La ciència és, en primer lloc, una construcció social. Això vol dir que és el producte d´una determinada societat. Nosaltres hem definit la ciència com un discurs informatiu, però sobre tot argumentatiu sobre el món físic, o la seva transformació que és el món social. A Grècia es va fer la primera elaboració del que significava ciència com un saber fonamentat. Aquí entraven el que avui anomenem filosofia, matemàtiques, biologia, física...). Amb Alexandre el Gran es va donar una separació pràctica entre el que avui anomenem ciència ( amb centre a Alexandria) i filosofia ( amb centre a Atenes). Continuarà a Roma.
De fet aquí va començar a entendre´s la filosofia com nosaltres l´entenem ara ( treball sobre textos, classes). Abans s´entenia més com una forma de vida.
A l´època medieval es continúa fent ciència empírica, sobre tot els franciscans. A Xina hi ha un desenvolupament superior al que es dóna a Europa.
Al segle XVI es quan l´Església intervé contra Copèrnic per qüestionar el geocentrisme. Al segle XVII es farà la revolució científica moderna, amb Galileo i Newton. Guanyarà la ciència europea moderna i es globalitzarà.
Què és a partir d´aquest moment la ciència ? És un discurs informatiu i argumentatiu basat en unes pràctiques. Les pràctiques son l´observació i l´experimentació. Però també la pràctica teòrica d´elaborar hipòtesis i deduir conseqüències que es puguin experimentar. És la comunitat científica quan accepta que una hipòtesi ja passa a una teoria científica. Històricament s´han donat errors i lluites pel poder: no és un món pur de coneixement. Les passions humanes han tingut el seu pes en la història de la ciència.
El que hem dit val, però, per les ciències empíriques físico-naturals, que són el model científic acceptat. Aquestes ciències s´acaben comprovant a la pràctica. Tenen aplicacions tecnològiques i funcionen.
Es parla de ciències formals, com les matemàtiques. És un discurs argumentatiu de tipus deductiu, és a dir lògic. No parla del món real però quan l´apliquem a aquest funciona porquè és el llenguatge de la ciència més important, la física.
Les ciències socials són més problemàtiques perquè no poden formular teories universals que valguin per tots els casos. La conducta humana, base de la societat, és imprevisible i té massa complexitat. Són ciències en construcció permanent. El mateix podem dir de la psicologia. Una part està lligada són les neurociències però aquestes forman part de les ciències físico-naturals. L´altre part es polèmica. Alguns diuen que és la ment, altres que només es pot estudiar la conducta perquè és l´única part observable i objectiva. Hauríem, en aquest cas de canviar el nom i dir-la conductologia. Però no funciona i ha necessitat complementar-se amb el cognitivisme que afirma que el coneixement sí és una part que encara que no sigui observable podem conèixer amb el suport de les neurociències. En tot cas la psicologia acadèmica actual té molt de pseudociència i molt d´ideologia.