22323 items (22131 unread) in 44 feeds
Vida contemplativa | Vida activa |
Pressuposa una particular pedagogia del mirar. Aprendre a mirar és educar l’ull per a una profunda i contemplativa atenció, per a una mirada llarga i reposada (Nietzsche, L’ocàs dels déus). Aprendre a mirar és l’ensenyament preliminar per a l’espiritualitat. La vilesa i la infàmia consisteixen en la “incapacitat d’oposar resistència a un impuls”, d’oposar-li un NO. Contemplar no és un Obrir-se passiu, que digui SI a tot el que passa i tot el que ve. Més aviat, és una resistència als impulsos molestos que s’imposen. La vida contemplativa és l’acció que diu NO. En aquest sentit és més activa que la vida activa. La contemplació és una acció que és sobirana. La contemplació és la negativitat de la interrupció. El propi de la negativitat és l’aturar-se, la interrupció. La vacil·lació no és una acció positiva, però vacil·lar és indispensable per a que l’acció no decaigui al nivell del treball. | L’absolutització de la vida activa és responsable de la pèrdua de la capacitat contemplativa. Reaccionar immediatament i a cada impuls és en si mateix una malaltia, un declivi, un símptoma d’esgotament. La pura activitat només perllonga el que ja existeix. La hiperactivitat és, paradoxalment, una forma en extrem passiva d’activitat que no permet cap acció lliure. La hiperactivitat de la societat de rendiment es transforma en hiperpassivitat, un estat en el qual un es deixa arrossegar sense posar resistència. És una il·lusió pensar que quant més actiu és un, més lliure és. Avui en dia vivim en un món molt pobre en interrupcions. L’acceleració suprimeix qualsevol entretemps. La màquina no és capaç d’aturar-se. Malgrat la seva enorme capacitat de càlcul, l’ordinador és estúpid en tant que li manca la capacitat de vacil·lació. |
Inauguramos hoy nueva categoría. Empujado en cierta forma por lo que uno ve en la red: ya cansan las citas carentes de referencias, las ideas apuntadas incorrectamente y las maledicencias. No sólo porque twtter y facebook han enterrado más de una vez a quienes estaban vivitos y coleando, sino también porque abundan las cartas de celebridades a sus hijos que despiertan sarpullidos a quien conozca mínimamente al autor de que se trate. Así que ya está uno harto de esta ceremonia de la confusión que es la red: si no puedes con tu enemigo, únete a él. Aparecerán de vez en cuando citas u otros textos con una intención totalmente caricaturesca. Bufonadas filosóficas y falsedades a raudales. Y todavía habrá algún espíritu incauto que incluirá estas tonterías en su muro de Facebook o en su cuenta de twitter, creyendo en la autenticidad de las mismas. El colmo sería que algún incauto copie los textos para algún trabajo académico de secundaria o bachillerato. Como dicen por ahí: que cada palo aguante su vela, y sobre todo que quien copia por Internet aprenda a hacerlo correctamente. Así que nada: falsedades filosóficas. Allá va la primera:
Todo lo real es virtual. Todo lo virtual es real (G.W.F. Hegel, Fenomenología del aspito)
Raffaele Simone |