Filosofia política època antiga
Plató relaciona la seva teoria política amb l’ànima humana. Creu que cada persona té tres tipus d’ànima:
-ànima concupiscible: busca la satisfacció dels desigs (menjar, diners)
-ànima irascible: hi ha agressivitat però també correspon als estats d’ànim. Està lligada amb l’ànima racional.
-ànima racional: és la part que construeix arguments i reflexiona sobre conceptes i busca la saviesa. Predomina en els filòsofs).
Tot i així, en cada persona hi predomina una de les tres ànimes, la qual es reflecteix en les qualitats de cadascú i en una personalitat que si es conrea pot arribar a la virtut. Com que cada ànima té un tipus de virtut, Plató diu que totes les persones haurien de ser educades per desenvolupar al màxim les tres virtuts.
Plató proposa una aristocràcia com a govern, tot i que ell mateix reconeix que és una utopia sobre ja que diu que no es dóna al món real. Creu que qui hauria de governar haurien de ser els filòsofs ja que són qui ho farien de la millor manera per a tothom.
Plató, en una de les seves obres més importants “República” presenta la seva idea sobre què es l’Estat o la societat ideal. En aquest Estat, la societat s’hauria de dividir en tres grups, els quals hauria de satisfer cada un diverses necessitats bàsiques: els artesans crearien els béns que tothom necessités (roba, aliments); els guardians o guerrer s’encarregarien de la seguretat dels ciutadans, de mantenir un ordre entre ells i de defensar al poble d’agressions externes i per últim, hi hauria els governant que són qui promulgarien les lleis i establirien justícia entre la societat. Plató proposa la figura d’un rei-filòsof, el qual esdevindria com a tal a causa de la concepció autoritària i de la concepció intel·lectual.
Proposa aquesta figura per la seva ètica intel·lectualista (no es pot fer el bé si no es té un coneixement explícit del que és el bé). també, tal com explica en el Mite de la Caverna, només els que han conegut la idea del bé, seran capaços de dirigir la seva conducta tan en assumptes personals com públics. Els seus arguments en la seva reivindicació d’aquesta figura són:
- és possible el coneixement objectiu del
- no tots els homes estan capacitat per aconseguir aquest saber
- només els que ho aconsegueixen estan qualificats per dirigir la societat
- la ciència del Bé s’inclou en la filosofia
Per això Plató, en aquesta proposta política diu que els individus haurien de ser educats des de ben joves en tots els camps per poder encarregar-se de les feines de govern els que hagin desenvolupat més les seves capacitats morals i intel·lectuals un cop hagin arribat a la maduresa (50 anys). Així l’Estat estarà en mans d’aquells que han pogut accedir al coneixement de la ciència vertadera i del Bé. Creu que la degeneració del govern ve per la no acceptació del lloc social més escaient i per no deixar el govern en mans dels savis, l’educació esdevé llavors clau per identificar les virtuts, explicar a cadascú quina és la seva classe preferible i fomentar que es dediqui a ella, portant una vida diferent en cada cas.
La diferència entre la ètica i política és que l’ètica és més personal i en canvi la política és més general, has de tenir en compte altre gent, la comunitat. Tots els dies prenem decisions polítiques perquè no vivim en soledat sinó que vivim en comunitat. Encara que Aristòtil no va ser polític, sempre va tenir interès per la política. Segons ell, l’ètica i la política van molt lligades, però l’interès personal sempre ha de quedar per sota de l’interès comunitari, és a dir que l’ètica se subordina a la política.
Totes dues es refereixen a la felicitat i el bé de l’home, perquè considera que la política s’encarrega de la felicitat comunitària, però considera que la felicitat comuna és la suma de les felicitats individuals. La política s’ha d’encarregar d’educar els ciutadans i proporcionar-los els recursos per ser feliços.
Segons Aristòtil la família sorgeix com a necessitat de procrear i subsistir. La ciutat neix de la necessitat d’agrupació de diverses famílies per poder satisfer les necessitats quotidianes, per poder viure millor. Citem aquí un parell de frases seves que resumeixen aquesta idea:
"El bien es ciertamente deseable cuando interesa a un solo individuo; pero se reviste de un carácter más bello y más divino cuando interesa a un pueblo y a un Estado entero" " Finalmente, la comunidad compuesta de varios pueblos o aldeas es la ciudad-estado. Esa ha conseguido al fin el límite de una autosuficiencia virtualmente completa, y así, habiendo comenzado a existir simplemente para proveer la vida, existe actualmente para atender a una vida buena. De aquí que toda comunidad existe por naturaleza en la misma medida en que existe naturalmente la primera de las comunidades."
Ètica i Política van estretament unides en el pensament d’Aristòtil, ja que segons ell el bé de l’individu i el de l’estat són inseparables. No obstant això Aristòtil posa l’accent sobre l’individu. Segons la concepció teleològica l’home és l’únic ser de l’univers que desenvolupa d’una manera racional l’expressió de l’ordre, o desenvolupament de totes les capacitats que li brinda la seva essència: mitjançant el coneixement, en el terreny de la racionalitat teòrica, captant de manera abstracta i conceptual la verdadera naturalesa de les coses, i mitjançant la conducta moral, en el terreny de la racionalitat pràctica, amb el desenvolupament de totes les potencialitats de l’ànima amb les quals desitja el bé. La vida pròpiament humana és la vida ètica i aquesta consisteix en el conreu de les virtuts ètiques i les dianoètiques: en l’activitat (praxi) conforme a la virtut més excel·lent i segons el millor que hi ha en l’home; i també en això consisteix la felicitat i, per això, l’ètica i la política són la realització del fi (telos) de la naturalesa humana (veure eudemonisme).
El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s’identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa. La virtut consisteix en el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple, el coratge entre la temeritat i la covardia. Distingeix la justícia distributiva de la reparadora, i introdueix el concepte d’equitat com a correctiu de la llei abstracta. Admet el lliure albir i rebutja l'intel·lectualisme socràtic: la virtut no és simplement la saviesa, bé que la pressuposa. La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l’home superior. En La Política Aristòtil ataca la concepció sofística de l’estat com a construcció convencional. Ben al contrari, segons ell és una entitat natural i forma la comunitat suprema, per damunt de la família i dels altres grups particulars; per tant, tendeix cap al bé suprem de la societat. De les diferents formes d’estat defensa la ciutat estat grega com la forma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom (a tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics. Per altra part, tal com era habitual al seu temps, admet l’esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus; l’esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí d’"instrument que parla". No obstant això, no defensa que la guerra sigui la font principal d’esclaus.
Respecte de les diferents constitucions considera que les formes millors són, per ordre: monarquia, aristocràcia i timocràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria), i les formes equivocades són la tirania, l’oligarquia i la democràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria). Però, tendint com sempre, al sentit comú i a una orientació pràctica, Aristòtil -després d’examinar una gran diversitat de constitucions i règims polítics-, també aplica la seva doctrina del terme mig. Una polis on hi hagi un bon desenvolupament de classes mitjanes pot ser un règim democràtic, sempre i quan els vots de tots estiguin sotmesos a lleis superiors. Si en la democràcia regnen els vots de la multitud sense estar regulats per lleis, llavors es converteix en demagògia i "els vots substitueixen les lleis".
