Patafísica: Diferència entre les revisions
m |
m |
||
| Línia 3: | Línia 3: | ||
Cal resumir, d'una manera potser més entenedora, que la patafísica fou, principalment, una reivindicació de l'absurd, a través d'una complexa teorització sobre la destrucció dels prejudicis creats per la percepció del món real, convertint-se en la teoria que posteriorment inspirà els [[surrealisme]] i el [[teatre de l'absurd]]. | Cal resumir, d'una manera potser més entenedora, que la patafísica fou, principalment, una reivindicació de l'absurd, a través d'una complexa teorització sobre la destrucció dels prejudicis creats per la percepció del món real, convertint-se en la teoria que posteriorment inspirà els [[surrealisme]] i el [[teatre de l'absurd]]. | ||
| − | + | ==La'' 'patafísica'' i els seus seguidors== | |
Alfred Jarry usa per primer cop el mot patafísica a la seva novela “[[Gestes i opinions del doctor Faustroll]]”, descrivint a la patafísica com a “ciència del que és particular, ciència de l'excepció”. Més tard Boris Vian, gran promotor de la patafísica, que un dels principis fonamentals de la patafísica és “l'equivalència, el que potser explicaria el rebuig que manifestem en contra de tot el que és seriós, però també d'allò que no ho és gens, dons per a nosaltres tot és una mateixa cosa: la patafísica”. | Alfred Jarry usa per primer cop el mot patafísica a la seva novela “[[Gestes i opinions del doctor Faustroll]]”, descrivint a la patafísica com a “ciència del que és particular, ciència de l'excepció”. Més tard Boris Vian, gran promotor de la patafísica, que un dels principis fonamentals de la patafísica és “l'equivalència, el que potser explicaria el rebuig que manifestem en contra de tot el que és seriós, però també d'allò que no ho és gens, dons per a nosaltres tot és una mateixa cosa: la patafísica”. | ||
Revisió del 19:06, 15 jul 2007
La patafísica és un corrent, amb ambicions científiques i creatives alhora, creat l'any 1893 per l'escriptor francès Alfred Jarry, el qual la definí com la “ciència de les solucions imaginàries, que uneix simbòlicament a les seves accions, les propietats dels objectes descrits per la seva virtualitat”. Literalment, patafísica (contracció del grec ἐπὶ τὰ μετὰ τὰ φυσικά - epì tà metà tà phusiká) significa “allò que es darrera del que ve més enllà de la física” (entenent com “més enllà de la física” el que anomenaríem metafísica).
Cal resumir, d'una manera potser més entenedora, que la patafísica fou, principalment, una reivindicació de l'absurd, a través d'una complexa teorització sobre la destrucció dels prejudicis creats per la percepció del món real, convertint-se en la teoria que posteriorment inspirà els surrealisme i el teatre de l'absurd.
La 'patafísica i els seus seguidors
Alfred Jarry usa per primer cop el mot patafísica a la seva novela “Gestes i opinions del doctor Faustroll”, descrivint a la patafísica com a “ciència del que és particular, ciència de l'excepció”. Més tard Boris Vian, gran promotor de la patafísica, que un dels principis fonamentals de la patafísica és “l'equivalència, el que potser explicaria el rebuig que manifestem en contra de tot el que és seriós, però també d'allò que no ho és gens, dons per a nosaltres tot és una mateixa cosa: la patafísica”.
La patafísica es presentava sovint en forma de discurs a institucions científiques, filosòfiques o esotèriques, on s'argumentava que era un joc de l'esperit, proposant a l'audiència que reflexionessin profundament sobre el seu entorn, tractant de descobrir un univers paral·lel. Els patafísics defensaven el que es deia al llibre abans esmentat d'Alfred Jarry:” El patafísic observa el món i l'univers d'una manera particular, par exemple, en lloc d'enunciar la llei de la caiguda d'un cos vers un centre, el patafísic preferirà aquella de l'ascensió del buit envers a una perifèria”.
Gilles Deleuze, a les seves obres Crític i clínic i Illa deserta desenvolupà la idea de que “creant la patafísica, Jarry ha obert la via cap a la fenomenologia”.
El Col·legi de la patafísica fundat el 1948, publicà una revista, Viridis Candela (Carnets del col·legi) a on hi apareixerien, entre d'altres, els primers textos d'Ionesco, nombrosos escrits de Boris Vian, Alfred Jarry i els primers treballs d'Oulipo.
Un autor americà, Pablo López, ha igualment creat una corrent similar anomenant-la patàfora, presentant-la a “Closet 'Pataphysics (1990) i a “Patàfores”, Universitat d'Hollins (1994).
Bibliografia
- Ruy Launoir, Clefs pour la 'Pataphysique, 1969, reedició augmentada, L'Hexaèdre, 2005 ([1])
