Luis Roca Jusmet
The Master és una pel·lícula extraordinària, impressionant: dues hores i mitja que veiem sense respirar. Les imatges tenen una gran força, els diàlegs són d'una veracitat que ens atrapa, la música és d´una expressivitat magnètica. Per mi és cinema en la seva forma més pura. El seu director és Paul Thomas Anderson, nascut l'any 1970 a Califòrnia i actualment és un dels millors guionistes i directors del nou cinema dels EUA. El seu cinema, molt personal, va començar amb la pel·lícula Boogie ,un testimoni molt dur sobre el món del cinema pornogràfic. Posteriorment va fer Magnolia, que em va semblar un film interessant però desigual, després, Pozos de ambición , una gran pel·lícula protagonitzada per Danny Day Lewis, un dels millors actors contemporanis.
AEl mestre, com a les anteriors, l´argument posa de manifest la condició humana. Són històries particulars, en un context determinat, però que presenten temes universals. Aquest films´ambienta a la Segona Guerra Mundial, amb uns soldats nord-americans arribats de la guerra que han d'adaptar-se a la vida civil. Hi ha una necessitat de creure en alguna cosa que fa que apareguin uns nous moviments espiritualistes, molts de tipus sectari. Els dos protagonistes, aparentment, responen al dos arquetips: el sociòpata agressiu i primari i l ´ egocèntric fundador d'una secta ( inspirat en el de la Cienciologia). La història de la formació de la secta és el pretext per veure més enllà de la nostra ideologia i la de la nostra societat que ens enganya. Ens vol fer creure que som homes lliures i utilitza les sectes com un boc expiatori, com si els adeptes fossin uns esclaus mentals. Però les religions i els partits polítics, no són també jeràrquics i sectaris? No som la majoria individus-consumidors manipulats per la publicitat i les massmedia? Hi ha un moment en el qual Lancaster Dobb, el professor, diu: "Freddie ,vols ser lliure, però mai no hi ha hagut un sol home que no tingui un mestre. Si tens èxit seràs el primer". Però darrere d'aquests temes n´hi ha dos de totalment únics. Freddie és un home primari però angoixat que funciona mogut pel sexe i la violència.Beu per calmar l'angoixa. Aquest instint quasi animal que té crea un magnetisme , que fa que les dones se sentin atretes pel seu cos, gairebé deformat. La seva actitud cap a Val Dool, el fill de Lancaster, és violenta perquè no suporta veure´l congelat com un vegetal. Lancaster Dobb, que és el Mestre, sent també una estranya atracció per Freddie, encara que no té res a veure amb ell. És un home carismàtic, un ideòleg, controlador, que ha d´estar envoltat de fidels. Potser un psicoanalista pot veure els dos com dos psicòtics. Freddie té un impuls cec, sense límits. Què uneix aquests dos homes? És una trobada impossible que, no obstant això, ho segueix sent per molt de temps. Freddie veu en ell el pare que no tenia, un camí per trobar un lloc a la societat, en el grup de Lancaster. Lancaster no està clar el que veu en Freddie, però potser és una manera de sortir d'un grup. És com la seva pròpia fissura, estranya. La interpretació de Joaquin Phoenix i Philip Seymoour Hoffman és d´una precisió genial. Una bona pel· lícula és la que ens fa sentir i ens fa pensar, la que ens estimula sense trampes. No hi ha trucs perquè tot a la pel·lícula respira sinceritat.