Orígenes

De Wiki de Filosofia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Orígenes (185 - c. 254), en (Grec modern: Ὠριγένης Ōrigénēs), fou un dels pares de l'Església Cristiana.

Biografia

Va néixer a Alexandria, i fou deixeble de Climent d'Alexandria i d'Ammoni Saccas. Entre l'any 212 i 215 va escriure (ell directament o en col·laboració amb els seus alumnes més avançats) el Tractat sobre els principis (Peryphyseon), una obra de quatre volums per a tres cursos on s'expliquen els tres principis racionals: Déu, les criatures racionals i el món.

Va viatjar a Palestina l'any 216, en ser convidat a impartir conferències sobre les Sagrades Escriptures, donada la seva gran erudició i capacitat d'exègesi. D'aquesta manera, ensenyà el cristianisme a pagans i cristians. L'any 248 va escriure vuit llibres, que conformaren la seva obra Contra Cels, on va elaborar una defensa del cristianisme davant de les crítiques del filòsof grec Cels.

L'any 250 fou empresonat durant les persecucions als cristians de l'emperador Deci. Fou sotmès a tortura durant un any i va morir quatre anys després com a conseqüència del maltracte sofert.

Doctrina

Davant del debat entre filosofia i teologia, va mantenir una postura més tancada a l'ús de la filosofia que Climent d'Alexandria. Considerava que primer calia ser cristià, i després ja s'arribaria a la filosofia, ja que la Raó era una mala substituta de la Fe, no indispensable per entendre la Revelació. En aquest sentit, l'estudi de la retòrica i dels mètodes filosòfics és inútil davant de la veritat plena de Déu, que no deixa la seva saviesa en la incertesa ni subjecte a la possibilitat d'error.

No obstant, existeix una fe superior, per estar lligada al coneixement: la gnosi cristiana, que ell comença a elaborar. Seguint el plantejament de Filó d'Alexandria, Orígenes creu que les Escriptures no s'han d'entendre tan sols en sentit literal, sinó que se n'ha de saber copsar el seu sentit al·legòric, i aquí és on pot ajudar-hi la filosofia, ja que per comprendre quelcom de Déu, primer cal començar per comprendre la saviesa humana.

La seva doctrina filosòfico-teològica queda explicada a grans trets en les seves obres més importants: Contra Cels i Peryphyseon.

Visió de Déu (Contra Cels)

Cels, un filòsof grec del segle II dC, havia plantejat una dura crítica contra el cristianisme (i el judaisme) des d'un punt de vista històric i religiós. Orígenes, en respondre les seves crítiques, bastia les bases de la teologia cristiana.

Les crítiques de Cels se centraven en diversos punts: per exemple, l'adoració al cel dels cristians o l'intent de donar un sentit a la història (l'Església deia que amb Jesucrist, la història acomplia la seva missió), quan Cels considerava que no existia cap meta on arribar. Però la crítica més contundent es referia a l'aparició de contradiccions a la Bíblia, i en especial al tema de la reencarnació de Déu en Crist, quan suposadament Déu era descrit com a ésser incomunicable, immutable, inamovible, etern i invariable. Cels acceptava l'existència d'un déu monista en un sentit filosòfic (seguint la doctrina aristotèlica del Primer Motor Immòbil), però de cap manera l'encarnació, ja que això suposaria renunciar a tot el que s'havia aconseguit amb el pensament filosòfic.

Davant d'aquestes crítiques, Orígenes defensa el cristianisme des d'una perspectiva general. Segons ell, Cels fa aquestes crítiques des del paganisme, quan ell respon des del punt de vista cristià. Així, no és cert que cristians i jueus adorin el cel, sinó a Déu, que ha creat el món. L'adoració a aquest Déu no pot ser en un sentit aristotèlic, sinó que se centra en un déu creador, que no es determina en els seus actes, sinó que exerceix la seva lliure voluntat en tot moment, i per tant, escapa dels qualificatius que li puguin atorgar els homes.

Creació de la Trinitat (Peryphyseon)

En el seu Tractat sobre els principis (Peryphyseon), Orígenes argumenta en contra dels gnòstics), i especialment en contra dels dos més influents: Marció de Sínope i Valentí d'Alexandria.

Orígenes planteja un Déu que és alhora Unitat i Trinitat: el Pare com a ésser, el Fill com a lógos, coneixement (engendrat, i no creat, pel Pare), i l'Esperit Sant, com a amor. Aquest plantejament és contrari a la opinió dels gnòstics, que defensaven una desigualtat en les tres persones divines, per tal de preservar la puresa d'un ésser previ com a causa superior, que creava la resta d'éssers divins. Argumentaven, a més, que existia una diferència a la Bíblia entre el Déu de l'Antic Testament, venjatiu, i el Déu del Nou Testament, un déu d'amor i compassiu, i que aquests dos déus eren incompatibles. També creien que el món material havia de ser creat per un déu de categoria inferior (segurament per influència del demiürg de Plató). L'altre punt més fort de la seva doctrina consistia en la seva visió de la salvació en clau intel·lectualista: tan sols el coneixement dels misteri de la Plenitud, simbolitzat en el baptisme gnòstic, pot proporcionar la salvació.

Orígenes respon aquestes objeccions punt per punt. En primer lloc, argumenta que el Déu de l'Antic Testament i el del Nou són el mateix: el Déu antic sembla venjatiu, però està expressant la seva justícia, que no està en oposició amb la bondat que demostra en el Nou Testament. També reafirma la seva creença en una creació ex nihilo (del no-res) del món, en contra de la opinió de Filó d'Alexandria. Així, la matèria no preexistiria com a coprincipi, sinó que seria creada per Déu, que exerceix com a creador en un sentit complet. D'aquesta manera, la matèria, en ser creada per Déu, no pot ser dolenta per si mateixa; l'existència del Mal al món prové exclusivament de l'ús imperfecte de la voluntat de l'home. Tot i així, creu en una escatologia orientada vers el Bé, ja que en el món es va realitzant un progrés, on el mal acabarà desapareixent. Pel que fa a la doctrina de la salvació, aquesta només es pot aconseguir amb la Fe, a què hi pot arribar qualsevol persona, independentment dels seus coneixements. En conseqüència, aquesta no és tan sols per a uns escollits, sinó que és universal.

Sobre les ànimes

Orígenes creu en la preexistència de les ànimes, tot i que tampoc ho planteja de forma totalment clara. Pel que es dedueix dels seus escrits, argumenta que en la concepció de l'ésser humà es genera el cos, la matèria, però no l'ànima, ja que aquesta no neix ni mor, sinó que s'acopla a l'home. Aquesta unió d'ànima i cos és un càstig imposat a l'home (en línia continuadora amb els misteris òrfics i Plató), com a conseqüència del seu pecat original. La seva finalitat és la de tornar a Déu mitjançant l'exercici del lógos, el pensament.

Vegeu també

Enllaços externs