Frédéric Gros |
El que és propi del món ultracontemporani és que vivim en una temporalitat molt sacsejada. Ens arriba molta informació, però té un desgast molt ràpid. Gairebé no tenim temps de memoritzar una notícia que ja n’arriba una altra per substituir la primera. L’exercici de caminar permet justament distanciar-se i preguntar-nos què és important de veritat. Quan un està enganxat a una pantalla tot té la mateixa importància, no hi ha jerarquia, i quan un fa una cerca a Google hi ha un ordre de prioritats, però que només és un ordre de visibilitat. És difícil retrobar un cert sentit de la jerarquia, i un temps per al que compta.
Formo part d’una generació en què la informació encara era escassa. Quan treballava me n’havia d’anar a la biblioteca per buscar un llibre que potser no hi era, i esperar. El temps estava foradat, ple d’espais buits. Un esperava, i aquesta espera permetia una reflexió personal. El problema és, un cop més, estar amb el pensament d’un mateix. Quan un està saturat d’informació, de notícies exteriors, escolta, compara o avalua. Però hi ha molt pocs moments que estiguem sols, només amb el nostre pensament.
Aprendre a caminar és aprendre a desobeir. Caminant, un retroba un poder crític personal i una certa intimitat. No és una intimitat psicològica, sinó una intimitat política, diguem-ne. Reapropiar-se d’aquesta intimitat política és una de les coses que dóna caminar. No és una cosa reaccionària o arcaica, no es tracta de retirar-se del món i viure com un ermità. Es tracta de sortir del món per tornar-hi a entrar amb uns instruments crítics.
Una de les claus del món contemporani, del que vindrà, serà justament saber si de la nostra intimitat en podem fer un dret polític. Si podem fer un dret polític de l’oblit i l’anonimat. Amb les eines digitals deixes unes petjades que estan emmagatzemades en uns discs durs que no tenen una durada de vida limitada. El perill és que es constitueixi una memòria dels nostres actes fora de nosaltres mateixos i que ja no ens pertanyi. El problema de les petjades digitals és que es poden utilitzar constantment i són una font de riquesa molt important. Per a les empreses, saber el que vols comprar, els rastres que deixem amb la targeta, és bàsic. Nosaltres produïm una riquesa amb aquest rastre que deixem, que és explotada per altres. Més enllà d’això, produïm imatges i paraules de nosaltres mateixos que estan tancades en un altre lloc, i, per tant, un dels problemes serà definir els drets polítics, a partir d’aquest nou dispositiu digital.
Alguns formem part d’una generació que hem conegut el final de la Guerra Freda. És a dir, que qualsevol intromissió en la vida de la gent tenia un valor polític i constituïa un perill polític. En canvi, per a les noves generacions, que han vingut més tard, i per a les quals les càmeres i els micròfons són gairebé folklore, no són eines polítiques. Per tant, la nostra generació no se’n fia, però els joves sí. Privar-se d’aquestes eines digitals és privar-se d’unes facilitats que són extraordinàries, i no estem disposats a deixar de banda aquestes utilitats en nom del dret a la privacitat. Ens ho posa tot tan fàcil, que considerem que el cost de la vigilància és menys important que el que es pot obtenir d’aquesta facilitat. Finalment, i el que potser és més preocupant, és que en el fons acceptem que ens vigilin perquè nosaltres també ens autoritzem a vigilar els altres.
El model totalitari de la vigilància era un model panòptic, en què la vigilància era estrictament política, no tenia cap objectiu comercial o financer, com avui dia. Per tant, no hi havia una relació bidireccional. Si avui agafem l’exemple d’aquestes motxilles amb GPS per als nostres fills, que si tenen algun problema poden pitjar el botó i els localitzem, els estem acostumant a pensar que estar vigilat és normal i que és per a la seva protecció. Construïm la idea que el control és imprescindible i que si volem que ens protegeixin hem d’acceptar que ens controlin. Acceptem que se’ns vigili perquè nosaltres també estem disposats a vigilar els altres. Si la societat ens vigila és per al nostre bé, per a la nostra protecció, i no tinc res a retreure a ningú. Jo crec que aquí hi ha una gran distància sobre què significa el fet de no tenir res a retreure’ns els uns als altres. El problema no és si ens sentim recriminats, sinó que l’estat no hi té cap dret.
Estem acceptant la privació dels drets perquè nosaltres també la practiquem. L’acceptem perquè està bé, és útil per vigilar els fills, els amics... La vigilància no es fabrica com una relació jeràrquica i vertical, sinó com un model de societat. És la nostra manera d’estar junts. Hi ha funcions dels iPhones que fan que els altres et diguin “Ahir vaig veure que eres allà”. És una manera de socialitzar. El problema és saber si es respecta la vida privada. ¿Podem anar a algun lloc sense que se sàpiga? Hi tenim dret? No ho sé, potser no. Potser no, en un món en què la guerra global contra el terrorisme fa que sigui un dret més difícil de defensar. Si vas a algun lloc sense que ningú ho sàpiga sembla que sigui perquè tens alguna cosa a amagar.
Aquestes eines de control són molt eficaces, extraordinàries. Per exemple, si tenim pares molt grans, que estan malalts o es descuiden de les coses, per a un fill, poder saber com estan els seus pares és fantàstic. El problema és el cost polític. Hem de saber si estem disposats a pagar aquest preu polític. Aquesta és la pregunta que haurem de fer a les pròximes generacions. Per als nanos que han nascut en això, no suposa cap problema.
Carles Capdevila, entrevista (fragment) amb Frédéric Gros: "Aprendre a caminar és aprendre a desobeir", Ara, 21/12/2014