Solipsisme

De Wiki de Filosofia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Solipsisme és la creença metafísica de la qual l'únic que en realitat podem saber és que només existeix un mateix, i la realitat que ens envolta pot ser una part dels estats mentals del propi jo. D'aquesta forma, tots els objectes, persones, etc., que un experimenta serien merament emanacions de la pròpia ment.


Context

Una derivació conseqüent d'aquest raonament consistiria a afirmar que aquesta situació el converteix a un en Déu, creant la realitat en la qual un existeix.

Així mateix, per solipsisme s'entén la teoria que postula que la realitat externa només és comprensible a través del jo, ja que aquest és l'única realitat tangible, així com la impossibilitat de conèixer la realitat objectiva -en cas que aquesta fos real- de manera consistent.

Tot i així no es pot dir que existeix un sol tipus d'interpretació i definició de solipsisme, però entre aquestes definicions existeixen punts d'acord.

Aquest tipus de raonament, tan indemostrable com irrebatible, encara que ha estat present des dels començaments del pensament autoreflexiu humà, seria una variant del Mite de la caverna, de Plató (la realitat no seria més que ombres de l'exterior que es reflecteixen en el fons d'una cova), i adquiriria noves forces amb el cartesianisme («cogito ergo sum»: "penso, aleshores existeixo").

El Monòleg de Segismundo de la tragèdia La vida és somni, de Calderón de la Barca reflecteix igualment el pensament solipsista, quan el protagonista, Segismundo, tancat des que va néixer en una torre, es pregunta si és real el món que veu a través de la finestra i si aquesta vida, en realitat, no és més que un somni.

En qualsevol cas, el primer ús documentat del terme apareix en el títol d'un text de Giulio Clemente Scotti de 1645, un breu panegíric contra la Companyia de Jesús anomenat "Monarchia solipsorum" [1].

Un experiment mental relacionat amb la teoria del solipsisme, encara que en principi diferent, és la Teoria dels Cervells en Cubetes de Jonathan Dancy i Hilary Putnam; és a dir, la creença que el jo pot ser atrapat dins d'una realitat completament desconeguda, de manera que tot el que un pensa és unail·lusió. També el filòsof Horst Matthai Quelle va treballar principalment amb el concepte solipsista.

Idees similars al solipsism són presents en part de la filosofia oriental. El Taoisme i diferents interpretacions del Budisme, especialment el zen, ensenyen que traçar una distinció entre el jo i l'univers no té sentit i és arbitrari, i merament un artefacte del llenguatge en lloc d'una realitat inherent. Malgrat això caldria determinar que aquest podria ser vist com a contrari al solipsisme pel llenguatge usat per transmetre el que d'alguna manera s'entén com anul·lació del jo que és comú a les idees universalistes orientals.

En l'hinduisme, igualment, es diu que "no som més que el somni de Brahma": en realitat no existim, som el somni d'un déu que està adormit.

Giovanni Gentile va postular una forma de solipsism marcat amb el seu segell sobre l'Idealisme, que mantenia que la visió pròpia de la realitat només existia en la mesura que es relaciona amb el món que cadascú es crea en el seu interior.

Objeccions

L'objecció clàssica al solipsism és que la persona mor. Tanmateix, tu no has mort, i per tant no l'has refutat. Aquesta objecció és també vulnerable a la crítica que un no pot dir si la ment sobreviu a la mort o no; per tant, la teoria no queda refutada perquè qualsevol altre podria creure també que existeix, fins i tot després de la mort. La mort, o algú assassinant la persona, també poden ser vistos com productes de la imaginació, podrien no haver existit si més no en absolut.

Una altra objecció consisteix que la vida causa dolor. Per què crearíem dolor per a nosaltres mateixos? Una resposta a això és que hi pot haver alguna raó que hem decidit oblidar a propòsit, tal com es presenta en la llei del Karma, o un desig de no avorrir-se. Una altra resposta és que la categoria de dolor és una percepció condicionada que s'origina en sistemes de valors humans socioculturals que no tenen per què ser de manera necessària i universalment vàlids. Un sistema de valors solipsista pot no reconèixer el dolor, o el presumpte fet de la mort personal, com a reals.

Una altra objecció prové que el solipsista pràctic necessita un llenguatge per formular els seus pensaments sobre el solipsisme, i un llenguatge és una eina essencial per comunicar amb altres ments. Per què necessita l'univers del solipsista un llenguatge? Les respostes possibles són similars a l'última objecció; és a dir, per evitar avorrir-se, el solipsista potser imagina altres ments, que podrien realment ser només elements de la seva pròpia ment, de les que ha elegit perdre el control durant el temps que s'esdevé, inventant un idioma per interactuar amb aquests segments més aïllats de la seva ment.

Gairebé totes les objeccions poden originar-se apel·lant al lliure albir del solipsista.


Tòpic

L'univers del solipsista pot dividir-se en dues parts: la part controlada per la seva ment conscient i la part controlada per la seva ment inconscient. Trobarà que la part inconscient del seu univers es comporta amb la mateixa complexitat que ho faria si fos externa; és a dir, sense ser part d'ell mateix en absolut (realisme). La distinció entre l'univers realista i l'univers inconscient desapareix quan es fa notar que extern i inconscient són simplement dues paraules diferents utilitzades per descriure els mateixos esdeveniments que ocorren fora del control conscient.

D'aquesta manera, considerar que l'univers extern sigui la ment inconscient d'un només és una distinció semàntica. No es distingeix si un reivindica el seu propi cos i l'univers extern comprèn tota la realitat, o reivindica la seva ment conscient i la seva ment inconscient comprèn seu jo com un tot. La reivindicació que només un mateix existeix és un tòpic; un mateix és l'univers sencer.

L'única conclusió significativa que pot establir-se en aquest sentit és la d'Arthur Schopenhauer: l'albir és la realitat externa inabastable.


Solipsisme: literatura i Cinema

El tema del solipsisisme ha estat explorat i explotat per diferents autors del segle XX, molts d'ells relacionats amb el gènere narratiu de la ciència-ficció, així per exemple Stanislaw Lem (Solaris, Congrés de Futurologia, novel·la aquesta última en la qual s'inspirarà el film The Matrix de Larry i Andy Wachowski, 1999), Jean-Pierre Andrevon (Món desert) o Philip K. Dick (La formiga elèctrica) faran un ús més o menys directe i reiterat del tema en algunes de les seves obres. Altres obres menors jugaran també amb la idea solipsista, com els contes El Solipsista, del nord-americà Fredric Brown, o En Solipse, del portuguès Pedro Galvão, en el qual intenta imaginar una societat solipsista.

Es fa referència al solipsisme al Llibre '1984', escrit per George Orwell, en el que es tracta d'explicar al protagonista de la novel·la com les seves creences personals referides a l'anterior sistema de Govern no eren sinó el resultat de la seva imaginació, ja que en l'actual societat Socialista (IngSoc) l'home nou no és capaç d'elaborar tals estructures mentals.

La saga cinematogràfica de Matrix beu també de les idees solipsistes, ja que en ella es descriu un món existent només en la ment del seu protagonista, que, en descórrer-se el vel de l'engany mental, aviat mostrarà la seva autèntica realitat.


Vegi's també


Enllaços externs