Xavier Rubert de Ventós

_"¡Por supuesto, si en realidad lo que importa es el qué dijeron, quienes lo dijeron, cuándo lo dijeron, cómo lo dijeron de quién lo dijeron, por qué…." (diàleg Susanita-Mafalda)

Com veieu, la Susanita ja és una neuròtica incipient que vol saber-ho tot —el com, el qué, el qui, etc.—, i una bona candidata per acabar, de gran, paranoica perduda. El famós cas de paranoic estudiat per Freud, el cas del doctor Schroeder, era precisament el d'un personatge que no podia acceptar que en el món hi haguera res de «casual». Si el doctor Schroeder, per exemple, intentava d'anar dues vegades al water i se'l trobava ocupat per un altre, immediatament es deia: «Ah!, això vol dir que hi ha una força oculta que cada vegada que estimula els meus budells, un poc abans estimula els d'un altre, per tal que quan jo vaja al water el trobe sempre ocupat.» La recerca obsessiva del «sentit» de tot acaba així fàcilment en la paranoia. Entraré per exemple a una tenda, em trobaré que els dependents parlen entre ells sense fer-me cas, i aviat conclouré que hi ha una conspiració dels dependents per tal de no servir-me a mi. Eixiré llavors al camí i els moviments dels xiprers al vent em semblaran «senyals» que es fan els uns als altres tot dient-se: «mira aquest desgraciat, que volia comprar uns mitjons...». Per a mi no hi haurà ja res de casual o d'aleatori: tot tindrà un sentit que jo aniré endevinant, desxifrant aquí i allí —fins que em tanquin... Ara be, el que vull apuntar amb tot aixó es que aquella necessitat de veure-hi clar, d'entendre-ho tot, de posar un mot sobre cada cosa, respon no tant al nostre desig de coneixement com al nostre desig d'apaivagament; que no es tant un producte de la nostra curiositat com de la nostra ansietat; que mes que expressió del nostre interès pel món es producte de la nostra por que en tenim. I bé, fer filosofia es en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: «Només sé que no sé res.» I es que, efectivament, la filosofia ni sap molt ni dóna quasi res. No dona, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no tanca, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d'en Jaumet de l'esperit. Atrevir-se doncs a no veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això es una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa es burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes.

Xavier Rubert de Ventós. Per què filosofia?