lectura paral·lela: L'espasa a la pedra de T. H. White
Sembla que d'entrada l'autor britànic T. H. White, d'ideologia conservadora i obsessionat de forma quasi malaltissa amb els valors i el codi d'honor de la cavalleria, no tindria gaire en comú amb l'imaginari de Le Guin. Mentre que La costa més llunyana (1972) es troba inserida dins la saga de Terramar, originalment L'espasa a la pedra es va publicar, el 1938, com a novel·la independent dirigida als infants, que relata les aventures màgiques i fantàstiques del jove rei Artur sota la tutoria del mag Merlí. Alguns dels capítols més emblemàtics consisteixen en les metamorfosis del jove Artur en diversos animals que l'ajudaran a comprendre diferents punts de vista sobre el poder i la natura.
Vint anys després de la seva publicació original, L'espasa a la pedra va passar a formar part d'una tetralogia de novel·les que habitualment es publiquen juntes amb el títol The Once and Future King (El Rei del Passat i del Futur), i que ficciona el regnat del rei Artur des de la seva infància fins la mort. Per a aquesta versió, White va revisar a fons la primera entrega de la saga, que originalment no tenia pretensions més enllà de ser una novel·la infantil, i li va donar unes connotacions més adultes i polítiques. Ho va fer reciclant materials que figuraven originalment a la cinquena part de la saga, El llibre de Merlí, quan l'editorial es va negar a publicar-la dins la sèrie definitiva. Són aquests passatges que apareixen el 1958, més foscos i amb un contingut més adult, els que canalitzen les idees de White contra la guerra i el totalitarisme.
Així doncs, aclariré, abans de començar, les diferències principals entre les dues versions del text, ja que jo em referiré en especial a la versió antiga, que sovint es publica en un sol volum independent:
Fets els aclariments, ara sí, comento els punts en comú i les diferències principals d'aquesta novel·la amb La costa més llunyana. La més evident és l'estructura en general del relat i la relació entre els dos personatges principals.
Capítols 5-9 de La costa més llunyana
Aquesta és la secció central de la novel·la, però veurem que aquí la trama s'estanca i l'acció es va concentrant cap al final. La costa més llunyana empra més temps a desenvolupar la relació entre els seus dos protagonistes que a portar l'aventura pròpiament dita a terme. De fet, és quelcom que ja havia passat a les dues anteriors novel·les, i que diu molt de la forma de narrar de Le Guin, que prefereix desenvolupar les psicologies dels personatges i veure'ls reaccionar a tot allò que han d'afrontar, més que simplement passar a l'acció.
En aquests capítols veurem com l'Esparver desenvolupa part del cos teòric de les novel·les, i ens revela com funciona l'equilibri del món i per què els fetillers que busquen la immortalitat estan equivocats. També, i més significativament, es produirà un trencament de la confiança entre ell i l'Arren a mesura que l'Arren comenci a desenvolupar dubtes sobre la missió mateixa i sobre el paper de tots dos en aquesta aventura. Un cop arribin a l'illa de Lorbanery, un enclavament comercial que es troba en decadència, la trama sembla que prendrà una nova direcció, però aviat aquesta s'estroncarà i el viatge haurà de quedar aturat durant un temps.
Mapa de Terramar d'Ursula K. Le Guin (2001) Font |
D'altra banda, i a finals del capítol 9, la novel·la farà servir un recurs que encara no havíem vist fins ara en tota la saga: la narració s'apartarà momentàniament dels protagonistes i assistirem a un episodi que té lloc simultàniament a l'escola de Roke. És un mecanisme molt efectiu per mantenir l'interès de la lectura, i el suspens sobre el desenllaç de l'aventura ara que s'apropen els capítols finals. Per primera vegada des que vam començar la saga, ara trobem l'escola de màgia de Roke, que semblava un bastió totalment inamovible de saviesa i estabilitat per a la màgia, en una situació de caos i decadència, causada principalment per les decisions inesperades d'alguns dels mestres de màgia. Tot i així, gran part de la resta de capítols van dedicats a la figura de l'Arren i l'evolució de la seva psicologia.
Somnis
No és cap secret que Le Guin desenvolupa la psicologia dels seus personatges (almenys els herois masculins) inspirant-se en esquemes freudians, com havíem vist que li passava a en Ged a la primera novel·la de la sèrie. Potser en aquesta entrega aquest aspecte no és tan marcat en la psicologia de l'Arren, que al capdavall hi ha estones que esdevé un personatge secundari dins la seva pròpia aventura. Ara bé, la recurrència dels seus somnis (o malsons) en aquests episodis centrals té certa rellevància per al desenvolupament del seu caràcter en relació amb la seva identitat simbòlica, que ja vaig intentar explorar en l'anterior secció de la lectura.
De fet, el paper dels somnis en la seva vida, i la pregunta sobre si poden ser fiables com a guia de la realitat, és un primer moment que marca el distanciament entre els dos protagonistes, des del moment en què l'Arren intenta parlar del primer somni, però la conversa no arriba al cor de la qüestió i, després, a través de les altres converses, en què en Ged intenta treure-li informació sobre els somnis però l'Arren es nega a parlar-ne. Veurem que aquest refredament en la relació entre tots dos anirà passant els seus alts i baixos al llarg de la narració, però aquest moment inicial d'allunyament entre els dos afegeix un matís nou a aquesta relació:
Dualitats
Ja vam veure a Les tombes d'Atuan com gran part de la cosmovisió de Terramar gira al voltant d'aquestes tensions entre conceptes oposats, que al capdavall s'aniran desfent en l'experiència dels personatges i revelant-se com a il·lusòries.
Ara bé, cal tenir en compte que, al capdavall, la saviesa de la novel·la es dirigeix en una altra direcció, a mostrar-nos com aquestes dualitats i aquestes tensions en realitat són il·lusòries, i el món és una única entitat, igual que la vida i la mort es necessiten mútuament. En Ged demostra gràficament aquesta falsa dualitat quan reconeix l'autèntica identitat de l'Arren:
No hi ha seguretat, i no hi ha final. La paraula s'ha de sentir en el silenci; hi ha d'haver foscor per veure les estrelles. La dansa sempre es balla sobre l'indret balmat, sobre el terrible abisme. (p 145)
Proves
Vàrem parlar d'aquesta identitat de l'heroi que ja estava marcada d'entrada, però en aquesta secció central de la novel·la veurem com el paper de l'Arren en l'aventura va patint certes fluctuacions, i que els moments més durs per a ell vindran quan la seva fe incontestable en el seny de l'Esparver es vegi sacsejada pels esdeveniments absurds i inexplicables que van presenciant. A mesura que avança la lectura, la narració ens va deixant molt clar que és l'amor de l'Arren envers en Ged el que manté els protagonistes en un rumb fix, el que fa de guia per a l'aventura. Tanmateix, quedarà en un pla d'ambigüitat, una mica com passa a El senyor dels Anells, si aquesta caiguda de l'heroi ve donada per un defecte mateix del seu caràcter o per circumstàncies externes a la seva voluntat - en aquest cas, la malaltia mateixa que pateix tot Terramar.
Coberta de Pauline Ellison (1975) |
Capítols 1-4 de La costa més llunyana
Comencem la relectura de la tercera novel·la de la saga de Terramar d'Ursula K. Le Guin, que es va publicar per primer cop el 1972. Aquí coneixerem un nou protagonista, el príncep Arren d'Enlad, que s'unirà a l'Esparver, ara arximag de l'escola de màgia de Roke, en una aventura èpica per tal de descobrir la font d'un mal misteriós que assola Terramar. Només llegir aquest primers capítols ens adonarem fàcilment que la direcció de la narració sembla clarament traçada des del principi, amb una misteriosa profecia que determina el futur polític de Terramar sencera i que ens apunta força clarament al seu protagonista. Per això pot semblar l'entrega més previsible de totes.
Ara bé, a Terramar mai res no és el que sembla, de forma que el viatge que emprendran aquests dos personatges anirà revelant poc a poc els seus misteris i les seves profunditats ocultes. Igual que passava a Les tombes d'Atuan, en començar aquesta primera secció de lectura se'ns plantejaran els conflictes principals que els personatges hauran d'afrontar i provar de resoldre:
Ged i Arren en un fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli |
La identitat de l'heroi
L'Arren és un personatge força diferent, d'entrada, dels altres herois que hem conegut a les dues anteriors novel·les. En Ged i la Tenar responien a les expectatives d'una novel·la de creixement, i es presentaven com a adolescents a mig fer que havien d'adquirir qualitats que els serien necessàries per a la seva vida futura i - en el cas de Ged - per poder arribar a exercir el poder. La humilitat, la generositat i la confiança en els altres eren valors que estaven per descobrir. Tanmateix, en el cas de l'Arren és complicat parlar del caràcter de l'heroi, perquè tots aquests valors, que en Ged i la Tenar van haver d'aprendre de forma tan dolorosa, l'Arren ja els té assumits d'entrada. En els primers dos capítols veiem com el jove interactua amb els mestres de Roke, i en aquestes escenes s'aprecia clarament com el seu caràcter ja és humil i assenyat d'entrada, i com parla amb la saviesa que correspon a la seva educació cortesana.
L'Arren que se'ns presenta aquí no pot quedar més lluny de l'Esparver fatxenda i arrogant que havia arribat a Roke per primera vegada. De fet, des del primer cop que coneix l'arximag, la narració destaca com l'Arren se n'enamora immediatament, i està disposat a qualsevol cosa per servir-lo i protegir-lo. Aquesta diferència tan marcada de caràcter té a veure amb la seva posició de poder, segurament, ja que l'Arren ha estat educat com a príncep des del seu naixement, i no té la necessitat contínua que sentia en Ged de provar-se i demostrar el seu talent davant dels seus iguals. Caldria preguntar-se doncs, què fa especial aquest personatge, que es presenta davant dels seus lectors com un punt massa perfecte i sense màcula, potser un punt massa pla, per esdevenir un protagonista atractiu.
L'atractiu de l'Arren com a protagonista rau en un altre lloc, de fet, no en el seu caràcter. És la seva identitat, el seu paper mític i èpic dins del desequilibri còsmic de Terramar, que ens farà plantejar si aquest adolescent, també a mig fer tot i les seves qualitats magnífiques, estarà a l'alçada del repte que se li proposa. En Ged és el primer personatge que l'observa sense tota aquesta càrrega simbòlica que l'acompanya, que és capaç de veure l'adolescent aclaparat pel pes de la responsabilitat i a punt de passar a l'edat adulta (p 14 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). Hi ha dos símbols principals que identifiquen l'Arren i que ja ens apunten d'entrada a la direcció que prendrà la narració:
Aquest passatge és especialment suggeridor perquè en Ged està revelant la identitat de l'Arren, però ho fa de forma hipotètica, sense que el noi pugui sospitar encara de qui es tracta el rei que encara ha de venir. Tot i així, l'hipotètic consell que li dirigiria al rei d'Havnor és el consell real que està dirigint al noi en el moment present. Durant el capítol 3, en Ged havia amonestat l'Arren repetidament perquè abandonés el tracte formal de "senyor meu" a l'hora d'adreçar-se-li, en tant que amenaçava l'incògnit necessari per a la missió. Ara és en Ged qui recupera aquest tractament per dirigir-se a aquest suposat rei que ell mateix està identificant, a través de la paraula, amb el seu interlocutor.Pels homes, és molt més fàcil actuar que abstenir-se'n. Continuarem fent el bé i el mal... Però si hi hagués un rei per sobre de tots nosaltres, i aquest rei busqués el consell d'un fetiller, com en altre temps, i jo fos aquell fetiller, li diria: "Senyor meu, no feu res perquè fer-ho sigui just, lloable o noble; no feu res perquè fer-ho us sembli bé; feu només allò que heu de fer i allò que no podeu fer d'altra manera. (p 83)
Hem vist com la identitat de l'Arren és una càrrega o una responsabilitat que el noi porta a sobre i que en Ged intenta descarregar sempre que pot fent-lo descobrir el seu jo autèntic més enllà d'aquests rols assumits (p 14, p 46-47). La tensió entre fer i ser també ens introdueix a la naturalesa dels dracs, que tornarem a trobar en aquesta tercera novel·la:Quan era jove, vaig haver de decidir-me entre una vida d'ésser i una vida de fer. I em vaig abraonar sobre aquesta última com una truita sobre una mosca. Però cada gest, cada acte, et lliga al que fas i a les seves conseqüències, i et força a actuar una vegada i una altra. I llavors, és molt estrany ensopegar amb un espai, un moment com aquest, entre acte i acte, en el qual puguis aturar-te i simplement ésser. O preguntar-te, al cap i a la fi, qui ets. (p 46-47)
Al capítol 3, el bruixot Llebre revela a en Ged les noves pràctiques màgiques en què es troba immers, i que utilitza per endinsar-se al món dels morts amb l'objectiu de, suposadament, conquerir la immortalitat. En Llebre s'identifica com a autèntic humà davant dels "dracs", com identifica aquells que no dominen la màgia (p 67). El seu ésser consisteix a "fer" en termes absoluts, sense sospitar que pel camí està perdent els noms que li permetien mantenir l'equilibri del món i que, per tant, està accelerant-ne la destrucció. És cert que "ser" és propi dels dracs, però en Ged ens ensenya la importància de prendre temps per "ser" i preguntar-nos qui som. Només aquesta pot ser la font de les nostres accions i decisions: el moment de repòs i d'autoconsciència que ens ha de menar a fer "allò que hem de fer i no podem fer d'altra manera".Són més savis que els homes. Amb ells, passa el mateix que amb els somnis, Arren. Nosaltres, els homes, somiem somnis, practiquem la màgia, fem el bé, fem el mal. Els dracs no somien. Són somnis. No practiquen la màgia: és la seva substància, el seu ésser. No fan; són. (p 49)
Aquesta novel·la de l'autor britànic E. M. Forster (1879-1970) es va publicar per primer cop l'any 1924, i es considera una de les seves obres mestres. És una novel·la molt ben construïda i que atrau, més que per l'encant dels seus personatges, per les situacions en què es veuen atrapats davant del xoc de cultures que han d'afrontar. A principis dels anys vint, la decadència del domini britànic a Índia comença a fer-se més que evident, tot i que els funcionaris anglesos destacats al país per ocupar-ne els càrrecs de poder continuen fent com si res davant del creixent descontentament dels natius, confiant en la força militar per pacificar una possible revolta als carrers, i posant la culpa de qualsevol mal funcionament de l'administració en l'endarreriment i la inferioritat dels seus súbdits colonitzats.
Aquesta mentalitat racista xoca amb l'efecte de l'educació occidental en els natius, tant hindús com musulmans, que han accedit a càrrecs de poder dins de l'administració i que reclamen la igualtat efectiva amb els seus colonitzadors. Com que aquesta promesa d'igualtat venia amb la condició implícita de "civilitzar-se", ara que no s'acompleix el racisme de l'empresa colonial es fa més evident que mai. Tot i haver estat educats amb els estàndards europeus i ser crítics amb les pràctiques religioses i tradicions supersticioses de la seva pròpia cultura, aquest grup de metges, advocats, magistrats i professors natius seran vistos com una amenaça a l'estabilitat del domini britànic a l'Índia, ja que els seus intents de ser acceptats en pla d'igualtat seran observats com un desafiament obert. A aquesta elit de natius occidentalitzats pertany el protagonista de la novel·la, el doctor Aziz, un metge musulmà que treballa en un hospital a la ciutat fictícia de Chandrapore, on diàriament ha de viure la desconfiança i la discriminació oberta amb què l'observen els seus superiors anglesos.
En aquest context, el protagonista haurà de fer un aprenentatge clau quan entri en conflicte amb els colons angloindis i se n'adoni que la justícia, en aquest context, no és igual per a tothom. La seva evolució al llarg de la novel·la revelarà el naixement de la seva consciència política, i Aziz se n'adonarà que sense independència política per a l'Índia no hi ha cap possibilitat de conciliació o amistat amb la cultura anglesa. Qualsevol intent d'apropament entre cultures queda abocat al fracàs, precisament perquè se subordina a una relació de dominació entre colonitzador i colonitzat, i no s'arriba a plantejar mai en termes d'igualtat real. Forster s'entreté especialment a recrear-nos aquestes trobades i intercanvis des dels diferents punts de vista dels implicats, i així ens adonem com les mentalitats són tan diferents que tot sovint una mateixa conversa o gest de cortesia pot tenir implicacions totalment oposades per a cadascun dels interlocutors.
De fet, aquest és el fil conductor de la novel·la sencera, que no para d'explorar els malentesos, confusions i fracassos de comunicació entre aquestes dues comunitats, i la impossibilitat última d'arribar a establir qualsevol nexe d'unió o d'entesa entre dues cultures tan diferents. El doctor Aziz va amb el lliri a la mà pel que fa a la seva possibilitat d'integrar-se en pla d'igualtat a la societat tancada formada pels angloindis, mentre que l'actitud de dues visitants nouvingudes, la senyora Moore i la senyoreta Quested, l'animaran a exercir la seva hospitalitat amb generositat, sense entendre ben bé els riscos a què s'exposa. Forster va visitar l'Índia en dues ocasions de la seva vida, i hi va treballar en contacte molt estret amb musulmans i hindús, així que coneixia de primera mà el tipus d'equívocs i tensions polítiques que retrata en el seu text. Tota la tensió acumulada a la primera part de la novel·la acaba esclatant de forma dramàtica en un incident crucial que té lloc durant una excursió a les coves de Marabar, i que el relat ens va anunciant ominosament ben bé des de la primera línia de la novel·la. Després d'aquesta secció central, el desenllaç de la novel·la ens anirà desgranant les conseqüències posteriors que aquest esdeveniment tindrà per a la vida del protagonista, i el seu esforç per renegociar la seva relació amb els britànics.
Precisament el títol de l'obra ja apunta en la direcció d'aquest motiu principal de la novel·la sencera, i per això no em convenç el canvi de títol en l'edició catalana, que perd aquesta referència metafòrica al "passatge". Forster manlleva el títol d'un poema de Walt Whitman referit al canal de Suez, que esdevé la imatge d'un túnel o passatge que connecta no tan sols dos continents, sinó dos móns separats. A la novel·la, Forster utilitza aquesta metàfora per anar retratant, amb creixent pessimisme, la impossibilitat última d'establir aquesta suposada connexió entre les dues cultures. De la mateixa manera, les "festes de bridge" organitzades pels anglesos a la ciutat, amb la intenció de confraternitzar amb els indis, són una farsa orquestrada precisament per dissuadir els més ingenus d'aquesta possible entesa, i potser podrien esdevenir un autèntic "pont" ("bridge") entre cultures si no fos per aquest exercici intrínsec d'hipocresia i mala fe per part dels seus organitzadors. D'altra banda, tant el poema de Whitman com la novel·la de Forster cauen en el tòpic de la representació orientalista, en retratar Índia com un món misteriós i primigeni, quasi màgic, que l'explorador occidental ha de revelar i descobrir. És l'únic defecte que li he trobat a una novel·la altrament perfecta, i que es fa palès especialment quan la narració s'allunya de la trama política i entra en disquisicions espirituals i metafísiques.
Així doncs, Passatge a l'Índia ens ofereix un relat molt complex i fascinant sobre un xoc de cultures que ens ajuda a entendre millor les tensions socials i culturals que s'estableixen dins del món colonial, tant des del punt de vista dels colonitzadors, amb el seu sentit de superioritat moral i la seva hipocresia, com el dels colonitzats, amb el seu sentit creixent d'impotència davant les injustícies que han de patir, que no fa més que augmentar l'hostilitat i els prejudicis davant la cultura dels seus opressors. Aquesta novel·la ens ofereix un retrat força creïble i empàtic de totes dues posicions, i són només alguns personatges, com la senyora Moore, el senyor Fielding i el doctor Aziz, que proven de mirar més enllà d'aquestes barreres socials i culturals infranquejables. Tanmateix, el relat es manté ferm en la seva posició escèptica i pessimista respecte de la possibilitat d'arribar a solucions negociades o pactades davant la negativa absoluta d'aquells que tenen el poder a fer cap mena de concessió. L'impacte de la massacre d'Amritsar influeix directament en la visió que té Forster del conflicte, però l'autor tria per a aquesta novel·la un esdeveniment molt més petit, a una escala quasi anecdòtica en comparació, per transmetre aquest mateix relat d'injustícia i impotència, i que ens anuncia amb vehemència com el conflicte polític a l'Índia colonial es va preparant ja per a la seva escalada definitiva.
Sinopsi: A la ciutat fictícia de Chandrapore a la riba del riu Ganges, el magistrat local, Ronny Heaslop, es prepara per rebre la visita de la seva mare, que arriba acompanyada de la senyoreta Quested, la dona amb qui té intenció de casar-se. Aquesta ha de conèixer el país abans de decidir-se a fer el pas definitiu de comprometre's amb Heaslop i quedar-se a viure a l'Índia després del matrimoni. Les dues nouvingudes es mostren obertes a conèixer la cultura índia, i la senyoreta Quested en particular es troba preocupada pel tracte que els natius reben de l'administració britànica. Una de les seves coneixences és el doctor Aziz, que es mostra disposat a oferir-los la seva hospitalitat de forma desinteressada. Per evitar que vegin la modèstia del seu allotjament, Aziz els proposa una excursió a les coves de Marabar, prop de la ciutat, on es produirà un incident que els canviarà a tots la vida per sempre.
M'agrada: És un relat que fa molt per caracteritzar tots els seus personatges i presentar-nos motivacions plausibles per a totes les seves accions i actituds, per més que la majoria resultin desagradosos i al final es faci difícil sentir empatia per cap d'ells. El conflicte polític entre colonitzadors i colonitzats, així com entre els musulmans i els hindús dins d'aquest últim grup, queda també molt ben dibuixat.
Capítols 9-12 de Les Tombes d'Atuan
Arribem al desenllaç d'aquesta segona novel·la de la sèrie de Terramar. Aquí intentaré no donar gaire detalls de la trama per no esguerrar el final de la novel·la, però no prometo res. En aquest cas, Les Tombes d'Atuan té un argument força previsible, des del moment que la Tenar entra en contacte amb el presoner i els seus dos conflictes passen de ser latents a manifestar-se obertament. El seu camí com a heroïna és un d'escapada i d'alliberament, i en això consisteix el seu creixement psicològic. Tanmateix, Le Guin ens presenta les seves decisions en tota la seva transcendència, posant un accent especial en les seves reticències i, fins i tot, en les ferides psicològiques que li deixarà aquest nou exercici de la llibertat.
D'altra banda, en aquests darrers capítols també assistirem al desenllaç del relat dins del relat, la història mítica de l'anella d'Erreth-Akbe, que se'ns havia començat a exposar en els anteriors capítols. Com que l'anella va quedar partida en dues meitats, el seu relat també queda dividit en dos fils diferents, que els protagonistes provaran d'unir per treure'n el sentit. Així doncs, la restauració de la Runa de la Pau, que iniciarà una etapa de bonança a les terres de l'arxipèlag, té dos paral·lels en la història: la restauració del relat mític, no perquè estigués perdut sinó perquè restava desmembrat, i el guariment interior de la Tenar, que en aquest punt només se'ns comença a intuir. A més, també veurem l'epíleg escrit per Le Guin en què ella mateixa explica l'enfocament de gènere de les seves novel·les, i el contrast que s'estableix entre els papers que els dos personatges, la Tenar i en Ged, juguen en les seves respectives novel·les, aquesta i Un mag de Terramar.
Portada de Gail Garraty (1971) |
Dualitats
En aquesta secció de la novel·la, les bases filosòfiques del món de Terramar es comencen a fer més evidents, basades en una dualitat d'inspiració taoista que observa el món com a oposició de contraris. Tanmateix, com anirem veient poc a poc al llarg de la sèrie, aquesta dualitat és més una qüestió d'aparences que cobreix la realitat autèntica, ambigua i contradictòria en si mateixa.
Cruïlles
Aquest guariment de la Tenar va acompanyat del seu creixement en l'exercici de la llibertat. Com vam veure a la darrera entrada, en Ged i la Tenar han recorregut camins oposats pel que fa a la seva llibertat: en Ged va començar amb una llibertat absoluta d'escollir el seu propi destí, i l'abast de les seves decisions es va anar estretint a mesura que anava coneixent millor el seu deure. En canvi, la Tenar passarà d'una vida totalment determinada externament a veure com la seva capacitat de decisió entre diverses opcions s'amplia progressivament. El punt de màxima amplitud d'aquest ventall obert d'opcions arribarà al capítol 9, en què la protagonista haurà de decidir si es queda a les Tombes per sempre, com pensava que era el seu destí, o escull una direcció diferent per a la seva vida (p 132).
Ara bé, Le Guin és força hàbil a l'hora de caracteritzar-nos les conseqüències psicològiques que tindrà aquesta elecció per a la vida de la Tenar, i ens les retratarà a través de les reticències i resistències de la protagonista. El seu renaixement serà dolorós, i l'exercici de la llibertat se li manifestarà com a "llast feixuc" en el camí que "ascendeix cap a la llum" (p 165). Per això, a l'últim capítol de la novel·la se'ns presenta un paral·lel molt colpidor entre les llàgrimes de la Tenar, finalment alliberada de la seva foscor passada, amb les llàgrimes d'en Ged al final de la primera novel·la de la sèrie: "Va plorar pels anys malgastats esclavitzada per un mal inútil. Va plorar de dolor, perquè era lliure" (p 165).
Una qüestió de gènere
A l'epíleg d'aquesta segona novel·la, Le Guin ens ofereix una reflexió crucial per entendre el contrast que s'estableix entre els dos protagonistes i els seus rols dins d'aquestes dues primeres novel·les de la sèrie. Com no podia ser d'altra manera, la diferència es basa principalment en els seus rols de gènere dins del món fictici de Terramar, una societat profundament patriarcal que dona llibertat a en Ged per forjar el seu propi destí, mentre que esclavitza la Tenar a un paper predeterminat ancestralment. Aquest tipus de món dóna el que pot a la Tenar, però el que aquesta obté no té res a veure amb el que obté en Ged.
En un món així, podia posar una noia al cor de la meva història, però no podia donar-li la llibertat d'un home, ni les oportunitats de què gaudeix un home. No podia ser una heroïna en el sentit d'una heroïna de conte. Ni tan sols en una fantasia? No. Perquè, per mi, la fantasia no és un castell de vent, sinó una manera de reflexionar, i de reflectir-hi la realitat. (p 178)
Així doncs, mentre que en Ged tenia el poder de fer i decidir les coses d'acord amb les seves pròpies habilitats, a la Tenar només se li donava un domini buit i cruel sobre un món fosc i estèril. No és fins que arribi en Ged a la seva vida que descobrirà l'altre tipus de poder. És per això que el text, en el fons, no és gaire subversiu en termes feministes, o només es pot llegir en aquests termes, en tot cas, com a crítica al tipus de valors i relacions de poder que estableix una societat patriarcal. Fins i tot quan al final de l'epíleg Le Guin intenta introduir una subversió al discurs feminista tradicional, a mi em queden dubtes sobre la fortalesa d'aquest argument. El raonament de Le Guin es basa en el fet que tots dos personatges (home i dona) han de col·laborar plegats per alliberar-se mútuament:
És veritat que l'Arha/Tenar satisfaria millor l'ideal feminista si ho fes tot ella sola. Però la veritat és que, tal com jo ho veia, i tal com havia establert en la novel·la, no podia. La meva imaginació no em brindava cap escenari en què això fos possible, perquè el cor em deia de manera incontrovertible que cap dels dos sexes no podia arribar gaire lluny sense l'altre. Per tant, a la meva història, ni la dona ni l'home poden alliberar-se sense l'altre. No en aquella trampa. (p 180)
És un raonament bonic sobre el paper, però em fa la impressió que el text mateix de la novel·la el contradiu amb força vehemència en determinats moments. Per exemple, hi ha el moment, al final del capítol 10, en què en Ged ha de fer-li un encanteri a la Tenar per forçar-la, màgicament, a fer l'últim pas per sortir de les Tombes (p 143), un episodi que l'autora podria haver gestionat, al meu parer, de moltes altres maneres. A Les Tombes d'Atuan, la Tenar es troba en tot moment en una posició subordinada a la d'en Ged, fins i tot al final de l'obra, en què és ell qui l'ha d'introduir al món (civilitzat) d'Havnor, centre del poder de l'arxipèlag. Le Guin tornarà a visitar i avaluar aquestes distincions de gènere en properes entregues de la sèrie, tot i que no en la novel·la següent, La costa més llunyana.
Una lectura paral·lela: Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis
Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis es va publicar el 1956, quinze anys abans que Les Tombes d'Atuan per tant, i d'entrada no és que tinguin gran cosa a veure. Mentre que Les Tombes d'Atuan és una novel·la juvenil que forma part d'una sèrie, Mentre no tinguem rostre és una novel·la per a adults, i consisteix en la versió novel·lada d'un relat de la mitologia grega, el mite d'Eros i Psique. Era una història que havia obsessionat C. S Lewis des que era un estudiant universitari, i que havia anat escrivint intermitentment en diferents moments de la seva vida. El seu procés de conversió, així doncs, queda reflectit en la novel·la, amb dues parts molt diferenciades en què el mateix relat se'ns ofereix des de dues perspectives diferents. Tot i ser dues novel·les molt diferents l'una de l'altra, també tenen alguns punts en comú, sobretot pel que fa a l'escenari en què s'ambienten i el joc de dualitats que s'estableix en tots dos relats.
Hem perdut una lingüista compromesa amb la llengua catalana, i amb el dret a utilitzar la pròpia llengua en tots els àmbits de la vida, fins i tot en la mort. El seu darrer article, Morir-se en català, és un últim manifest sobre la preocupant situació del català en l'àmbit de l'atenció mèdica, i la insensibilitat lingüística, en alguns casos, dels professionals mateixos:
Especialista en llengües minoritzades i en el procés de substitució lingüística, Carme Junyent deixa un valuosíssim llegat de treballs tant acadèmics com divulgatius.
Fotografia de Dani Blanco per a la revista Argia Font |
Capítols 5-8 de Les Tombes d'Atuan
Entrem al nus de la novel·la, i en aquesta secció veurem com esclaten els dos conflictes principals que anunciava el plantejament. D'una banda, amb una de les tres sacerdotesses morta, Tenar es queda sola davant de la seva antagonista, Kossil, en una lluita pel poder dins del recinte de les Tombes, que el rei de Kargad pretén controlar. L'enfrontament de la Tenar amb el presoner del Laberint resultarà el detonant d'aquesta rivalitat, però d'altra banda també canalitzarà el conflicte intern de l'heroïna, que haurà de sospesar les seves creences passades i comparar-les amb una altra forma de veure el món. Aviat ens adonarem que l'estranger que queda presoner al Laberint, sota les dependències de les sacerdotesses, no és altra persona que l'Esparver, i això ens fa canviar el punt de vista de la novel·la sencera. Aquí és quan caldria preguntar-se qui és realment l'heroi del relat, si la Tenar pot esdevenir la protagonista de la seva pròpia història, o en realitat només juga un paper secundari dins del viatge de l'heroi.
A més, en aquests capítols centrals comencem a aprofundir una mica més en la metafísica de Terramar, en tant que se'ns exposa clarament que els Sense Nom a qui la noia serveix són un altra forma dels poders de l'ombra amb qui l'Esparver havia combatut a la primera novel·la. L'univers dualista de Le Guin comença a prendre forma. Si les reflexions al voltant de la mort havien començat a aparèixer al final d'Un mag de Terramar, aquí se'ns comença a presentar la dualitat entre la llum i la foscor que, com anirem veient més endavant en el text, són metàfores que representen la vida i la mort. Em sembla una decisió intel·ligent per part de Le Guin, quan comença a traçar la relació entre la Tenar i l'Esparver, que aquest li reconegui obertament que creu "en els poders de la foscor" (p 95 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) i s'hi ha enfrontat en el passat, en comptes de suggerir, simplement, que no existeixen, com podríem esperar des d'una òptica secular. Així doncs, aquesta òptica secular queda encarnada en el text en el personatge de la Kossil, mentre que en Ged i la Tenar encarnen dues formes diferents de relacionar-se amb els poders de la foscor.
Mapa del Laberint sota les Tombes |
Un mite en masculí
El Laberint com escenari i el fet que l'Esparver hi quedi atrapat té a veure amb aquest esquema del viatge de l'heroi. Al principi del seu llibre L'heroi de les mil cares, Campbell rellegeix el mite de Teseu i el Minotaure interpretant el Laberint com a representació de la psique reprimida del rei tirà - una mena d'inconscient que actua d'abocador de totes aquelles vergonyes i impietats que el tirà no vol admetre, representades en el monstre que s'hi amaga. El Laberint com a escenari literari, així doncs, és una imatge molt suggestiva en tots dos sentits, el literal i el figurat. És un parany que el poder posa davant dels intrusos, i que no necessita ser guardat perquè en si mateix representa un perill mortal per a qui hi queda atrapat.
A Les Tombes d'Atuan, Le Guin aprofita al màxim el potencial d'aquesta imatge, i crea un brillant joc de miralls entre el presoner que queda atrapat al Laberint, al nivell subterrani, i la Tenar que l'observa des dels espiells que obre des del nivell superior. A mesura que aquesta va matisant la seva fascinació pel presoner, que la tempta amb visions del món exterior, la Tenar passarà a ser l'assistent de l'heroi en aquest viatge, com una Ariadna que l'ajuda en la seva fugida del Laberint, amb més motiu quan la llum dins del recinte està prohibida i l'única forma de transitar-lo es basa a memoritzar els seus incomptables tombants. La imatge és força clara en un determinat moment de la novel·la:
Malgrat que l'Arha tenia ben gravats a la memòria els camins i els tombants que conduïen a les diverses cambres i zones, fins i tot ella s'havia emportat, en les exploracions més llargues, un cabdell de llana fina que anava desenrotllant darrere seu i que reenrotllava en el camí de tornada. Perquè si se saltava un dels girs o passatges que havia de comptar, inclús ella podia extraviar-se. (p 82)*
* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets.
Vam veure a l'anterior secció de l'anàlisi com Campbell concebia el seu esquema del viatge de l'heroi tant en termes masculins com femenins. L'heroi masculí és el salvador del món, que emprèn el viatge cap al món desconegut per retornar-ne amb l'elixir del déu. Quan l'heroïna és noia, aquesta està destinada a ser la consort del déu. Tanmateix, l'anàlisi de Campbell no pot evitar centrar-se en la visió masculina del mite, predominant en els relats mítics de tota mena de cultures a través dels segles. En aquest esquema del relat, la dona no podrà evitar jugar-hi un paper subsidiari, com a assistent o com a encarnació de la deessa, que ha de donar a l'heroi el poder de restaurar el món.
La dona, en el llenguatge icònic de la mitologia, representa la totalitat del que es pot conèixer. L'heroi és el que arriba per conèixer. A mesura que progressa en la lenta iniciació que és la vida, la forma de la deessa experimenta per a ell una sèrie de transfiguracions: mai no pot ser més gran que ell mateix, tot i que sempre li pot prometre més del que encara és capaç de comprendre. Ella l'atreu, el guia, li ordena que trenqui els seus grillons. I si ell pot estar a l'alçada del seu guiatge, tots dos, el coneixedor i la coneguda, seran alliberats de qualsevol limitació. La dona és la guia cap a la sublim culminació de l'aventura sensorial. Amb ulls deficients, queda reduïda a estats inferiors; amb l'ull maligne de la ignorància, queda lligada a la banalitat i la lletjor. Però és redimida pels ulls de la comprensió. L'heroi que la pot acceptar tal com és, sense commoció indeguda però amb la gentilesa i la confiança que ella demana, és potencialment el rei, el déu encarnat, del seu món creat. (p 106)*
* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004.
És cert que Campbell ens avisa que el mite és reversible en termes de gènere, però passatges com aquest últim ho posen difícil. Els passatges centrals de Les Tombes d'Atuan es poden llegir en aquests termes: la Tenar és guia d'en Ged al món obscur del Laberint de què és captiu i, com a servidora dels Sense Nom, esdevé també una figura divina per a ell. L'episodi final, al capítol 8, en què Tenar recuperarà el seu nom oblidat gràcies a en Ged (l'anomenador per excel·lència, si llegim també el desenllaç d'Un mag de Terramar) és un moment culminant del relat, que posarà les bases de la rebel·lió de la noia i marcarà l'inici del seu retorn a la llum. Si interpretem, a la manera de Campbell, Ged com el coneixedor i Tenar com la coneguda, aleshores és cert que Tenar queda "redimida pels ulls de la comprensió".
En la segona part del seu llibre, en què Campbell revisita els mateixos trops però a un nivell cosmològic, la dona també pren aquest caràcter simbòlic dins d'un relat pensat exclusivament en termes masculins. La dona com a trofeu o com a recompensa per a l'heroi representa, metafòricament, la seva victòria sobre el mal i, per tant, el matrimoni amb aquesta simbolitza la restauració de l'ordre al cosmos.
L'hegemonia arrabassada en lluita a l'enemic, la llibertat guanyada a la malícia del monstre, l'energia vital alliberada dels treballs del tirà Holdfast - queden simbolitzades en una dona. Ella és la donzella de les incomptables matances del drac, la núvia abduïda de mans del pare gelós, la verge rescatada de l'amant impietós. Ella és "l'altra part" de l'heroi mateix - perquè "cadascun és tots dos": si el seu rol és el de monarca del món, ella és el món i, si ell és un guerrer, ella és la fama. Ella és la imatge del seu destí que ell ha d'alliberar de la presó de les circumstàncies que l'envolten. Però si ell ignora el seu destí, o s'enganya amb falsedats, cap esforç per part seva podrà vèncer els obstacles. (p 316)
La suggestió entre línies d'una atracció entre els dos personatges, i d'una potencial relació amorosa entre ells, també encaixa amb aquest esquema predeterminat del mite. És cert que Le Guin ens presenta aquesta relació entre els dos personatges en termes igualitaris i molt complexos, però també tenen raó les crítiques que se li van fer en el seu moment en el sentit que la Tenar necessitava ser rescatada del seu món de foscor per l'heroi masculí. L'autora va respondre a aquestes crítiques amb força elegància a l'epíleg de la novel·la, però tot i així aquest biaix sexista segueix present al text. Veiem a continuació dos motius del creixement de la Tenar, que començaran a desenvolupar-se en aquests capítols i que més endavant ens portaran al desenllaç de la novel·la.
Cruïlles
El tema de la llibertat de la Tenar és un dels aspectes més interessants de la novel·la sencera, especialment si el comparem amb l'exercici de la llibertat que aprenia en Ged a Un mag de Terramar. El seu procés de creixement consistia a transitar des d'una posició de llibertat absoluta, en que qualsevol decisió era vàlida per triar, a una posició en què la llibertat de l'heroi acabava coincidint amb el seu deure, acceptat internament. En termes morals, les opcions que se li presentaven ja no eren igual de vàlides, sinó que algunes, basades en l'altruisme i la renúncia a l'ego, pesaven més que les altres.
Ara bé, Tenar no es troba en una posició de poder i llibertat d'entrada, en part pel culte a què pertany i en part per la seva condició de dona. El seu procés d'elecció, per tant, transitarà d'una posició de deure absolut, en què no és capaç d'escollir res per si mateixa, en tant que ha d'acomplir la voluntat dels déus i les seves normes estrictes, a una progressiva experimentació amb una llibertat que va ampliant el seu marge d'acció. Aquestes eleccions vindran imposades per l'aparició del presoner, que segons la llei dels Sense Nom ha de morir, però que li proposa un conflicte de lleialtats en temptar-la amb el coneixement del món exterior.
El caràcter de l'heroïna
La seva relació amb l'Esparver i les decisions que es veurà en la necessitat de prendre influeixen també en el creixement psicològic de la Tenar i en la seva evolució, potser subtil, però una de les més aconseguides de la saga sencera.
Has vist com ballen els dracs i les torres d'Havnor, i ho saps tot de tot. I jo no sé res de res ni he estat enlloc. Però tu l'únic que saps són mentides! Tan sols ets un lladre i un presoner, no tens ànima i no sortiràs d'aquí mai més. És igual que hi hagi oceans, dracs, torres blanques i tot això, perquè tu no ho veuràs mai més, no tornaràs a veure la llum del sol. Jo només conec la foscor, la nit subterrània. (p 102-103)
Coberta de Pauline Ellison (1975) |
Aquesta novel·la de 2015 va ser el debut literari de l'autor nigerià Chigozie Obioma, i li va merèixer un gran reconeixement i aclamació de la crítica. Narra una tragèdia familiar vista des del punt de vista d'un infant d'uns deu anys d'edat, en una ciutat de Nigèria, Akure, a mitjans dels anys noranta. El protagonista, Benjamin, veu com la seva vida es capgira completament amb l'anunci que el seu pare se'n va a viure per feina a una altra ciutat, però no pot portar la família amb ell per motius econòmics i polítics, ja que la família pertany a la comunitat igbo, i serien perseguits per la majoria ioruba. La separació es fa dura per a la família sencera, que perd la figura d'autoritat i veu com la disciplina dels fills adolescents es relaxa automàticament. Benjamin és el quart de sis germans, i es veu arrossegat pels seus germans grans al riu Omi-Ala, una àrea conflictiva de la ciutat, on van a pescar en comptes d'anar a classe. Allà, el germà més gran, Ikenna, rep la profecia d'un indigent, que li anuncia que morirà assassinat per un dels seus germans. Aquesta predicció, que no es qüestionada en cap moment perquè les profecies del boig Abulu sempre s'acompleixen, planta la seva llavor en les ments dels germans, i anirà gestant la tragèdia a mesura que intentin evitar-la.
Els pescadors és una novel·la que es va bastint lentament a partir d'aquesta premissa aparentment simple, a través de la construcció d'unes psicologies complexes per a cada membre de la família. Pretén ser una crònica realista de les tensions polítiques i socials que pateix Nigèria en aquell moment, però l'argument principal en tot moment és tractat sota el filtre del realisme màgic i dotat d'una certa èpica que l'apropa més a les narracions o les faules tradicionals. El protagonista, fascinat des de ben petit per la vida animal, va identificant cada personatge, així com diferents conceptes i estats d'ànim, amb diferents animals que actuen com a metàfores o imatges per al comportament dels personatges. Tanmateix, la novel·la funciona millor com a drama familiar, en el seu vessant realista, que no pas en el seu aspecte metafòric, en què pot resultar un punt confusa i ambigua. La novel·la ha estat publicitada com a al·legoria del passat recent de Nigèria, cosa que m'ha semblat un punt problemàtica a la llum del desenllaç de la novel·la, que sembla abraçar una narrativa de redempció cristiana més aviat occidental, i que deixa les tradicions i pràctiques religioses del poble igbo com a mera superstició o llegat del passat.
El personatge del boig Abulu, amb la seva violència desfermada i el rebuig constant a qualsevol mena de racionalitat, és la imatge més potent en aquest sentit, però la seva lectura en termes morals - al capdavall no arribem a esbrinar si és una víctima innocent de la comunitat o una encarnació d'un mal de dimensions còsmiques - queda en un pla una mica confús. D'altra banda, possiblement Obioma pretén il·lustrar com una noció preconcebuda de progrés i civilització com la que ofereix l'estil de vida occidental està abocada al fracàs quan primer el poble nigerià no ha resolt els seus propis conflictes interns. L'evolució de la figura del pare, una de les més complexes de tot el relat, crec que apunta en aquesta direcció.
És una lectura que manté l'interès alt i un ritme constant, tot i que potser la primera meitat de la novel·la es pot fer una mica més lenta que després, passat el primer clímax narratiu fins al seu desenllaç. És cert que a mi aquest impacte a meitat de la novel·la em va agafar una mica desprevinguda, perquè em va capgirar les expectatives del que em pensava que seria, però després això em va fer gaudir encara més la segona meitat de la novel·la, que porta la família en una direcció diferent. M'ha semblat una lectura molt recomanable si us agrada la literatura africana contemporània. La crítica ha comparat Obioma al seu compatriota Chinua Achebe, i llegint el llibre es veu aquesta intenció d'homenatjar el mestre, tot i que em sembla una exageració posar-los al mateix nivell. En tot cas, em sembla una novel·la molt suggestiva i francament impressionant tenint en compte que és el debut del seu autor.
Sinopsi: A mitjans dels anys noranta, els germans protagonistes veuen l'absència del seu pare com una excusa per relaxar-se de l'estricta disciplina que porten a casa. En una de les seves incursions de pesca al riu, que passa per una àrea perillosa de la ciutat, es troben amb un visionari local, l'indigent Abulu, que els farà una predicció que canviarà les seves vides per sempre.
M'agrada: És una novel·la molt ben construïda, que va acumulant tensió narrativa per deixar-la anar en els moments de clímax, i que a la vegada s'atura a desenvolupar les psicologies dels personatges amb detall.
Capítols 1-4 de Les Tombes d'Atuan
Comencem la relectura de la segona novel·la de la sèrie de Terramar, Les Tombes d'Atuan i, d'entrada, el plantejament i l'escenari en què se situa l'acció no poden ser més diferents als de l'anterior novel·la. Aquí se'ns introdueix la protagonista, la Tenar, des del moment que és arrabassada dels seus pares als cinc anys d'edat per convertir-se en la Summa Sacerdotessa dels Sense Nom, un culte ancestral en un santuari a Atuan, un racó desèrtic de les terres kargueses. En el ritual que obre la novel·la, al primer capítol, assistirem a la consagració de Tenar als Sense Nom, unes divinitats tel·lúriques i misterioses que la devoraran simbòlicament, amb la conseqüència per a la petita de perdre el seu nom, la seva identitat i qualsevol record de la seva vida passada. Aquest punt de partida per a l'heroïna, en aquest món tancat en si mateix, contrasta fortament amb la posició d'on partia Ged a l'anterior novel·la.
D'altra banda, aquests primers quatre capítols ens presentaran la protagonista dins d'aquest escenari, i ens introduiran al culte dels déus karguesos i la seva política pròpia. El món de les Tombes ens introdueix a un espai principalment femení, només accessible a les dones i on els únics homes que conviuen amb elles en el rol de servents són eunucs. És també un món de foscor, en tant que la llum no pot entrar a les dependències subterrànies de sota dels temples, i que per això queda íntimament lligat a la mort. És així que aquest món governat exclusivament per dones se'ns presenta d'entrada com un indret perillós i terriblement amenaçador, cosa que implícitament reforça la visió de l'hegemonia dels homes al món de Terramar.
A diferència d'Un mag de Terramar, en què la trama era episòdica i cada capítol ens introduïa a una nova coneixença o aventura per part del protagonista, en aquest llibre la narració sembla estancar-se en els primers capítols. Aquesta secció inicial és molt descriptiva i ens exposa la psicologia de la Tenar a través del seu rol com a sacerdotessa dins d'aquesta comunitat, així com les tensions i inestabilitats que amenacen el seu món. El seu creixement com a heroïna acaba de començar.
Il·lustració de Rebecca Guay per a la portada de l'edició d'Aladdin Fantasy (1971) |
Un mite en femení
El primer capítol de l'obra ens presenta el ritual pel qual la Tenar queda lligada per sempre al món de les Tombes com a Summa Sacerdotessa, encara que només tingui cinc anys. També se'ns explica el procés de selecció de la Tenar per assumir el rol de sacerdotessa després de la mort de l'anterior. El text no estalvia, a l'hora de descriure la geografia de l'indret, les connexions amb la foscor i la mort:
* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets.Aquelles nou làpides eren les Tombes d'Atuan. Es deia que eren allí des dels temps dels primers homes, des de la creació de Terramar. Havien sigut col·locades allà en la foscor, quan s'havien fet emergir les terres de les profunditats de l'oceà. Eren molt més antigues que els Reis Divins de Kargad, més antigues que els Déus Bessons, més antigues que la llum. Eren les tombes d'aquells qui governaven abans que existís el món dels homes, les tombes dels qui no tenien nom, i la que els servia tampoc no en tenia, de nom. (p 25-26)*
El tipus de rituals que oficia la protagonista també ens transmeten aquesta idea:
I a continuació, va arribar la lluna minvant i es van haver de celebrar les cerimònies de la foscor davant del Tron Buit. L'Arha va inhalar el fum narcòtic de les herbes que cremaven en unes safates amples de bronze davant del Tron, i va ballar, solitària i de negre. Va ballar per als esperits invisibles dels morts i dels nonats i, mentre ballava, els esperits es van congregar al seu voltant, seguint els girs i les voltes dels seus peus i els gestos lents i segurs dels seus braços. (p 54)
El món que governa la Tenar és un món de foscor i mort, que ni tan sols pot ser anomenat o descrit amb paraules. Tot allò que caracteritza els Sense Nom és més aviat en negatiu, com a absència de llum i de vida. És casual, doncs, que això es produeixi quan tenim una protagonista femenina? Ja de bon principi la novel·la ens mostra que no, i no és casual tampoc que l'exercici del poder i de la llibertat sobre el món que experimentava en Ged, com a home, fossin ben diferents. L'autora mateixa ho reconeix a l'epíleg de la novel·la, i aquesta reversió en els termes lliga també amb els esquemes arquetípics del viatge de l'heroi.
A L'heroi de les mil cares, Joseph Campbell ens presenta aquests arquetips narratius que es reprodueixen en multitud de mites i narracions a través de la història: un heroi masculí és cridat a l'aventura i accedeix al reialme desconegut del déu (o de la deessa), per aconseguir un elixir o coneixement ocult que haurà d'obtenir, després d'un seguit de proves, per retornar-lo al món conegut de les relacions humanes. És curiós, però, que Campbell observa un procés similar quan aquest viatge l'emprèn una heroïna dona:
I quan l'aventurer, en aquest cas, no és un jovenet sinó una donzella, és ella qui, a través de les seves qualitats, la seva bellesa o el seu anhel, és l'adequada per convertir-se en la consort d'un immortal. Aleshores l'espòs celestial davalla cap a ella i la condueix al seu llit - tant si ella vol com si no. I si ella l'ha rebutjat, se li cau la bena dels ulls; si ella l'ha buscat, el seu desig queda en pau. (p 109-110)*
* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004.
D'una banda, l'accés de la Tenar al món dels Sense Nom respon a aquest esquema prèviament determinat: és el mite de la donzella que és cridada a ser consort del déu, i en veiem exemples en Persèfone o Psique, en la mitologia grega, per citar només alguns dels més coneguts. Campbell llegeix la figura de la Verge Maria en el relat bíblic en els mateixos termes, i si mirem exemples més propers en el temps, tenim reelaboracions d'aquest trop en nombrosos contes de fades: La bella i la bèstia en seria un bon exemple. D'altra banda, també veiem com la manca de llibertat de l'heroïna a l'hora d'escollir el déu no és un problema en termes morals, en aquest context: el viatge arquetípic, al reialme del déu, no entén de moralitat humana ni de psicologies modernes. Campbell observa com, en la majoria d'aquests mites, fins i tot si l'heroïna no hi estava d'acord per començar, en el moment de la revelació del déu es produeix un reconeixement d'aquesta divinitat i, per tant, una acceptació que acaba arribant encara que sigui diferida en el temps.
Tanmateix, en el cas de la protagonista, aquest moment encara no ha arribat. Als cinc anys, Tenar no es troba en posició d'acceptar ni rebutjar el paper que li imposen, i veurem com el seu caràcter s'anirà formant al voltant d'aquesta reflexió seva sobre el rol que li és assignat. En tot cas, el que queda clar d'entrada és que, igual que passava amb en Ged, el paper de la Tenar també queda subsumit en aquest tipus d'esquema narratiu:
L'heroi, tant si és déu o deessa, home o dona, el personatge d'un mite o el qui somia un somni, descobreix i assimila el seu oposat (el seu jo insospitat) tant si és empassant-se'l com sent empassat. Una per una es trenquen les resistències. Ha d'apartar el seu orgull, la seva virtut, bellesa, i la seva vida, i inclinar-se o sotmetre's a allò absolutament intolerable. Aleshores troba que ell i el seu oposat no són d'espècies diferents, sinó una sola carn. (p 99)
A Un mag de Terramar vam veure com aquest esquema s'acomplia al peu de la lletra. L'ombra de Campbell s'allargassa, ja que la seva anàlisi de la forma dels mites va influir decisivament en una part important de la cultura popular (especialment als Estats Units) durant els anys 60 i 70. Ara, a Les Tombes d'Atuan observem com el punt de partida és similar: Tenar ha estat "empassada" ritualment per les divinitats que la protegeixen. Ara bé, aquí els matisos ho seran tot: en el cas de Ged, assistíem al seu viatge des de l'anonimat fins a la culminació del seu poder seguint fidelment l'esquema mític. En aquest cas, la culminació del relat es produeix tan sols a l'inici de la novel·la: Tenar ha accedit a la culminació del seu poder (el seu "matrimoni amb el déu", per dir-ho d'alguna forma) tot just començar la novel·la. Cal suposar que el relat de Le Guin començarà a desconstruir aquest esquema més que no pas a reafirmar-lo.
El caràcter de l'heroïna
Per tant, tot just començar la novel·la trobem la protagonista com a centre d'aquest món, cridada místicament a governar-lo en nom d'aquests déus desconeguts a qui serveix. El caràcter de Tenar com a protagonista es veurà profundament marcat per aquest poder que ostenta. Al principi de tot del relat, veurem com gaudeix exercint-lo, reproduint fidelment la concepció del món que li ha estat inculcada i convençuda del seu rol en aquest món tancat que regeix. En són exemples la seva primera conversa amb la seva companya en el culte, la Penthe (p 30 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), o el sentiment d'exultació que experimenta quan finalment, als quinze anys, se li revelen per primer cop els misteris subterranis del temple (p 36).
Ara bé, de seguida ens adonarem que aquest exercici del poder que ostenta la Tenar guarda un revers encara més fosc, i que la jove es veu cridada a qüestionar constantment. Aquest és un element que emparentarà Les Tombes d'Atuan més amb la novel·la distòpica que amb les línies del mite arquetípic. El món utòpic en què viu la protagonista es revelarà com a mera aparença de felicitat quan se n'adoni - encara inconscientment en aquest punt - que les implicacions morals d'aquest sistema li estan fent mal. Hi uns quants senyals d'alarma, en aquests primers capítols de la novel·la, que apunten a la no-acceptació per part de Tenar de les estructures de poder tal com se li han plantejat.
Hi ha un altre aspecte del món de les Tombes com a escenari que també ens prepara per a aquests conflictes de la protagonista: les tensions polítiques a l'imperi de Kargad reflecteixen les tensions internes que està afrontant Tenar - o a l'inrevés, depenent de com ens ho vulguem mirar. En el moment d'iniciar-se la novel·la, el món d'Atuan també es troba en decadència. Els Sense Nom se'ns presenten com els més poderosos dels déus, ja que estaven presents abans de la creació de l'arxipèlag. Tanmateix, de seguida se'ns presenta el conflicte polític entre el culte als Sense Nom, la sacerdotessa suprema dels quals és la Tenar, i el poder més aviat secular o temporal del Rei-Déu, que en realitat és com es fa dir l'emperador karguès. Aquest conflicte ja dona a entendre que el poder que s'ostenta a Atuan és més precari del que aparenta, i posa les bases per a la rivalitat entre Tenar i la seva antagonista a la novel·la, Kossil.
Un mite a la inversa
La relació entre aquesta novel·la i l'anterior entrega de la saga, Un mag de Terramar, no es comença a descobrir fins ben entrada la lectura, al capítol 4. És aquí que se'ns comença a exposar la relació històrica entre Kargad i la resta de l'arxipèlag, i es comença a entreveure també un conflicte que portarà a un xoc entre aquestes dues cultures: el mite d'Erreth-Akbe, que se'ns exposa en aquest capítol, ens apunta a aquestes tensions culturals. A l'últim llibre vam veure com Le Guin ens proposava un relat en què els habitants de l'arxipèlag, els protagonistes, són majoritàriament de raça negra, mentre que els considerats bàrbars són una cultura guerrera de pell blanca i que es dedica a saquejar pobles de la costa, una mica a la imatge dels vikings. En començar aquesta novel·la, però, ens trobem que ara els karguesos són els protagonistes, i representen el món en els seus propis termes, que anem coneixent poc a poc a través d'aquests capítols d'exposició.
És un poble, com hem vist, que venera els seus déus però en principi no té cap relació amb la màgia. Per contrast, retraten els habitants de l'arxipèlag - sense déus però amb domini de la màgia - com a descreguts i manipuladors de la realitat, ja que, per a ells, la màgia és mera creació d'il·lusions i mentides. És un canvi de punt de vista que d'entrada ens hauria de sobtar, si hem llegit l'anterior novel·la, perquè ja ens havíem familiaritzat amb l'arxipèlag abans i simpatitzat amb en Ged, així que coneixem de primera mà la seva relació amb la màgia i a aquestes alçades ens hauria de semblar la posició per defecte.
D'altra banda, si no hem llegit la primera novel·la, l'exercici de l'empatia també hauria de funcionar: hem conegut la protagonista d'aquesta novel·la, la Tenar, i el món a què pertany, però d'entrada hem començat a veure com hi ha certs aspectes d'aquest món que ens haurien de causar inquietud des del punt de vista de la protagonista. Per començar, Tenar hi va entrar per força i quan era massa petita com per donar-hi el seu consentiment. La seva educació sembla basada en l'abús i en la supressió de la seva identitat, més que en el seu creixement. Les úniques relacions humanes que estableix basades en l'afecte i l'empatia, amb l'eunuc Maran i la seva amiga Penthe, semblen més aviat clandestines, com si contravinguessin les normes donades tot i que no es digui de forma explícita en cap moment.
Capítols 8-10 d'Un mag de Terramar
Aquests capítols conformen el desenllaç de la història, de forma que provaré de no esguerrar la resolució del misteri al final de la novel·la. Un cop surt de Gont, Ged emprèn una persecució en línia recta per tal de trobar l'ombra i enfrontar-s'hi definitivament. La mort és un tema important que es comença a dibuixar en la trama de la novel·la, tot i que potser no s'explorarà amb plenitud fins a volums posteriors de la sèrie. En tot cas, un aspecte important que cal destacar és que el protagonista ha crescut, i la por ja no és l'emoció principal que mou les seves accions.
Il·lustració de Ruth Robbins per a la primera edició (1968) |
Al capítol 8, l'ombra el farà naufragar en una illa remota habitada només per dos ancians nàufrags que li fan un regal misteriós. En aquest punt, l'episodi sembla tan sols un incident més de l'aventura, però de fet aquí Le Guin està posant les bases d'una nova aventura que llegirem al proper volum. Al llarg d'aquesta última etapa, en Ged també retrobarà el seu amic Veça, que l'assistirà en l'últim tram de la travessia. Si al principi de la novel·la havíem assistit als orígens humils de l'heroi, ara veurem com aquest finalment accedeix al seu poder, tot assumint el seu lloc en el món com a home adult, i prenent responsabilitat sobre el seu propi passat i els seus actes.
Un mite en masculí
Ja havia comentat en anteriors entregues com el rol que acompleix Ged en la novel·la com a heroi segueix força fidelment els arquetips mítics del viatge de l'heroi, en què aquest s'alça des d'una posició de vulnerabilitat i despossessió fins arribar a assumir plenament el seu poder i domini sobre el món. A través d'aquests capítols assistim a aquest procés per part del protagonista, tot i que l'episodi final afegeix connotacions freudianes a aquest duel definitiu amb l'ombra.
I això és el que passa, de fet, en la confrontació final. Si en Ged es pot reclamar a si mateix i reconstruir-se és, com ja vam veure en l'anterior secció, perquè s'ha desconstruït a si mateix amb anterioritat. És rellevant com l'ombra pren diverses formes masculines - i únicament masculines - que el reconnecten amb el seu jo del passat (p 208-209). En primer lloc hi ha el seu pare, que mai no li va arribar a mostrar afecte quan era petit i que, al meu parer, pot simbolitzar una masculinitat basada més aviat en la força física (és el ferrer del poble) i la potència sexual en un món patriarcal (ha engendrat sis fills mascles més abans que en Ged). En segon lloc, apareix en Jaspi que, com hem vist, encarnava les pròpies ambicions juvenils d'en Ged i el seu ideal de poder i de control sobre la realitat. En darrer lloc apareix en Pechvarry, el pescador a qui va decebre a un nivell personal, i que penso que encarna els límits i mancances del seu propi poder com a mag. Finalment apareix el monstre, a qui Ged haurà de vèncer a través del seu nom autèntic.
És interessant, si més no, veure com la primera reacció que té Ged al final de l'aventura és "plorant com un nen petit" (p 211), que reforça aquesta idea d'haver tancat un cercle pel que fa a la seva identitat com a home i com a protagonista. En cas de dubte, el mateix passatge afegeix una explicació una mica més detallada sobre el comportament de l'ombra i el seu significat dins del relat.
El rol de les dones
Si bé podríem entrar a discutir aquests trops sobre la masculinitat d'en Ged i com la novel·la els explora de forma simbòlica, el que no es pot posar en dubte és que el rol que els personatges femenins juguen en la narració reforcen - encara que sigui en negatiu i per contrast - que aquesta és una història de nois i d'homes, sobre arribar a la maduresa en termes exclusivament masculins.
Ara bé, tampoc no li faria justícia al text si no reconegués que hi ha un petit matís d'empatia en el rol de gènere que li ha tocat a la Serret. Ben aviat es revela com a subordinada del seu marit, que intuïm que és un bruixot encara més poderós que ella que l'està utilitzant per als seus designis. El text, però, no arriba a detallar-nos motivacions ocultes ni subtileses de la màgia, sinó que ens ofereix un retrat llastimós i digne de compassió d'una dona atrapada en un espai domèstic no desitjat, com si es tractés d'una gàbia:
Era com un cérvol blanc engabiat, com un ocell blanc amb les ales tallades, com un anell de plata al dit d'un vell. Era un dels objectes del tresor d'en Benderesk. (p 136-137)
Un capítol apart el mereix la Milfulles i la seva relació fraternal amb en Ged. M'imagino que el seu paper en el relat és oferir a en Ged una imatge del que podria haver estat la seva vida en unes altres circumstàncies. Tot i així, és una mica frustrant llegir com aquesta noia, descrita com a brillant i intel·ligent, i amb curiositat sobre la màgia i el funcionament del món, queda relegada exclusivament a fer les tasques domèstiques per al seu germà. El capítol 9 acaba amb la Milfulles acomiadant en Veça i en Ged, que salpen cap a l'última etapa de la seva aventura. El passatge fa especialment explícita aquesta divisió funcional dels rols: acomiadar els mariners que salpen és la funció específica de les mullers i les germanes.
Fins aquí no hi ha cap sorpresa dins l'univers que Le Guin ha construït per a Terramar, amb una divisió funcional per gènere clarament marcada, i que ella mateixa com a autora va reconèixer. Ara bé, hi ha un petit episodi a l'últim capítol que em sembla especialment cruel amb la Milfulles com a personatge, i és el moment en què en Veça li revela a en Ged el nom autèntic de la seva germana. Tot i les excuses i explicacions que immediatament ofereix en Veça, sembla un fet força gratuït i injustificat fins i tot dins del món de Terramar tal com se'ns ha descrit. Ens falten detalls sobre la cultura de Terramar per jutjar si aquest tipus d'acció - revelar el nom autèntic d'algú que, recordem, dona poder al mag sobre aquesta persona - es pot fer sense el consentiment de la persona en qüestió i, d'altra banda, fa dubtar si l'episodi hauria estat el mateix tractant-se d'un home en lloc d'una dona. Els dos joves reforcen els seus lligams de confiança i amistat a costa de limitar la llibertat d'acció o decisió d'una dona. El món de Terramar es construeix en aquests termes, i en aquests termes s'haurà de desconstruir - esperem - posteriorment.
Subversions
Un breu comentari sobre l'epíleg a la novel·la, que és una reflexió d'Ursula K. Le Guin sobre l'origen del relat com a encàrrec i el seu procés creatiu.
Una lectura paral·lela: La història interminable de Michael Ende
Per acabar, una proposta de lectura d'una novel·la que a estones em recorda els conflictes explorats a Un mag de Terramar tot i que, òbviament, amb certes diferències. La història interminable, de l'autor alemany Michael Ende, es va publicar l'any 1979, una dècada després que Un mag de Terramar. Al meu parer, el fil conductor de les dues novel·les és força semblant: ambdues se centren en el creixement del jove heroi (Ged/Bastian) i el seu aprenentatge per tal d'aconseguir dominar el seu poder. Aquest viatge és principalment interior, en tant que tots dos han d'aprendre a conèixer-se ells mateixos per poder arribar a la maduresa. Mirem en primer lloc les semblances entre totes dues obres:
Les diferències, però, també són força evidents a simple vista:
Capítols 4-7 d'Un mag de Terramar
En l'anterior entrada vam veure el plantejament del relat i, ara, toca entrar a la seva secció central. En aquests capítols veurem com en Ged, esperonat per la seva rivalitat malsana amb en Jaspi, cometrà una transgressió sense precedents, en termes morals, dins del relat. A causa de la seva supèrbia i la seva manca de sensatesa, Ged allibera sobre el món una ombra provinent del món dels morts, que el persegueix incessantment i amenaça amb destruir-lo. Aquesta persecució articularà la resta del relat, que s'entretindrà especialment en el desenvolupament psicològic del protagonista i en la seva constant exploració del problema que té entre mans i de diverses vies d'escapada.
A través d'aquest viatge, se li presentaran diverses ocasions en què haurà de discernir entre aparença i realitat, i assistirem a la fugida angoixada d'un heroi que ara ha perdut el poder i el control sobre la situació que tenia abans. Aquest nou estat de coses ens aproparà a un Ged més humil i amb els peus a terra, i ens durà a un retrobament i una reconciliació amb el seu antic mestre que, per més esperat que pugui ser, es fa del tot satisfactori un cop arriba. Aquesta evolució psicològica i moral serà un aspecte clau de la narració, en què anirem veient com el protagonista transita d'una posició de poder i seguretat que no sap controlar a una posició més desvalguda i vulnerable, però amb una capacitat de decisió i discerniment més gran.
Il·lustració de David Lupton per a l'edició Folio Society (2015). Font |
La trama de la novel·la és episòdica, de forma que cada capítol es llegeix com una aventura independent. Tot i així, el motiu de la persecució de l'ombra i la conseqüent fugida d'en Ged va lligant tots aquests episodis, de forma que ens anirem preguntant - fins i tot el protagonista ho fa explícitament en el seu pensament - si l'heroi té realment capacitat per decidir o està seguint les passes d'un camí que li ha estat prèviament marcat pel destí o per algun designi encara més fosc.
L'escola de màgia
L'escola de màgia de Roke atrau nois de tot l'arxipèlag sota el guiatge de nou mestres: Transformador, Clauvent, Mà, Herbari, Cantor, Invocador, Anomenador, Modelador i Porter, més un Rector de l'escola que no els fa classe directament però intervé amb la seva màgia quan els encanteris se surten de mare i que imparteix la seva saviesa al protagonista quan li cal un aprenentatge de tipus més moral que no pas pràctic. A l'univers de Le Guin, però, les noies estan excloses d'aquest tipus d'educació i, en aquesta primera novel·la, aquest fet se'ns presenta com a quelcom normalitzat i que ningú - ni tan sols el punt de vista del narrador omniscient - qüestiona en cap moment.
No cal dir que és un dels escenaris centrals de la novel·la, i un aspecte del relat que ha fet la comparació amb els llibres de Harry Potter inevitable. La mateixa Ursula K. Le Guin s'hi va referir, així com també a l'actitud de J. K. Rowling envers les seves influències, en una entrevista de 2005, quan li van preguntar sobre l'èxit de Harry Potter, que en aquell moment estava en el seu punt més alt:
No vaig sentir que em copiés, com li va passar a algunes persones, tot i que hauria pogut ser més cortesa amb els seus predecessors. La meva incredulitat va ser amb els crítics que van trobar el llibre meravellosament original. Té moltes virtuts, però l'originalitat no és una d'elles. Això em va fer mal. (Font)
El fet de situar l'acció d'una novel·la juvenil en una escola de màgia no és una idea original de J. K. Rowling. Entre les seves predecessores podem comptar, no sols Ursula K. Le Guin amb Un mag de Terramar, sinó també la sèrie de llibres La pitjor bruixa de Jill Murphy (iniciada el 1974), la sèrie Chrestomanci de Diana Wynne Jones (iniciada el 1977) i, en temps més recents, El secret de l'andana 13 d'Eva Ibottson, que es publica el 1994. Ara bé, tot i que l'originalitat dels llibres de Rowling és més que discutible, com suggereix Le Guin, és cert que el que fa la saga de Harry Potter és ajuntar dues tradicions diferents dins la narrativa juvenil en llengua anglesa, i així s'explica que els llibres de Terramar i els de Harry Potter siguin experiències de lectura tan diferents.
A la tradició de la narrativa infantil de fantasia iniciada a Gran Bretanya per E. Nesbit hi podem afegir, d'altra banda, una altra tradició de narrativa juvenil de relats ambientats en internats, tan antiga com la popularització dels internats per als fills de les famílies nobles (les public schools) al segle divuit. Aquests relats no tenen res a veure amb la màgia, però sí amb les rivalitats i assetjaments que es produeixen entre estudiants, l'ambient de competició per l'excel·lència acadèmica, i els misteris i aventures que els protagonistes afronten i resolen mentre resideixen a l'escola. A mi, les aventures de Harry Potter i els seus amics dins l'escola de màgia em recorden inevitablement els llibres d'Enid Blyton.
En canvi, Ursula Le Guin ens situa en un altre esquema narratiu completament diferent, de fet. L'escola de màgia és un escenari important dins la novel·la, però no és més que un estadi dins l'aventura d'en Ged, que acabarà abastant tota la seva vida adulta i s'estendrà a les novel·les posteriors. Part del seu creixement, com veurem en aquesta secció de la lectura, també passarà per apartar-se de l'escola com a centre del saber, i explorar llocs perifèrics on aprendrà que la humilitat i l'anonimat són també part del seu poder.
Aparença i realitat
Aquest és un motiu que comença a prendre forma més clarament a través d'aquests capítols, a mesura que el protagonista comença a experimentar amb la seva màgia i portar-la a límits que no havia concebut abans. De fet, el text està ple de llenguatge platònic, que no és estrany en relats de fantasia que, tot sovint, contraposen el món real amb un món d'aparences enganyoses que el protagonista ha d'aprendre a discernir per si mateix.
Proves
Com vam veure a l'anterior secció de la lectura, el viatge de l'heroi consisteix en un seguit de proves que posaran en joc la seva capacitat per prendre decisions morals, i que el faran créixer a través d'aquestes experiències.
El caràcter de l'heroi
Tot aquest recorregut de l'heroi incidirà de forma inevitable en el seu caràcter, que vaig provar de dibuixar en la secció anterior a partir dels primers capítols. Un dels aspectes més reeixits d'aquesta primera novel·la de la sèrie és com Le Guin s'entreté a descriure les emocions i angoixes del seu protagonista, i com aquestes van canviant subtilment a través de la narració.
Des d'una actitud de negació i evitació del problema, en què pensa que podrà fugir de l'ombra que l'encalça indefinidament, el mag anirà creixent en consciència i finalment podrà reconèixer el seu conflicte obertament. De fet, el moment més terrorífic per a ell és quan està a punt de quedar-se atrapat al món dels morts, moment en què emprèn una fugida desesperada. La seva missió per combatre el drac de Pendor és part de la resposta a aquesta por irracional i irrefrenable, és el primer moment després de la caiguda que l'heroi comença a prendre una decisió afirmativa (p 104).
Aquest vessant més afirmatiu de la seva por, el fet de reconèixer-la més que evitar-la, va preparant el text per al moment en què en Ged haurà de prendre decisions encara més crucials per al seu futur. Durant el capítol 7, reacciona al fet d'haver caigut en una trampa no amb desesperació, sinó mirant el perill cara a cara i analitzant reflexivament les seves opcions. D'una banda, se sent avergonyit per la seva feblesa però, en lloc d'enfonsar-se, passa judici amb els seus mentors del passat - tots, sense fer excepció - (p 135) mentre que, d'altra banda, arriba un moment, durant la confrontació final amb el senyor de la Terrenon, que la seva ira li resultarà un revulsiu per tal de passar a l'acció (p 145).
Cruïlles
Ara comento un dels aspectes que més m'agraden de la novel·la sencera: la forma com la trama de tant en tant planteja decisions al protagonista que canvien radicalment la direcció del seu viatge. Si hagués escollit una altra opció, potser assistiríem a una novel·la completament diferent, i són aquestes vies potencials que queden als marges de la narració que presenten el concepte de llibertat amb què treballa el llibre. Al capítol 4, quan Ged està en procés de recuperació, l'Arximag li fa una explicació sobre com funciona la llibertat:
De nen, et pensaves que un fetiller és aquell qui pot fer qualsevol cosa. Temps ha, jo també m'ho pensava. Tots ens ho pensàvem. Però la veritat és que, a mesura que el poder d'un home creix i que el seu coneixement s'eixampla, el camí que pot seguir s'estreny, fins que, a l'últim, ja no escull res, sinó que només fa exclusivament el que ha de fer... (p 88)
Són unes paraules força aclaridores del que passarà al llarg de la novel·la. Al principi, quan és a Gont, l'Ogion li proposa a en Ged dues opcions igual de vàlides per al seu futur, entre les quals pot escollir amb total llibertat. D'una banda, pot seguir a Re Albi sota el mestratge de l'Ogion, o pot anar a Roke i educar-se a l'escola de màgia. En aquest punt de la narració, el ventall de possibilitats està obert en tota la seva amplitud: el poder de decisió que té Ged és total, pot escollir de forma totalment lliure ja que les dues opcions tenen exactament el mateix valor.
Ara bé, escollir implica descartar les opcions no realitzades, i emprendre una direcció determinada a la vida de cadascú. Cada nova decisió es troba dins d'un ventall de possibilitats una mica més estret, fins que finalment el deure s'imposa sobre aquesta suposada llibertat, a la vista de tots els aprenentatges adquirits: la saviesa augmenta, la capacitat de decisió decreix.
Coberta de Pauline Ellison (1975) |
Cause how many times can you wake up in this comic book and plant flowers?
Aquesta novel·la de l'autora alemanya Jenny Erpenbeck es va publicar el 2015, amb gran reconeixement de la crítica i el públic lector. És una novel·la que té la intenció d'oferir reflexions sobre la crisi dels refugiats que va esclatar a Europa al voltant d'aquells anys i que, de fet, avui dia continuem ignorant, tot i que encara ara és un dels desafiaments polítics més importants que ha d'afrontar la Unió Europea. D'entrada, m'inclinava cap a l'escepticisme: és difícil plantejar un relat així donant prioritat a les vicissituds dels refugiats i als seus relats en primera persona, i a la vegada mantenir com a protagonista un personatge blanc i privilegiat que serà el vehicle de la història i que actuarà com a substitut dels lectors dins de la història. Una premissa així pot caure molt fàcilment en el paternalisme per resultar còmode als lectors, al preu d'infantilitzar les víctimes i subsumir les seves veus a les necessitats del relat principal. Crec que Erpenbeck evita aquests perills amb gran habilitat, i ens ofereix una exploració colpidora i fascinant a parts iguals sobre aquesta trobada amb els que no són els nostres.
El protagonista és en Richard, un professor de clàssiques emèrit que viu a Berlín i que, un cop retirat de la universitat i després de la mort de la seva dona, es troba en una situació de solitud i avorriment. Un dia passa per casualitat pel centre de la ciutat, on un grup de refugiats subsaharians han ocupat l'espai públic per reclamar una resposta al govern de la ciutat, que ha emès una moratòria respecte a la seva expulsió del país, però mentrestant els té vivint al carrer. Al principi en Richard ni tan sols hi dona importància, però quan s'assabenta que alguns dels refugiats africans han estat recol·locats en un alberg prop de casa seva, s'hi apropa amb el pretext de fer-ne una investigació acadèmica i comença a recopilar els seus relats de trauma i supervivència. L'evolució del personatge és molt subtil al llarg de la novel·la, i cal anar-la entreveient rere la seva façana constant de fredor emocional i control de la situació. L'empatia real pel benestar dels seus interlocutors no s'anirà dibuixant fins ben passada la meitat de la novel·la, i haurà de superar necessàriament, també, les temptacions del paternalisme, l'autocomplaença, i fins i tot la decepció quan els refugiats no responguin a les seves expectatives d'agraïment i reconeixement que, potser des de l'inconscient però de forma força evident, el protagonista mostrava.
Al llarg d'aquest periple de coneixences, en Richard també s'anirà imbuint de les injustícies i arbitrarietats flagrants que els immigrants hauran d'afrontar davant la legislació d'estrangeria alemanya, i el laberint burocràtic que aquesta suposa quan no es té accés a la documentació bàsica i tot sovint amb la barrera afegida de la llengua. A través de totes aquestes contradiccions, en Richard anirà plantejant paral·lelismes colpidors entre la situació present que estan vivint els refugiats i altres moments de la història d'Alemanya, com la reunificació, per exemple, en què els alemanys orientals com ell van haver de ser acceptats de nou a la societat occidental o, potser encara de forma més evident, les lleis racials antisemites durant l'etapa del nazisme. Així doncs, la xenofòbia, els trasllats forçosos amb separació de famílies senceres, i el trauma d'haver sobreviscut a la mort quan molts d'altres no poden dir el mateix són problemes que el protagonista aprendrà a mirar des d'una perspectiva desacostumada per a ell. Passarà el mateix amb la història sencera d'Àfrica, que haurà de començar a conèixer en tota la seva complexitat i no agafada com si es tractés d'una sola unitat, com tot sovint fem els occidentals, així com la dominació colonial que es troba a l'arrel de tots aquests conflictes presents.
L'estil, possiblement, és el punt més fort de la novel·la sencera. En comptes de donar-nos una visió autoritzada des del punt de vista del narrador-espectador, el que fa la novel·la és oferir-nos-en el flux de consciència, de forma que les narracions dels refugiats, tot sovint fragmentàries i en forma de converses interrompudes, ens venen entremesclades amb les pensaments i reflexions, més aviat anodins i banals, del protagonista que està processant tota aquesta informació. D'aquesta forma, traumes de guerra i violències quasi inimaginables ens arriben entremesclades amb fragments de llistes de la compra i reparacions que s'han de dur a terme a casa, i records dispersos sobre la joventut, la passada vida matrimonial i el dia a dia a l'Alemanya de l'altra banda del mur, abans i després de la seva caiguda, carregat de les seves pròpies paradoxes. És a través d'aquesta dissonància cognitiva, que es va aclarint a mesura que avança la lectura, que l'autora ens posa en una situació incòmoda com a lectors, però que es fa autènticament realista des de l'experiència occidental d'aquest tipus de crisis globals. En Richard actua com a lector subrogat de tots els testimonis que rep, i acabarà revelant, a través de les seves limitacions i incapacitats, una actitud condescendent que no és només pel que fa a la raça, sinó que també afecta totes les dimensions de la seva vida quotidiana, com es veurà, per exemple, a mesura que anem coneixent més detalls de la seva vida matrimonial.
De la mateixa manera, les constants referències a l'antiguitat clàssica, que ens venen canalitzades a través de l'erudició del protagonista, crearan un efecte similar d'incomoditat o de distorsió cognitiva. D'una banda, poden semblar un recurs excessivament matusser o forçat per aportar lirisme i profunditat a una narració que s'explica per si mateixa i no requereix tals adornaments. Tanmateix, hem d'entendre aquests elements com a fruit del biaix cognitiu del protagonista, que s'explica la realitat a través de termes coneguts per a ell, i que en tot moment pretén acomodar-la al seu propi món conegut més que no pas obrir-se ell mateix a una altra perspectiva. Aquestes connexions, com per exemple anomenar alguns dels refugiats amb noms de déus grecs, haurien de semblar totalment sobreres als lectors, i per això revelen més els microracismes i els microsexismes que traeixen el protagonista mateix durant la lectura que no pas una aposta narrativa ferma per part d'Erpenbeck. En definitiva, m'ha semblat una novel·la colpidora, que val la pena de provar, sobretot per la seva vigència avui dia.
Sinopsi: Durant una acampada de protesta davant del Senat del land de Berlín, el professor retirat Richard se sent interpel·lat per la lluita dels refugiats que, en aquest moment, estan vivint al carrer. Al principi oblida totalment l'incident, però es posa en contacte amb els refugiats quan aquests són traslladats a un centre prop de casa seva.
M'agrada: L'estil del text, que combina els relats en primera persona dels sol·licitants d'asil, sovint fragmentaris i reticents, però sempre colpidors, amb el relat de privilegi més aviat complaent del professor protagonista.
No m'agrada: Un desenllaç un punt abrupte i massa convencional, que m'ha trencat l'expectativa que tenia, dins d'una novel·la una mica plana i lenta, sense gaire acció, d'un desenllaç més impactant o més rodó.
Ha arribat el moment d'una relectura que feia temps que volia fer, però que he anat posposant per diversos motius, principalment perquè les lectures de llibres nous sempre acaben passant per davant d'aquells clàssics que s'esperen a les lleixes però que demanen amb insistència ser revisitats. Aprofitant la sortida de les edicions catalanes dels llibres de Terramar, amb traducció de Blanca Busquets i una presentació immillorable a càrrec de Raig Verd, vaig decidir que seria un bon moment per retrobar-me amb en Ged, la Tenar i els dracs, i esbrinar per què és un dels meus relats de fantasia preferits des que el vaig llegir per primera vegada d'adolescent, a la mateixa època que vaig descobrir Tolkien. Les ressenyes que en vaig fer en el seu moment, quan vaig rellegir els llibres anys més tard, encara són aquí al blog, així que vaig pensar que també seria una bona oportunitat per reavaluar-les i veure si em va passar per alt alguna cosa, si em vaig equivocar de mig a mig o, al contrari, si acabo reafirmant les intuïcions que vaig tenir en aquell moment.
Il·lustració de Charles Vess per a l'edició completa dels llibres de Terramar (2018) |
L'estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) va ser una autora extraordinàriament prolífica i d'una profunditat exquisida, que l'ha convertit a través dels anys en una referència dins dels gèneres de la fantasia i la ciència-ficció. Un aspecte que cal tenir en compte a l'hora de llegir és que els sis llibres tenen una continuïtat cronològica, però la seva publicació va quedar força espaiada en el temps. Els primers tres llibres, Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan i La costa més llunyana es van publicar el 1968, el 1970 i el 1972 respectivament, en un moment en què l'autora seguia els cànons de la narrativa de fantasia més clàssica, és a dir, seguia les passes de l'origen i el creixement d'un heroi, en masculí, en un món que es defineix exclusivament en termes masculins.
Les dones, en el seu món fictici, són éssers marginals i insignificants, i sempre queden subordinades a la perspectiva del protagonista masculí. L'autora mateixa va reconèixer aquest biaix i va revisar aquest enfocament en els tres darrers volums de la proposta, Tehanu (1990), Contes de Terramar (2001) i L'altre vent (2001). Es pot discutir fins a quin punt aquesta revisió va ser reeixida o no, però el que no es pot posar en dubte és la complexitat del món de Terramar un cop s'arriba a desplegar en tota la seva amplitud. Així doncs, comença la relectura dels llibres de Terramar, i el que hi ha a continuació són les notes i apunts que se n'han derivat.
Capítols 1-3 d'Un mag de Terramar
Un mag de Terramar (1968) és el relat de la infància i l'adolescència d'en Ged, un dels més grans herois i mags del seu temps. El primer paràgraf de la novel·la ja ens el presenta d'aquesta manera, però ens adverteix que aquest relat no va d'això, que ens ofereix la història de l'heroi abans d'arribar a ser l'heroi en majúscules. Tot i així, veurem com en el text es poden reconèixer fàcilment els trops del seu viatge arquetípic, i veurem com en Ged evoluciona des de la seva condició original de feblesa i anonimat fins a endinsar-se en el món de la màgia i ser capaç de controlar el seu poder.
Orfe i negligit per la seva família, els orígens d'en Ged com a pastor de cabres a Gont, una illa perifèrica de l'arxipèlag de Terramar, no semblen gaire prometedors. Tanmateix, el seu primer contacte amb la màgia, a través d'unes paraules apreses accidentalment de la seva tia, revelen el poder potencial que l'infant té a les seves mans. Quan la seva tia intenta fer-li un encanteri per emmudir-lo i evitar que reveli els secrets de la màgia, el sortilegi fa efecte, però la bruixa queda espantada pel riure d'en Ged, que desafia el poder del sortilegi. Com la Rey o en Harry Potter, en Ged té un poder que amb prou feines no sap ni que posseeix, i encara menys pot explicar. Gran part de la història desenvoluparà la seva relació amb aquest poder i el seu viatge per aconseguir amansir-lo.
Mentors
En els primers tres capítols assistirem a l'inici de l'educació d'en Ged en la màgia, que en el món de Terramar ens queda retratada en uns termes molt estretament lligats al gènere. Per això, la relació d'en Ged amb els seus mentors ens ajudarà a entendre el món de Terramar i el concepte de masculinitat que hi predomina. En primer lloc, el primer contacte d'en Ged amb la màgia és a través dels ensenyaments de la seva tia, que és una bruixa. Les bruixes són fetilleres que transmeten un coneixement de la màgia popular i utilitari, que passa de generació en generació pels pobles però que no té cap mena de vincle amb la màgia que s'estudia a l'escola de Roke, reservada exclusivament als homes. Es crea un contrast entre saviesa popular i coneixement acadèmic, en aquest món.
Ara bé, la forma com se'ns presenta la bruixeria femenina ja deixa clar des del principi que aquesta és jutjada com a clarament inferior a l'exercida pels mags de Roke. La dita a Terramar fa: "Dèbil com la màgia d'una dona ... Malvat com la màgia d'una dona" (p 15 de l'edició catalana de Raig Verd). La valoració en termes de gènere subordina el món femení, caracteritzat com a ignorant, feble i malvat, al món masculí de la virtut i la saviesa. El contacte del protagonista amb el seu segon mentor, l'Ogion, posa de relleu la necessitat de les virtuts de la paciència, la humilitat i l'autocontrol, que xoquen amb les expectatives inicials d'en Ged sobre la màgia, aviciades per aquest primer contacte amb la bruixeria femenina, que observa la màgia com a "poder". I hi ha un sentit literal en aquesta accepció del terme: "poder" per a les bruixes significa capacitat de poder fer coses; la màgia té una utilitat directa per a la vida que els mags de Roke rebutgen frontalment.
Segons els mags, la màgia no té un propòsit o fi en si mateix. Com la filosofia, no serveix directament per a res, sinó que revela la realitat autèntica rere les aparences. Hi ha un clar biaix platònic en el text, que és molt comú en els relats de fantasia: coneixement equival a bondat en termes morals, a discernir la realitat de les coses, no deixar-se dur per l'aparença i saber distingir quan utilitzar el poder i quan no, més que pròpiament a la capacitat d'utilitzar-lo. És per això que la màgia femenina, que és ignorant i no educada, ha de ser per força "malvada". Tant Ogion com els professors de l'escola de Roke posen en Ged en contacte amb l'autèntica realitat de la màgia i la seva dimensió moral: utilitzar-la consisteix precisament a saber-se'n refrenar, a entendre els riscs i perills que suposa, i saber valorar quan el seu ús és necessari i quan és superflu. "Encendre una espelma és projectar una ombra" (p 57), i el viatge de Ged anirà dirigit, precisament, a entendre les ombres que les seves accions i decisions poden arribar a desencadenar.
És una prova difícil per a un jovenet delerós d'exercitar-se en el domini sobre el món que l'envolta. Hi ha un passatge especialment interessant en què l'Ogion li remarca la necessitat de la paciència com a virtut principal que li cal aprendre: "Manhood is patience", a l'original anglès. L'ús de la paraula anglesa manhood, en aquest context, no és casual, entenent que el procés de maduració d'en Ged passa per abandonar el món femení, impulsiu, feréstec i incontinent, en què el poder s'exerceix sense límits aparents, pel món reflexiu, mesurat i controlat de la màgia masculina. El seu significat en anglès té una doble dimensió: d'una banda, es pot oposar a childhood (infantesa), i per tant es podria traduir com adultesa o maduresa. Però d'altra banda també s'oposa a womanhood (feminitat), i per tant es podria traduir com a virilitat o masculinitat. La traducció de Blanca Busquets, en aquest passatge en concret, es decanta per una de les dues opcions i deixa perdre el doble sentit de l'original: "La maduresa és paciència" (p 28). La traducció al castellà de Matilde Horne per a Minotauro crec que és més encertada, a l'hora de preservar el biaix de gènere de l'original i el doble sentit de la paraula: "Llegar a hombre requiere paciencia". "Home" com a oposat a "infant", però també com a oposat a "dona".
Proves
Com passa habitualment amb el viatge de l'heroi, en Ged haurà d'afrontar una sèrie de problemes que posaran a prova el seu caràcter i les seves virtuts, i el marcaran com a autèntic elegit per a l'aventura. En aquests tres primers capítols observarem tres d'aquestes proves que marcaran també aquesta transició des dels seus inicis en l'anonimat a ocupar el seu lloc en el món acadèmic de l'escola de Roke.
El caràcter de l'heroi
Fins ara, en aquests primers tres capítols, hem assistit al plantejament d'en Ged com a heroi, amb unes qualitats ben definides que, com hem vist, l'escola de màgia haurà d'anar polint i domesticant. Les lectures freudianes del text s'aniran fent més profundes a mesura que avancem en la saga, però d'entrada aquestes qualitats, en tot cas, queden posades en contrast amb els caràcters dels dos primers amics que en Ged fa a l'escola, en Jaspi i en Veça, dos alumnes més grans que ell, que podríem considerar models sobre els quals es dibuixa la personalitat d'en Ged per contrast. De fet, només en Veça és descrit directament com a amic; en Jaspi se'ns presenta com a antagonista ben bé des de la seva aparició.
La infància de Merlí
En el seu epíleg al text, Ursula K. Le Guin ens presenta l'origen de la història com un encàrrec del seu editor de fer una novel·la juvenil per primer cop:
Aleshores, el 1967, els mags eren tots més o menys com Merlí o Gandalf. Homes vells, amb barrets de punta, i barbes blanques. Però això havia de ser un llibre per a gent jove. Bé, Merlí i Gandalf devien haver sigut joves en algun moment, oi? I quan eren joves, quan eren uns xiquets esbojarrats, com van aprendre a ser mags? (p 218)
De la infància de Gandalf no en sabem absolutament res. Tolkien se'n va guardar prou, de revelar els seus misteris, i els marges inexplorats de la Terra Mitjana deixen prou terreny per a l'especulació. Dubto que Gandalf fos mai un infant, però de la infància de Merlí sí que en tenim informació. La primera aparició de Merlí la trobem a La història dels reis de Bretanya de Geoffrey de Monmouth (segle XII). En aquest relat, Geoffrey hauria barrejat els esdeveniments històrics de la Britània dominada per un imperi romà ja decadent, amb elements profètics i mitològics de la tradició galesa. D'aquesta tradició sorgeix un personatge obscur, Myrddin, que sacsejarà el futur de Britània amb la seva profecia.
El llegendari rei Vortigern va ser l'encarregat d'obrir la porta de Britània als mercenaris saxons al segle cinquè, que hi establirien els seus regnes. Vortigern volia edificar una torre a Dinas Emrys, però els fonaments d'aquesta sempre s'esfondraven. Segons la tradició druídica galesa, una edificació així requeria un sacrifici humà perquè els fonaments es poguessin assentar (de fet algunes troballes arqueològiques reforcen aquesta teoria). Els mags al servei de Vortigern li adverteixen que ha de buscar un infant que no tingui pare. Desafiant tota lògica, els emissaris del rei troben Merlí, un vailet que ha nascut d'un infantament virginal.
Quan Merlí s'assabenta que el volen sacrificar, demana a Vortigern que li perdoni la vida si aconsegueix esbrinar el problema dels fonaments de la torre. Merlí li prediu que l'origen del problema és un estany subterrani en què viuen dos dracs dorments. La profecia va resultar certa, i els dos dracs, un de blanc i un de roig, es van despertar amb el drenatge de l'estany i van començar a lluitar entre ells. Davant d'aquesta visió, Merlí va predir a Vortigern que els dos dracs representaven els saxons i els britons: la bandera de Gal·les encara representa el drac roig de Bretanya. La referència als Pendragons no va ser introduïda sinó en manuscrits posteriors, que van interpretar el drac blanc com a profecia de l'arribada del rei Artur i l'establiment de l'hegemonia sobre el poble gal·lès. Podeu llegir sobre aquesta llegenda i els seus orígens en moltes fonts. Jo l'he trobada a:
Aquest assaig de la pensadora francesa Simone Weil (1909-1943) es va publicar originalment el 1947, i va ser una compilació per part de l'escriptor Gustave Thibon (1903-2001) a partir dels diaris que Weil li havia deixat abans de morir. Anys després també van aparèixer els diaris complets de l'autora però, en el cas d'aquesta selecció, publicada sota el títol La gravetat i la gràcia, el que va fer Thibon és provar de donar un fil temàtic a aquesta selecció de reflexions i anotacions més o menys inconnexes de Weil, agrupades en certs eixos temàtics que aporten un sentit de coherència interna al pensament de l'autora. És un text desconcertant a simple vista, tot i que no per manca de claredat: de fet, les seves sentències senzilles i concises, com reflexions lapidàries enmig d'un panorama desolador en termes tant existencials com polítics, contribueixen totes al caràcter críptic del conjunt, ja que el text es basa en una juxtaposició constant de pensaments contradictoris entre ells.
És cert que, a simple vista, això pot afegir un punt d'aridesa a la lectura, però cal llegir aquestes contradiccions a la llum del pensament global de l'autora, com a manifestació última de la problematicitat de la realitat mateixa que Weil pretén assenyalar. Per a Weil, la dualitat de contraris és part del teixit mateix de la realitat, una presa de consciència directa de la seva misèria bàsica, i pretendre dissoldre aquesta contradicció a través d'una explicació planera o directa de la realitat és, simplement, un exercici d'autoengany, una de les múltiples formes d'aferrament que l'autora denuncia al llarg del text. Hi ha un element de la condició humana que és essencialment intermedi, i que per això pot fer de mediador entre el món natural i el món sobrenatural, entre Déu i els seus objectes. Weil anomena aquesta qualitat de la realitat amb la paraula grega metaxú. D'altra banda, el text també lliga amb una tradició de literatura mística en què la juxtaposició d'imatges contràries pretén representar, encara que només sigui per suggestió literària, la inefabilitat mateixa d'una noció d'absolut que, per definició, no es pot pensar ni expressar de cap forma. I aquesta pot ser, també, la part més frustrant de la lectura: és un text que captiva per la seva bellesa i que pren una indiscutible força poètica sobre la pàgina, però que no convida en cap moment a treure'n conclusions clares ni molt menys definitives.
El títol mateix de l'obra ens apunta a una contradicció fonamental: la gravetat i la gràcia són dues condicions incontestables de l'existència humana, que Weil formula dins del seu text amb precisió matemàtica, com si es tractés d'una correlació entre forces físiques. La gravetat es podria traduir com a necessitat, tot allò que ens lliga a l'existència i que no podem decidir ni canviar: és una força física, la necessitat material de subsistir en aquesta vida i l'entropia inevitable a què es veu abocada aquesta activitat fútil, però a la vegada també afecta la vida de la ment, en tant que per definició es basa en la negació i la finitud de tot allò que som. De fet, hem de tenir en compte que l'univers que ens descriu Weil en els seus escrits és fermament determinista: per tant, la noció de llibertat en l'ésser humà no és ni tan sols una possibilitat a contemplar i la voluntat només és vista com a força negativa que allunya l'ésser humà del seu estadi necessari d'acceptació del no-res.
És una assumpció tremendament radical, però és el fil conductor que mou el text sencer. Definir objectius o somnis per al futur, projectar móns millors que aquest, és tan sols creació d'il·lusions que ens omplen de tot allò que no és necessari, i un impediment bàsic a l'única funció de l'ésser humà dins l'univers: acceptar el no-res, buidar-se de tot ésser, per tal que Déu pugui ser. Per això l'ateisme, de fet, segons Weil, està més a prop de Déu que tota creença religiosa convençuda, que s'aferra a una il·lusió de transcendència que és directament impossible si no és a través de la gràcia, és a dir, que no es pot aconseguir o abastar de cap manera sinó només renunciant-hi, en tant que ha de venir donada de fora, si és que arriba a venir. Al fons d'aquesta qüestió hi ha l'aposta de Weil per un dualisme de tall neoplatònic que explica l'univers com a oposició de contraris, i que pretén encaixar l'existència del mal, el dolor i el patiment en l'acció creadora d'un Déu que pressuposem bondadós. Cal entendre la presència del mal al món com a absència de Déu, en tant que el món per definició és no-Déu i Déu per definició és no-món. L'acceptació de la nostra mort, la negació del nostre "jo" en termes absoluts és l'única forma de retornar a Déu al seu ésser i permetre-li que torni a ser. Weil ho expressa en aquests termes: Déu renuncia a ser-ho tot; nosaltres hem de renunciar a ser quelcom.
És un raonament que va portar Weil mateixa a la mort, a través d'una empatia de dimensions còsmiques que la va portar a solidaritzar-se fins a l'extrem amb aquells que patien les atrocitats del seu temps i, per tant, a transcendir el temps mateix diluint el seu propi jo. La seva relació amb el dolor crònic també té alguna cosa a veure amb aquesta concepció del patiment, em penso, i lliga amb el concepte de "creu" que utilitza al text, com a intersecció real entre el natural i el sobrenatural, i escletxa oberta a la gràcia. Les seves reflexions sobre el mal i el patiment tenen a veure amb aquesta estructura còsmica prèviament plantejada: el patiment i la misèria humanes són moments d'obertura a la realitat mateixa, el moment en què despertem del somni bonic que ens hem muntat de vida a la terra, de la il·lusió d'immortalitat o transcendència en què ens hem instal·lat còmodament. Hi ha quelcom de redemptor en el dolor mateix, per tant, que és irreductible a qualsevol altre bé o esforç assolible: l'únic que se'ns permet desitjar és que el mal que fem no recaigui en ningú altre, mentre que el mal que rebem sigui emblema d'innocència pura i, per tant, punt de contrapès per a la càrrega de l'univers sencer.
No sé si és una responsabilitat massa gran per dipositar-la en una humanitat tan perduda i mediocre com la nostra, però segons el pensament de Weil té sentit precisament per la seva qualitat intrínsecament contradictòria. Crec que l'encant del text rau més aviat en aquesta foscor seva, i en aquesta dissolució aparent dels oposats en una contradicció contínua. Segons Weil, cal estimar Déu pensant que no existeix, de la mateixa manera que l'amor que sentim per un difunt és amor per una absència, desig sense objecte, l'únic desig que és realment alliberador. En aquest sentit, el dolor és l'únic punt de contacte possible amb la realitat, un recordatori, amb la seva presència insistent, del nostre anorreament últim, de la nostra mort com a límit de tota existència i de tot pensament. Què més puc dir d'un text que llença aquestes veritats a la cara i formula experiències místiques com si es tractés de lleis de la física o la matemàtica. Hi ha moments en què l'expressió era tan concisa que em semblava estar llegint una versió apòcrifa del Tractatus. Reconec que no coneixia gaire el pensament de Simone Weil, i que els textos místics sempre em venen massa grans, però és una lectura tan desconcertant com agradosa, que deixa mal cos en els seus moments d'absolutisme intel·lectual, però que conté una brillantor que irradia, desarmant, des de cada afirmació que fa.
Continguts: La gravetat i la gràcia és una selecció de fragments dels diaris de Simone Weil elaborada per Gustave Thibon, classificats en diferents capítols que corresponen a diferents temes del pensament de l'autora. L'exposició transita des de la seva presentació del cosmos i la seva relació amb l'acció creadora de Déu, passant per una antropologia filosòfica basada en la finitud de l'existència humana i la seva íntima relació amb el mal, el patiment i el dolor, per acabar en els capítols més lligats a l'ètica i la política, que dediquen crítiques molt punyents al capitalisme com a sistema, d'algunes una mica més subtils al marxisme del seu moment, així com una diatriba força encesa a la relació històrica entre les religions i el poder polític.
M'agrada: És un llibre que està una mica per sobre de gustos personals, però m'han agradat especialment els moments d'anàlisi de textos bíblics, amb conclusions força encertades en la seva originalitat, de la mateixa manera que ajuda a comprendre una mica millor la seva anàlisi de la Ilíada a "La Ilíada o el poema de la força".
No m'agrada: La seva aproximació al problema del mal, que basa en un dualisme d'inspiració neoplatònica, és la part que m'ha costat més de processar durant la lectura. A estones diu que no cal justificar el mal ni el patiment, tan sols acceptar-ne la presència i la necessitat, com passa amb la guerra de Troia per exemple, per després passar-se pàgines justificant-lo com a fruit de l'acció creadora de Déu. És la part que m'ha semblat més confusa. També em costa especialment la seva lectura determinista de la condició humana, amb la seva noció de submissió i obediència a la realitat com a única possibilitat d'acció realment oberta als éssers humans.
Aquesta lleixa acompanya la de l'altre dia. Les dues es complementen i s'esmenen entre elles. El fet que el premi Nobel de literatura s'atorgui per obres d'indiscutible valor literari no treu que allà fora, lluny de la mirada del seu jurat, hi hagi obres d'indiscutible valor literari que el mereixerien amb escreix, però que no seran guardonades mai per moltes raons variades. En primer lloc, perquè el jurat del Nobel no s'arrisca gaire, i privilegia una determinada visió del món, molt lligada a les llengües majoritàries i a la ficció literària com a gènere. Per no parlar d'on són les dones: el nombre de guardonades no arriba a un 15% del total, i caldria un segle sencer d'atorgar-lo exclusivament a dones per poder arribar a una paritat de premiats. Això no treu, com ja vam veure, que de vegades donin premis merescuts a autors de gran qualitat que han deixat una empremta al món literari contemporani, però de vegades queda la impressió que el públic lector mira en una direcció i els acadèmics suecs en una altra.
Per tant, aquesta és una llista alternativa a la de l'altre dia. La podria haver fet potser fins i tot el doble de llarga, i no ser-hi, igual que passa amb el Nobel mateix, no significa res de res. Ara bé, els autors que hi incloc són recomanacions d'aquelles que a mi em semblen imprescindibles. Sense més preàmbuls, passem a la llista:
Encara hi són a temps. (No crec que cap d'aquests autors l'arribi a rebre mai, però han demostrat amb escreix ser-ne mereixedors.)
Gilead de Marilynne Robinson. L'obra de Marilynne Robinson és una exploració intel·lectual i emocional sobre el passat recent dels Estats Units, el seu conflicte racial, la tensió entre els postulats de la teologia protestant i el seu impacte sobre la via quotidiana, i les ferides obertes de la identitat dins d'una comunitat petita i tradicionalista, però sempre disposada a autoqüestionar-se i narrar-se a si mateixa a través dels seus habitants. La seva tetralogia de novel·les de Gilead (Gilead, Casa, Lila i Jack) són una obra mestra com a conjunt, en tant que cada novel·la desenvolupa la mateixa història des de les perspectives de personatges diferents i cadascuna necessita de les altres per tal d'adquirir el seu sentit complet. A través d'una tragèdia familiar en un poble petit d'Iowa durant els anys cinquanta, els diversos personatges ens van aportant diferents versions del mateix relat, i el millor de la tetralogia sencera és que cadascuna de les novel·les remet a les altres en diferents aspectes, però no hi ha un ordre cronològic concret ni una prioritat determinada a l'hora de llegir-les. Alias Grace de Margaret Atwood. L'he recomanat moltes vegades, i Margaret Atwood em sembla una de les autores de ficció especulativa més importants de l'actualitat, sempre des del punt de vista de les dones i posant al centre dels seus relats la violència soterrada i el control sobre els seus cossos que han hagut de patir al llarg de la història. Amb unes veus femenines que poden resultar angoixades i sobrepassades per les circumstàncies, quan no es dissocien directament sobre la pàgina, el que és indiscutible és que els seus personatges femenins sempre es presenten al lector amb la seva veu pròpia i eloqüent. És cert que no totes les seves obres m'han agradat igual, però l'humor àcid i la sàtira política de La dona comestible, la deconstrucció del relat històric que opera a Alias Grace i, no cal dir-ho, la distòpia amb regust de política futurible a El conte de la serventa són excel·lents recomanacions. El bruixot del corb de Ngũgĩ wa Thiong'o. L'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és una de les figures més destacades de la literatura postcolonial contemporània i, de fet, ha estat nominat diverses vegades al Nobel, així que possiblement sigui l'autor de la llista que més a prop hi ha estat. Les seves novel·les es caracteritzen pel seu estil directe i extremadament encès, que combina la crítica social i política més punyent amb un lirisme corprenedor que beu de la narrativa oral i les tradicions del poble kikuiu. La sàtira entre esbojarrada i sinistra de El diable a la creu i la tragèdia coral al voltant de la independència a Un gra de blat són mostres més que evidents del seu talent aparentment inesgotable per a la ficció, per no parlar dels seus assajos, imprescindibles si voleu entendre en què consisteix el pensament postcolonial i les cruïlles de camins en què es troba Àfrica avui dia. Tot i així, El bruixot del corb, pel seu equilibri entre sàtira política i retrat social aspre i descarnat, és la seva obra mestra indiscutible. Sempre crític amb el capitalisme com a sistema, que és l'arrel directa de l'imperialisme que va desposseir el seu poble i el neocolonialisme que segueix sagnant la Kenya contemporània, la de Ngũgĩ és una veu potent i imprescindible dins del panorama literari contemporani. Travessa del manglar de Maryse Condé. L'any 2018 l'acadèmia sueca va anunciar que aquell any no atorgaria el Nobel de literatura a causa dels escàndols sexuals i de corrupció de diversos dels seus membres. A conseqüència d'això, un grup de bibliotecàries i editores sueques va formar la "Nova Acadèmia", que, a través d'una votació oberta al públic, va atorgar el Nobel alternatiu a l'escriptora guadalupenca Maryse Condé. Crec que això la desqualifica definitivament per arribar a rebre mai el Nobel oficial, però per a moltes persones va descobrir una autora amb una saviesa immensa, que observa el passat colonial del Carib francòfon amb una mirada extremadament crítica al relat que n'han fet els blancs. A Jo, Tituba, fa una revisió del relat del judici de les bruixes de Salem, no només recreant la veu del personatge més ignorat de tots, sinó també atorgant-li una narració pròpia de dimensions èpiques. A Travessa del manglar, el desconegut al cor del text revela totes les tensions socials ocultes d'una comunitat guadalupenca que afronta els reptes de la descolonització amb tota la seva complexitat. El déu de les coses petites d'Arundhati Roy. Aquesta novel·la retrata una tragèdia familiar a l'Índia postcolonial que marcarà de forma inevitable les següents generacions. Tant les ferides obertes de la família protagonista com el context social en què viuen són extremadament dolorosos de llegir, i l'experimentació formal de l'autora a l'hora de retratar la història des del punt de vista dels infants i recrear-ne en especial el llenguatge particular d'una infància marcada pel trauma és un dels punts més forts de la narració. Roy no ha estat una autora massa prolífica en el terreny de la ficció, amb només dues novel·les publicades, però ha mostrat una veu profundament original i crítica amb la societat del seu moment, i disposada a posar el dit a les seves nafres més lletges i políticament incòmodes.Guardonats ucrònics. La qualitat de les seves obres és totalment equiparable a la dels guanyadors del Nobel, però només el podrien haver rebut en un univers paral·lel en què les circumstàncies de la seva vida haguessin estat diferents.
El castell de Franz Kafka. Kafka és un dels autors més influents del segle vint, però amb prou feines va tenir èxit en vida. Va publicar algunes obres menors, però la fama li va arribar a partir de les seves obres pòstumes (la majoria inacabades). Amb la seva particular visió sobre el món, amb un estil oníric i fragmentari que endinsa els seus personatges en laberints institucionals on qualsevol de nosaltres podria quedar atrapat en qualsevol moment, Kafka va ser un visionari que serviria de precedent del modernisme i l'existencialisme posteriors així com, potser més indirectament, de la literatura distòpica. La seva lectura és una experiència única, i es fa difícil comparar les seves obres amb les de qualsevol altre autor. El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. El de Bulgàkov és un cas força semblant a l'anterior en el sentit que la seva obra es va popularitzar definitivament després de la seva mort. Tot i que va publicar algunes obres durant la seva vida, i semblava que la seva carrera teatral era prometedora, en el cas de Bulgàkov va ser la repressió política per part del règim estalinista que va acabar condemnant-lo a l'ostracisme. Després que li prohibissin seguir publicant, i que li deneguessin la sortida del país una vegada i una altra, la situació econòmica de Bulgàkov es va anar deteriorant, així com la seva salut. El mestre i Margarida, la seva obra de revenja, és una de les novel·les més originals que han existit mai, i combina d'una forma magistral la sàtira política més corrosiva amb un domini exquisit de la fantasia. El camí de Wigan Pier de George Orwell. Orwell és un altre autor que va morir prematurament, però segurament hauria arribat a obtenir el premi si hagués viscut uns quants anys més. La seva obra més coneguda, 1984, es va publicar molt poc abans de la seva mort, i va ser la que va aconseguir arribar a un públic més gran i segellar definitivament el seu prestigi en el món literari. Ara bé, per a mi els seus assajos són tan eloqüents i originals com la seva obra de ficció, i entre tots ells escolliria sens dubte El camí de Wigan Pier per la seva percepció extremadament lúcida i informada dels problemes de classe a l'Anglaterra dels anys trenta a la vista de l'auge del feixisme europeu. Orwell ens adverteix d'aquests perills polítics amb una lucidesa que encara avui dia es fa més vigent que mai.El modernisme i els Nobel. Cert que W. B. Yeats i T. S. Eliot el van rebre, però no sembla casualitat que fossin tots dos poetes i que els grans fundadors de la novel·la modernista quedessin totalment ignorats.
Pel cantó de Swann de Marcel Proust. Quan Proust va morir ja s'havia fet un nom dins del panorama de les lletres europees, però és cert que la seva saga de novel·les A la recerca del temps perdut va quedar incompleta, i els darrers volums de la sèrie només van aparèixer pòstumament. Tot i així, sembla que el jurat dels Nobel tenia una agenda pròpia quan va excloure la novel·la modernista de les seves deliberacions, possiblement per motius d'estil, massa arriscat i experimental per als estàndards de l'època, tant com de contingut, considerat obscè en el terreny moral. En tot cas, l'obra de Proust és un retrat apassionant de les complicades relacions de burgesia i noblesa durant el tombant del segle vint, i posa sobre la taula les tensions d'identitat, de sexe i de classe a la societat benestant del moment, sota la mirada entre atenta i manipuladora del seu narrador. La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Virginia Woolf va ser una veu única i trencadora dins la narrativa britànica del moment, que també posa sota sospita les relacions familiars i socials de la classe benestant del moment, disseccionades sota una lent calidoscòpica i extremadament fluïda sobre la pàgina. A La senyora Dalloway, dos protagonistes aparentment inconnexos, un veterà de la primera guerra mundial i una mestressa de casa adinerada, revelaran insospitats punts de connexió entre ells a través de la malaltia mental i la seva revisió del passat tal com es presenta a la memòria. El flux de consciència dels personatges, que es va alternant dels uns als altres sense transicions aparents, és una de les innovacions més importants d'aquesta autora. Ara bé, també cal destacar els seus assajos, que plantegen el paper social de la dona a través de la història, i de les dones escriptores en el camp de la literatura en particular. Avui dia ens pot semblar obvi, però el camí que Woolf va obrir en el seu moment, reclamant una cambra pròpia i la independència econòmica per a les dones intel·lectuals, marcaria un abans i un després en el relat de l'autoconsciència femenina. Retrat de l'artista adolescent de James Joyce. Juntament amb Woolf i Proust, Joyce és l'altra gran figura de la novel·la modernista europea de la primera meitat del segle vint. Tant Joyce com Woolf van morir el mateix any, el 1941, i en ambdós casos va ser una llàstima que el jurat del Nobel no tingués en compte la revolució que van dur a terme en la literatura europea. En el cas de Joyce, la seva conflictiva relació amb la identitat irlandesa afegeix un nivell de complexitat a la proposta, i el seu Retrat de l'artista adolescent planteja una cruïlla de camins entre les arrels que lliguen el jove protagonista a una determinada tradició i la necessitat imperiosa que sent d'alliberar-se'n. Si hagués de triar entre el Retrat i la seva col·lecció de relats, Dublinesos, que també ofereixen un retrat ampli i punyent de la societat irlandesa del moment, no sabria amb quin dels dos quedar-me.El gènere equivocat (o autors penalitzats per no escriure ficció literària). Aquí la llista seria tan llarga que derivaria en una altra llista paral·lela, així que he optat per obviar opcions més conegudes i igual de merescudes (Tolkien va arribar a ser candidat al Nobel) i m'he decantat per autors que, malgrat ser classificats dins d'un gènere determinat, van acabar desafiant fins i tot les convencions d'aquestes etiquetes.
Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin. Aquesta obra de ciència-ficció és, per a mi, la millor novel·la de l'autora, i no té res a envejar a moltes altres novel·les clàssiques de ciència-ficció que es van publicar al voltant dels anys seixanta. És una novel·la d'idees, protagonitzada per un científic que prova d'establir ponts de comunicació entre dos planetes veïns, que esdevenen paral·lels dels dos blocs polítics i econòmics durant la guerra freda. Mentre que cadascun d'aquests dos sistemes desconfien profundament l'un de l'altre, el protagonista es veu obligat a avaluar les virtuts i defectes de cadascun d'ells, en un moment en què tots dos es troben en un estat de decadència, fins i tot propers al col·lapse. Le Guin va treballar els gèneres de la fantasia i la ciència-ficció però, una mica en la direcció que després prendria Margaret Atwood, planteja qüestions molt directes als sistemes polítics del present.A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Un autor imprescindible de la ciència-ficció del segle vint, encara que aquesta etiqueta té les seves limitacions a l'hora d'encapsular les ficcions d'aquest autor, que sempre desafien tota concepció preestablerta sobre el gènere i acaben en llocs més propers a la novel·la postmoderna estatunidenca de la segona meitat del segle vint. A Scanner Darkly n'és un exemple excel·lent, amb una línia argumental a cavall entra la distòpia i la novel·la policíaca i que acaba subvertint totes aquestes expectatives per qüestionar, a ulls del lector, la pròpia identitat del protagonista, que es desdibuixa inconscientment a mesura que el seu consum de drogues el va desconnectant de la realitat.
La llengua equivocada. Mai no arribarem a veure un Nobel de literatura en català, però no és per qüestions de qualitat literària, sinó perquè les llengües sense estat queden automàticament penalitzades.
La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. No cal repetir a aquestes alçades que és una autora imprescindible dins la narrativa catalana, i que durant la seva vida va excel·lir no sols com a autora de novel·les i contes, sinó també com a poeta. Els ulls de la Rodoreda van copsar perfectament les vicissituds del seu temps, i són un testimoni excel·lent del món d'abans, durant i després de la guerra, centrat especialment en la identitat de les dones i els seus espais de submissió i rebel·lia. Per exemple, la protagonista de La plaça del Diamant, la Natàlia, atrapada dins d'una Barcelona de malson, arribarà a vies d'escapada certament ambigües i molt pertorbadores. La protagonista d'Aloma ho farà de formes possiblement més convencionals, però amb tota la força de la seva joventut i la determinació de lluitar pel seu futur. La seva obra inacabada La mort i la primavera és una relat esfereïdor i literàriament molt més ambiciós sobre la identitat individual davant la pressió col·lectiva.Poesia completa de Salvador Espriu. Aquí caldria obrir un tema nou de conversa, ja que la poesia en català és tan abundant i variada que és una autèntica llàstima que tot sovint no arribi a un públic internacional. Espriu és un dels meus autors preferits si he d'escollir en aquest terreny, i em sembla un poeta imprescindible per la seva profunditat a l'hora d'enfocar els temes de la mort i la memòria a través del seu propi univers literari. El món d'Espriu es basa en una sèrie de metàfores i imatges recurrents que es refereixen al món real, però també es van enllaçant les unes amb les altres i alimenten els móns ficticis i l'imaginari poètic dels seus textos mateixos. Aquest imaginari no es limita només a la poesia, sinó que s'estén també a la seva narrativa i el teatre, sense defugir tampoc la crítica social i política del temps que li va tocar viure.
Sempre carregat de controvèrsies, el premi Nobel de literatura és un d'aquells elefants al menjador que no pots simplement ignorar per més que vulguis: una mirada ràpida a la llista de guanyadors a través de la història ens hauria de fer veure els seus principals defectes i, alguna vegada de tant en tant, també les seves virtuts. Perquè de vegades també l'encerta. Això presenta un dilema interessant als que ens agrada llegir: si simplement l'ignores, et quedes amb la impressió que podries estar perdent-te alguna troballa important i, de fet, alguns dels guanyadors són autors imprescindibles de totes totes.
D'altra banda, el biaix racial i cultural del premi és tan marcat - les primeres dècades de Nobel pesen massa, en aquest sentit - que tots els intents de redreçar-lo els últims anys i atorgar-li més representativitat queden tan sols en l'intent. Al següent enllaç hi veureu alguns dels biaixos més evidents, només que aneu fins a baix de tot de la pàgina i vegeu les taules i els mapes que classifiquen els autors per procedència i llengua. I la classificació dels premiats per sexe no hi és, però la veureu de seguida només llegir la llista:
La gran literatura l'escriuen homes blancs (de vegades dones) en llengües europees majoritàries. La gran literatura viu al centre i mira cap a la perifèria, i en tot cas és el centre qui estableix els criteris i els estàndards de qualitat que utilitza per jutjar el sud i l'est. Tot sovint, les negligències i els oblits del jurat són tan flagrants que arriba un punt que es considera tot un reconeixement en si mateix ser a la llista d'aspirants però finalment no obtenir-lo. Per a molts lectors (i m'hi incloc), el gran honor en el món de les lletres ha esdevingut el títol de "l'etern candidat" al Premi Nobel: una frase feta que sempre et vesteix una necrològica però que, malauradament, quasi mai s'aplica a una dona.
Al capdavall, no tenir-lo és més fàcil que tenir-lo. Fer-se'n mala sang, especialment com a lectors, tampoc no porta gaire enlloc. Un cop l'any, la ruleta dels Nobels es posa en marxa de nou i acaba agraciant algun autor, conegut o desconegut, per a satisfacció o indignació del públic, sense veu ni vot en la qüestió. L'any 2018, en què el premi Nobel va quedar vacant (es va atorgar retroactivament a Olga Tokarczuk l'any següent), i amb la controvèrsia de 2016 molt recent, va ser un moment especialment indicat per aturar-se a reflexionar sobre el valor d'aquest guardó - o dels guardons en general - com a prescriptor de lectures. Per ordre estrictament cronològic, aquí hi ha la meva llista de recomanacions, que ni de bon tros no és exhaustiva i que pateix dels mateixos biaixos que la llista mateixa de premiats:
Els llibres de Jacob d'Olga Tokarczuk. Precisament aquesta és una autora que vaig conèixer gràcies al Nobel de 2018 i que crec que no hauria llegit mai si no hagués estat pel guardó. Olga Tokarczuk és una autora polonesa que, amb altes dosis d'experimentació formal, retrata la vida d'aquelles persones que sovint les grans narratives han deixat al marge: les dones, els ancians, els pobres són tot sovint la matèria de la seva ficció. Tot i que la meva novel·la preferida de l'autora és Llaureu sobre els ossos dels morts, i només amb aquesta ja mereixeria el premi amb escreix, si llegiu Els llibres de Jacob, una monumental novel·la històrica que s'endinsa en un període convuls de la història de Polònia, descobrireu segurament per què el jurat la'n va considerar mereixedora. El que resta del dia de Kazuo Ishiguro. Em costa molt escollir una sola novel·la d'Ishiguro, que va rebre el Nobel el 2017, i he escollit El que resta del dia, que tampoc no és la meva preferida, perquè possiblement és la més emblemàtica de totes i una bona porta d'entrada al particular imaginari d'aquest autor. Obsessionat amb les relacions de poder i com el relat que en fem pot distorsionar fins i tot la memòria mateixa de les persones, en els últims temps s'ha dedicat més a fusionar gèneres literaris, i ha sortit de la ficció literària per explorar, en certs casos, la fantasia i la ciència-ficció. És un autor que jo ja havia llegit força temps abans que rebés el Nobel, i sempre que el rellegeixo m'emporto la confirmació de la impressió que va ser un premi ben merescut.
Massa felicitat d'Alice Munro. És possiblement l'autora canadenca més famosa que hi ha en el panorama actual, amb permís de Margaret Atwood, i al llarg de la seva carrera s'ha dedicat quasi exclusivament als contes i relats, en els quals excel·leix com a veu narradora única en la seva espècie. Munro va rebre el Nobel l'any 2013 i és indiscutible el seu talent per crear situacions anòmales, i de vegades pertorbadores, que colpeixen la vida quotidiana dels personatges de formes inesperades, sovint a través de la violència i la manipulació, i que fan aflorar estructures d'opressió o de repressió que no sempre semblen òbvies a simple vista. En tot cas, els seus relats sempre acaben capgirant les expectatives que en puguem tenir com a lectors, i la lectura sempre queda amb el regust d'obra mestra condensada en unes poques pàgines. The Grass is Singing de Doris Lessing. La poso a la llista per fer-li justícia a una gran narradora del segle vint, però de fet només puc parlar per l'única novel·la que n'he llegit, i que em va semblar una aproximació fascinant a les relacions de gènere i de raça, i les seves violències i ambigüitats soterrades, en un context colonial. Fa un temps que tinc El quadern daurat que m'espera a la pila de llibres pendents, i tinc moltes ganes de llegir-lo, així que vull veure si es confirma el meu entusiasme de quan vaig llegir The Grass is Singing, una novel·la que es va publicar el 1950 i crec que ha quedat una mica oblidada davant d'obres seves que són més conegudes. Lessing va rebre el Nobel l'any 2007, i va ser la guardonada que el va rebre a una edat més avançada de tots, cosa que potser ha contribuït que quedés una mica oblidada.
Beloved de Toni Morrison. Morrison és una autora clau de la literatura estatunidenca del segle vint, i un dels meus Nobels preferits. Hauria de ser autora de capçalera si us agrada la literatura afroamericana que es fa en l'actualitat, i autors com Colson Whitehead o Jesmyn Ward en són clarament deutors. És un altre cas en què costa escollir-ne només un llibre. Les tres novel·les que n'he llegit m'han semblat totes obres mestres. Morrison, que va guanyar el Nobel l'any 1993, explora en les seves obres de ficció el món d'opressió i racisme sistematitzat que experimenten i pateixen les persones de raça negra als Estats Units, des dels temps de l'esclavitud fins als nostres dies. A través de trames no lineals, realisme màgic, alternança de diverses veus, i un estil narratiu molt poètic, les novel·les de Morrison ens endinsen en aquestes autèntiques tragèdies americanes de la forma més colpidora i inoblidable. Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. Guardonat el 1982, Márquez va ser un d'aquells autors que va adquirir fama i renom mundials a partir del premi. Al seu volum de memòries, Vivir para contarla, explica els seus anys de formació i les seves aventures com a periodista novell a Colòmbia. Reconec que amb la lectura d'aquest autor he tingut els meus alts i baixos, però entre els imprescindibles hi compto Cien años de soledad, que he triat per ser la seva obra més emblemàtica, i Crónica de una muerte anunciada, que continua essent la meva preferida de tots els temps i que és un bon punt de partida si no heu llegit mai aquest autor. Si us interessa la literatura postcolonial en llengua castellana, sovint inclosa dins l'asèptica etiqueta de "literatura hispanoamericana", Márquez és una de les grans figures que heu de conèixer.
Esperant Godot de Samuel Beckett. Samuel Beckett va ser un dramaturg i poeta irlandès guardonat amb el Nobel l'any 1969. Va escriure en francès i en anglès, i va viure gran part de la seva vida a França. Les seves obres de teatre van revolucionar el món de l'escena europea durant els anys 50, en transportar al teatre una visió absurda i profundament existencialista de la vida, simbolitzada en les paràlisis i incapacitats dels personatges. Les seves obres són totalment hipnòtiques, i mostren tants nivells de lectura i possibles interpretacions que no s'esgoten amb un simple cop d'ull, com petits trencaclosques que deixen lectors i espectadors amb més preguntes obertes que no pas respostes. Les dues que n'he llegit, Esperant Godot i Final de partida, em van semblar obres mestres de totes totes. Els raïms de la ira de John Steinbeck. L'autor californià John Steinbeck va rebre el Nobel l'any 1962, i Els raïms de la ira es considera sovint la seva millor novel·la. Jo la vaig llegir fa uns quants anys, i em va deixar tan colpida, de fet, que vaig resoldre no tornar-la a llegir mai més. És un retrat salvatge i realment descarnat de l'onada de migració interna dins dels Estats Units a causa de la Gran Depressió, i les seves imatges queden gravades a la memòria molt temps després d'haver-lo acabat. Com passa també amb Morrison, Steinbeck combina un estil poètic i fluït, ple d'imatges suggeridores, amb el retrat dels aspectes més lletjos i violents d'una societat que ignora les lluites dels més desposseïts en la seva autocomplaença anestesiada. Fa temps que tinc ganes de rellegir-la, un cop paït l'impacte d'aquells anys, així com de llegir una altra de les seves novel·les més conegudes, A l'est de l'Edèn. És d'aquells autors que de vegades poden sorprendre, però mai no deceben.
L'exili i el regne d'Albert Camus. L'autor francès Albert Camus va ser una autèntica revelació dins de l'existencialisme francès, amb la seva vena obertament absurdista, i les seves obres sempre són un plaer de llegir. A mi em sembla un autor també fonamental de la postguerra europea i, tot i que ja n'havia llegit altres obres anteriorment, va ser quan vaig llegir la col·lecció de relats L'exili i el regne que em vaig convèncer definitivament. Camus va rebre el guardó l'any 1957 i es va convertir en un dels guardonats més joves de la història sencera del premi. La seva mort en un accident de cotxe tan sols tres anys després deixa obert l'interrogant sobre com hauria estat la seva carrera en anys posteriors.
La muntanya màgica de Thomas Mann. Mann va ser el premi Nobel de l'any 1929, i va ser una de les úniques vegades en què el jurat va citar com a destacable una obra en concret de l'autor, en aquest cas Els Buddenbrook. Totes dues són novel·les magnífiques i monumentals, i em sabria molt de greu haver d'escollir entre les dues. A Els Buddenbrook, Mann fa una versió novel·lada de les seves pròpies arrels familiars, amb una saga d'industrials de Lübeck que colpeixen especialment pels seus conflictes generacionals. La muntanya màgica és un retrat en clau metafòrica de les cruïlles de camins que travessa Europa just abans d'esclatar la primera guerra mundial, amb un rerefons filosòfic que no s'esgota en una sola lectura. En aquest cas, també fan venir moltes ganes de rellegir.
Aquesta novel·la de l'autor rus Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser la primera que es va traduir al català, i és una de les seves obres més conegudes. A les seves pàgines, Dovlàtov ens relata la seva estada com a vigilant en un camp de concentració soviètic, quan feia el servei militar durant els anys seixanta. Tot i que la va escriure quan vivia a Rússia, no va aconseguir publicar-la fins l'any 1982 quan ja es trobava vivint als Estats Units i, de fet, la novel·la tal com es va acabar publicant és tan sols una reconstrucció del que podria haver estat el manuscrit original, que només va sobreviure en forma de fragments microfilmats que van ser trets de Rússia clandestinament. És una obra que s'inscriu en la llarga tradició de literatura concentracionària en rus, començant per Dostoievski i passant per Solzhenitsin i Xalàmov. Tot i que el sistema penitenciari de camps de treball forçat a la Unió Soviètica s'associa sovint als anys més durs de la persecució política durant l'estalinisme, Dovlàtov ens mostra com les estructures bàsiques d'aquest sistema de camps de concentració van continuar essent les mateixes molts anys després del seu suposat desmantellament. Ara bé, a La zona l'autor es desmarca ben clarament dels seus predecessors literaris en deixar de banda suposades lectures morals o alliçonadores que es puguin extreure de l'experiència del camp, i oferir-ne l'horror descarnat, i certament tediós, del dia a dia a ambdós cantons de la barrera.
La visió de Dovlàtov és especialment lúcida en aquest sentit perquè ens il·lustra, ben gràficament, com un sistema polític fallit exerceix la concentració i la repressió dels seus individus com a única via per mantenir l'estabilitat política o, almenys, una hipotètica imatge d'aquesta estabilitat. No hi ha purificació ni aprenentatge possible, cap sublimació moral última que es pugui extreure de l'experiència del camp, si la línia divisòria entre presos i guardes, entre víctimes i botxins, és totalment inexistent, i si tots dos col·lectius són, al capdavall, victimitzats i deshumanitzats de formes no idèntiques, potser, però sí sospitosament semblants. Els presos aquí són delinqüents comuns, alguns per crims força banals, i que l'estat arracona còmodament a les colònies penitenciàries, encadenant condemnes rere condemnes, per no tenir-los circulant pels carrers. Els guardes, com era el cas de Dovlàtov, són joves que fan el servei militar i que encaren un futur igual de gris que el panorama que els envolta. L'autor descriu la violència crua que aquests dos col·lectius s'infligeixen dia rere dia els uns a mans dels altres, i també els moments de col·laboració i complicitat que la necessitat imposa en un context així, on l'alcoholisme i la indisciplina crònics són els dos punts de contacte principals entre els membres de tots dos grups.
A la vegada, la novel·la ens ofereix dos relats en un: el relat pròpiament fictici sobre la vida al camp a través de la perspectiva de diversos personatges, i també la reflexió més distanciada que en fa l'autor mateix un cop ja es troba als Estats Units molts anys després. Cada secció de la novel·la va encapçalada per un fragment d'una carta de Dovlàtov al seu editor, que es va anar interessant per la publicació del llibre a mesura que en va anar rebent diferents fragments. És a través d'aquestes cartes que l'autor ens va exposant les seves reflexions sobre la matèria literària que l'ocupa, i ens fa reflexions de vegades literàries i de vegades més polítiques sobre el sistema carcerari que va presenciar, tot i que sempre en el seu to extremadament cínic i desencantat. Dovlàtov és conscient de la futilitat de qualsevol intent de donar sentit a aquest sistema totalment alienador i injust, i per això es limita a retratar-lo des de la seva perspectiva lúcida i extremadament humorística. El seu humor es basa en retratar aquesta resistència passiva contra el sistema que exerceixen, sense cap mena de consciència política i quasi per inèrcia, tant els presos com els guàrdies en aquest context de desferra generalitzada.
Sinopsi: Els capítols de La zona són relats curts sobre diversos personatges que subsisteixen en un camp de concentració a la taigà siberiana. La majoria són narrats en primera persona des del punt de vista d'un guàrdia indeterminat que esdevé un alter ego de Dovlàtov mateix, però cobreixen les perspectives de molts personatges diferents, tant reclusos com vigilants, com també treballadors civils del camp. Les misèries morals, la violència i el clima de desesperació són generalitzats entre els membres de tots aquests grups, i gran part dels relats es basen en interaccions inesperades i retalls del dia a dia en aquest context.
M'agrada: L'absència d'afectació del relat, que es basa precisament en els detalls més banals i quotidians de la vida al camp que, en el context angoixós que descriuen, acaben explotant de formes inesperades. La velada sàtira política que ofereix el relat amb aquesta tècnica aparentment senzilla i mancada de pretensions, però que posa el dit a la nafra en els moments més inesperats i que colpeix especialment amb la duresa de la seva violència.
Us dic que hem de morir. Contra aquest rerefons, Auden sona com si encara ens donés una oportunitat - Hem d'estimar-nos els uns als altres o morir. Només abans de les guerres, fins i tot el dia abans mateix, una persona se sent inclinada a tenir esperança. L'1 de setembre és molt probable que el món encara es pogués haver salvat.
Aquesta novel·la de l'autor búlgar Georgi Gospodinov es va publicar l'any passat, i ha esdevingut popular recentment en ser guardonada a Gran Bretanya amb el premi Booker International, que premia novel·les d'arreu del món traduïdes a l'anglès. És una novel·la brillant, que fa de molt bon llegir tot i el seu ritme lent i l'aparent manca d'argument del text, que es basa més aviat en les reflexions del narrador sobre el pas del temps, iniciades a propòsit del projecte, compartit amb el misteriós terapeuta i esteta Gaustine, d'obrir "clíniques del passat" per a pacients que comencen a mostrar símptomes de pèrdua de memòria. Davant del creixent envelliment de la població, aquest invent presenta una revolució del món de les cures: els pacients viuen una realitat recreada que els transporta a la dècada del seu passat en què han estat més feliços, i que normalment coincideix amb el temps de la seva infància o adolescència. Així doncs, les clíniques del passat comencen a proliferar per tot Europa, amb la seva oferta d'espais bombolla on els malalts es veuen condemnats a recordar. La novel·la es basa, principalment, a explorar minuciosament les conseqüències d'aquesta premissa en tots els àmbits possibles, des dels més personals i familiars fins als més purament polítics, econòmics i fins i tot geoestratègics.
Time Shelter és, principalment, una novel·la d'idees, i en aquest sentit és aclaparadora la quantitat de metàfores, imatges i referències creuades que poden arribar a acumular-se al voltant de la premissa plantejada, en una novel·la que sembla arrencar com a ficció literària - a mi m'ha recordat el to i l'estil d'autors com Julian Barnes o Kazuo Ishiguro - però que deriva clarament cap a la literatura distòpica ben bé cap a la meitat del relat. No és debades que la primera de les clíniques els protagonistes la instal·lin a Suïssa, un territori per excel·lència neutral i per on la història passa tan sols de puntetes. Igual que a La muntanya màgica de Thomas Mann, Suïssa sembla l'escenari ideal per a una reflexió sobre el pas del temps, que només és possible, de fet, quan aquest s'atura. Gospodinov ens presenta, així doncs, una recreació extremadament lúcida i irònica de les obsessions polítiques que portaran als més grans terrors del segle vint i que, com veurem gràcies als tombs constants que fa la novel·la sobre els seus eixos cronològics i geogràfics, encara que habitin al passat, sempre es troben perillosament al tombant del carrer, i ens obliguen indefugiblement a treure el nas pel caire de l'abisme.
És així que l'1 de setembre de 1939 es converteix en l'autèntic moment fundacional d'Europa, segons Gospodinov, que crea les fronteres actuals com les coneixem avui dia, la divisió en blocs a partir de la segona meitat del segle vint i, a conseqüència d'aquesta divisió, posa també els fonaments de les institucions polítiques actuals. Així doncs, la novel·la parteix de problemàtiques més aviat particulars i familiars, basades en l'educació, la política familiar, la cura dels malalts i els ancians, i en la petjada de l'envelliment a les vides de tothom, que ens porta a debats habituals de la bioètica, com és per exemple el cas de l'eutanàsia i la mort digna. Però el text de Gospodinov és molt hàbil a l'hora d'estendre aquestes reflexions a les seves conseqüències últimes a nivell polític: tota bioètica pot esdevenir biopolítica si es dona prou ales als discursos demagògics de cada moment, i els experiments racistes, eugenèsics i genocides del passat en són una clara advertència. De la mateixa forma, cada història familiar conté dins seu una petita història d'Europa: ja sigui pels desplaçaments forçats i les separacions causades per la guerra, per la divisió de la població a una banda i altra del teló d'acer, o el manteniment a través de les dècades de diverses dictadures feixistes i comunistes.
Tots aquests esdeveniments, i el processament que en fem a través de l'experiència particular viscuda, lliguen els individus i les nacions a un passat que, de fet, es transforma en l'única prova palpable de la nostra identitat. A mesura que la novel·la va avançant, l'èxit de les clíniques del passat va estenent-se poc a poc a tot tipus d'aventures polítiques, i la nostàlgia pel passat acaba transformant-se en còmoda panacea de tots els conflictes polítics que cal encarar en el futur. És així que aquesta recreació terapèutica del passat es va transformant en intent escapista de tornar a receptes passades per a conflictes presents. En una secció central totalment memorable, el protagonista deixa de viatjar per Europa per tornar a instal·lar-se a la seva Bulgària natal, on serà testimoni dels preparatius del referèndum a tots els països de la Unió Europea sobre el temps històric en què prefereixen viure. En aquests capítols fa un retrat en to paròdic i extremadament mordaç dels dos extrems del nacionalisme al seu país: el col·lectiu ultranacionalista nostàlgic d'un passat presoviètic suposadament gloriós, i el bloc comunista, igualment nostàlgic de l'aparent estabilitat i grandesa de l'era soviètica. Són els capítols més divertits de la novel·la sencera, malgrat que la deriva política que impliquen cada cop es va fent més sinistra en les seves conseqüències últimes.
La novel·la, a més, té un marcat caràcter metatextual, i actua més com a mirall de les situacions polítiques (reals) que narra i descriu que com a relat tancat en si mateix. A mesura que avança la trama, el narrador i Gaustine es van desdibuixant i identificant a la vegada, fins que arriba un punt que el narrador mateix, identificat amb un alter ego de Gospodinov, acaba obsessionat amb aquest personatge enigmàtic que podria arribar a ser no res més que una criatura de la seva ficció. En aquest sentit, el text és un exercici brillant d'experimentació literària i d'explotació d'imatges que van adquirint tot el seu sentit complet només a la llum de les relacions amb altres referències presents al text: Time Shelter ens parla d'una memòria col·lectiva que s'alimenta dels mateixos símbols i imatges compartits, els de la infància i els dels llibres d'història, els de les lluites compartides i la seva metamorfosi a través de la història en els malsons polítics més terrorífics imaginables. Preservar aquesta memòria és l'únic que ens pot salvar de la desferra, però també és l'únic que ens pot destruir en una desferra encara nova: la nostàlgia es revela com a revers desfigurat i verinós de la memòria quan serveix els interessos personals dels polítics de carrera més que arrelar-nos novament a l'espai personal compartit i viscut. Tot i el seu to desencantat i pessimista, el desenllaç de la novel·la acaba reblant tots els fils argumentals disseminats a través de les seves pàgines, fent de la lectura una experiència tan intensa i amarga com els mateixos despropòsits que descriu.
Sinopsi: El narrador del relat rememora la seva trobada amb el terapeuta Gaustine, un erudit obsessionat a col·leccionar objectes del passat. Gràcies a la iniciativa de Gaustine, tots dos emprenen el negoci de les clíniques del temps, uns establiments destinats a tractar els pacients d'Alzheimer posant-los en contacte amb les seves memòries perdudes a través de recreacions del passat en instal·lacions hiperrealistes. Tanmateix, a mesura que la febre del passat es vagi estenent per tot Europa, ambdós protagonistes emprendran camins separats, i el narrador esdevindrà testimoni impotent de la deriva nostàlgica de la Unió Europea i del seu propi deteriorament cognitiu.
M'agrada: És una novel·la completíssima, que a estones es llegeix més com a tractat filosòfic, polític i literari, i recull de reflexions d'actualitat, més que com a relat amb una estructura coherent.
Ferran Palau.
Aquest és el volum de ficció primerenca del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016), que es va publicar per primer cop l'any passat, sis anys després de la mort de l'autor. Consta d'una novel·la breu, la que dóna títol al volum, i setze relats curts, tots ells textos que no van arribar a publicar-se mai en vida de l'autor, i que havia escrit a finals dels anys cinquanta, quan encara no era una figura literària coneguda. La novel·la The Favourite Game i els seus primers reculls de poemes es van publicar durant la dècada dels seixanta i el van donar a conèixer, però Cohen sempre va considerar Un ballet de leprosos la seva primera novel·la. En aquests textos ja comencem a veure imatges i preocupacions que després aterrarien plenament en la seva poesia de maduresa. Tots ells tenen a veure amb la identitat del protagonista, el seu desig sexual que es veu empès a satisfer amb diferents companyies, tot i que sense cap mena de necessitat de comprometre's amb cap parella, i la turmentosa relació amb el seu llegat familiar i amb la seva condició de jueu. De fet, a Un ballet de leprosos, l'obsessió del protagonista per una noció de puresa que acaba essent irrealitzable a la pràctica és un dels fils conductors més potents de la novel·la, i el que motiva les accions estrambòtiques del protagonista, més a nivell simbòlic i metafòric que amb cap pretesa lògica realista.
El relat és una sèrie d'escenes encadenades per les pròpies obsessions d'aquest personatge, i té una qualitat més aviat onírica, a estones obertament kafkiana. Un jove de Montreal es veu obligat a acollir a l'habitació on viu el seu avi a qui no ha vist mai a la vida, i a qui simplement creia mort. L'ancià s'ha quedat sense ningú que el pugui cuidar i amb prou feines entén l'anglès, i el seu comportament disruptiu i salvatge amenaça amb l'estabilitat i l'ordre de la pensió on viu. Per al jove, l'ancià immediatament es transforma en metàfora i emblema de tot un llegat perdut: el d'Europa abans de la migració, un món d'arrels oblidades que es manté convenientment enigmàtic i inaccessible a través de la barrera de l'idioma, i que el protagonista romantitza a falta d'informació real. A la vegada, intenta tallar amb la seva xicota, amb qui no es vol comprometre més enllà de les seves trobades sexuals. Una altra línia argumental és el seu assetjament violent contra l'empleat de la consigna de l'estació de tren, a qui menysprea per la seva lletjor i frustració sexual, i amb qui s'obsessiona a causa d'un ideal de puresa que posa entre ells com a línia separadora. A mesura que aquestes línies argumentals es vagin tornant cada cop més violentes, els esdeveniments s'aniran precipitant i acabaran topant de formes inesperades dins la vida del protagonista.
La novel·la és un punt confusa i hi ha moments certament pertorbadors, com per exemple els de la violència contra les dones, que exerceixen tant el protagonista com el seu avi. De fet, l'avi actua com una mena de model de comportament per al nét, que troba la seva violència inspiradora. Aquesta línia argumental no seria gaire afalagadora per al conjunt si no fos perquè la lectura metafòrica li aporta una profunditat que es va revelant poc a poc a mesura que avança la lectura. La metàfora dels leprosos té a veure amb aquesta imatge de conjunt. Cohen reflexiona, a través de la novel·la, sobre la necessitat d'assimilar-se com a jueu a una societat secularitzada o, al contrari, la de mantenir encara algun vincle obert amb la seva identitat i el seu llegat familiar. Ambdues opcions semblen totalment excloents en el text. La necessitat de traçar aquesta línia divisòria entre sans i leprosos tindria a veure amb aquesta obsessió per mantenir les tradicions a lloc, i continuar acomplint un cos de lleis que prescriu una puresa ritual i vexa i exclou els impurs de l'espai sagrat. És aquest món del passat el que l'avi encarna a través de la seva presència crua i amenaçadora. Ara bé, el protagonista reconeix que la ciutat ja no té muralles, i que aquesta divisió ha esdevingut impossible i totalment sobrera en un món secularitzat. El desenllaç, que prefereixo no discutir obertament per no esguerrar-ne la lectura, apunta molt clarament en aquesta direcció.
Els contes curts són força variats i exploren també totes aquestes imatges i inquietuds. Alguns retraten la vida bohèmia de què gaudia Cohen als seus inicis com a poeta abans de traslladar-se a Nova York; altres són retalls de vides familiars que funcionen molt bé com a retrat costumista de l'època i del lloc, però sense oblidar el to profundament poètic i un punt oníric de l'autor; i n'hi ha d'altres que exploren el desig sexual de formes extremadament suggestives i pertorbadores a la vegada, com per exemple a la trilogia de relats sobre el matrimoni Euemer, "El cor de gramola" - que em sembla un dels millors de tot el recull - i "Comerç", el que tanca el volum, que originalment era un guió per a cinema que va acabar quedant en projecte. D'entre ells n'hi ha un, "Cerimònies", que també m'ha semblat dels millors pel seu component marcadament autobiogràfic i la seva sensibilitat continguda. En definitiva, és un volum de ficció que pot sorprendre en positiu aquells que no conegueu l'imaginari poètic de Leonard Cohen, ja que és un recull de textos molt variats i originals, que ens endinsen en la bohèmia intel·lectual de Canadà i Estats Units a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Per a aquells que ja el conegueu, segurament no us decebrà. A mi m'ha agradat força en general, però és cert que no m'ha semblat a l'alçada d'altres novel·les seves ni, per descomptat, de la seva poesia.
Continguts: Un ballet de leprosos inclou la primera novel·la que Cohen va escriure, amb aquest mateix títol, i que no es va arribar a publicar mai, i un conjunt de setze relats que també són inèdits.
M'agrada: És un llibre que és una bona aproximació al Cohen primerenc, i dona bona mostra de la capacitat de Cohen de crear imatges profundament líriques i vibrants que resulten en una la lectura d'aquelles que deixa el temps en suspens. La novel·la m'ha agradat molt, i dels relats curts els meus preferits han estat "Cerimònies", el tríptic del senyor Euemer, "El cor de gramola" i "Quin David?".
No m'agrada: Potser perd una mica en comparació amb l'obra posterior de l'autor.
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) es va publicar el 1998, i és la segona part de la sèrie que havia iniciat cinc anys abans amb la publicació de La paràbola del sembrador. La saga originalment havia de ser una trilogia - el desenllaç d'aquesta novel·la obre possibilitats per al que podria haver estat una tercera part - però la mort prematura de l'autora va deixar la història de la Lauren Olamina i la fundació de la seva nova religió en aquestes dues entregues. D'entrada, puc dir que la lectura d'aquesta segona part m'ha provocat sentiments barrejats, i que les objeccions que li trobo a la novel·la - especialment pel que fa al seu darrer terç - són força semblants a les que li vaig trobar a la primera entrega. Butler construeix un escenari distòpic per a uns Estats Units del futur en què les institucions polítiques i econòmiques que li procuraven estabilitat han col·lapsat, però el potencial d'aquest escenari per a la reflexió i la crítica política queda diluït pel camí. Les receptes de futur per tal de poder superar aquesta situació de caos generalitzat queden encara en un pla més indeterminat i poc plausible a la pràctica, i els conflictes polítics descrits a través de la narració es van diluint poc a poc per donar pas a la creació del nou culte que institueix la protagonista.
Aquesta part de la trama és la que a mi m'ha costat més d'entendre i la que, al meu parer, desllueix el que podria haver estat el potencial de la novel·la per a la subversió política. D'una banda, no acaba de quedar clara la necessitat d'instituir un nou culte, aquest cop de caire secular, per tal de superar el moment de crisi que afronta la societat. En determinats moments de la narració, la protagonista fins i tot arriba a admetre el paper instrumental d'aquesta nova religió, és a dir, el seu caràcter merament pragmàtic a l'hora de cohesionar i donar un sentit de propòsit a la societat del futur, i que en realitat no té res a veure amb la fe dels seus seguidors. D'altra banda, la necessitat d'aquest nou culte sembla sostenir-se, tan sols, per confrontació amb una nova onada religiosa als Estats Units, un moviment d'ultradreta i populista anomenat Amèrica Cristiana, força semblant als cultes evangèlics de l'actualitat, que a la novel·la pretén reformar la societat a través de la repressió i la violència contra tots aquells que se'n desmarquin. Quan aquest moviment arribi a la presidència dels Estats Units, aquesta repressió afectarà directament la protagonista i la nova comunitat que ha creat, de forma que tant ella com els seus seguidors seran perseguits com a "pagans" i "bruixes" i esclavitzats i torturats sistemàticament en el text a través d'una violència totalment gràfica en la seva cruesa. Si El conte de la serventa de Margaret Atwood ja explorava els perills d'una teocràcia futurible als Estats Units, aquí Octavia Butler els posa sobre la taula amb una visió molt més crua, però des d'una òptica força més simplista i sense matisos.
Aquest conflicte entre dues formes de culte, que representen dues formes de veure el món, també té un reflex més reduït a la vida de la protagonista. El seu germà perdut, en Marcus, apareixerà del passat per enfrontar-se obertament a la nova religió fundada per la Lauren, Llavor de la Terra. Mentre que la Lauren dedicarà tots els esforços de la seva vida a aquesta empresa, Marcus es convertirà en predicador d'Amèrica Cristiana, i la bretxa ideològica que els separa es veurà encara més agreujada quan en Marcus es negui a reconèixer el patiment que la seva secta ha infligit en la vida de la seva germana, esclavitzada i reclosa en un camp de reeducació i separada per la força de la seva filla recent nascuda. Aquesta última també tindrà un paper important sobre la narració i, de fet, la presència de la seva narració en primera persona és un dels punts més forts de la novel·la sencera, al meu parer. L'Asha ha crescut amb una família adoptiva que no l'ha arribat a estimar mai, i a través dels buits d'informació presents a la seva vida anirà reconstruint la narració de la seva mare i donant sentit al seu passat. El punt de vista de l'Asha, la filla de la Lauren, aporta a la novel·la un matís crític que m'ha semblat un dels seus aspectes més destacables: és ella que posa en perspectiva les accions i decisions de la seva mare a través dels seus diaris, i ens dedica un signe d'interrogació sobre els seus valors últims i les seves motivacions. Ara bé, sobretot en la darrera secció del text, aquesta potencial reflexió queda diluïda en un drama familiar més aviat convencional.
Aquesta novel·la ha recuperat la seva popularitat en els darrers anys gràcies als seus paral·lelismes amb la política mundial actual: que l'extrema dreta populista i demagògica arribi al poder a través d'un discurs basat en la criminalització i la nova caça de bruixes potser sonava futurista a finals dels anys noranta, però amb la distància del temps ha revelat tota la seva plausibilitat. Ara bé, Butler no arriba al fons de la qüestió, i la novel·la defuig els mateixos conflictes polítics que proposa per oferir-ne solucions fàcils i aparentment automàtiques, i subordina en tot moment aquest escenari de conflicte polític a la història privada i personal de la família protagonista. L'episodi d'esclavització que pateixen la protagonista i els membres de la seva comunitat, a la secció central de la novel·la, sembla que plantegi un paral·lelisme amb l'episodi de l'esclavitud als Estats Units, i que n'hagi de plantejar una reflexió més en general, però al final aquest conflicte no obté una resposta política, i esdevé en el text tan sols un recurs narratiu per fer avançar la trama, en la direcció de separar la mare i la filla. De la mateixa manera, cap al final de la novel·la, totes les dificultats que havia tingut la protagonista per implantar la seva nova religió queden fàcilment aplanades, tota una sèrie de benefactors més o menys adinerats apareixen de sota les pedres per finançar-la, i la violència i la persecució religiosa semblen desaparèixer dels Estats Units d'un dia per l'altre per conveniència del guió.
En aquest sentit, els darrers capítols de la novel·la m'han semblat especialment decebedors a l'hora de presentar aquesta sortida de futur: en comptes de replantejar un sistema capitalista que ha portat les societats occidentals a la ruïna i al col·lapse, la solució acaba essent un moviment finançat per inversors privats que regenera la societat i en refunda el sistema educatiu al marge dels poders públics. La nota més sinistra de tot plegat m'ha semblat l'epíleg, en què el moviment Llavor de la Terra acaba realitzant el seu somni de colonització interplanetària llançant la seva primera missió fora de la Terra, com si no n'hi hagués prou amb restaurar la vida a la Terra mateixa i calgués expandir-la també a altres planetes. La mateixa protagonista admet que no està d'acord amb el nom de la missió, Cristòfor Colom (!), però que no ha pogut fer res davant la voluntat d'algú que s'ha acabat imposant a l'hora de prendre aquesta decisió. Qui hi ha darrere d'aquesta missió i de la nova empresa colonitzadora és un misteri que la novel·la deixa hàbilment ocult, i convenientment sense resposta.
Potser aquestes preguntes haurien obtingut una resposta satisfactòria en la hipotètica tercera novel·la que podria haver culminat la sèrie: m'imagino que potser aquesta s'hauria basat en aquestes missions extraplanetàries, a l'estil de Ray Bradbury o Ursula K. Le Guin, i la mà negra darrere d'aquest finançament s'hauria acabat revelant per als protagonistes, proposant un nou trencament amb el moviment originari. En definitiva, per ser la meva primera aproximació a l'obra d'Octavia E. Butler, no puc dir que m'hagi deixat indiferent. Potser no era exactament el que n'esperava, però reconec que aquestes novel·les són una aproximació molt particular i extremadament suggeridora a la literatura distòpica. Una recomanació imprescindible, sens dubte, si us interessa la ciència ficció que ve dels Estats Units i si us agrada en particular el subgènere de la literatura postapocalíptica o distòpica.
Sinopsi: Uns sis anys després del desenllaç de l'última novel·la, la Lauren Olamina viu amb la seva nova comunitat, que ha aconseguit una estabilitat i una autosuficiència pròpies gràcies en part a la cohesió grupal que ha creat la nova religió secular que practiquen, Llavor de la Terra. Quan un president d'extrema dreta de marcat caràcter cristià guanya la presidència dels Estats Units, el seu petit enclavament és arrasat i els seus habitants sotmesos a l'esclavitud i les tortures més cruels imaginables. Separada de la seva filla recent nascuda, la Lauren haurà de posar totes les seves habilitats i recursos al servei d'un nou alliberament.
M'agrada: El poder suggestiu de la narració per pintar el seu escenari, com ja passava a l'anterior novel·la, en un suposat col·lapse dels Estats Units com a unitat política i econòmica.
No m'agrada: Crec que la narració dilueix el seu propi potencial per a la reflexió i la crítica política. Les solucions de futur proposades cap al desenllaç s'assemblen massa sospitosament a les receptes antigues.
Recorro a en Barfield per la seva saviesa absoluta i una mena de riquesa d'esperit. Recorro a tu per una connexió més petita i encara més íntima amb la textura de les Coses. Però la pregunta que em faig és per què ja no conec homes així. Sóc jo que sóc cec? Alguns dels més grans són encantadors: cap dels més joves arriba a comprendre res. Tant de bo hi hagués algú que parlés la meva llengua.
Aquest assaig biogràfic de l'autor britànic Humphrey Carpenter (1946-2005) va ser una peça clau de la literatura sobre Tolkien en el moment que es va publicar per primer cop, el 1978 i, de fet, continua essent una obra de referència en els estudis biogràfics sobre l'autor. Per a Carpenter, va representar una continuació de la feina que havia iniciat amb la biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973), que havia publicat un any abans. En aquest volum, Carpenter explora les biografies creuades dels Inklings, un grup d'autors que van coincidir durant els anys trenta i quaranta a Oxford i que van solidificar una amistat que es reflectiria a través de les seves obres. Tolkien és tan sols un personatge secundari, en aquest assaig: la narració se centra sobretot a posar llum sobre les vides dels altres dos membres destacats dels Inklings: C. S. Lewis (1898-1963), que al llarg dels anys fou el centre i l'ànima del grup, i l'editor i novel·lista londinenc Charles Williams (1886-1945), que va acabar vivint a Oxford de forma incidental durant la segona guerra mundial, però que va exercir una influència decisiva en l'obra de Lewis.
De fet, l'obra de Carpenter reivindica Lewis com a centre del grup, la figura que va aglutinar tots els altres membres en un tot coherent, i el principal responsable de les noves incorporacions a través dels anys. Abans que ell i Tolkien es coneguessin, Lewis ja mantenia una amistat més antiga amb Owen Barfield (1898-1997), que va ser decisiu a l'hora d'influir l'obra de Tolkien amb la seva teoria de la dicció poètica, mentre que el germà de Lewis, el militar retirat Warren Lewis (1895-1973) va ser un testimoni excepcional de totes les trobades i representa la font d'informació principal, a través dels seus diaris, per a la recerca de Carpenter. Tot i que posteriorment Barfield va quedar més distanciat del grup quan va deixar la universitat per anar a treballar a Londres, va ser a través de Lewis que la relació amb la resta d'autors es va anar mantenint amb el temps, i també a través de Lewis que Williams s'incorporaria al grup durant els anys de la segona guerra mundial. Carpenter fa un relat vibrant i i farcit de detalls d'aquesta relació intel·lectual i literària, però més essencialment d'amistat, que també va anar patint les seves tensions internes i els seus alts i baixos a través del temps. Pel que fa a aquestes tensions, també ens ofereix informació de primera mà sobre l'ambient universitari a Oxford i les seves polítiques internes, molt sovint més basades en el classisme i en els contactes amb amics que amb els criteris estrictament acadèmics, i també sobre com aquestes van anar evolucionant amb el temps.
Així doncs, Els Inklings és un assaig que es dedica a elucidar les relacions entre tots aquests autors, familiaritzar-nos amb les principals idees i creences que basteixen els seus relats, i que intenta també posar en perspectiva, i desmentir fins a cert punt, mites i prejudicis que havien anat creixent al voltant d'aquest grup d'autors i la seva relació d'influència dels uns als altres. Al cinquè capítol de la tercera part, Carpenter argumenta minuciosament per què el grup no es pot considerar un corrent o moviment literari de ple dret, ja que el cos d'obres i de projectes literaris dels diversos membres és massa heterogeni com per poder considerar-se en el seu conjunt. És en aquest capítol que Carpenter analitza també el cos ideològic de l'obra de Lewis, que sovint se simplifica com si fos un mer seguidor dels altres, tot i que el vessant apologètic de la seva obra en sigui probablement l'aspecte més original i el que el distancia més respecte de la resta del grup. El capítol anterior a aquest, el quart de la tercera part, és una reconstrucció, admirablement ficcionada, de com podria haver estat una vetllada dels Inklings a les dependències que Lewis ocupava al Magdalen College, que inclou temes de debat que preocupaven als diversos membres del grup i que es desenvolupa amb un pols narratiu brillant, fins i tot reservant sorpreses per al final.
Aquest assaig és una bona recomanació si ja coneixeu quelcom de l'obra dels autors proposats i voleu endinsar-vos més en les idees que s'hi reflecteixen i les relacions personals que també basteixen, en part, els seus textos. D'altra banda, és una bona oportunitat per endinsar-se en el fascinant cos de creences i d'idees de Charles Williams i arribar a comprendre una mica millor els seus textos, influïts per corrents ocultistes i per la seva pròpia concepció de l'amor romàntic, d'inspiració dantiana, com a camí d'apropament de l'ànima a Déu. La segona part del llibre ens ofereix una aproximació biogràfica d'aquest autor que és necessària per poder entendre la relació que posteriorment establiria amb Lewis i Tolkien. La darrera part de l'exposició se centra principalment en la figura de Lewis durant els seus últims anys de vida, un cop els Inklings ja s'havien deixat de reunir, tot i que mai es van arribar a dissoldre formalment. Aquesta última etapa ve marcada pel seu matrimoni amb Joy Davidman, una unió que va sobtar - i fins i tot escandalitzar, en aquest context - els conservadors professors d'Oxford. En definitiva, és un text que val la pena de llegir, i que ofereix una visió molt completa de la relació personal entre aquest grup d'amics, però també una anàlisi molt detallada i acurada de les idees i les intuïcions poètiques i filosòfiques que van fer bategar les seves obres.
Continguts: La primera part de l'assaig parteix dels anys de formació de Lewis fins a l'edat adulta, i cobreix també els primers anys dels Inklings, entre 1925 i 1939, en què les trobades s'articulen al voltant de Lewis, Tolkien i Hugo Dyson. És a mitjans dels anys trenta que, per intervenció d'aquests últims, Lewis farà els darrers passos en la seva conversió al cristianisme. La segona part ens posa en antecedents sobre la biografia de Charles Williams fins a la segona guerra mundial, quan es va traslladar a Oxford amb el personal de l'Oxford University Press, per a la qual treballava. La tercera part del llibre ens descriu la vida dels Inklings durant els anys quaranta, que possiblement és l'etapa més coneguda del grup, i arriba fins a la mort de Williams el 1945. La darrera part de l'assaig ens desgrana els motius pels quals el grup va deixar de reunir-se, que són més aviat un conjunt de factors que es van anar combinant a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. El trasllat de Lewis a Cambridge, i el seu matrimoni amb Joy Davidman, van marcar una distància insalvable amb Tolkien, que a la pràctica va contribuir al refredament d'aquesta amistat. El relat acaba amb la mort de Lewis el 1963.
M'agrada: Carpenter hi fa un treball magnífic de recerca i de contextualització, especialment pel que fa als membres dels Inklings que poden resultar més desconeguts per al gran públic. La caracterització que fa de C. S. Lewis i Charles Williams en particular, amb les seves llums, ombres, misteris i contradiccions, és un dels punts més forts de la lectura.
Aquesta novel·la de l'escriptora guadalupenca Maryse Condé es va publicar per primer cop l'any 1989, i és una magnífica recreació del món de la seva Guadalupe natal a través d'un entramat d'històries entrecreuades i dels desitjos i passions, de vegades reprimits i de vegades desfermats, que arrosseguen els personatges cap les desgràcies de la seva vida i l'acceptació que sovint se'n deriva. És una novel·la de veus i de retalls de relats diversos, que poc a poc van conformant una imatge més gran de la tragèdia col·lectiva que viu un poble sencer. Ens trobem a l'illa de Guadalupe, possessió francesa, ja als anys vuitanta, a Rivière au Sel, un poble petit en un paratge remot enmig de la selva. Els habitants de l'illa es revolten lentament contra la deriva dels dos darrers segles: les tradicionals plantacions de canya de sucre es troben en decadència, sostingudes ara per treballadors xinesos o haitians que es limiten a subsistir als marges de la societat guadalupenca en la precarietat més absoluta; les famílies més adinerades comencen a entreveure noves formes de negoci en el sector del turisme; i les dones, encara aixafades sota la necessitat del matrimoni com a única garantia d'estabilitat econòmica, comencen a qüestionar, des de diversos graus de conformitat, aquesta manca d'alternativa.
Un revulsiu en forma d'estrany arribat al poble es presentarà per acabar de sacsejar totes aquestes antigues certeses en vies d'esfondrament. La novel·la s'articula al voltant de la figura d'aquest nouvingut, el misteriós Francis Sancher que, en començar la novel·la, acaba de morir en estranyes circumstàncies. La secció central del relat consistirà en tota una sèrie de capítols narrats per diversos personatges del poble que es reuneixen durant la vetlla del difunt, i que aniran fent llum sobre la identitat d'en Sancher i el misteri de la seva mort. La presència d'aquest nouvingut, que s'ha instal·lat en una petita propietat del poble, esdevé font d'enraonies per a tots els veïns, que des del principi s'han vist arrossegats per les seves simpaties i animadversions envers l'estrany. L'atracció quasi irresistible que opera en les dones i els joves troba la seva contrapartida en l'odi que acaba generant en els patriarques de les dues famílies més adinerades del poble: els Lameaulnes, que representen l'antiga aristocràcia criolla, i els Ramsaran, que encarnen una nova classe d'empresaris fets a si mateixos i provinents de l'Índia. Les dues filles d'aquestes famílies han acabat prenyades per en Sancher, de forma que, a les tensions generacionals que està passant aquesta petita comunitat tancada, s'hi afegiran també els conflictes lligats a l'honor, una guerra que es lluita sobre el cos de les dones i que acabarà deixant víctimes a tots els bàndols possibles.
A través de la narració, s'aniran succeint els diversos testimonis sobre la vida i les paraules d'en Francis, tot i que mai arribarem a treure l'entrellat exacte sobre quins d'aquests esdeveniments són acurats i quins altres magnificats per una mena de llegenda local. Ara bé, la novel·la no es limita a mostrar les vides quotidianes d'aquests veïns del poble, sinó que amplia l'abast de la narració cap a la natura mateixa, que sembla dotada d'una vivacitat peculiar i una capacitat d'interactuar amb els personatges per iniciativa pròpia, i la història mateixa de l'illa amb el seu passat colonial, que ha anat deixant incomptables ferides i traumes no resolts en els personatges que van prenent el torn de paraula successivament, i que tot sovint presenten la seva pròpia història com si es tractés d'una profecia dictada per un destí inexorable. La complexíssima jerarquia racial present a la societat illenca exhibeix un racisme intern adoptat de la mentalitat imposada pels colonitzadors i que, més que una resistència organitzada, no fa altra cosa que despertar el crit sovint impotent dels personatges més trepitjats de tots. Al voltant de la presència no desitjada d'aquest estrany, la mera existència del qual esdevé una ofensa de dimensions quasi còsmiques per als poderosos del poble, es van articulant, així doncs, les subversions i desafiaments tot sovint més discrets d'aquests altres personatges menors.
És així que la novel·la ens va oferint aquesta lluita d'opressions creuades amb un ritme constant i una prosa molt delicada i rica en imatges, a través d'aquests relats successius que es van encadenant els uns amb els altres. Condé va entrellaçant diversos retrats d'opressió i d'explotació patits per les dones, els mestissos, els immigrants i els més pobres de la comunitat, i acaba identificant el patiment de les dones dins d'una societat opressiva i patriarcal, que pren un relleu especial al llarg de la narració, amb el patiment històric dels esclaus i de l'illa sencera sota dominació colonial, fins i tot des del punt de vista de la natura verge explotada sense pietat per l'empresa capitalista. No és debades, em sembla, que els personatges femenins facin el seu relat en primera persona i els masculins vegin els seus capítols narrats des de fora, a través d'una tercera persona omniscient. Hi ha dues excepcions a aquest patró, però, que són dos homes que narren els seus capítols en primera persona. Són aquests dos que donen la pista per a la interpretació de la novel·la sencera, al meu parer, amb el seu caràcter simbòlic molt més marcat: un d'ells és un infant, tot futur i potencial, que encarna una possible revolta contra el destí decidit pel pare, mentre que l'altre és un ancià desposseït que guarda en la seva memòria la història sencera de l'illa, amb els traumes de la colonització i la descolonització inclosos.
Maryse Condé demostra amb aquesta novel·la per què va merèixer el Nobel alternatiu i per què el Nobel convencional se li fa petit: Travessa del manglar és una narració tan subtil i tan ben travada que revela a veus la seva grandesa en cadascun dels seus capítols. M'ha recordat El cor és un caçador solitari de Carson McCullers a l'hora de narrar amb aquesta subtilesa un entramat de personatges diferents condemnats a viure els uns amb els altres, i de posar un personatge-misteri al centre de la narració que s'acaba evadint de la narració mateixa. M'ha recordat Crónica de una muerte anunciada de Márquez a l'hora de presentar el mosaic sociocultural del poble petit i no deixar al tinter cap motivació ni cap petit detall de cap dels personatges presents a escena. No és fins al desenllaç de la novel·la que totes aquestes petites peces van encaixant, amb un petit toc, molt subtil, de realisme màgic, de forma que totes contribueixen a una imatge de conjunt que no es revela en tota la seva amplitud sinó al final de tot del relat. Una lectura breu però intensa, i molt recomanable per a tothom, especialment si no coneixeu l'autora.
Sinopsi: A l'illa de Guadalupe a finals dels anys vuitanta, un petit poble es veu sacsejat per la presència misteriosa d'un nouvingut d'orígens incerts i que sembla operar una atracció irresistible - ja sigui per bé o per mal - en els seus habitants. La nit de la seva vetlla assistirem als testimonis creuats de diversos habitants del poble, que aniran posant llum sobre el relat d'aquest estrany, i descobrint a ulls dels lectors les tragèdies de les seves pròpies vides.
M'agrada: Una lectura que no s'esgota a primer cop d'ull, que aclapara amb la seva profunditat, i que possiblement encara guanyi en la relectura.
T. H. White. The Sword in the Stone. Capítol 21. La traducció al català és meva.El millor remei per a les pertorbacions de l'esperit és aprendre. És l'únic que no falla mai. Et pots fer gran i que et tremoli tota l'anatomia, pots quedar-te despert tota la nit sentint-te el desordre de les venes, pots trobar a faltar el teu únic amor i perdre els diners contra un monstre, pots veure el món al teu voltant devastat per llunàtics malvats, o reconèixer el teu honor trepitjat a les clavegueres de les ments més impúdiques. Aleshores queda un únic remei: aprendre. Aprendre per què es belluga el món i què el belluga. Això és l'únic que la ment pobra no pot esgotar mai, no pot alienar mai, ni mai sentir-se'n torturada, allò que no pot témer mai ni desconfiar-ne, ni arribar a somiar mai de penedir-se'n. Aprendre és el que necessites. Mira quantes coses hi ha per aprendre: ciències pures, l'única puresa que existeix. Pots aprendre astronomia en una vida, història natural en tres, literatura en sis. I aleshores, després d'haver exhaurit mil milions de vides en la biologia i la medicina i el teocriticisme i la geografia i la història i l'economia, doncs bé, ja pots començar a fer una roda de carro amb la fusta adequada o passar cinquanta anys aprenent a començar a aprendre a derrotar el teu adversari a l'esgrima. Després ja pots tornar a les matemàtiques, fins que arribi l'hora d'aprendre a llaurar.
Merlí dicta les seves profecies a l'escriba Blaise, a Història de Merlí de Robert de Boron (Font) |
Aquesta novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1971 i va ser una de les seves novel·les de joventut. L'autora va passar a ser més coneguda posteriorment per La dona de negre, una narració d'estil gòtic, i més recentment per la seva sèrie de novel·les policíaques del detectiu Serrailler. Strange Meeting, però, no s'assembla a cap altra de les seves obres, i respon a una inquietud de joventut que Hill sentia per l'empremta de la primera guerra mundial en la seva història familiar. D'aquesta forma, va decidir posar-se a la pell de dos joves oficials de l'exèrcit britànic i descriure la formació de la seva amistat amb les trinxeres del front occidental com a rerefons. D'entrada, es podria qüestionar la necessitat de fer una novel·la així amb una distància generacional tan gran, en tant que l'autora està parlant de la generació dels seus avis i, des d'aquesta perspectiva, seria fàcil entrar a explotar tòpics més que esgotats sobre el trauma de guerra que els protagonistes experimenten. Però Hill demostra el seu domini de la tècnica narrativa en oferir-nos un relat que es basa principalment en l'evolució de les psicologies dels seus personatges a mesura que la seva amistat es va aprofundint.
La novel·la obre amb el protagonista, John Hilliard, de permís a casa seva mentre es troba convalescent d'una ferida a la cama. Mentre és a casa, se n'adona de la distància que el separa de la seva família, en tant que els seus pares i la seva germana no arriben a entendre els horrors que ha arribat a presenciar a la guerra i, d'altra banda, ell se sent incapaç de comunicar-los a ningú. Quan es reincorpora al seu batalló, a França, se n'adona que molts dels soldats que coneixia són morts i que el comandant intenta amagar el seu desànim. La vida quotidiana queda estancada en l'espera de les trinxeres, i Hilliard ha d'acostumar-se a aquesta atmosfera enrarida i neguitosa. De seguida coneix David Barton, un altre oficial amb qui ha de compartir allotjament, i que encara no té experiència a la batalla. Els dos joves inicien una relació d'amistat que es basa en la confiança i la comprensió, en tant que Barton es mostra disposat a compartir les seves emocions i convida en Hilliard a fer el mateix. Gran part de l'atracció de la novel·la es basa en el contrast dels seus caràcters: mentre que Hilliard és reservat i flegmàtic, i prefereix amagar les emocions, en Barton les comparteix obertament i tendeix a veure quelcom de positiu en cadascuna de les persones que l'envolten. És aquest caràcter generós i obert que el transforma en una mena de talismà per a la resta d'oficials, que comencen a sentir la necessitat de preservar-li la vida.
Aquesta relació entre tots dos s'anirà desenvolupant a partir del moment que Barton comenci a experimentar els horrors de la batalla de primera mà, ja que necessitarà més que mai el suport i la comprensió de Hilliard davant l'esfondrament de tota esperança. Amb el front estancat durant mesos, els comandaments comencen a ordenar missions de reconeixement de dubtosa utilitat i que cada cop es cobren més vides de forma innecessària. És aquí que Barton començarà a expressar la seva angoixa, i les seves reflexions sobre la guerra aniran perdent l'idealisme, davant la impossibilitat de donar sentit al buit existencial en què es veu immers. Hill va construint aquest testimoni i aquesta presa de consciència en primera persona, a través de les cartes que Barton va escrivint mentre és a la trinxera i que la seva família espera amb ansietat. La comprensió sense prejudicis que expressa la família de Barton contrasta poderosament amb la formalitat i la fredor que rep Hilliard per part dels seus. A part del recurs epistolar per explicar els sentiments dels joves, Hill també recorre a les converses entre ells en estil directe, i aquí és on a mi em sembla que la novel·la excel·leix: aquests diàlegs es fan totalment realistes i naturals en la seva precisió. Cap paraula no hi és sobrera, i els personatges demostren la seva profunda humanitat en la concisió dels seus pensaments, i en la recerca constant de l'altre com a font de consol en l'angoixa més inefable. El valor d'aquestes converses rau precisament, no en el que s'expressa, sinó en el que queda implícit sense dir però se suposa fàcilment entre línies.
El més sorprenent de la lectura és precisament que aquests elements, que explicats així podrien conformar la novel·la més tòpica i previsible del món, aquí s'aguanten tots dempeus gràcies a l'acuradíssim treball de Hill a l'hora de recrear l'ambient que podrien haver presenciat aquests personatges, i al fet que les seves psicologies semblen perfectament realistes d'acord amb el context històric i cultural en què es veuen inserts. Com que és una obra de ficció, el contrast entre els caràcters dels personatges es fa més acusat del que podria suposar-se en persones reals, això sí, però a la llum del desenllaç - al meu parer, immillorable - s'acaba entenent aquesta aposta narrativa de l'autora. Un altre element que em sembla també molt en sintonia amb el context històric de la novel·la és l'ambigüitat en què la narració deixa els termes de la relació entre els dos protagonistes, que es podria llegir com a amorosa en el sentit romàntic, però que, de fet, pren fins i tot una dimensió més profunda en aquest context de guerra. Qualsevol intent d'etiquetar la relació entre Barton i Hilliard cauria en l'error de banalitzar o romantitzar innecessàriament quelcom que no pot ser circumscrit en termes tan senzills, i que, en definitiva, i com l'autora deixa ben clar en el seu epíleg al final de la novel·la, es redueix, simplement, a amor humà.
Sinopsi: El jove oficial de l'exèrcit britànic John Hilliard es reincorpora al front occidental, a França, després d'un permís a Gran Bretanya. Un cop torna al seu campament, es troba un ambient enrarit a causa de la creixent mortaldat i la desmoralització dels soldats, mentre que inicia una amistat amb un nou oficial del seu batalló, David Barton, que encara no ha vist cap batalla. Aquesta experiència de confiança i companyonia els infondrà coratge davant dels horrors de la guerra que han patit i els que encara han de venir, i s'aprofundirà en la mesura que el seu trauma de guerra no pugui ser compartit per ningú que no l'hagi viscut directament.
M'agrada: El respecte i la cura amb què Hill tracta el tema del seu relat i caracteritza els seus personatges, sempre apostant per la concisió i la sobrietat més que per sobreexplicar-ne les emocions i les experiències.