Substància: Diferència entre les revisions

Revisió del 19:56, 24 juny 2007

AMINTILIANO: És el lr. en utilitzar el terme de substància.

ÈPOCA ANTIGA

GRECS: Conceben el "ser" o la "realitat" com una presència, això equival a concebre el "ser" com a substància.

MILESIS: Tales= aigua;

Anaximandre= apeiron;

Anaxímenes= aire;

Heràclit= foc

PRE-SOCRÀTICS: pluralistes i monistes

ITÀLIA:

Pitàgores= nombres

EMPÈDOCLES: La realitat= esfera (4 elements: foc, aire, terra i aigua) més dues forces còsmiques (amor i odi). ANAXÀGORES: realitat= llavors (mescles innombrables d'elements).

DEMÒCRIT: realitat=àtoms (infinites partícules indivisibles).

PLATÓ: la substància = les idees.

ARISTÒTIL: substància: causa immanent de l'existència de les coses naturals. És l'essència expressada en la definició. El que no és afirmat d'un subjecte ni es troba en ell. Cosa determinada. Substància com a categoria del ser: MATÈRIA + FORMA; Hilemorfisme; ÉSSER= SUBSTÀNCIA+ ACCIDENTS ( 9 categories). Substància primera: la que no és afirmada d'un subjecte ni es troba en ell. Quelcom que podria ser encara que no existís una altre cosa. Subs. 2ona. el que es diu o es pot dir de la substància primera.

EDAT MITJANA

s. XIII TOMÀS D' AQUINO

Subst. Completes: - Raó de l'espècie: àngels.

- Raó de la substantcialitat: no existeix en una altre cosa

Subst. Incompletes: - Raó d'espècie: ànimes humanes

- Raó de substantcialitat: poden existir en una altre cosa.

ESCOLÀSTICS: faran servir substàncies per referir-se a essència.

ÈPOCA MOPERNA

RACIONALISME:

DESCARTES: allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre cosa per existir (metafísica). Només Déu és veritablement substància; no necessita res més per existir ja que la seva essència implica la seva existència.

LEIBNIZ: El ser que subsisteix en si mateix, és "el que té un principi d'acció en sí mateix". Els predicats han d'estar inclosos en el subjecte

SPINOZA: allò que és en si i és per si mateix, allò a on el concepte no necessita per ser format, del concepte de cap altre cosa.

LOCKE: vol demostrar com s'origina la idea complexa de substància individual. Concebeix que hi hagi fenòmens existents, per dir-ho així, en si mateixos. Ell suposa que hi ha quelcom així com un substracte material, del que no sabem res.

BERKELEY. Ell diu: si ser és percebre, no hi ha sinó "percepció" i subjecte percebut. No hi ha substàncies materials. Però hi ha una causa de les percepcions o idees percebudes, i és la substància espiritual o 2 subst, activa incorpòria".

HUME: Les subst. no són percebudes pels sentits, no són derivades de les impressions de reflexió, aquestes es resolen en les nostres passions i emocions, cap de les quals pot representar cap substància. La idea de subst. és una serie d'idees simples unides per la imaginació i a les quals apliquem un nombre particular per mitjà del qual podem recordar-nos de tal serie. la subst. és una ficció un nom que no denota res.

KANT: no accepta la idea metafísica de substància. No admet que la idea de substància es resolgui en una col.lecció d'impressions. Accepta la definició de Wolff: la substància és subjecte perdurable i modificable. Kant dedueix el concepte o categoria de substància dels judicis de relació, anomenats categòrics; a ells correspon la categoria de relació anomenada subsistència. El concepte de substància es "sobreposa" a una multiplicitat, ordenant-la en forma que sigui possible formular judicis sobre entitats que posseeixen certes qualitats. SUBSTÀNCIA=permanència d'allò real en el temps. Kant admet la noció de substància en el pla transcendental; és un dels conceptes que fan possible el coneixement dels objectes naturals.