17:04 
Benvolguts i benvolgudes:
Desitgem que els descans hagi estat profitós i Iniciem un nou curs 2014/15Sobre BIOPOLÍTICA: FOUCAULT, AGAMBEN, ESPOSITO, ROSE...
“Biopolítica, caixa d’eines o retòrica?”
Gonçal Mayos i Lluís Roca Jusmet
(Ateneu Barcelonès, 4 d’octubre de 2014)
Enguany el Liceu Joan Maragall, amb col·laboració de l’Ateneu Barcelonès, proposa un cicle doble al voltant de dos temes que presenten múltiples punts de contacte: “Actualitat de la biopolítica” i “Ètica en el món contemporani”. El curs s’ha iniciat amb una sessió conjunta a càrrec de Gonçal Mayos (president del Liceu Maragall i professor de filosofia a la UB) i Lluís Roca Jusmet (professor de filosofia de la UAB) al voltant de la noció de biopolítica.
Gonçal Mayos ha fet una presentació de les nocions de biopoder i biopolítica. Així com sempre hi ha hagut biopoder, és a dir, un poder que s’ha imposat sobre la vida de les persones, no sempre hi ha hagut biopolítica —al menys en el sentit que a partir de Foucault ha adquirit aquest terme. El poder tradicional, aquell poder coercitiu i violent que podia arribar a donar mort als seus opositors, es preocupava d’aquelles qüestions referides a la vida de les persones que impactaven en la població de manera quantitativa (normes sobre els matrimonis, edat de casament, filiació, celibat, etc.) però es mostrava reticent i indiferent a l’hora regular molts aspectes de la vida quotidiana que no eren sensibles per a l’exercici de l’autoritat. Així es pot percebre, per exemple, en l’obra de Rabelais, estudiada per Bakhtin, que mostra nombrosos aspectes de la vida quotidiana allunyats i, fins i tot, sorprenentment contraris a la moral cristiana oficial. A finals del segle XVIII i començaments del XIX el panorama a Europa va canviar i van començar a implantar-se polítiques que gestionaven la vida de la població en la seva totalitat, fins al punt que el poder penetrà en les formes de vida de la població. Així, en nom de la salut i la productivitat s’implantaren polítiques sobre la demografia, la higiene física i mental, l’educació i l’oci, l’urbanisme i l’habitatge, la cultura popular, i un llarg seguit més. Aquestes polítiques, alhora que modernitzaven i milloraven en molts aspectes la vida de la població (un aspecte indubtablement positiu) implicaven mecanismes de control de la vida quotidiana (un aspecte més controvertit). De manera simultània, si bé el poder a través de les biopolítiques entra a preocupar-se d’aspectes més íntims de la vida, al mateix temps es veu obligat a abandonar les antigues formes més brutals de sotmetiment de la població.
Lluís Roca Jusmet, per la seva banda, ha defensat la biopolítica com una caixa d’eines fonamental per entendre la societat contemporània. Recordà l’itinerari de Michel Foucault que a patir de 1975 amplia el seu camp d’interès del micropoder a les biopolítiques amb el curs Cal defensar la societat a què van seguir altres sobre aquest plantejament com Seguretat, territori i població (1977) i Naixement de la biopolítica (1978), al mateix temps que treballava en la seva Història de la sexualitat. Roca Jusmet posà èmfasi en el canvi de perspectiva pel que fa als interessos de l’Estat quan es van desplaçar del territori a la població. Tot això esdevingut al mateix temps que es donava una íntima transformació de l’antic poder pastoral cristià, preocupat per les ànimes, que va passar a centrar-se en la producció de normes que regulen un estil de vida responsable. Més enllà de Foucault, Roca Jusmet va mencionar altres pensadors contemporanis de la biopolítica entre els qui destacà Nicolas Rose, qui denuncia com el poder ha passat de preocupar-se de les ànimes a les ments, i de les ments al cervell i el capital genètic en un procés de medicalització de la societat en què tots potencialment estem malalts.
La biopolítica com va quedar clar per part tant de Gonçal Mayos com de Lluís Roca Jusmet no s’ha d’entendre des de paràmetres morals que resulten massa reduccionistes, sinó en tota la seva complexitat. Això es pot comprovar en veure la manera com ha estat assumida per tota mena de règims polítics, des del neoliberalisme als règims revolucionaris.
Ricard Gómez i Ventura
Octubre de 2014
