Acabades, o casi, les fotofilosofies d'aquest curs i esperant el veredicte dels membres del jurat, torno a la publicació d'entrades relacionades amb l'ensenyament de la filosofia o la pràctica de la filosofia.
He estat a punt de dir que són el mateix, però no, no ho són. A vegades l'ensenyament de la filosofia no té res a veure amb la seva pràctica. La filosofia és una matèria més: externa i aliena a l'experiència personal dels alumnes, a la vida social i política del moment, fins i tot a la vida de la persona que la imparteix.
Aquest curs ens està posant a prova al professorat de filosofia de secundària. Mai no havíem assistit a la concreció de l'amenaça de desaparició de gran part de les nostres materies, tan antimaterials sovint. Els arguments per a la seva defensa i reivindicació no sempre han estat bons arguments. En molts casos eren arguments convincents només per als ja convençuts. Útil per a mantenir la moral, però no per a una reivindicació efectiva.
I davant la dificultat de formular arguments convincents per als contraris o els desconvençuts, entre la selva de comentaris llegits a les xarxes socials vaig descobrir molts que tenien l'experiència d'una filosofia esclerotitzada i odiosa. No perquè els haguessin fet pensar. La proclama de que la filosofia ensenya a pensar feia saltar a la gent amb vertadera ràbia. L'experiència havia estat la contrària: els havia aixafat la possibilitat de pensar i sentien autèntica aversió vers la filosofia. Per tant, per què no eliminar-la?
La mateixa filosofia que es proclama com a fonamental per a la formació de ciutadans crítics i demòcrates, sembla ser que tenia i té problemes per a promoure l'acceptació de les opinions i del debat a les aules. La mateixa que a una de les reunió de les PAU de la passada setmana provocava l'enèsima impugnació de l'examen i l'enèsima crítica de falta d'objectivitat en els criteris d'avaluació i de la necessitat de fer una pregunta de "tema". També em va cridar l'atenció que davant de que cada any són més els alumnes que fan història d'Espanya, això de competir es digués que "no va amb nosaltres".
Ni sé qui forma el "nosaltres", doncs sí penso que hem de competir. Bé que ho fan els d'història i la competència és cada cop més descaradament deslleial. Una filosofia que no compiteix no està al món social i polític real. No pot operar en ell. Sembla una filosofia absent i impotent davant l'impacte dels canvis i les ofensives corporativistes i ideològiques. Així ens va. D'aquesta prova estem fent pràctiques fa temps i ja es veu el resultat. Ni Plató, al seu criticat món de les idees, tocava tan poc de peus a terra.
L'examen de les PAU és un examen difícil i que implica demostrar unes habilitats que ningú no demana a les PAU, tret d'alguns exàmens de literatura i part d'alguns de llengua catalana o castellana. Al menys fins on he fet una ullada. Ningú no les demana totes en una única prova i a partir d'un text complex com sempre ho és un text de filosofia. No es basa en la memòria, sinó en la capacitat de comprensió, d'anàlisi i d'expressió argumentada de les idees pròpies i de les del filòsof a comentar.
Em sembla digna de valoració i fins i tot d'elogi la feina dia a dia del professorat de filosofia, però també em sembla escandalós el fatalisme amb què s'assumeix des de fa no sé quan la pèrdua de pes de la filosofia. El col.lectiu com a tal ha perdut i perdrà totes les batalles si segueix així. I l'esforç continuarà amb les iniciatives exitoses i veteranes com la Mostra de Filosofia, com la incipient Olimpiada de Filosofia o també la Jornada que van organitzar els companys de l'Alt Empordà. I això per no dir res dels blogs de professorat, dels recursos compartits a CREAIF, de les webs, webquests, google sites.... Per referir-me només al que es pot enllaçar online.
Se m'acudeix pensar que tota aquesta energia i activitat suposen la vertadera reivindicació concreta i real de l'ideal filosòfic de la filosofia com a pràctica o com a filosofar. Potser un ideal proper o més accessible gràcies a les eines d'un socràtic que viu entre nosaltres, Oscar Brenifier, i que ens facilita un quadern de pràctica filosòfica a l'escola. Potser el que hauríem d'haver fet des de sempre i deixar definitivament clar el valor únic de la filosofia en l'ensenyament, en la formació de les persones. Pretendre fer front a l'ofensiva dels d'història a base de més exàmens memorístics ens ha fet perdre el poc que teníem i ha revelat un cop més l'enorme complexitat de l'ensenyament de la filosofia. No és una matèria. Convertir-la en això ha estat fatal.
Feeds
24475 items (24283 unread) in 44 feeds
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 unread) -
Associació filosófica de les Illes Balears (114 unread)
-
telèmac
(1187 unread)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 unread)
-
Aprender a Pensar
(188 unread)
-
aprendre a pensar (70 unread)
-
ÁPEIRON (16 unread)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 unread)
-
Boulé (267 unread)
-
carbonilla
(46 unread)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(830 unread)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 unread)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 unread)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 unread)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 unread)
-
Educación y filosofía
(229 unread)
-
El café de Ocata (5080 unread)
-
El club de los filósofos muertos (88 unread)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 unread)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 unread)
-
Filolaberinto bachillerato (213 unread)
-
FILOPONTOS (10 unread)
-
Filosofía para cavernícolas
(707 unread)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 unread)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 unread)
-
Filosofia para todos
(134 unread)
-
Filosofia per a joves
(11 unread)
-
L'home que mira
(74 unread)
-
La lechuza de Minerva (26 unread)
-
La pitxa un lio (10617 unread)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 unread)
-
Materiales para pensar
(1039 unread)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 unread)
-
-
Minervagigia (24 unread)
-
No només filo
(61 unread)
-
Orelles de burro (525 unread)
-
SAPERE AUDERE
(618 unread)
-
satiàgraha (25 unread)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 unread)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 unread)
-
Vida de profesor
(272 unread)
«
Expand/Collapse
(12 unread)
-
El Sistema 1 i el Sistema 2 de pensar, segons David Kahneman.
» La pitxa un lioNormal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4
/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Resumint, el Sistema 1 de pensar , segons David Kahneman, està preparat per la selecció natural per tractar amb una realitat normal, mentre que el Sistema 2 de pensar està preparat per la selecció natural per afrontar una realitat extraordinària. Tots dos sistemes han estat retinguts en els humans pel seu èxit adaptatiu.
David Kahneman
El Sistema 1 està passant contínuament informació i impulsos al Sistema 2. Si les informacions són acceptades pel Sistema 2, es tornen intuïcions; si als impulsos els dóna curs el Sistema 2, es transformen en accions voluntàries. Un i un altre cop haurem de recordar que el Sistema 1 no pot ser identificat sense més amb les emocions i els impulsos, sinó que realitza també tasques intel·lectuals (que, per descomptat, necessiten del concurs de les emocions per dur-les a terme). Les intuïcions són productes intel·lectuals del Sistema 1.
En general, ambdós sistemes treballen en bona harmonia, seguint una mena de divisió del treball intel·lectual. El Sistema 2 té certa capacitat per influir en el Sistema 1 (creant deliberadament hàbits o rutines mentals), i aquest últim té una capacitat encara més gran d’afectar al Sistema 2 enviant-li suggestions; i és a l’anàlisi d’aquestes suggestions (de vegades novies i desorientadores) al que consagra Kahneman la major par del seu llibre (Pensar rápido, pensar despacio).
Això no obstant, estar el Sistema 2 en estat de repòs la major part del temps, malgrat ser peresós, lent, i de no treballar ni molt menys tant com el Sistema 1, el cert és que quan pensem en nosaltres mateixos no podem deixar d’identificar-nos (enganyosament) amb el Sistema 2, amb el jo conscient i racional (que té creences, efectua eleccions i pensa deliberadament), tot i que suposi una porció ínfima de la nostra vida mental. Els economistes (neoclàssics) sobrevaloren encara més si és possible la importància del Sistema 2 i el doten de facultats de còmput, atenció i memòria per complet inversemblants. Però Kahneman té clar que les persones que ha conegut en els seus experiments i en la vida real són humans, no “econs”, per utilitzar la terminologia encunyada pel seu amic i economista Richard Thaler. Els “econs” (els suposats exemplars del fantasmagòric Homo oeconomicus) només tindrien un Sistema 2 i deambularien pel món mancats del Sistema 1, producte de la història evolutiva. Els “econs” disposarien d’un cervell platònic, donat per complet i d’una vegada per totes al marge de la història de l’espècie i de les empremtes que aquesta història hagi deixat en el cervell, un cervell descarnat, aliè al cos i a les vicissituds evolutives concretes pel que aquest ha passat. Els humans (exemplars d’Homo sapiens) compten amb un Sistema 1 (ràpid i eficient en molts casos, però també ple de biaixos) i un Sistema 2 moltes vegades negligent a l’hora de desmuntar-los.
Juan Antonio Rivera, Menos que racionales, Claves de razón práctica, noviembre/diciembre 2013, nº 231
-
El efecto perverso
» La lechuza de MinervaCon ocasión de la celebración este mes de Noviembre del día contra la violencia de género, y partiendo del enfoque comentado en el artículo anterior sobre la violencia estructural contra las mujeres, voy a proponer el tema de la situación de las mujeres durante el holocausto nazi. Como bien sabéis, en todo conflicto armado el hecho de ser mujer agrava el riesgo de ser víctima de violencia y dicha violencia no es sólo ejercida por hombres sino también por mujeres insolidarias y crueles.
Más de tres millones de mujeres fallecieron víctimas del nazismo. Y saber el modo en que sufrieron pone los pelos de punta. Algunas de ellas fueron objeto de investigación médica, son las llamadas “kaninchen” o conejillos de indias. Los abusos cometidos fueron tales como esterilizarlas sin que se dieran cuenta, matar a sus bebés recién nacidos, destrozarles los pechos, torturarlas psicológicamente y violarlas siendo niñas o estando embarazadas.
Muchas de esas mujeres no quisieron contarlo por miedo a un sistema poderoso donde se ejecutaban órdenes salvajes si ningún remordimiento con vistas a ganar puntos en el conflicto. Sin embargo, hoy en día sus voces se están empezando a escuchar.
Para reflexionar sobre este tema os propongo la siguiente actividad al grupo de la asignatura “Ethics”.
—————————————————————————————-
ACTIVITY:
a) Visit the following website and read about women during the holocaust: http://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10005176
b) Choose one women and tell me her story: [www.ushmm.org]
c) What were the “freezing experiments”? Write 5 lines about them.
d) Give your opinion about the violence suffered by women. Was it moral or immoral? Why?
That’s all for now. See you in class.
Deadline: November 17. 9 p.m.
-
18:20 Esparances
» EN-RAONARDes de ben petita que m’ha agradat el futbol, el meu pare jugava i jo sempre l’anava a veure, i el meu germà petit també hi juga. Suposo que ve de família aquesta passió pel futbol. Quan tenia 9 o … Continua llegint → -
17:57
Una nova etapa
» EN-RAONARTothom es posa les mans al cap i em desitja sort quan explico les meves intencions i les ganes d’afrontar el Batxillerat. -Serà la pitjor època de la teva vida! -em va dir l’altre dia una amiga meva. -Et cansaràs … Continua llegint →
-
16:44
El impresionismo
» telèmac
El llibre El impresionismo, editat a Taschen per Ingo F. Walther, recull en un sol volum i en rústica el que en el seu moment es va editar per separat en dues parts: la història de l'impressionisme francès, d'una banda, i el desenvolupament d'aquest moviment a la resta d'Europa i als Estats Units. En un període de temps que s'estén entre 1860 i 1920, i que pren com a fites històriques la guerra franco-prussiana i la Comuna de París (1870-71) com a empenta inicial i la Gran Guerra (1914-19) com a epíleg, la pintura es va desenvolupar d'una forma innovadora i combativa, obrint una sèrie de possibilitats tècniques i estètiques que conduirien a les avantguardes del segle XX. Sintetitzar un moviment tan ampli i complex en unes poques paraules no és fàcil, però, i la guia Taschen ens en fa un resum tan il·lustratiu com complet. Ens ocupem, per tant, d'una multiplicitat d'autors de paletes, caràcters i intencions sovint molt diferents, i que fluctuen entre la transgressió i la conformitat, entre la crítica social i el dolç escapisme de les classes burgeses; però que en tot moment proven d'encaixar en una nova concepció mercantil de l'art, que els procurarà l'estabilitat econòmica en el millor dels casos, en tot cas si aconsegueixen congraciar-se amb els marxants i col·leccionistes del moment. Això, tanmateix, no exclou la recerca del públic dels salons tradicionals, a la vegada que es crea un nou clima d'opinió i els gustos del gran públic es van adaptant gradualment a la novetat. Amb reproduccions en color que il·lustren la lectura, El impresionismo és un manual que resulta amè i informatiu a la vegada.
Continguts: El capítol 1 és una breu introducció al tema. El capítol 2 ens inicia als precedents històrics del moviment en el classicisme, el romanticisme, el realisme i el paisatgisme anglès; i a l'escola de Barbizon com a precedent més immediat de l'impressionisme. El capítol 3 ens presenta els inicis de la primera generació d'impressionistes com a grup unitari, i que defineix el moviment de forma programàtica en les seves primeres confrontacions amb l'art oficial. Principalment Pissarro, Manet, Degas i Monet, als quals de seguida s'uneix Renoir. El capítol 4 ens introdueix a la dispersió que experimenta el grup a partir de la dècada de 1870 amb les divergències més destacades de Degas i Cézanne, i l'evolució que experimenta el grup a partir d'aquest moment. El capítol 5 ens presenta l'inici de la consolidació del grup a través de la primera exposició col·lectiva del moviment, així com la consolidació del nom del corrent a partir del títol de la famosa obra de Monet. El capítol 6 ens porta d'aquesta consolidació a una divergència més gran dels estils dels diferents autors que, a la vegada, creen escoles pròpies. A través de les següents exposicions col·lectives, es van afegint nous autors que segueixen els grans mestres, mentre que d'altres es desmarquen del corrent principal. El capítol 7 exposa els principals representants del post-impressionisme, amb Seurat, Gauguin, Van Gogh i Tolouse-Lautrec com a figures més destacades. El capítol 8 observa les etapes més tardanes dels autors, ja madurs. El tombant de segle oficialitza el que trenta anys enrere havia estat transgressió, i comencen a obrir-se pas intents més arriscats. El capítol 9 actua com a breu conclusió de la primera part. El capítol 10 segueix el desenvolupament del període als Països Baixos i Bèlgica. El capítol 11 tracta d'Alemanya. El 12 s'ocupa dels països nòrdics; el capítol 13 tracta dels països eslaus, l'Europa central i els Balcans; el capítol 14 s'ocupa d'Itàlia; el 15 d'Espanya; el 16 del desenvolupament del moviment a Gran Bretanya i, finalment, el capítol 17 fa un recorregut pels artistes més importants d'aquest període als Estats Units.
M'agrada: La gran quantitat d'il·lustracions que ajuden a seguir la lectura. L'enorme quantitat d'informació que conté, especialment en la segona part, que tendeix a ser més desconeguda.
No m'agrada: No totes les obres reproduïdes en el llibre queden referides dins del text, i això fa la lectura un pèl confosa. Per això, es troben a faltar comentaris més exhaustius de les obres reproduïdes.
-
La lechuza de Minerva...
» El café de Ocata... no siempre llega tarde, pero cuando llega a tiempo no parece saber que ya ha llegado.
-
12:39
Classe 20
» Comunitat Virtual de FilosofiaA l’arxiu adjunt teniu la presentació corresponent a la classe 20 sobre l’antropologia i la teoria del coneixement d’Aristòtil. Classe 20
-
Me voy a la biblio
» El café de Ocata
-
La melancolía de la melancolía
» El café de Ocata
Hopper, Nighthawks (1942)
Andy Leipzig, Closed
-
La ciència i el deliri geomètric.
» La pitxa un lioPocas noticias científicas han alcanzado el impacto del reciente descubrimiento del bosón de Higgs en el Gran Colisionador de Hadrones (LHC) junto a Ginebra, tal vez lo más parecido a una catedral que ha producido la ciencia moderna. Mueve a la sorpresa que un hallazgo de esta naturaleza, relativo al más oscuro y abstruso rincón de la ya de por sí oscura y abstrusa mecánica cuántica, consiga una repercusión pública de tal magnitud, aunque es cierto que todo parece haber conspirado en este caso para violar los preceptos del periodismo o incluso del sentido común.
Para empezar, el LHC es la mayor y más compleja máquina construida jamás, o “uno de los grandes hitos de la ingeniería humana”, en palabras de sus constructores del CERN, o Laboratorio Europeo de Física de Partículas. Situada en un túnel subterráneo de 27 kilómetros de perímetro bajo la frontera francosuiza, cuenta con los más avanzados instrumentos y detectores; 10.000 científicos de 100 países están implicados en su diseño y construcción y tiene un presupuesto cercano a los 7.500 millones de euros. Cuando se emplea la expresión Gran Ciencia, esto es exactamente lo que uno tiene en la cabeza.Johanes Kepler
Y eso no es todo, desde luego. Esta prodigiosa pieza de ingeniería se concibió para permitir a la comunidad internacional de físicos poner a prueba los ingredientes más fundamentales de sus teorías sobre el mundo subatómico, y uno de ellos era el bosón de Higgs cuya existencia se ha confirmado este mismo año, no mucho después de que la mayor máquina construida por la humanidad superara sus previsibles problemas de rodaje. El hallazgo de la partícula de Higgs puede considerarse uno de los mayores éxitos de la ciencia experimental de todos los tiempos, y así lo ha entendido la academia sueca al conceder el último premio Nobel de Física a François Englert y Peter Higgs, dos de los teóricos que propusieron su existencia en los años sesenta. Todos los ingredientes de una gran noticia están ahí, y esto explica en retrospectiva el impacto mediático de la noticia.
Hay sin embargo una pregunta que se hace cualquier miembro informado del público, que aparece en todos los foros y que posee toda la lógica si se tienen en cuenta los 10 años que ha llevado construir el LHC, los 10.000 científicos que han intervenido y los 7.500 millones de euros asignados al proyecto: ¿para qué sirve esto? ¿Cuál es la utilidad del celebérrimo bosón de Higgs? ¿Cómo piensan los científicos devolver semejante inversión a la sociedad que la ha financiado con sus impuestos? Es una buena pregunta, y una que resulta condenadamente difícil de responder. Y sin embargo, por paradójico que resulte, no es una pregunta que preocupe demasiado a los científicos.
Porque los científicos no saben cuáles son las consecuencias prácticas del bosón de Higgs. Pero saben que serán enormes, porque eso es lo que se desprende de la no muy larga historia de la ciencia. La comprensión profunda de la naturaleza es siempre el prólogo de un conjunto de aplicaciones prácticas que ni siquiera los descubridores de un fenómeno suelen intuir. Pero que siempre tienen escondido en su núcleo el potencial para transformar el mundo de forma radical: las claves del progreso, la receta del futuro. Basta echar un vistazo a la historia de la ciencia para comprobarlo una y otra vez.
Tomen a Newton, el genio británico que fundó la ciencia moderna: no solo sus principios fundamentales, sino también sus modos y sus estrategias, el estilo y la pericia que los científicos siguen usando tres siglos después. Newton se sintió obsesionado desde chaval por unos cuantos enigmas que habían planteado dos gigantes de las generaciones anteriores a la suya: las elegantes curvas elípticas que describían los planetas en su armoniosa órbita alrededor del Sol, tal y como había descubierto Kepler; y el extraño comportamiento de los objetos sometidos a la gravedad de la Tierra que, contra toda intuición —y contra el conocimiento milenario recibido de las ingeniosas ocurrencias de Aristóteles— había demostrado experimentalmente Galileo unas décadas antes.
Las llamadas leyes de Kepler eran, desde luego, un enigma a la altura de la mente más curiosa. Johannes Kepler formuló sus dos primeras leyes en 1609, basándose en las detalladas observaciones de los movimientos planetarios amasadas pacientemente por el astrónomo danés del siglo XVI Tycho Brahe, de largo las más precisas de la época, y de cualquier época anterior. La primera ley no solo dice que los planetas se mueven alrededor del Sol, confirmando el modelo heliocéntrico de Copérnico, sino también la forma matemática exacta que siguen sus órbitas: no son círculos, sino elipses, unas curvas ya descubiertas en tiempos de Platón, pero en un contexto completamente distinto: junto a las hipérbolas y las parábolas, las elipses forman una especie de aristocracia geométrica: las cónicas, los tres tipos de curvas que pueden resultar de cortar un cono, o de tirar al mar un gorro de bruja. Pero ¿por qué los planetas habrían de moverse en elipses?
La segunda ley planteaba un puzle todavía más impenetrable. Los planetas no se movían con la misma velocidad a lo largo de toda su órbita: aceleraban al acercarse al Sol y se frenaban al alejarse. Y no de cualquier forma: Kepler había sido capaz de cuantificar el efecto con precisión matemática, aunque de un modo realmente chocante: si el planeta estuviera unido al Sol por una cuerda imaginaria, la cuerda barrería la misma área por unidad de tiempo. Y la tercera ley, descubierta por Kepler nueve años después que las dos primeras, no hacía más que rizar el rizo: el tiempo que un planeta tarda en dar la vuelta al Sol —lo que en la Tierra llamamos un año— guarda una sorprendente relación con la distancia del planeta al Sol: el cuadrado del periodo de revolución (el cuadrado de lo que dure el año del planeta en cuestión) varía con el cubo de la distancia del planeta al Sol. Estas relaciones matemáticas son tan chocantes que el propio Kepler se dejó llevar a un delirio geométrico para explicarlas, donde cada planeta ocupaba uno de los llamados sólidos platónicos —cubos, tetraedros, icosaedros y cosas así— en una versión reeditada y hasta mejorada de la armonía de las esferas pitagórica.
Pero ese rompecabezas laberíntico de curvas cónicas, cuadrados, cubos y áreas barridas por unidad de tiempo fue exactamente lo que motivó a Newton al reto enorme de resolverlo. El resultado fue la ciencia moderna y la práctica totalidad de la tecnología de los tres últimos siglos —lo que diferencia nuestro tiempo de un mundo de caballos, floretes y mosquetones—, pero la intención de Newton nunca fue cambiar el mundo ni la forma de pensar sobre el progreso de la humanidad. Su motivación fue entender el mundo: aceptar el desafío de sus enigmas físicos y matemáticos, y adoptar la actitud teórica y experimental adecuada para resolverlo. De ahí venimos. Una vez entendido un proceso, la revolución tecnológica es poco menos que inevitable.
Javier Sampedro, Científicos ...¿locos?, El País, 03/11/2013 -
Revolució.
» La pitxa un lioDiu el filòsof Peter Sloterdijk: "La ira, la còlera, la indignació han guanyat força. El problema és que ara no hi ha un banc mundial de la ira. Aquest paper el va jugar l'esquerra en el passat, però ara no és capaç d'assumir-lo". És a dir, la indignació existeix i s'expressa, però no troba transformació política. Slavoj Zizek ho diu d'una altra manera: "La utopia actual consisteix a imaginar que el món seguirà tal com és". Fins quan? La resposta de Zizek és una pregunta: "Com es revoluciona un ordre que ha fet de la revolució permanent el seu principi?"
Josep Ramoneda, Utopies del poder, Ara, 06/11/2013