Luis Roca Jusmet
Aristòtil defensa que una persona és lliure quan té capacitat de decidir i, per tant, quan no és esclau d’un altre o d’un mateix (és a dir, de les seves passions).
Pels estoics (Marc Aureli, Sèneca i Epictet ), la llibertat només basa en la nostra actitud, la manera com nosaltres enfoquem el que ens està passant. Només es pot canviar el nostre interior, s’ha d’acceptar tot el que ens ve. Això quan les coses no depenen de nosaltres. Quan depenen de les nostres decisions, la llibertat és fer el que és moralment correcte, el bé moral. El cristianisme, mitjançant el lliure albir, creu que és la possibilitat d’escollir entre el bé i el mal.
Però : som lliures o estem determinats? Aquesta és la pregunta moderna. La llibertat requereix responsabilitat, capacitat d’autocreació (podem decidir com volem ser)?. El determinisme defensa que fem necessàriament l´únic que podem fer, el resultat de la combinació dels nostres condicionants interns i externs. Potser és la necessitat de fer-se càrrec de la responsabilitat d´assumir les conseqüències del que fem la que crea la ficció/il·lusió de llibertat. Aquest és el plantejament de Spinoza.L´única llibertat possible, per ell, és la capacitat de distanciar-nos de les nostres passions, una autodeterminació que és simplement seguir el nostre conatus, la nostra determinació interna. el què realment necessitem. La llibertat és, doncs, la consciència de la necessitat, assumir el desig del què realment som. El màxim que podem fer és voler ser el que som.
Kant, en canvi, creu que la llibertat és la possibilitat de fer el que creus correcte, Parla d’una llei natural (tot segueix els seus impulsos, instints determinats) i d’una llei moral (no segueix la llei natural, sinó que fa el que creu que és correcte), és a dir, “actuar de manera diferent al que et diuen les teves inclinacions”.
Per liberalisme la llibertat no és una capacitat interna sinó la possibilitat externa d’escollir. Com diu John Stuart Mill, és la salvaguarda de l´espai privat que ens permet la societat per decidir sobre el que volem fer a la nostra vida, acceptant el límit de les lleis. Sartre parteix de que estem condemnats a ser lliures (hem de decidir, és el destí humà). Erich Fromm parla del temor a la llibertat (la llibertat com a capacitat interna que dóna responsabilitat) com a base de la servitud voluntària que hi ha darrera la servitud voluntària.
Hi ha molt suggeriments dels filòsofs sobre els que hem de pensar, partint de la base que hi ha moltes paradoxes, moltes contradiccions que són només aparents.
Hi ha dos nivells de llibertat: una és externa (llibertat com a possibilitat de decidir) i altra és interna (llibertat com a capacitat de decidir). Aquesta llibertat interna és la capacitat de distanciar-se dels nostres condicionaments. Així doncs, partint de la base que estem condicionats externament i també internament. Els condicionants externs són socials, tenen de les normes, dels altres. Hi ha condicionaments interns dels que tenim o no tenim la capacitat de distanciar-nos i això és la llibertat interior.
Els animals escullen aparentment perquè és des dels seus propis condicionaments que determinen el que fan. No hi ha decisió. Decidir, en canvi, fa referència a una llibertat interna, a una capacitat de distanciar-nos de les condicions que ens determinen. És aquesta capacitat reflexiva la que fa que la nostra conducta sigui imprevisible.
La llibertat no s’ha d’entendre com una qüestió únicament interna (estoïcisme) ni com una qüestió totalment externa ( liberalisme). Els dos aspectes són reals i cal considerar-los.
La llibertat és possible quan hi ha un reconeixement de l´altre. Únicament des d´aquest reconeixement és possible la llibertat de tots. Això vol dir que la ética és la pràctica singular de la llibertat, com deia Foucault, però també que cal un universalisme moral, com deia Kant. També és molt interessant la formulació de Philip Pettit de la llibertat como no-dominació, que vol dir que només poden limitar-te el que és necessari per garantir els drets de tots.