Te'n recordes del poema que et llegia nit rere nit, en l'intent que t'adormissis? Te'n recordes de "les hosts magníficament fermes en la batalla"? Jo mai he pogut capturar aquest esperit. Tanmateix, algunes batalles es lluiten en la ment, i de vegades en la ment es guanyen.
Una descoberta d'aquest estiu passat, i una lectura molt interessant. L'autora, Anita Brookner, m'era completament desconeguda abans de topar amb aquest llibre (literalment, en aquest cas), però la descoberta ha valgut la pena. Anita Brookner és una prolífica autora britànica, filla d'immigrants polonesos, que en aquesta novel·la de 1988 reflexiona sobre el desplaçament, tant mental i espiritual com també físic, dels protagonistes. El conflicte principal de les seves vides és el fet de la migració, en tant que els provoca un sentiment de desconnexió amb el seu passat. Les ressonàncies del títol et deixen reflexionant al llarg de tota la novel·la, ja que els protagonistes semblen en tot moment fora del seu temps i fora del seu lloc. No acompleixen cap mena d'expectativa: més aviat miren cap enrere amb la certesa d'haver-se'n sortit. És una novel·la que és lenta i difícil de llegir, perquè la major part del temps els sentiments i pensaments dels protagonistes s'ofereixen en tercera persona, com si un espectador impassible estigués relatant els esdeveniments en lloc de donar veu als personatges. Però d'altra banda, en certs moments les seves veus hi són presents, i ells les usen sense amagar-se'n, tot i que amb la modèstia i la discreció que els caracteritza, sense imposar-se al lector. A més, les seves misèries i les seves desgràcies, així com les seves alegries, són tan vívides en la seva emotivitat corrent i d'estar per casa que fins i tot així és impossible no estimar els personatges en tota la seva humanitat. Per tant, la gràcia de la novel·la rau no tant en els fets en sí mateixos sinó més aviat en la construcció dels personatges i en com la cronologia dels esdeveniments es va encavalcant entre diferents fils narratius. En aquest sentit, no hi ha una cronologia fixa, estable, sinó que els personatges mateixos
són la cronologia. Per exemple, posem que cada capítol se centra en un d'ells: va al passat per explicar-te'n els orígens, però aquests inevitablement s'entrecreuaran amb la dels altres personatges i capítols. De la mateixa manera, en un capítol posterior coneixeràs fets nous que havien tingut lloc amb anterioritat, a la vegada que tornen a aparèixer esdeveniments ja familiars.
Sinopsi: Els protagonistes són dos infants alemanys, Hartmann i Fibich, que arriben com a refugiats a Gran Bretanya poc abans de l'esclat de la segona guerra mundial. Tanmateix, el gruix de la novel·la l'ocupa la seva vida adulta i els seus respectius matrimonis. Cap dels dos no podria ser més oposat a l'altre. Hartmann recorda certs detalls de la seva llar i de la seva família a Baviera, però prefereix enterrar-los sota una capa de despreocupació estudiada i gaudi hedonista dels petits plaers de la vida. Fibich, en canvi, no té cap altre record d'abans de la fatal separació de la seva família i, tanmateix, el seu viatge vital consisteix a superar l'ansietat, els temors i les inseguretats que això li provoca per provar de reconnectar-se a un passat inexistent. A la vegada, les seves companyes els complementen a la perfecció, sense que per això hagin de quedar en un segon pla. Yvette, la sra Hartmann, ha creat una narrativa de dimensions mítiques al voltant del seu propi desplaçament, mentre mira la vida a través d'un distanciament frívol. A Christine, la sra Fibich, també se li va denegar la seva pròpia infància, tot i que per motius diferents, i per això mateix s'aferra a les ansietats i les pors de Fibich com a l'aire que respira. En el següent nivell hi ha els fills de les dues parelles, que fracassen estrepitosament en les expectatives que els seus pares projecten en ells. Tanmateix, això no és viscut com una tragèdia, sinó més aviat com un fet natural, com a part de la vivència i del creixement dels propis protagonistes.
M'agrada: És un llibre que fa pensar a la vegada que emociona, i en aquest sentit està molt ben escrit. Potser és un llibre que no cridarà a tots els públics, perquè parla més aviat de la maduresa i l'envelliment en un to força nostàlgic, però tot i l'amargor de les seves pàgines, els personatges són tan imperfectes que en determinats moments es fan estimar.