Argument

Definició i tipus

Des del punt de vista funcional, “A és un argument només si consisteix en una sèrie d’assercions adduïdes en suport d’una altra asserció que tracta de donar resposta a una qüestió plantejada, teòrica o pràctica ” (Vega Reñon). Estructuralment, un argument es composa de diversos enunciats, anomenats premisses, que suporten un altre, la conclusió. Sovint s’empra “argument” com a sinònim “d’argumentació”. En una argumentació, els arguments complirien el paper de premisses de la tesi o punt de vista mantingut, que correspondria a la conclusió. Tanmateix, convé distingir-los perquè les eines analítiques que s’hi apliquen poden ser diferents, com les questions que es poden posar a cada raonaments presumptiu per valorar-ne l'acceptabilitat o els apsectes relacionats amb la pertinença. La definició tradicional d’ “argument” com “l’expressió lingüística d’un raonament”, no té en compte l’aspecte dialèctic de controvèrsia de punts de vista i el fa equivalent a qualsevol inferència.

Els arguments poden ser de tres tipus

• Deductius

• Inductius

• Presumptius

Els arguments deductius són els que més han interessat la lògica. Son aquells en què la conclusió se segueix necessàriament de les premisses. Els arguments deductius vàlids el que fan és “preservar en la conclusió la veritat de les premisses”. Des de la sil·logística aristotèlica fins la lògica proposicional s’han estudiat aquestes formes vàlides de raonament i se n’han descrit diverses tipologies: els diversos modes i figures del sil•logisme en lògica quantificacional i en lògica proposicional el modus ponendo ponens, el modus tollendo tollens, el sil•logisme disjuntiu, el sil•logisme hipotètic . Un argument deductiu es pot criticar de dues maneres: es pot qüestionar o argüir que la seva forma és invàlida o que una o més de les seves premisses són falses.

Els arguments inductius es fonamenten en la probabilitat, essent la seva conclusió més general que les seves premisses. Mentre que els deductius o són vàlids o no, els inductius admeten graus, i per això el lligam entre premisses i conclusió pot variar, tot mesurant-se amb probabilitat estadística. Els arguments inductius es poden criticar examinant o qüestionant la força amb què les premisses porten a la conclusió, és a dir, la proximitat, en el càlcul de probabilitats, a la unitat. No s'ha de confondre amb la critica als errors d'inferència estadística com:"Si les estadístiques diuen que les dones són mes baixes que els homes si jo, que sóc un home, em trobo una dona, serà més baixa que jo".

El arguments presumptius

Els arguments deductius i, en menor mesura, els inductius, han acaparat l’atenció dels lògics tant pel que fa a la investigació com a l’ensenyament. Tanmateix, els anomenats lògics informals han cridat l’atenció sobre el tercer tipus de raonaments: els expressats en els arguments presumptius. A aquest tipus corresponen la major part dels arguments que utilitzem en la vida diària. També són característics del raonament jurídic, de les deliberacions en situacions d’incertesa, del mètode dels filòsofs de tradició empirista (en oposició als racionalistes), del procedir dels científics en l’elaboració d’hipòtesis que donin resposta contrastable davant d‘un problema , etc. No són un descobriment recent, perquè Aristòtil ja els havia tractat referint-s’hi com “dignes de crèdit”, o “opinions acceptades” (tà endoxa) .

Gran part del món durant 2004 i 2005 va estar discutint sobre aquesta argumentació, que conté varis arguments presumptius: Hi ha informes secrets que diuen que l’Irak està fabricant armes de destrucció massiva, per tant, l’Irak esta a punt de posseir armes de destrucció massiva: bomba atòmica, armes químiques i biològiques ... i quan les tingui a punt les farà servir per als seus enemics de la regió. Atesa la seva situació estratègica i les reserves de petroli, una guerra a l’orient mitjà amb armes de destrucció massiva produiria una indesitjable desestabilització ... Per tant està justificada una guerra preventiva per apoderar-se violentament del poder en aquell país.

Els arguments presumptius es fonamenten en la plausibilitat, és a dir en el fet que donades unes premisses vertaderes (o acceptables) la conclusió no se segueix deductiva o inductivament, sinó només com una presumpció raonable en unes circumstancies i per a un cas donat, subjecte a retractació (defeseable ) si aquestes circumstàncies variessin. El canvi de circumstàncies no té a veure amb les probabilitats, perquè no es té informació per determinar-ne la probabilitat . També s’han anomenat “per defecte”, “de sentit comú” o “no monòtons” . N´hi ha de diversos tipus i se n´han descrit molts esquemes, com veurem més endavant.

Els arguments presumptius són els arguments en què la connexió entre les premisses i la conclusió és més dèbil, ja que depèn del pes de la prova. Les seves conclusions mai no són segures. Per tant mai s’han d’acceptar sense sotmetre’ls a crítica. Cal remarcar que “plausible” no té res a veure amb “possible” encara que tinguin un so semblant . Etimològicament ”plausible” vol dir “digne de ser aplaudit”. Però encara que siguin plausibles sempre cal parar atenció a noves dades o indicis que puguin refutar-lo, i per tant el nostre compromís amb aquest arguments ha de ser provisional.

Un exemple famós d’argument presumptiu és el cas atribuït a Córax i Tisias :

Es porta a judici un cas. Hi ha hagut una baralla entre dos homes, que s’acusen mútuament d’haver-se colpejat. No hi ha testimonis, per tant és la paraula d’un contra la de l’altre. Un és molt menys corpulent i fort que l’altre. Davant del tribunal, el petit es pregunta: “- Com podria ser que jo, que sóc el més petit i dèbil, hagi assaltat l’altre, que és gran i fort?” Però l’altre, davant d’aquest trasllat de la càrrega de la prova, respon: “- Creu el jurat que essent més fort i gran l’hagués atacat, sabent que seria el principal sospitós d’haver-ho fet?”.

El segon home ha replicat el plausible argument del primer amb un altre argument igualment plausible. La plausibilitat rau en què qualsevol membre del tribunal es pot posar en el lloc d’un o d’un altre i pensar que, donada la informació present, cadascun té raó. La relació entre premisses i conclusió en aquests arguments és, com hem dit, sempre provisional. En estadis inicials d’investigació científica, quan no hi ha hagut prou contrastació empírica, les hipòtesis construïdes per abducció també tenen una força presumptiva.

Principals arguments presumptius

1. Argument a partir de la situació per saber-ho
2. Argument a partir de l’apel•lació a la persona experta
3. Argument a partir de l’apel•lació a l’opinió popular
4. Argument de l’analogia
5. Argument des de la correlació a la causa
6. Argument de les conseqüències positives
7. Argument de les conseqüències negatives
8. Argument del pendent relliscós (del dominò)
9. Argument a partir del signe
10. Argument del compromís inconsistent
11. Argument ad hominem directe
12. Argument ad hominem circumstancial
13. Argument de la classificació verbal
14. Argument de l’apel•lació a la por
15. Argument ad baculum
16. Argument de la ignorància
17. Argument ad misericordiam
18. Argument de l’exemple
19. Argument des de les dades a la hipòtesi
20. Argument de la causa a l’efecte
21. Argument del malbaratament
22. Argument de la popularitat
23. Argument del biaix
24. Argument de la norma establerta
25. Argument del precedent
26. Argument del gradualisme (del procediment per etapes)

Bibliografia

Van EEMEREN Frans H.; GROOTENDORST, Rob; SNOECK HENKEMANS, Francisca (1996). Fundamentals of Argumentation Theory. Mahwah (NJ): Lawrence Erlbaum Associates.

VEGA REÑÓN, Luis (2003). Si de argumentar se trata. Barcelona: Montesinos.

WALTON, Douglas N. (2006). Fundamentals of Critical Argumentation. New York: Cambridge.

WALTON, Douglas N. (1996b). Argumentation Schemes for Pressumptive Reasoning. Mawah, New Jersey: Lawrence Erlbaum.

Enllaços

BELTRAN, J. Argumentar, una capacitat filosòfica

http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200506/memories/1103m.pdf