Wiki de Filosofia - Contribucions de l’usuari [ca]

Veritat

2007-10-11T23:18:16Z

83.35.196.141:

'''Veritat''' és un concepte propi de la [[filosofia]] que serveix per avaluar fets o [[judici]]s en termes de veritable o fals.

El [[concepte]] de veritat varia segons l'època o escola teòrica. Es distingeixen sobretot els següents:

*veritat com a correspondència: és veritat allò que diem o pensem quan es correspon amb el que passa o es pot percebre a la [[realitat]]. Requereix un [[món]] exterior com a prova de refutació i parteix del supòsit que aquest món es pot conèixer, fet que molts neguen (com els que prediquen l'[[escepticisme]])

*veritat com a cohèrencia: és veritat aquella afirmació que està en [[coherència]] amb d'altres acceptades per una comunitat determinada. És un concepte provinent de l'[[utilitarisme]] i molts usat en [[lògica]] i en la [[ciència]] en general, on s'usa en el sentit següent: acceptem que quelcom és veritat si es pot demostrar empíricament o si no es pot refutar de moment ([[falsació]])

*veritat subjectiva: és veritat el que algú considera com a veritable, està relacionat amb les [[creences]] personals, amb l'[[Coneixement|experiència]] del món. Encabeix diferents graus de [[relativisme]].

La [[religió]] usa l'expressió "veritat absoluta" com a sinònim de [[Déu]] o de [[revelació]]

[[Categoria:Conceptes]]

Símbol

2007-10-11T23:16:54Z

83.35.196.141:

Un '''símbol''' és una representació d'una [[idea]] de manera que aquesta pugui ser percebuda per algun dels sentits; és una realitat que evoca d'altres en la nostra ment mitjançant algun procediment d'analogia. Segons, [[Charles Sanders Peirce]] és un tipus de [[signe]] especial.

La seva etimologia deriva del [[grec]] σύμβoλoν, que vol dir aproximadament "llançar amb" o "juntra amb", és a dir, el símbol treu a la llum una altra realitat sense desaparèixer ell mateix, sinó combinant les dues, com passa a la [[metàfora]]. El símbol acostuma a ser polisèmic gràcies a la [[connotació]], que l'enriqueix.

Els símbols poden ser de molts tipus: materials (una creu és el símbol del [[cristianisme]]), visuals (el [[color]] vermell és símbol de moviments socialistes), verbals (tota [[paraula]] és um símbol), numèrics, sons...

La [[semiòtica]] és la disciplina que estudia els símbols, presents a la [[religió]], la [[psicologia]] o l'[[art]], entre altres.

En un altre sentit, un símbol era un tipus especial de [[joia]], normalment un medalló, dividit en dues meitats que es quedaven cadascuna en poder d'un enamorat o amics. Quan la parella es retrobava, el símbol estava complet i mostrava el dibuix, inscripció o figura. En canvi, quan els dos estaven separats, una meitat evocava sempre l'altra perquè es veia incomplet.

[[Categoria:Conceptes]]

Postulat

2007-10-11T23:15:49Z

83.35.196.141:

Un '''postulat''' és una proposició fonamentada en una [[veritat]] que s'admet sense proves i que és necessària per servir en base a ulteriors raonaments.

[[Categoria:Conceptes]]

Optimisme

2007-10-11T23:14:44Z

83.35.196.141:

El terme '''optimisme''' sorgix del [[llatí]] ''optimum'': "el millor". El terme va ser usat per primera vegada per a referir-se a la doctrina sostinguda pel filòsof alemany Gottfried Wilhelm [[Leibniz]] en la seua obra ''Assajos de Teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l'home i l'origen del mal'' ([[Amsterdam]], [[1710]]), segons la qual el món en què vivim és el millor dels mons possibles.

Comunament es creu que [[Voltaire]] va ser el primer a usar la paraula en 1759, com a subtítol al seu conte filosòfic ''[[Càndid]]'' (en el que es burla en quasi cada pàgina de la idea de Leibniz). Certament Voltaire va ser el primer personatge famós que va usar aquella paraula en el segle XVIII i potser també el que la va popularitzar; no va ser, no obstant, el seu inventor. El terme optimisme apareix per primera vegada, en [[francés]] (''optimisme''), en una ressenya de la ''Teodicea'' publicada en el magazín dels jesuïtes francesos ''Journal de Trévoux'' (no. 37), en [[1737]]. En eixe mateix any, el filòsof i matemàtic suís Jean-pierre de Crousaz va repetir la paraula en un examen crític del ''Assaig sobre l'home'' d'Alexander Popa. Aquells primers usos, com el posterior de Voltaire, van ser burlaners. En [[1752]], el ''Dictionnaire universel de Trévoux'' aprova el terme; deu anys després, l'Acadèmia francesa ho inclou per primera vegada en el seu ''Dictionnaire''. El terme és usat per primera vegada en anglés (''optimism'') en [[1743]] pel britànic William Warburton, en una resposta a l'examen de Crousaz dalt mencionat. Per la seua banda, els primers a usar el terme en alemany (''Optimismus'') van ser G. Ephraim Lessing i Moses Mendelssohn, en el seu escrit ''Popa: un metafísic!'' de [[1755]].

D'altra banda, la noció d'optimisme s'oposa al concepte filosòfic de [[pessimisme]].

[[Categoria:Conceptes]]

Navalla d'Occam

2007-10-11T23:13:35Z

83.35.196.141:

El principi de la '''navalla d'Occam''' (o ''navalla d'Ockham'') es atribuït al frare [[franciscà]] [[Guillem d'Occam]], lògic del [[segle XIV]], i que forma la base del [[mètode reduccionista]].

==Versions==

En l'actualitat, és enunciat com segueix:

“De dues teories competidores, essent les altres coses iguals, la més simple ha de ser preferida”

La versió d'[[Isaac Newton]] pot ser més ben entesa:

''We are to admit no more causes of natural things than such are both true and sufficient to explain their appearances.'' És a dir: “Hem d'admetre només aquelles causes de les coses naturals que siguen vertaderes i suficients per explicar la seva aparició.”

Segons l'ús modern, “vertader” pot significar “ben establert”.

El principi és també expressat com a ''Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem'', o “Els ens no s'han de multiplicar sens necessitat”, però aquesta sentencia va ser escrita per autors posteriors i no pot ser trobada als seus escrits que ens han arribat. Ockham escrigué en [[llatí]] ''Pluralitas non est ponenda sine neccesitate'', que traduït al català literalment vol dir: “La pluralitat no es pot donar per sabuda sens necessitat”

Dave Beckett de la Universitat de Kent a [[Canterbury]] escrigué: "La regla medieval de l'estalvi, o principi de l'economia, freqüentment usat per Ockham esdevení a ser anomenat la navalla d'Ockam.”

La navalla d'Occam també ha estat anomenada “economia de postulats”, o “principi de la simplicitat”, i “K.I.S.S.” (''Keep it simple stupid'') (fes-ho simple, estúpid). Un altre proverbi que expressa aquesta idea, i que és sovint escoltat a les escoles de medicina, és “Quan sentis renillar, pensa cavalls, no zebres.”

Una altra variant és ''l'Espasa de Thargola'' de [[Nightfall]], un curt conte, d'[[Isaac Asimov]], i [[Robert Silverberg]]: “We must drive a sword through any hypothesis that is not strictly necessary”, es a dir: ''Hem de tallar amb l'espasa qualsevol hipòtesi que no sigui estrictament necessària''.

==La Ciència i la navalla d'Occam==

La Navalla d'Occam ha esdevingut un principi bàsic del [[mètode científic]]. És important fer notar que és un [[argument heurístic]], que no dóna necessàriament respostes correctes. Sovint, diferents hipòtesis son igualment simples, i la Navalla d'Occam no expressa cap preferència en aquests casos.

Per exemple, després d'una tempesta us adoneu que un arbre ha caigut. Basat en la evidència d'“una tempesta”, i “un arbre caigut”, una hipòtesi racional podria ser “la tempesta ha tombat l'arbre”. Aquesta hipòtesi només necessita una suposició, és a dir, un fort vent ha tombat l'arbre, més aviat que un bòlid, o un elefant. La hipòtesi que “l'arbre ha estat tombat per alienígenes de 200 metres d'alçada”, implica moltes suposicions addicionals, com ara la vertadera existència d'alienígenes, llur capacitat i voluntat de fer viatges interestel·lars, llur capacitat de fer caure arbres amb o sense intenció, i la biologia que els permet vagarejar per la gravetat terrestre mesurant 200 metres d'alçada. En conseqüència, la primera hipòtesi és preferible.

La Navalla d'Occam ''no és equivalent'' a la idea que ''la perfecció és la simplicitat''. [[Einstein, Albert|Albert Einstein]] tenia això en ment quan escrigué el [[1933]] que “El suprem propòsit de tota teoria és fer irreductibles els elements bàsics tant com sia possible sense haver de abandonar la representació adequada d'una dada simple de l'experiència”, sovint parafrasejat com “Les teories haurien de ser tan simples com sia possible, ''però no més simples''.” Hom ha simplificat en excés la Navalla d'Occam dient: “La més simple explicació és la millor” (o la “vertadera”).

==L'estadística i la Navalla d'Occam==

Hi ha diferents autors que obtenen la Navalla d'Occam de la [[teoria de les probabilitats]], i l'apliquen a la [[inferència estadística]], i també diferents criteris per penalitzar la complexitat a la inferència estadística. Escrits recents suggereixen un connexió entre la Navalla d'Occam i la [[complexitat de Kolmogorov]].

Un dels problemes amb la formulació original del principi és que només s'aplica a models amb la mateixa potència de explicació (per exemple: preferir el més simple dels models igualment bons). Una forma més general de la Navalla d'Occam pot ser obtinguda de la [[inferència Bayesiana]] i del [[model Bayesià de comparació]], que pot ser usat per comparar models que no acomoden les dades igualment bé. Aquests mètodes poden optimitzar el balanç entre la complexitat i la potència del model.

==La religió i la Navalla d'Occam==

A la [[filosofia de la religió]] la Navalla d'Ocam, a vegades, ha estat usada per frustrar [[arguments per a l'existència de Déu]], Cap d'aquests postulats ha estat considerat definitiu, perquè les suposicions assumides no han estat definides de forma precisa. També hauria d'afegir-se que el principi es només una guia cap a la teoria millor basada en coneixements corrents, no la “veritat”.

==La idea de Guillem d'Occam i altres pensadors==

Guillem potser es va inspirar en altres pensadors. Per exemple: el Llibre V de la ''Física'' d'[[Aristòtil]] postula que “la natura opera en el camí més curt possible.”

[[Galileo Galilei|Galileu]] satiritzà notablement la Navalla d'Occam en el seu ''Diàleg''. El principi es representat en el diàleg per ''Simplicio''.

El punt de vista que Galileu presentat irònicament és que si un vol començar des de el nombre menor de ens, un podria considerar l'alfabet com els ens fonamentals, aleshores un podria certament construir el coneixement humà complert amb l'alfabet.

Afegint un altre capa d'ironia, molts dels moderns científics, i matemàtics proposen seriosament que els ens bàsics podrien ser els “bits d'informació”, per exemple els digits del codi binari, en tal cas els ens de William d'Occam podrien ser vists com a anuncis de la lògica de [[Boole, George|George Boole]] i la moderna computació.

Per ventura degut a l'abstrusa naturalesa del lògic medieval, i a la foscor de las metes de Guillem d'Occam, com a teòleg, i lògic, la discussió, i aplicació de la Navalla d'Occam es freqüentment plena d'ironies.

[[Categoria:Conceptes]]

Inducció

2007-10-11T23:11:52Z

83.35.196.141:

La '''inducció''' és el procés de raonament pel qual s'arriba a una conclusió a partir de la generalització. Es parteix d'una sèrie d'exemples significatius on es dóna una característica concreta i s'infereix que es donarà en els individus semblants o situacions anàlogues. La inducció permet establir hipòtesis i avançar en el [[coneixement]]. El seu grau de [[veritat]] o certesa, però, resta sempre en qüestió, perquè es poden trobar contraexemples o excepcions que contradiguin la hipòtesi inicial.

[[Categoria:Conceptes]]

Amor

2007-10-11T23:09:54Z

83.35.196.141:

L''''amor''' és un gran [[afecte]] cap a altres persones, objectes o éssers. Segons la intensitat i l'objectiu del [[sentiment]], s'hi distingeix:
* amor d'amics o [[amistat]]
* amor filial, maternal o qualsevol que es dóna entre membres de la mateixa [[família]]
* amor cap a les coses, llocs, animals...
* amor cap a una idea, sovint dintre de termes amb el sufix [[grec]] ''"filia"''
* amor de parella

L'amor de parella és el que més important ha estat històricament, on es barreja l'estimació, el [[sexe]] i altres sentiments. És un dels grans temes de la [[literatura]]. La caracterització d'aquest amor pot ser:
* amor platònic o idealitzant
* [[amor cortès]], propi de l'[[Edat Mitjana]]
* amor com a [[Romanticisme]]
* amor passional
* amor conjugal, enaltit pel [[protestantisme]] sobretot

Els símbols més freqüents d'aquest amor han estat el [[cor]] i l'anell. L'enamorament i la seducció acostumen a ser les fases preliminars de l'amor de parella, fases que estan associades químicament a les [[feromona|feromones]].

==L'amor a la filosofia==
[[Empèdocles]] creia que tot el cosmos estava regit per forces d'atracció o amor i de repulsió, per tant les persones se sentien atretes igual que qualsevol altre cos. Per a [[Plató]] l'amor era una manera d'arribar al [[coneixement]], ja que les persones buscaven la [[bellesa]] com a record de la idea suprema que la seva ànima recordava i a través de la passió per les coses belles anava ascendint. Els medievals creien que l'amor era la manifestació a la Terra de l'[[Esperit Sant]], que impulsava els homes a buscar el bé. Per als moderns, en canvi, és un dels pilars de la felicitat ja que cobreix necessitats psíquiques de l'individu.

==L'amor a la mitologia==
La majoria de cultures creu que l'amor és una força còsmica que atreu les persones com els astres o els cossos s'atreuen. Aquesta força es troba relacionada amb un déu. El més famós és [[Eros (déu)|Eros]], amb les seves fletxes, però altres mitologies tenen com a divinitat amorosa Oshun (els africans), Xochipili (els asteques), Erzuli (de la mitologia del Carib), Aonghus (celta) o [[Ishtar]].

[[Categoria:Conceptes]]

Atribut

2007-10-11T23:08:39Z

83.35.196.141:

En filosofia s'usa el terme atribut com a sinònim de qualitat o característica posseïda per una determinada entitat.

[[Categoria:Conceptes]]

Ataràxia

2007-10-11T23:07:19Z

83.35.196.141:

Es denomina '''ataràxia''' (Αταραξία) a la disposició de l'ànim proposada pels [[epicuris]], [[estoics]] i [[escèptics]], gràcies a la qual assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics. L'ataraxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació amb l'ànima, la raó i els sentiments.

Segons '''[[Epicur]]''', existeixen dues classes de desigs: ''naturals i necessaris'', relacionats amb la supervivència, i ''naturals no necessaris'' que provenen de la cultura, política i vida social. La satisfacció d'aquests primers, és directament el plaer. Per la satisfacció dels segons, només la filosofia permet arribar a l''''ataràxia''': ''equilibri emocional mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs, i a la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat. Tranquil·litat espiritual pròpia del savi que distingeix els desigs naturals dels que no ho són i és capaç d'allunyar-se d'allò que és superflu.''

[[Categoria:Conceptes]]

Cosmovisió

2007-10-11T23:06:18Z

83.35.196.141:

La cosmovisió és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix.

Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia.

[[Categoria:conceptes]]

Cosmologia

2007-10-11T23:05:18Z

83.35.196.141:

La '''cosmologia''' o '''filosofia de la natura''' és l'estudi de l'estructura i la història de l'[[Univers]] a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'[[Univers]]. Es relaciona amb l'[[Astronomia]], la [[Filosofia]] i la [[Religió]]. El terme ''cosmologia'' fou introduït per l'[[escolàstica]] i el [[racionalisme alemany]].

La cosmologia és la més antiga de les [[Ciència|ciències]]. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la [[humanitat]]. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.

== Cosmologia Grega ==
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors

== Cosmologia Medieval ==
La concepció [[Aristòtil|Aristotèlica]] es prolongà durant l'[[edat mitjana]], si bé el [[cristianisme]] introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com [[providència]], [[creació]], [[miracle]], entre d'altres.

== Cosmologia Moderna ==
Les aportacions de [[Nicolau Copèrnic|Copèrnic]], [[Giordano Bruno]], [[Galileu Galilei]], [[Johannes Kepler|Kepler]], i [[Isaac Newton|Newton]], entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.

== Cosmologia Contemporània ==
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del [[segle XIX]], i principis del [[segle XX]], es pogués crear un ''corpus'' en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, pren un contingut científic, basat en els descobriments en [[astronomia]], [[teoria de la relativitat]] i [[mecànica quàntica]]. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interès pels científics:

== El futur de la cosmologia ==
Vegeu l'article del [[El futur de la cosmologia|futur de la cosmologia]]

*L'abundància de [[matèria]], i falta de [[antimatèria]].
*La forma de l'[[Univers]].
*La teoria inflacionària.
*L'expansió creixent de l'Univers.
*Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
*El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
*El projecte d'observatori en òrbita GLAST.

== Enllaços externs ==

*http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
*http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html
*[http://nostranau.net/revista Revista Nostra Nau] Única publicació periòdica d'astronomia íntegrament en català
----

[[Categoria: Conceptes]]

Cosmologia

2007-10-11T23:03:18Z

83.35.196.141:

La '''cosmologia''' o '''filosofia de la natura''' és l'estudi de l'estructura i la història de l'[[Univers]] a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'[[Univers]]. Es relaciona amb l'[[Astronomia]], la [[Filosofia]] i la [[Religió]]. El terme ''cosmologia'' fou introduït per l'[[escolàstica]] i el [[racionalisme alemany]].

La cosmologia és la més antiga de les [[Ciència|ciències]]. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la [[humanitat]]. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.

== Cosmologia Grega ==
Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article [[Cosmologia grega]]).

== Cosmologia Medieval ==
La concepció [[Aristòtil|Aristotèlica]] es prolongà durant l'[[edat mitjana]], si bé el [[cristianisme]] introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com [[providència]], [[creació]], [[miracle]], entre d'altres. Vegeu [[Cosmologia medieval]].

== Cosmologia Moderna ==
Les aportacions de [[Nicolau Copèrnic|Copèrnic]], [[Giordano Bruno]], [[Galileu Galilei]], [[Johannes Kepler|Kepler]], i [[Isaac Newton|Newton]], entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu [[Cosmologia moderna]].

== Cosmologia Contemporània ==
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del [[segle XIX]], i principis del [[segle XX]], es pogués crear un ''corpus'' en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en [[astronomia]], [[teoria de la relativitat]] i [[mecànica quàntica]]. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu [[Cosmologia contemporània]]. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:

== El futur de la cosmologia ==
Vegeu l'article del [[El futur de la cosmologia|futur de la cosmologia]]

*L'abundància de [[matèria]], i falta de [[antimatèria]].
*La forma de l'[[Univers]].
*La teoria inflacionària.
*L'expansió creixent de l'Univers.
*Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
*El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi [[SNAP]].
*El projecte d'observatori en òrbita [[GLAST]].

== Enllaços externs ==

*http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
*http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html
*[http://nostranau.net/revista Revista Nostra Nau] Única publicació periòdica d'astronomia íntegrament en català
----

[[Categoria: Conceptes]]

Heurística

2007-10-11T22:58:28Z

83.35.196.141:

Hom denomina '''heurística''' la capacitat d'un sistema per a realitzar de forma immediata innovacions positives per als seus fins.

La capacitat heurística és un tret característic dels [[humà|humans]]. Des d'aquest punt de vista del qual pot descriure's com ''l'art i la ciència del descobriment i de la invenció'' o de resoldre problemes per mitjà de la [[creativitat]] i el [[pensament lateral]] o [[pensament divergent]].

L'etimologia d'"heurística" és la mateixa que la de la paraula ''eureka'', l'exclamació que hom atribueix a [[Arquimedes]] en un episodi tan famós com [[apòcrif]]. La paraula "heurística" apareix en més d'una categoria gramatical. Quan s'usa com [[substantiu]], identifica l'art o la ciència del descobriment, una disciplina susceptibe de ser investigada formalment. Quan apareix com [[adjectiu]], es refereix a coses més concretes, com ''estratègies heurístiques'', ''regles heurístiques'' o sil·logismes i ''conclusions heurístiques''. És evident que aquests dos usos estan íntimament relacionats ja que l'heurística usualment proposa estratègies heurístiques que guien el descobriment.

La popularització del concepte es deu al matemàtic [[George Pólya]], amb el seu llibre ''Com resoldre-ho'' (''How to solve it''). Havent estudiat un munt de demostracions matemàtiques des de la seua joventut, volia saber com els matemàtics hi arriben. El llibre conté la classe de receptes heurístiques que tractava d'ensenyar als seus alumnes de matemàtiques. Quatre exemples extrets d'ell il·lustren el concepte millor que no cap definició:
* Si no aconsegueixes entendre un problema, dibuixa un esquema.
* Si no trobes la solució, fes com si ja la tingueres i mira a veure què pots deduir d'ella (raonant cap enrere).
* Si el problema és abstracte, prova a examinar un exemple concret.
* Intenta abordar primer un problema més general (és la “paradoxa de l'inventor”: el propòsit més ambiciós és el que té més possibilitats d'èxit).

== Matemàtica ==
En la [[matemàtica]], l'heurística existeix des de la [[Grècia Antiga]]. No obstant, la formalització i l'alt grau de rigor en matemàtica li ha restat importància a l'estudi del descobriment, considerant-lo més aviat d'interés per a la psicologia. Tot i existir el camp de la teoria de la demostració, aquest no té res a veure amb trobar patrons de demostració o regles per a trobar les demostracions dels teoremes.

== Psicologia ==
En [[psicologia]] l'heurística es relaciona amb la [[creativitat]] i s'ha proposat que siga aquella regla senzilla i eficient per a orientar la presa de decisions i per a explicar en un pla pràctic com les persones arriben a un judici o solucionen un problema. Usualment una heurística opera quan un problema és complex o el problema porta informació incompleta. En general, una heurística pot considerar-se com un drecera als processos mentals actius i, per tant, és una mesura que estalvia o conserva recursos mentals. Les heurístiques funcionen efectivament en la majoria de les circumstàncies però, no obstant, també poden conduir a errors sistemàtics en la presa de decisions o el desenvolupament de judicis. La ideació de solucions heurístiques sovint arranca d'un raonament per analogia.

Un exemple d'un drecera mental és l'ús d'un [[estereotip]]. Quan es jutja un individu basant-se en l'estereotip d'un grup al qual pertany, l'ús de l'estereotip pot resultar en un error, ja que l'individu pot ser més o menys representatiu de l'estereotip.

== Altres accepcions ==
*Una teoria [[ciència|científica]] té un alt valor heurístic si és capaç de generar noves idees o induir noves invencions. Per a això, sense ser irrellevant, no és imprescindible que la teoria siga certa.

* Parafrasejant a [[Sartre]]; mercé a la seua capacitat heurística, malgrat les predeterminacions genètiques i d'altres condicionaments, és probable que el ser humà (valga l'aparent paradoxa de la frase) estiga condemnat a ser lliure de les limitacions que el mitjà li imposa.

[[Categoria:Conceptes]]

Sofisme

2007-10-11T22:54:57Z

83.35.196.141:

Argument que conté alguna [[fal·làcia]]

[[Categoria:Conceptes]]

Formal

2007-10-11T22:52:37Z

83.35.196.141:

Buit de contingut empíric (observable).

El contrari de material.

[[Categoria:Conceptes]]

Fet

2007-10-11T22:51:56Z

83.35.196.141:

En grec: ''pragma''

En llatí: ''factum''

Realitat contingent

Efecte de la naturalesa que és observable.

[[Categoria:Conceptes]]

Evolució

2007-10-11T22:50:20Z

83.35.196.141:

Concepte utilitzat per referir-se als canvis progressius que es produeixen en la [[naturalesa]], o en l'àmbit del pensament, de la història...

[[Categoria:Conceptes]]

Estructura

2007-10-11T22:48:29Z

83.35.196.141:

Conjunt entrelligat de les parts d'un tot complex que té com a finalitat garantir la seva permanència i funcionament.

[[Categoria:Conceptes]]

Deducció

2007-10-11T22:45:11Z

83.35.196.141:

Procediment que consisteix en partir de l'universal per arribar al particular.

Mètode que procedeix a partir d'uns primers principis i axiomes racionals.

[[Categoria:Conceptes]]

Dialèctica

2007-10-11T22:37:33Z

83.35.196.141:

La 'dialèctica' és un mètode de raonament, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la [[història de la Filosofia]].

Alguns d'aquests significats són:
* Art del [[diàleg]] i la discussió.
* Lluita dels contraris a través de la qual sorgeix el progrés de la [[Història]].
* Tècnica de raonament que és procedent a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final.
* Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies.
* Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'[[intel·ligible]], és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
*Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i auto-moviment, ciència que tracta de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa, de la societat i del pensament humà que sorgeix en oposició a la [[Metafísica]].

[[Hegel]] va anomenar "dialèctica '. (...) La més elevada dialèctica del concepte consisteix en no considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó en produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits Fonaments de la filosofia del dret '' ' paràgraf 31.

La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas deHegel).

És "la doctrina de la unitat dels contraris". ( V.I. Lenin. Resum del llibre de Hegel "Ciència de la Lògica". O.C., t.29, p.128) És la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (F.Engels, [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/75dianatu.htm Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa])

==Història==

===Dialèctica Espontània en l'Edat Antiga ===

Dialèctica, en filosofia, mètode que investiga la naturalesa de la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals pretén referir-la, per la seva part.

Per a l'Hinduisme, la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no són sinó diferents manifestacions de la mateixa realitat última, anomenada "Braman". Així, als diversos aspectes del Diví, van donar en l'Índia antiga diferents noms de déus variats que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per exemple, la força destructora i la força creadora són dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.

''[[Heràclit]]''d'Èfes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades.

===Dialèctica dels conceptes de [[Plató]]===

Un dels primers exemples d'aplicació del mètode dialèctic l'ofereixen els 'Diàlegs' de Plató, 'Gorgies' i 'Teetet'.

L'examen usualment el porta a terme [[Sòcrates]], qui dirigeix al seu interlocutor una sèrie de preguntes per explorar si hi ha inconsistències segons les opinions d'aquest. Aquestes preguntes són, doncs, crítiques i comprometedores, i pot considerar-se que equivalen a objeccions; doncs naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no pot acceptar-se com a verdadera. D'altra banda, en molts diàlegs de Plató pot constatar-se com els interlocutors de Sòcrates es defensen de les seves objeccions. El procediment de preguntes i respostes dóna lloc així a una discussió o controvèrsia racional. En qualsevol cas, mitjançant la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendeix a la identificació de la veritat. La refutació (en grec: '''elenchô''') es converteix en un mètode de prova.

Gairebé tots els filòsofs presocràtics havien escrit com a profetes il·luminats, sense pensar si més no a fer l'intent per donar alguna prova de la validesa dels seus punts de vista. Una excepció important és Zenó de Elea, que introdueix en la filosofia la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes. Aquest és l'antecedent del qual parteixen Sòcrates i Plató, i més en concret aquest últim, porta la idea un pas més lluny. És notable que en el 'Parmènides' Plató hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes o idees), convertint-se així en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Potser Platóintenta mostrar així que l'interessa més la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialèctica (la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilada per ell com un procediment d'investigació. A aquest gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia sigui avui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o de la literatura fantàstica.

Per [[Aristòtil]], la recerca de la base filosòfica de la ciència (i de la pròpia filosofia) requereix un exercici dialèctic. En la 'Metafísica', Llibre IV (Gamma), Cap. 4, Aristòtil explica per què la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjançant una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar una pova positiva. (Aristòtil també tracta de la dialèctica en els 'Tòpics' '.)

Aquesta classe de justificacions, que l'activitat dialèctica permet aconseguir segons els clàssics, només poden desenvolupar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustració es va difondre àmpliament, sense molta discussió de pel mig, un judici contrari, de [[David Hume]], qui en la 'Investigació sobre l'Enteniment Humà '' ' Cap. 4 , afirma sense més ni més que tot raonament humà és inductiu (en els seus termes, "probable", o "moral") o deductiu ("demostratiu"); en suma, monolèctic. És a dir que tota prova científica o filosòfica ha de ser construïble en la seva integritat des d'un únic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipòtesi (tant com la idea contrària) Sembla ser que als [[estoics]] es deu l'ús posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la [[lògica]]. Junt amb la Gramàtica i la Retòrica, constitueix el Trivium.

=== Dialèctica de la Filosofia Clàssica Alemanya ===

El filòsof alemany [[Hegel]] aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic. Hegel pensava que l'evolució de les idees es produeix a través d'un procés dialèctic, és a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alça un tercer, la síntesi. La síntesi es troba més carregada que els dos anteriors oposats de veritat. L'obra d'Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a arribar al més alt límit d'autoconsciència i de llibertat.

El filòsof alemany [[Karl Marx]] aplicava el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. L'anomenat materialisme dialèctic de Marx, amb freqüència és considerat com una revisió del sistema hegelià. Aquest proposava una solució a un problema generalitzat d'extrems econòmics per mitjà de tres conceptes:tesis, antítesi i síntesi.
La primera era la font del problema en aquest cas la mala distribució del capital, ja que la major part d'aquest anava a les classes burgeses. La segona proposava que els proletaris havien de ser amos dels mitjans de producció i un repartiment equitatiu del capital econòmic. Aquestes dues van donar com a síntesi el comunisme.

=== La dialèctica de [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel|Hegel]]===

L'acte mateix del coneixement és la introducció de la '''contradicció'''. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i en fer-ho incorre precisament en contradicció: A ha de ser +A o -A, amb el qual ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és +A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.

Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i només allò que tanca una contradicció es mou.

La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la 'transició' '.

Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte. És necessari prendre consciència de la intercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalesa i la societat. La '''totalidad''', de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenòmens i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.

La 'realitat' és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no és darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió. Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat posats com a formes que constitueixen l'exterioritat del real i per tant són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat amb la interioritat en un moviment únic i es converteix en necessitat i així el necessari és intervingut per un cúmul de circumstàncies o condicions.

La quantitat es transforma en 'qualitat' i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.

Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però en realitat són com formes del concepte, l'esperit viu del real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.

El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que es refereix a la naturalesa del concepte l'anàlisi és el primer, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals després mitjançant el mètode sintètic són posades com a definicions. L'anàlisi resol la dada concreta, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat o, deixa el concret com fonament i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inessencials, posa en relleu un universal concret o la força i la llei general. Aquesta universalitat també és determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.

L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ell, a través d'un medi que és la unitat d'ambdós això és l''activitat'. Així, amb les seves eines l'home té poder sobre la naturalesa exterior, encara que respecte a les seves finalitats> es troba amb freqüència sotmès a ella.

===Dialèctica Materialista===

La formulació més simple i influent del [[materialisme dialèctic]] es troba en [[Engels]], que va creure amb això no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar Marx. Encara que Engels es va oposar a l'idealisme, incloent l'idealisme d'Hegel, va trobar en aquest autor suport per a una «filosofia de la Naturalesa» que descartés i superés el materialisme mecanicista, característic de gran part de la física (mecànica) moderna i en particular de les interpretacions filosòfiques de la ciència moderna que van proliferar el segle XIX per obra de Ludwig Büchner i altres autors. Aquest materialisme és, segons Engels, superficial i no té en compte que els models mecànics no s'apliquen a nous desenvolupaments científics, tals com els haguts en química i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolució de les espècies. El materialisme «vulgar» mecanicista no té tampoc en compte el caràcter pràctic del coneixement i el fet que les ciències no són independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentre el materialisme mecanicista es recolza en la idea que el món és compost de coses i, en darrer terme, de partícules materials que es combinen entre si d'una manera «inerta», el materialisme dialèctic afirma que els fenòmens materials són processos. Hegel va tenir raó en insistir en el caràcter global i dialèctic dels canvis en els processos naturals, però va errar en fer d'aquests canvis manifestacions del «Esperit». Hi ha que «invertir» la idea hegeliana i col·locar en la base la matèria quan que es desenvolupa dialécticamente. La dialèctica de la Naturalesa procedeix segons les tres grans lleis dialèctiques: llei del pas de la quantitat a la qualitat, llei de la interpenetració dels contraris (o oposats) i llei de la negació de la negació. Negar que hi ha contradiccions en la Naturalesa és, segons Engels, mantenir una posició metafísica; el cert és que el moviment mateix és ple de contradiccions. Són contradiccions «objectives» i no «subjectives». Sense la constant lluita dels oposats no poden explicar-se els canvis.

El caràcter de lluita i oposició de contraris és, segons Engels, universal. Es manifesta no solament en la societat i en la Naturalesa, sinó també en la matemàtica. La negació de la negació es manifesta que d'un germen és procedent una planta que floreix i mor, produint un altre germen que torna a florir. També es manifesta que la negació d'una quantitat negativa en dóna una de positiva. El materialisme dialèctic no és, segons Engels, contrari als resultats de les ciències; al contrari, explica, justifica i sintetitza aquests resultats. A despit de l'exemple citat en la matemàtica s'ha preguntat sovint fins a quin punt les ciències formals, i específicament la lògica, són dialèctiques i estan sotmeses a les lleis enunciades pel materialisme dialèctic. Engels es va expressar sobre això d'una manera un xic ambivalent, ja que mentre les lleis de referència tenen, al seu entendre, un abast veritablement universal, d'altra banda les lleis dialèctiques mateixes constitueixen un element invariable. Ja que la lògica mateixa és dialèctica, sembla que no es pot preguntar si la pròpia lògica dialèctica és o no dialèctica; no sembla que es pugui negar la lògica dialèctica per una altra lògica no dialèctica. D'altra banda, la negació de la negació d'aquesta lògica dialèctica donaria una lògica dialèctica suposadament «superior». Són moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronímia de la lògica formal dins del materialisme dialèctic.

Molts autors després d'Engels han seguit aquest autor al camí del materialisme dialèctic, si bé han modificat aquest de diverses maneres. Tal succeeix amb [[Lenin]], amb qui s'inicia una tradició de materialisme dialèctic anomenada «marxista-leninista». Per a ell la dialèctica és 'la doctrina del desenvolupament en la seva forma més completa, profunda i lliure d'unilateralidad, la doctrina sobre el relatiu del coneixement humà, que ens dóna un reflex de la matèria en perpetu desenvolupament '.

'Lenin' va insistir inicialment menys que Engels en la noció de «matèria» com a realitat sotmesa a canvis d'acord amb un procés dialèctic, perquè li interessava defensar el realisme materialista contra l'idealisme i el fenomenisme dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. En [http://www.pacocol.org/es/Biblioteca/004_Lennin/038_Materialismo_Empiriocriticismo.htm 'Materialisme i empiriocriticismo' '], de 1909, Lenin va equiparar la realitat material amb la realitat del món real «extern», reflectit per la consciència, que «copia» aquest món mitjançant les percepcions. Aquestes no són símbols o xifres, sinó reflexos de «la realitat (material) mateixa». Això no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguin el món real físic tal com aquest és. El verdader coneixement d'aquest món és el coneixement científic, però la percepció no és incompatible amb aquest coneixement. El materialisme dialèctic i l'epistemologia «realista» i «científica» que l'acompanya és, segons Lenin, la doctrina que s'ha d'adoptar per lluitar en favor del comunisme. Això sembla convertir el materialisme dialèctic en una ideologia la veritat de la qual depèn de la situació històrica. El materialisme dialèctic és, en suma, «partidista». Tanmateix, aquest partidisme no pot equiparar-se al de les ideologies no proletàries i no revolucionàries; si és una ideologia, és una que contribueix a portar al món la «teoria verdadera», que és la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialèctics ha sorgit amb freqüència el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialista o el dialèctic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment als 'Quaderns filosòfics '' ' (1915), Lenin va subratllar considerablement l'aspecte dialèctic i, amb això, que va interpretar com el verdader mètode hegelià, però això no equival encara a deixar de costat el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:
:''"La dialèctica com a coneixement viu, multilateral (amb el nombre d'aspectes sempre en augment), d'innombrables matisos en la manera d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (amb un sistema filosòfic què, de cada matís, es desenvolupa en un tot): vet aquí el contingut incommensurablement ric, en comparació amb el materialisme 'metafísic', la desgràcia principal del qual és la de no ser capaç d'aplicar la dialèctica a la 'Teoria de Reflex', al procés i desenvolupament del coneixement. " ' '

Així, mentre la dialèctica en el materialisme dialèctic posa en relleu aspectes «idealistes» i «hegelians», el materialisme en la mateixa doctrina posa en relleu, o pot acabar per posar excessivament de relleu, aspectes purament «mecanicistas» o «superficials». L'equilibri entre dialèctica i materialisme en el materialisme dialèctic és per això un dels desiderata de molts dels autors adherits a aquesta tendència.

En ocasions s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialèctic accentuant-se els aspectes «pràctics». Així succeeix, per exemple, amb el maoisme i amb varies tendències polítiques més interessades en la realització d'un programa que en discutir les bases filosòfiques subjacents en el mateix. [[Mao Zedong|Mao]] va escriure en [[1937]] l'assaig [http://www.marxists.org/espanol/mao/OC37s.html 'Sobre la Contradicció'], que a més de partir de la universalitat de la contradicció i les particularitats de cada contradicció, se centra en determinar la 'contradicció principal '' ' ' i l'aspecte principal d'una contradicció, així com l'antagonisme, la lluita i la identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tinguessin un manual de lògica per a la solució dels problemes polítics concrets.

== La Crítica de Sartre ==

La 'Crítica de la raó dialèctica '' ', del filòsof francès [[Jean-Paul Sartre]], va ser publicada el 1960 amb el títol original de 'Critique de la raison dialectique (précédé de Questions de méthode) ' '.

En ella, Sartre es preguntava com constituir una antropologia estructural i històrica, que no sacrifiqui la concreció de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subratllava llavors que només la [[antropologia]] marxista pot servir per a tal propòsit, però amb la condició que aquesta es fonamenti en la comprensió de l'humà que suposa el [[existencialisme]], la dialèctica fenomenológica del'[[Ésser]] i el [[No-Res]]. No obstant això, si el [[materialisme històric]] de Karl Marx és cert, llavors la història és dialèctica, una totalització: però hi ha una raó dialèctica? O bé la racionalitat positivista de les ciències és suficient per estudiar a l'home i a l'existència humana? Aquestes són les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Crítica de la raó dialèctica. Encara que l'"exercici dialèctic" entès a la manera clàssica, com a allò que pertany a un debat o a controvèrsia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser abans que res un polemista i un defensor de la importància de la confrontació d'opinions com a condició del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

==Bibliografia==

* Parmènides', [[Plató]]
* ''[[Teetet]]'', [[Plató]]
* ''[[Gorgies]]'', [[Plató]]
* ''[[Tópics]]'', [[Aristòtil]]
* ' ' [[Crítica de la raó pura]] ' ', [[Immanuel Kant|Kant]]
* ' ' [[Ciència de la Lògica]] ' ', [[Hegel|G.W.F. Hegel]]
* 'Crítica de la raó dialèctica', [[Jean-Paul Sartre]]
* 'Tractat de l'argumentació', [[Chaïm Perelman]] i [[L Olbrechts-Tyteca]]
* 'A Systematic Theory of Argumentation '' ', Frans Eemeren i Rob Grootendorst
* The New Dialectic', Douglas Walton

==Veure també==
* [[Lògica]]
* [[Materialisme dialèctic]]

[[Categoria:Conceptes]]

Dialèctica

2007-10-11T22:35:49Z

83.35.196.141:

La 'dialèctica' és un mètode de raonament, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la [[història de la Filosofia]].

Alguns d'aquests significats són:
* Art del [[diàleg]] i la discussió.
* Lluita dels contraris a través de la qual sorgeix el progrés de la [[Història]].
* Tècnica de raonament que és procedent a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final.
* Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies.
* Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'[[intel·ligible]], és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
*Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i auto-moviment, ciència que tracta de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa, de la societat i del pensament humà que sorgeix en oposició a la [[Metafísica]].

[[Hegel]] va anomenar "dialèctica '. (...) La més elevada dialèctica del concepte consisteix en no considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó en produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits Fonaments de la filosofia del dret '' ' paràgraf 31.

La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas deHegel).

És "la doctrina de la unitat dels contraris". ( V.I. Lenin. Resum del llibre de Hegel "Ciència de la Lògica". O.C., t.29, p.128) És la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (F.Engels, [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/75dianatu.htm Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa])

==Historia==

===Dialéctica Espontània en l'Edat Antiga ===

Dialèctica, en filosofia, mètode que investiga la naturalesa de la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals pretén referir-la, per la seva part.

Per a l'Hinduisme, la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no són sinó diferents manifestacions de la mateixa realitat última, anomenada "Braman". Així, als diversos aspectes del Diví, van donar en l'Índia antiga diferents noms de déus variats que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per exemple, la força destructora i la força creadora són dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.

''[[Heràclit]]''d'Èfes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades.

===Dialéctica dels conceptes de [[Plató]]===
Un dels primers exemples d'aplicació del mètode dialèctic l'ofereixen els 'Diàlegs' de Plató, 'Gorgies' i 'Teetet'.

L'examen usualment el porta a terme [[Sòcrates]], qui dirigeix al seu interlocutor una sèrie de preguntes per explorar si hi ha inconsistències segons les opinions d'aquest. Aquestes preguntes són, doncs, crítiques i comprometedores, i pot considerar-se que equivalen a objeccions; doncs naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no pot acceptar-se com a verdadera. D'altra banda, en molts diàlegs de Plató pot constatar-se com els interlocutors de Sòcrates es defensen de les seves objeccions. El procediment de preguntes i respostes dóna lloc així a una discussió o controvèrsia racional. En qualsevol cas, mitjançant la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendeix a la identificació de la veritat. La refutació (en grec: '''elenchô''') es converteix en un mètode de prova.

Gairebé tots els filòsofs presocràtics havien escrit com a profetes il·luminats, sense pensar si més no a fer l'intent per donar alguna prova de la validesa dels seus punts de vista. Una excepció important és Zenó de Elea, que introdueix en la filosofia la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes. Aquest és l'antecedent del qual parteixen Sòcrates i Plató, i més en concret aquest últim, porta la idea un pas més lluny. És notable que en el 'Parmènides' Plató hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes o idees), convertint-se així en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Potser Platóintenta mostrar així que l'interessa més la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialèctica (la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilada per ell com un procediment d'investigació. A aquest gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia sigui avui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o de la literatura fantàstica.

Per [[Aristòtil]], la recerca de la base filosòfica de la ciència (i de la pròpia filosofia) requereix un exercici dialèctic. En la 'Metafísica', Llibre IV (Gamma), Cap. 4, Aristòtil explica per què la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjançant una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar una pova positiva. (Aristòtil també tracta de la dialèctica en els 'Tòpics' '.)

Aquesta classe de justificacions, que l'activitat dialèctica permet aconseguir segons els clàssics, només poden desenvolupar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustració es va difondre àmpliament, sense molta discussió de pel mig, un judici contrari, de [[David Hume]], qui en la 'Investigació sobre l'Enteniment Humà '' ' Cap. 4 , afirma sense més ni més que tot raonament humà és inductiu (en els seus termes, "probable", o "moral") o deductiu ("demostratiu"); en suma, monolèctic. És a dir que tota prova científica o filosòfica ha de ser construïble en la seva integritat des d'un únic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipòtesi (tant com la idea contrària) Sembla ser que als [[estoics]] es deu l'ús posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la [[lògica]]. Junt amb la Gramàtica i la Retòrica, constitueix el Trivium.

=== Dialèctica de la Filosofia Clàssica Alemanya ===
El filòsof alemany [[Hegel]] aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic. Hegel pensava que l'evolució de les idees es produeix a través d'un procés dialèctic, és a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alça un tercer, la síntesi. La síntesi es troba més carregada que els dos anteriors oposats de veritat. L'obra d'Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a arribar al més alt límit d'autoconsciència i de llibertat.

El filòsof alemany [[Karl Marx]] aplicava el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. L'anomenat materialisme dialèctic de Marx, amb freqüència és considerat com una revisió del sistema hegelià. Aquest proposava una solució a un problema generalitzat d'extrems econòmics per mitjà de tres conceptes:tesis, antítesi i síntesi.
La primera era la font del problema en aquest cas la mala distribució del capital, ja que la major part d'aquest anava a les classes burgeses. La segona proposava que els proletaris havien de ser amos dels mitjans de producció i un repartiment equitatiu del capital econòmic. Aquestes dues van donar com a síntesi el comunisme.

=== La dialèctica de [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel|Hegel]]===

L'acte mateix del coneixement és la introducció de la '''contradicció'''. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i en fer-ho incorre precisament en contradicció: A ha de ser +A o -A, amb el qual ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és +A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.

Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i només allò que tanca una contradicció es mou.

La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la 'transició' '.

Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte. És necessari prendre consciència de la intercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalesa i la societat. La '''totalidad''', de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenòmens i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.

La 'realitat' és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no és darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió. Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat posats com a formes que constitueixen l'exterioritat del real i per tant són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat amb la interioritat en un moviment únic i es converteix en necessitat i així el necessari és intervingut per un cúmul de circumstàncies o condicions.

La quantitat es transforma en 'qualitat' i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.

Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però en realitat són com formes del concepte, l'esperit viu del real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.

El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que es refereix a la naturalesa del concepte l'anàlisi és el primer, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals després mitjançant el mètode sintètic són posades com a definicions. L'anàlisi resol la dada concreta, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat o, deixa el concret com fonament i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inessencials, posa en relleu un universal concret o la força i la llei general. Aquesta universalitat també és determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.

L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ell, a través d'un medi que és la unitat d'ambdós això és l''activitat'. Així, amb les seves eines l'home té poder sobre la naturalesa exterior, encara que respecte a les seves finalitats> es troba amb freqüència sotmès a ella.

===Dialéctica Materialista===

La formulació més simple i influent del [[materialisme dialèctic]] es troba en [[Engels]], que va creure amb això no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar Marx. Encara que Engels es va oposar a l'idealisme, incloent l'idealisme d'Hegel, va trobar en aquest autor suport per a una «filosofia de la Naturalesa» que descartés i superés el materialisme mecanicista, característic de gran part de la física (mecànica) moderna i en particular de les interpretacions filosòfiques de la ciència moderna que van proliferar el segle XIX per obra de Ludwig Büchner i altres autors. Aquest materialisme és, segons Engels, superficial i no té en compte que els models mecànics no s'apliquen a nous desenvolupaments científics, tals com els haguts en química i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolució de les espècies. El materialisme «vulgar» mecanicista no té tampoc en compte el caràcter pràctic del coneixement i el fet que les ciències no són independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentre el materialisme mecanicista es recolza en la idea que el món és compost de coses i, en darrer terme, de partícules materials que es combinen entre si d'una manera «inerta», el materialisme dialèctic afirma que els fenòmens materials són processos. Hegel va tenir raó en insistir en el caràcter global i dialèctic dels canvis en els processos naturals, però va errar en fer d'aquests canvis manifestacions del «Esperit». Hi ha que «invertir» la idea hegeliana i col·locar en la base la matèria quan que es desenvolupa dialécticamente. La dialèctica de la Naturalesa procedeix segons les tres grans lleis dialèctiques: llei del pas de la quantitat a la qualitat, llei de la interpenetració dels contraris (o oposats) i llei de la negació de la negació. Negar que hi ha contradiccions en la Naturalesa és, segons Engels, mantenir una posició metafísica; el cert és que el moviment mateix és ple de contradiccions. Són contradiccions «objectives» i no «subjectives». Sense la constant lluita dels oposats no poden explicar-se els canvis.

El caràcter de lluita i oposició de contraris és, segons Engels, universal. Es manifesta no solament en la societat i en la Naturalesa, sinó també en la matemàtica. La negació de la negació es manifesta que d'un germen és procedent una planta que floreix i mor, produint un altre germen que torna a florir. També es manifesta que la negació d'una quantitat negativa en dóna una de positiva. El materialisme dialèctic no és, segons Engels, contrari als resultats de les ciències; al contrari, explica, justifica i sintetitza aquests resultats. A despit de l'exemple citat en la matemàtica s'ha preguntat sovint fins a quin punt les ciències formals, i específicament la lògica, són dialèctiques i estan sotmeses a les lleis enunciades pel materialisme dialèctic. Engels es va expressar sobre això d'una manera un xic ambivalent, ja que mentre les lleis de referència tenen, al seu entendre, un abast veritablement universal, d'altra banda les lleis dialèctiques mateixes constitueixen un element invariable. Ja que la lògica mateixa és dialèctica, sembla que no es pot preguntar si la pròpia lògica dialèctica és o no dialèctica; no sembla que es pugui negar la lògica dialèctica per una altra lògica no dialèctica. D'altra banda, la negació de la negació d'aquesta lògica dialèctica donaria una lògica dialèctica suposadament «superior». Són moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronímia de la lògica formal dins del materialisme dialèctic.

Molts autors després d'Engels han seguit aquest autor al camí del materialisme dialèctic, si bé han modificat aquest de diverses maneres. Tal succeeix amb [[Lenin]], amb qui s'inicia una tradició de materialisme dialèctic anomenada «marxista-leninista». Per a ell la dialèctica és 'la doctrina del desenvolupament en la seva forma més completa, profunda i lliure d'unilateralidad, la doctrina sobre el relatiu del coneixement humà, que ens dóna un reflex de la matèria en perpetu desenvolupament '.

'Lenin' va insistir inicialment menys que Engels en la noció de «matèria» com a realitat sotmesa a canvis d'acord amb un procés dialèctic, perquè li interessava defensar el realisme materialista contra l'idealisme i el fenomenisme dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. En [http://www.pacocol.org/es/Biblioteca/004_Lennin/038_Materialismo_Empiriocriticismo.htm 'Materialisme i empiriocriticismo' '], de 1909, Lenin va equiparar la realitat material amb la realitat del món real «extern», reflectit per la consciència, que «copia» aquest món mitjançant les percepcions. Aquestes no són símbols o xifres, sinó reflexos de «la realitat (material) mateixa». Això no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguin el món real físic tal com aquest és. El verdader coneixement d'aquest món és el coneixement científic, però la percepció no és incompatible amb aquest coneixement. El materialisme dialèctic i l'epistemologia «realista» i «científica» que l'acompanya és, segons Lenin, la doctrina que s'ha d'adoptar per lluitar en favor del comunisme. Això sembla convertir el materialisme dialèctic en una ideologia la veritat de la qual depèn de la situació històrica. El materialisme dialèctic és, en suma, «partidista». Tanmateix, aquest partidisme no pot equiparar-se al de les ideologies no proletàries i no revolucionàries; si és una ideologia, és una que contribueix a portar al món la «teoria verdadera», que és la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialèctics ha sorgit amb freqüència el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialista o el dialèctic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment als 'Quaderns filosòfics '' ' (1915), Lenin va subratllar considerablement l'aspecte dialèctic i, amb això, que va interpretar com el verdader mètode hegelià, però això no equival encara a deixar de costat el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:
:''"La dialèctica com a coneixement viu, multilateral (amb el nombre d'aspectes sempre en augment), d'innombrables matisos en la manera d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (amb un sistema filosòfic què, de cada matís, es desenvolupa en un tot): vet aquí el contingut incommensurablement ric, en comparació amb el materialisme 'metafísic', la desgràcia principal del qual és la de no ser capaç d'aplicar la dialèctica a la 'Teoria de Reflex', al procés i desenvolupament del coneixement. " ' '

Així, mentre la dialèctica en el materialisme dialèctic posa en relleu aspectes «idealistes» i «hegelians», el materialisme en la mateixa doctrina posa en relleu, o pot acabar per posar excessivament de relleu, aspectes purament «mecanicistas» o «superficials». L'equilibri entre dialèctica i materialisme en el materialisme dialèctic és per això un dels desiderata de molts dels autors adherits a aquesta tendència.

En ocasions s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialèctic accentuant-se els aspectes «pràctics». Així succeeix, per exemple, amb el maoisme i amb varies tendències polítiques més interessades en la realització d'un programa que en discutir les bases filosòfiques subjacents en el mateix. [[Mao Zedong|Mao]] va escriure en [[1937]] l'assaig [http://www.marxists.org/espanol/mao/OC37s.html 'Sobre la Contradicció'], que a més de partir de la universalitat de la contradicció i les particularitats de cada contradicció, se centra en determinar la 'contradicció principal '' ' ' i l'aspecte principal d'una contradicció, així com l'antagonisme, la lluita i la identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tinguessin un manual de lògica per a la solució dels problemes polítics concrets.

== La Crítica de Sartre ==

La 'Crítica de la raó dialèctica '' ', del filòsof francès [[Jean-Paul Sartre]], va ser publicada el 1960 amb el títol original de 'Critique de la raison dialectique (précédé de Questions de méthode) ' '.

En ella, Sartre es preguntava com constituir una antropologia estructural i històrica, que no sacrifiqui la concreció de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subratllava llavors que només la [[antropologia]] marxista pot servir per a tal propòsit, però amb la condició que aquesta es fonamenti en la comprensió de l'humà que suposa el [[existencialisme]], la dialèctica fenomenológica del'[[Ésser]] i el [[No-Res]]. No obstant això, si el [[materialisme històric]] de Karl Marx és cert, llavors la història és dialèctica, una totalització: però hi ha una raó dialèctica? O bé la racionalitat positivista de les ciències és suficient per estudiar a l'home i a l'existència humana? Aquestes són les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Crítica de la raó dialèctica. Encara que l'"exercici dialèctic" entès a la manera clàssica, com a allò que pertany a un debat o a controvèrsia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser abans que res un polemista i un defensor de la importància de la confrontació d'opinions com a condició del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

==Bibliografia==

* Parménides', [[Platón]]
* ''[[Teeteto]]'', [[Platón]]
* ''[[Gorgias]]'', [[Platón]]
* ''[[Tópicos]]'', [[Aristòtil]]
* ' ' [[Crítica de la raó pura]] ' ', [[Immanuel Kant|Kant]]
* ' ' [[Ciència de la Lògica]] ' ', [[Hegel|G.W.F. Hegel]]
* 'Crítica de la raó dialèctica', [[Jean-Paul Sartre]]
* 'Tractat de l'argumentació', [[Chaïm Perelman]] i [[L Olbrechts-Tyteca]]
* 'A Systematic Theory of Argumentation '' ', Frans Eemeren i Rob Grootendorst
* The New Dialectic', Douglas Walton

==Veure també==
* [[Lògica]]
* [[Materialisme dialèctic]]

[[Categoria:Conceptes]]

Dialèctica

2007-10-11T22:24:41Z

83.35.196.141:

La 'dialèctica' és un mètode de raonament, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la [[història de la Filosofia]].

Alguns d'aquests significats són:
* Art del [[diàleg]] i la discussió.
* Lluita dels contraris a través de la qual sorgeix el progrés de la [[Història]].
* Tècnica de raonament que és procedent a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final.
* Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies.
* Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'[[intel·ligible]], és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
*Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i auto-moviment, ciència que tracta de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa, de la societat i del pensament humà que sorgeix en oposició a la [[Metafísica]].

[[Hegel]] va anomenar "dialèctica '. (...) La més elevada dialèctica del concepte consisteix en no considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó en produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits Fonaments de la filosofia del dret '' ' paràgraf 31.

La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas deHegel).

És "la doctrina de la unitat dels contraris". ( V.I. Lenin. Resum del llibre de Hegel "Ciència de la Lògica". O.C., t.29, p.128) És la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (F.Engels, [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/75dianatu.htm Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa])

==Historia==

===Dialéctica Espontània en l'Edat Antiga ===

Dialèctica, en filosofia, mètode que investiga la naturalesa de la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals pretén referir-la, per la seva part.

Per a l'Hinduisme, la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no són sinó diferents manifestacions de la mateixa realitat última, anomenada "Braman". Així, als diversos aspectes del Diví, van donar en l'Índia antiga diferents noms de déus variats que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per exemple, la força destructora i la força creadora són dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.

''[[Heràclit]]''d'Èfes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades.

===Dialéctica dels conceptes de [[Plató]]===
Un dels primers exemples d'aplicació del mètode dialèctic l'ofereixen els 'Diàlegs' de Plató, 'Gorgies' i 'Teetet'.

L'examen usualment el porta a terme [[Sòcrates]], qui dirigeix al seu interlocutor una sèrie de preguntes per explorar si hi ha inconsistències segons les opinions d'aquest. Aquestes preguntes són, doncs, crítiques i comprometedores, i pot considerar-se que equivalen a objeccions; doncs naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no pot acceptar-se com a verdadera. D'altra banda, en molts diàlegs de Plató pot constatar-se com els interlocutors de Sòcrates es defensen de les seves objeccions. El procediment de preguntes i respostes dóna lloc així a una discussió o controvèrsia racional. En qualsevol cas, mitjançant la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendeix a la identificació de la veritat. La refutació (en grec: '''elenchô''') es converteix en un mètode de prova.

Gairebé tots els filòsofs presocràtics havien escrit com a profetes il·luminats, sense pensar si més no a fer l'intent per donar alguna prova de la validesa dels seus punts de vista. Una excepció important és Zenó de Elea, que introdueix en la filosofia la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes. Aquest és l'antecedent del qual parteixen Sòcrates i Plató, i més en concret aquest últim, porta la idea un pas més lluny. És notable que en el 'Parmènides' Plató hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes o idees), convertint-se així en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Potser Platóintenta mostrar així que l'interessa més la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialèctica (la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilada per ell com un procediment d'investigació. A aquest gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia sigui avui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o de la literatura fantàstica.

Per [[Aristòtil]], la recerca de la base filosòfica de la ciència (i de la pròpia filosofia) requereix un exercici dialèctic. En la 'Metafísica', Llibre IV (Gamma), Cap. 4, Aristòtil explica per què la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjançant una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar una pova positiva. (Aristòtil també tracta de la dialèctica en els 'Tòpics' '.)

Aquesta classe de justificacions, que l'activitat dialèctica permet aconseguir segons els clàssics, només poden desenvolupar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustració es va difondre àmpliament, sense molta discussió de pel mig, un judici contrari, de [[David Hume]], qui en la 'Investigació sobre l'Enteniment Humà '' ' Cap. 4 , afirma sense més ni més que tot raonament humà és inductiu (en els seus termes, "probable", o "moral") o deductiu ("demostratiu"); en suma, monolèctic. És a dir que tota prova científica o filosòfica ha de ser construïble en la seva integritat des d'un únic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipòtesi (tant com la idea contrària) Sembla ser que als [[estoics]] es deu l'ús posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la [[lògica]]. Junt amb la Gramàtica i la Retòrica, constitueix el Trivium.

=== Dialèctica de la Filosofia Clàssica Alemanya ===
El filòsof alemany [[Hegel]] aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic. Hegel pensava que l'evolució de les idees es produeix a través d'un procés dialèctic, és a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alça un tercer, la síntesi. La síntesi es troba més carregada que els dos anteriors oposats de veritat. L'obra d'Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a arribar al més alt límit d'autoconsciència i de llibertat.

El filòsof alemany [[Karl Marx]] aplicava el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. L'anomenat materialisme dialèctic de Marx, amb freqüència és considerat com una revisió del sistema hegelià. Aquest proposava una solució a un problema generalitzat d'extrems econòmics per mitjà de tres conceptes:tesis, antítesi i síntesi.
La primera era la font del problema en aquest cas la mala distribució del capital, ja que la major part d'aquest anava a les classes burgeses. La segona proposava que els proletaris havien de ser amos dels mitjans de producció i un repartiment equitatiu del capital econòmic. Aquestes dues van donar com a síntesi el comunisme.

=== La dialèctica de [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel|Hegel]]===

L'acte mateix del coneixement és la introducció de la '''contradicció'''. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i en fer-ho incorre precisament en contradicció: A ha de ser +A o -A, amb el qual ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és +A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.

Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i només allò que tanca una contradicció es mou.

La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la 'transició' '.

Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte. És necessari prendre consciència de la intercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalesa i la societat. La '''totalidad''', de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenòmens i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.

La 'realitat' és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no és darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió. Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat posats com a formes que constitueixen l'exterioritat del real i per tant són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat amb la interioritat en un moviment únic i es converteix en necessitat i així el necessari és intervingut per un cúmul de circumstàncies o condicions.

La quantitat es transforma en 'qualitat' i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.

Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però en realitat són com formes del concepte, l'esperit viu del real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.

El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que es refereix a la naturalesa del concepte l'anàlisi és el primer, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals després mitjançant el mètode sintètic són posades com a definicions. L'anàlisi resol la dada concreta, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat o, deixa el concret com fonament i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inessencials, posa en relleu un universal concret o la força i la llei general. Aquesta universalitat també és determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.

L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ell, a través d'un medi que és la unitat d'ambdós això és l''activitat'. Així, amb les seves eines l'home té poder sobre la naturalesa exterior, encara que respecte a les seves finalitats> es troba amb freqüència sotmès a ella.

===Dialéctica Materialista===

La formulació més simple i influent del [[materialisme dialèctic]] es troba en [[Engels]], que va creure amb això no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar Marx. La formulació d'Engels s'ha incorporat al [[marxisme]] qualificat de «ortodox», del qual hem donat compte en Marxisme (II) i en [[Filosofia Soviètica]]. Això no vol dir que només els marxistes «ortodoxos» siguin materialistes dialèctics. És possible sostenir el materialisme dialèctic dins de formes de marxisme «no ortodox» -si més no no ortodox respecte al marxisme ortodox al·ludit. Això pot ocórrer de diverses maneres, entre les quals sobresurten dos: com un intent de suplementar i sistematitzar el marxisme en forma diferent del conglomerat avui tradicional «Marx-Engels-Lenin», o «marxisme-leninisme»; o bé com una possibilitat per al futur, quan s'hagi «absorbit» per complet la raó analítica i positiva que se suposa caracteritza encara les ciències i aquestes pugueu constituir dialécticamente, o materialística-dialécticamente.

Engels va desenvolupar el materialisme dialèctic a l'obra "La transformació de les ciències pel Sr. Dühring" (Herrn Dühring Umwälzung der Wissenschaften, 1878; publicada com una sèrie d'articles a Vorwärts, 1877), coneguda amb el nom de ' ' anti-Dühring '' ', i també en una sèrie de [2148] manuscrits procedents de 1873-1883 i publicats per vegada primera el 1925 amb el nom Dialektik der Natur (hi ha posteriors edicions, més fidedignes; trad. esp. amb introducció per Manuel Sacristán). Encara que Engels es va oposar a l'idealisme, incloent l'idealisme d'Hegel, va trobar en aquest autor suport per a una «filosofia de la Naturalesa» que descartés i superés el materialisme mecanicista, característic de gran part de la física (mecànica) moderna i en particular de les interpretacions filosòfiques de la ciència moderna que van proliferar el segle XIX per obra de Ludwig Büchner i altres autors. Aquest materialisme és, segons Engels, superficial i no té en compte que els models mecànics no s'apliquen a nous desenvolupaments científics, tals com els haguts en química i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolució de les espècies. El materialisme «vulgar» mecanicista no té tampoc en compte el caràcter pràctic del coneixement i el fet que les ciències no són independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentre el materialisme mecanicista es recolza en la idea que el món és compost de coses i, en darrer terme, de partícules materials que es combinen entre si d'una manera «inerta», el materialisme dialèctic afirma que els fenòmens materials són processos. Hegel va tenir raó en insistir en el caràcter global i dialèctic dels canvis en els processos naturals, però va errar en fer d'aquests canvis manifestacions del «Esperit». Hi ha que «invertir» la idea hegeliana i col·locar en la base la matèria quan que es desenvolupa dialécticamente. La dialèctica de la Naturalesa procedeix segons les tres grans lleis dialèctiques: llei del pas de la quantitat a la qualitat, llei de la interpenetració dels contraris (o oposats) i llei de la negació de la negació. Negar que hi ha contradiccions en la Naturalesa és, segons Engels, mantenir una posició metafísica; el cert és que el moviment mateix és ple de contradiccions. Són contradiccions «objectives» i no «subjectives». Sense la constant lluita dels oposats no poden explicar-se els canvis.

El caràcter de lluita i oposició de contraris és, segons Engels, universal. Es manifesta no solament en la societat i en la Naturalesa, sinó també en la matemàtica. La negació de la negació es manifesta que d'un germen és procedent una planta que floreix i mor, produint un altre germen que torna a florir. També es manifesta que la negació d'una quantitat negativa en dóna una de positiva. El materialisme dialèctic no és, segons Engels, contrari als resultats de les ciències; al contrari, explica, justifica i sintetitza aquests resultats. A despit de l'exemple citat en la matemàtica s'ha preguntat sovint fins a quin punt les ciències formals, i específicament la lògica, són dialèctiques i estan sotmeses a les lleis enunciades pel materialisme dialèctic. Engels es va expressar sobre això d'una manera un gol|punt ambivalent, ja que mentre les lleis de referència tenen, al seu entendre, un abast veritablement universal, d'altra banda les lleis dialèctiques mateixes constitueixen un element invariable. Ja que la lògica mateixa és dialèctica, sembla que no es pot preguntar si la pròpia lògica dialèctica és o no dialèctica; no sembla que es pugui negar la lògica dialèctica per una altra lògica no dialèctica. D'altra banda, la negació de la negació d'aquesta lògica dialèctica donaria una lògica dialèctica suposadament «superior». Són moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronímia de la lògica formal dins del materialisme dialèctic.

Molts autors després d'Engels han seguit aquest autor al camí del materialisme dialèctic, si bé han modificat aquest de diverses maneres. Tal succeeix amb [[Lenin]], amb qui s'inicia una tradició de materialisme dialèctic cridada «marxista-leninista». Per a ell la dialèctica és 'la doctrina del desenvolupament en la seva forma més completa, profunda i lliure d'unilateralidad, la doctrina sobre el relatiu del coneixement humà, que ens dóna un reflex de la matèria en perpetu desenvolupament '' '.

Lenin' va insistir inicialment menys que Engels en la noció de «matèria» com a realitat sotmesa a canvis d'acord amb un procés dialèctic, perquè li interessava defensar el realisme materialista contra l'idealisme i el fenomenisme dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. En [http://www.pacocol.org/es/Biblioteca/004_Lennin/038_Materialismo_Empiriocriticismo.htm 'Materialisme i empiriocriticismo' '], de 1909, Lenin va equiparar la realitat material amb la realitat del món real «extern», reflectit per la consciència, que «copia» aquest món mitjançant les percepcions. Aquestes no són símbols o xifres, sinó reflexos de «la realitat (material) mateixa». Això no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguin el món real físic tal com aquest és. El verdader coneixement d'aquest món és el coneixement científic, però la percepció no és incompatible amb aquest coneixement. El materialisme dialèctic i l'epistemologia «realista» i «científica» que l'acompanya és, segons Lenin, la doctrina que s'ha d'adoptar per lluitar en favor del comunisme. Això sembla convertir el materialisme dialèctic en una ideologia la veritat de la qual depèn de la situació històrica. El materialisme dialèctic és, en suma, «partidista». Tanmateix, aquest partidisme no pot equiparar-se al de les ideologies no proletàries i no revolucionàries; si és una ideologia, és una que contribueix a portar al món la «teoria verdadera», que és la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialèctics ha sorgit amb freqüència el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialista o el dialèctic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment als 'Quaderns filosòfics '' ' (1915), Lenin va subratllar considerablement l'aspecte dialèctic i, amb això, que va interpretar com el verdader mètode hegelià, però això no equival encara a deixar de costat el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:
:''"La dialèctica com a coneixement viu, multilateral (amb el nombre d'aspectes sempre en augment), d'innombrables matisos en la manera d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (amb un sistema filosòfic què, de cada matís, es desenvolupa en un tot): vet aquí el contingut incommensurablement ric, en comparació amb el materialisme 'metafísic', la desgràcia principal del qual és la de no ser capaç d'aplicar la dialèctica a la 'Teoria de Reflex', al procés i desenvolupament del coneixement. " ' '

Així, mentre la dialèctica en el materialisme dialèctic posa en relleu aspectes «idealistes» i «hegelians», el materialisme en la mateixa doctrina posa en relleu, o pot acabar per posar excessivament de relleu, aspectes purament «mecanicistas» o «superficials». L'equilibri entre dialèctica i materialisme en el materialisme dialèctic és per això un dels desiderata de molts dels autors adherits a aquesta tendència.

En ocasions s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialèctic accentuant-se els aspectes «pràctics». Així succeeix, per exemple, amb el maoisme i amb varies tendències polítiques més interessades en la realització d'un programa que en discutir les bases filosòfiques subjacents en el mateix. [[Mao Zedong|Mao]] va escriure en [[1937]] l'assaig [http://www.marxists.org/espanol/mao/OC37s.html 'Sobre la Contradicció'], que a més de partir de la universalitat de la contradicció i les particularitats de cada contradicció, se centra en determinar la 'contradicció principal '' ' ' i l'aspecte principal d'una contradicció, així com l'antagonisme, la lluita i la identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tinguessin un manual de lògica per a la solució dels problemes polítics concrets.

== La Crítica de Sartre==

La 'Crítica de la raó dialèctica '' ', del filòsof francès [[Jean-Paul Sartre]], va ser publicada el 1960 amb el títol original de 'Critique de la raison dialectique (précédé de Questions de méthode) ' '.

En ella, Sartre es preguntava com constituir una antropologia estructural i històrica, que no sacrifiqui la concreció de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subratllava llavors que només la [[antropologia]] marxista pot servir per a tal propòsit, però amb la condició que aquesta es fonamenti en la comprensió de l'humà que suposa el [[existencialisme]], la dialèctica fenomenológica del [[Ser]] i la [[Res]]. No obstant això, si el [[materialisme històric]] de Karl Marx és cert, llavors la història és dialèctica, una totalització: però hi ha una raó dialèctica? O bé la racionalitat positivista de les ciències és suficient per estudiar a l'home i a l'existència humana? Aquestes són les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Crítica de la raó dialèctica. Encara que l'"exercici dialèctic" entès a la manera clàssica, com a allò que pertany a un debat o a controvèrsia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser abans que res un polemista i un defensor de la importància de la confrontació d'opinions com a condició del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

==Bibliografía==

* Parménides', [[Platón]] * ''[[Teeteto]]'', [[Platón]] * ''[[Gorgias]]'', [[Platón]] * ''[[Tópicos]]'', [[Aristòtil]] * ' ' [[Crítica de la raó pura]] ' ', [[Immanuel Kant|Kant]] * ' ' [[Ciència de la Lògica]] ' ', [[Hegel|G.W.F. Hegel]] * 'Crítica de la raó dialèctica', [[Jean-Paul Sartre]] * 'Tractat de l'argumentació', [[Chaïm Perelman]] i [[L Olbrechts-Tyteca]] * 'A Systematic Theory of Argumentation '' ', Frans Eemeren i Rob Grootendorst * The New Dialectic', Douglas Walton ==Véase también== * [[Lògica]] * [[Materialisme dialèctic]]

Dialèctica

2007-10-11T22:04:52Z

83.35.196.141:

La 'dialèctica' és un mètode de raonament, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la [[història de la Filosofia]].

Alguns d'aquests significats són:
* Art del [[diàleg]] i la discussió.
* Lluita dels contraris a través de la qual sorgeix el progrés de la [[Història]].
* Tècnica de raonament que és procedent a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final.
* Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies.
* Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'[[intel·ligible]], és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
*Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i auto-moviment, ciència que tracta de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa, de la societat i del pensament humà que sorgeix en oposició a la [[Metafísica]].

[[Hegel]] va anomenar "dialèctica '. (...) La més elevada dialèctica del concepte consisteix en no considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó en produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits Fonaments de la filosofia del dret '' ' paràgraf 31.

La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas deHegel).

És "la doctrina de la unitat dels contraris". ( V.I. Lenin. Resum del llibre d'Hegel "Ciència de la Lògica". O.C., t.29, p.128) Es la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en fluix|flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (F. Engels, [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/75dianatu.htm Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa]) ==Historia== ===Dialéctica Espontània en la Edat Antig === Dialèctica, en filosofia, mètode que investiga la naturalesa de la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals pretén referir-la, per la seva part.

Per a l'Hinduisme, la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no són sinó diferents manifestacions de la mateixa realitat última, anomenada Braman. Així, als diversos aspectes del Diví, van donar en l'Índia antiga diferents noms de déus variats que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per exemple, la força destructora i la força creadora són dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.

'''[[Heràclit]]''' d'Èfes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades.

===Dialéctica dels conceptes de [[Platón]]=== Uno dels primers exemples d'aplicació del mètode dialèctic ho ofereixen els 'Diàlegs' ', notablement a les seves obres Gorgias' i Teetetes'.

L'examen usualment el porta a cap|caporal [[Sócrates]], qui dirigeix al seu interlocutor una sèrie de preguntes per explorar si hi ha inconsistències segons les opinions d'aquest. Aquestes preguntes són, doncs, crítiques i comprometedores, i pot considerar-se que equivalen a objeccions; doncs naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no pot acceptar-se com a verdadera. D'altra banda, en molts diàlegs de Platón pot constatar-se com els interlocutors de Sócrates es defensen de les seves objeccions. El procediment de preguntes i respostes dóna lloc així a una discussió o controvèrsia racional. En qualsevol cas, mitjançant la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendeix a la identificació de la veritat -o almenys, del qual racionalment pot acceptar-se com tal. La refutació (en grec: '''elenchô''') es converteix en un mètode de prova.

Gairebé tots els filòsofs presocráticos havien escrit com|com a profetes il·luminats, sense pensar si més no a fer l'intent per donar alguna prova de la validesa dels seus punts de vista. Una excepció important és Zenón de Elea, que introdueix en la filosofia la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes. Aquest és l'antecedent del qual parteixen Sócrates i Platón, els últims dels quals porta la idea un pas més lluny. És notable que en el Parménides' Platón hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes), convertint-se així en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Potser Platón intenta mostrar així quant més li interessa la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialèctica (i.e., la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilada per ell com un procediment d'investigació. A aquest gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia sigui avui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o de la literatura fantàstica.

Per a [[Aristòtil]], la recerca de la base filosòfica de la ciència (i de la pròpia filosofia) requereix un exercici dialèctic. En la 'Metafísica', Llibre IV (Gamma), Cap. 4, Aristòtil explica per què la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjançant una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar una prova, diguem, positiva d'ells. (Aristòtil també tracta de la dialèctica en els 'Tòpics' '.)

Aquesta classe de justificacions, que l'activitat dialèctica permet aconseguir segons els clàssics, només poden desenvolupar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustració es va difondre àmpliament, sense molta discussió de pel mig, un judici|seny contrari, de [[David Hume]], qui en la 'Investigació sobre l'Enteniment|Entesa Humà '' ' Cap. 4 , afirma sense més ni més que tot raonament humà és inductiu (en els seus termes, "probable", o "moral") o deductiu ("demostratiu"); en suma, monoléctico. És a dir que tota prova científica o filosòfica ha de ser construíble en la seva integritat des d'un únic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipòtesi (tant com la idea contrària) Parece que als [[estoico]]s es deu l'ús posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la [[lògica]]. Junt amb la Gramàtica i la Retòrica, constitueix el Trivium.

=== Dialèctica de la Filosofia Clàssica Alemanya === El filòsof alemany [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel]] aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic. Hegel pensava que l'evolució de les idees es produeix a través d'un procés dialèctic, és a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alça un tercer, la síntesi. La síntesi es troba més carregada que els dos anteriors oposats de veritat. L'obra d'Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a arribar al més alt límit d'autoconsciència i de llibertat.

El filòsof alemany [[Karl Marx]] aplicava el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. L'anomenat materialisme dialèctic de Marx, amb freqüència considerat com una revisió del sistema hegelià.

Aquest proposava una solució a un problema generalitzat d'extrems econòmics per mitjà de tres conceptos:tesis, antítesi i síntesi.
La primera era la font del problema en aquest cas la mala distribució del capital, ja que la major part d'aquest anava a les classes burgeses. La segona proposava que els proletaris havien de ser amos dels mitjans|medis de producció i un repartiment equitatiu del capital econòmic. Aquestes dos van donar com|com a síntesi el comunisme.

=== La dialèctica de [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel|Hegel]]=== El acte mateix del coneixement és la introducció de la '''contradicción'''. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i en fer-ho incorre precisament en contradicció: A ha de ser +A o -A, amb el qual ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és +A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.

Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i només allò que tanca una contradicció es mou.

La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la 'transició' '.

Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com|com a efecte. És necessari fer consciència de la intercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalesa i la societat. La '''totalidad''', de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenòmens i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.

La 'realitat' ' ' és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no és darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió. Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat posats com|com a formes que constitueixen l'exterioritat del real i per tant són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat amb la interioritat en un moviment únic i es converteix en necessitat i així el necessari és intervingut per un cúmul de circumstàncies o condicions.

La quantitat es transforma en 'qualitat' ' ' i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.

Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però en realitat són com|com a formes del concepte, l'esperit viu del real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.

El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que es refereix a la naturalesa del concepte l'anàlisi és el primer, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals després mitjançant el mètode sintètic són posades com|com a definicions. L'anàlisi resol la dada concreta, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat o, deixa el concret com fonamento i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten|fingeixen ser inessencials, posa en relleu un universal concret o la força i la llei general. Aquesta universalitat també és determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.

L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El final|finalitat subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ell, a través d'un mitjà|medi que és la unitat d'ambdós això és l''activitat' ' ' així que|tal com a la fi. Així, amb les seves eines l'home té poder sobre la naturalesa exterior, encara que respecte als seus finals|finalitats es troba amb freqüència sotmès a ella.

===Dialéctica Materialista=== La formulació més simple i influent del [[materialisme dialèctic]] es troba en [[Engels]], que va creure amb això no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar Marx. La formulació d'Engels s'ha incorporat al [[marxisme]] qualificat de «ortodox», del qual hem donat compte en Marxisme (II) i en [[Filosofia Soviètica]]. Això no vol dir que només els marxistes «ortodoxos» siguin materialistes dialèctics. És possible sostenir el materialisme dialèctic dins de formes de marxisme «no ortodox» -si més no no ortodox respecte al marxisme ortodox al·ludit. Això pot ocórrer de diverses maneres, entre les quals sobresurten dos: com un intent de suplementar i sistematitzar el marxisme en forma diferent del conglomerat avui tradicional «Marx-Engels-Lenin», o «marxisme-leninisme»; o bé com una possibilitat per al futur, quan s'hagi «absorbit» per complet la raó analítica i positiva que se suposa caracteritza encara les ciències i aquestes pugueu constituir dialécticamente, o materialística-dialécticamente.

Engels va desenvolupar el materialisme dialèctic a l'obra "La transformació de les ciències pel Sr. Dühring" (Herrn Dühring Umwälzung der Wissenschaften, 1878; publicada com una sèrie d'articles a Vorwärts, 1877), coneguda amb el nom de ' ' anti-Dühring '' ', i també en una sèrie de [2148] manuscrits procedents de 1873-1883 i publicats per vegada primera el 1925 amb el nom Dialektik der Natur (hi ha posteriors edicions, més fidedignes; trad. esp. amb introducció per Manuel Sacristán). Encara que Engels es va oposar a l'idealisme, incloent l'idealisme d'Hegel, va trobar en aquest autor suport per a una «filosofia de la Naturalesa» que descartés i superés el materialisme mecanicista, característic de gran part de la física (mecànica) moderna i en particular de les interpretacions filosòfiques de la ciència moderna que van proliferar el segle XIX per obra de Ludwig Büchner i altres autors. Aquest materialisme és, segons Engels, superficial i no té en compte que els models mecànics no s'apliquen a nous desenvolupaments científics, tals com els haguts en química i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolució de les espècies. El materialisme «vulgar» mecanicista no té tampoc en compte el caràcter pràctic del coneixement i el fet que les ciències no són independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentre el materialisme mecanicista es recolza en la idea que el món és compost de coses i, en darrer terme, de partícules materials que es combinen entre si d'una manera «inerta», el materialisme dialèctic afirma que els fenòmens materials són processos. Hegel va tenir raó en insistir en el caràcter global i dialèctic dels canvis en els processos naturals, però va errar en fer d'aquests canvis manifestacions del «Esperit». Hi ha que «invertir» la idea hegeliana i col·locar en la base la matèria quan que es desenvolupa dialécticamente. La dialèctica de la Naturalesa procedeix segons les tres grans lleis dialèctiques: llei del pas de la quantitat a la qualitat, llei de la interpenetració dels contraris (o oposats) i llei de la negació de la negació. Negar que hi ha contradiccions en la Naturalesa és, segons Engels, mantenir una posició metafísica; el cert és que el moviment mateix és ple de contradiccions. Són contradiccions «objectives» i no «subjectives». Sense la constant lluita dels oposats no poden explicar-se els canvis.

El caràcter de lluita i oposició de contraris és, segons Engels, universal. Es manifesta no solament en la societat i en la Naturalesa, sinó també en la matemàtica. La negació de la negació es manifesta que d'un germen és procedent una planta que floreix i mor, produint un altre germen que torna a florir. També es manifesta que la negació d'una quantitat negativa en dóna una de positiva. El materialisme dialèctic no és, segons Engels, contrari als resultats de les ciències; al contrari, explica, justifica i sintetitza aquests resultats. A despit de l'exemple citat en la matemàtica s'ha preguntat sovint fins a quin punt les ciències formals, i específicament la lògica, són dialèctiques i estan sotmeses a les lleis enunciades pel materialisme dialèctic. Engels es va expressar sobre això d'una manera un gol|punt ambivalent, ja que mentre les lleis de referència tenen, al seu entendre, un abast veritablement universal, d'altra banda les lleis dialèctiques mateixes constitueixen un element invariable. Ja que la lògica mateixa és dialèctica, sembla que no es pot preguntar si la pròpia lògica dialèctica és o no dialèctica; no sembla que es pugui negar la lògica dialèctica per una altra lògica no dialèctica. D'altra banda, la negació de la negació d'aquesta lògica dialèctica donaria una lògica dialèctica suposadament «superior». Són moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronímia de la lògica formal dins del materialisme dialèctic.

Molts autors després d'Engels han seguit aquest autor al camí del materialisme dialèctic, si bé han modificat aquest de diverses maneres. Tal succeeix amb [[Lenin]], amb qui s'inicia una tradició de materialisme dialèctic cridada «marxista-leninista». Per a ell la dialèctica és 'la doctrina del desenvolupament en la seva forma més completa, profunda i lliure d'unilateralidad, la doctrina sobre el relatiu del coneixement humà, que ens dóna un reflex de la matèria en perpetu desenvolupament '' '.

Lenin' va insistir inicialment menys que Engels en la noció de «matèria» com a realitat sotmesa a canvis d'acord amb un procés dialèctic, perquè li interessava defensar el realisme materialista contra l'idealisme i el fenomenisme dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. En [http://www.pacocol.org/es/Biblioteca/004_Lennin/038_Materialismo_Empiriocriticismo.htm 'Materialisme i empiriocriticismo' '], de 1909, Lenin va equiparar la realitat material amb la realitat del món real «extern», reflectit per la consciència, que «copia» aquest món mitjançant les percepcions. Aquestes no són símbols o xifres, sinó reflexos de «la realitat (material) mateixa». Això no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguin el món real físic tal com aquest és. El verdader coneixement d'aquest món és el coneixement científic, però la percepció no és incompatible amb aquest coneixement. El materialisme dialèctic i l'epistemologia «realista» i «científica» que l'acompanya és, segons Lenin, la doctrina que s'ha d'adoptar per lluitar en favor del comunisme. Això sembla convertir el materialisme dialèctic en una ideologia la veritat de la qual depèn de la situació històrica. El materialisme dialèctic és, en suma, «partidista». Tanmateix, aquest partidisme no pot equiparar-se al de les ideologies no proletàries i no revolucionàries; si és una ideologia, és una que contribueix a portar al món la «teoria verdadera», que és la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialèctics ha sorgit amb freqüència el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialista o el dialèctic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment als 'Quaderns filosòfics '' ' (1915), Lenin va subratllar considerablement l'aspecte dialèctic i, amb això, que va interpretar com el verdader mètode hegelià, però això no equival encara a deixar de costat el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:
:''"La dialèctica com a coneixement viu, multilateral (amb el nombre d'aspectes sempre en augment), d'innombrables matisos en la manera d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (amb un sistema filosòfic què, de cada matís, es desenvolupa en un tot): vet aquí el contingut incommensurablement ric, en comparació amb el materialisme 'metafísic', la desgràcia principal del qual és la de no ser capaç d'aplicar la dialèctica a la 'Teoria de Reflex', al procés i desenvolupament del coneixement. " ' '

Així, mentre la dialèctica en el materialisme dialèctic posa en relleu aspectes «idealistes» i «hegelians», el materialisme en la mateixa doctrina posa en relleu, o pot acabar per posar excessivament de relleu, aspectes purament «mecanicistas» o «superficials». L'equilibri entre dialèctica i materialisme en el materialisme dialèctic és per això un dels desiderata de molts dels autors adherits a aquesta tendència.

En ocasions s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialèctic accentuant-se els aspectes «pràctics». Així succeeix, per exemple, amb el maoisme i amb varies tendències polítiques més interessades en la realització d'un programa que en discutir les bases filosòfiques subjacents en el mateix. [[Mao Zedong|Mao]] va escriure en [[1937]] l'assaig [http://www.marxists.org/espanol/mao/OC37s.html 'Sobre la Contradicció'], que a més de partir de la universalitat de la contradicció i les particularitats de cada contradicció, se centra en determinar la 'contradicció principal '' ' ' i l'aspecte principal d'una contradicció, així com l'antagonisme, la lluita i la identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tinguessin un manual de lògica per a la solució dels problemes polítics concrets.

== La Crítica de Sartre== La 'Crítica de la raó dialèctica '' ', del filòsof francès [[Jean-Paul Sartre]], va ser publicada el 1960 amb el títol original de 'Critique de la raison dialectique (précédé de Questions de méthode) ' '.

En ella, Sartre es preguntava com constituir una antropologia estructural i històrica, que no sacrifiqui la concreció de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subratllava llavors que només la [[antropologia]] marxista pot servir per a tal propòsit, però amb la condició que aquesta es fonamenti en la comprensió de l'humà que suposa el [[existencialisme]], la dialèctica fenomenológica del [[Ser]] i la [[Res]]. No obstant això, si el [[materialisme històric]] de Karl Marx és cert, llavors la història és dialèctica, una totalització: però hi ha una raó dialèctica? O bé la racionalitat positivista de les ciències és suficient per estudiar a l'home i a l'existència humana? Aquestes són les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Crítica de la raó dialèctica. Encara que l'"exercici dialèctic" entès a la manera clàssica, com a allò que pertany a un debat o a controvèrsia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser abans que res un polemista i un defensor de la importància de la confrontació d'opinions com a condició del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

==Bibliografía== * Parménides', [[Platón]] * ''[[Teeteto]]'', [[Platón]] * ''[[Gorgias]]'', [[Platón]] * ''[[Tópicos]]'', [[Aristòtil]] * ' ' [[Crítica de la raó pura]] ' ', [[Immanuel Kant|Kant]] * ' ' [[Ciència de la Lògica]] ' ', [[Hegel|G.W.F. Hegel]] * 'Crítica de la raó dialèctica', [[Jean-Paul Sartre]] * 'Tractat de l'argumentació', [[Chaïm Perelman]] i [[L Olbrechts-Tyteca]] * 'A Systematic Theory of Argumentation '' ', Frans Eemeren i Rob Grootendorst * The New Dialectic', Douglas Walton ==Véase también== * [[Lògica]] * [[Materialisme dialèctic]]

Relativisme

2007-10-11T21:21:43Z

83.35.196.141:

Posició que considera que quelcom (un enunciat, una pauta de conducta, una norma, una concepció) està vinculat a una altra entitat i per tant no es pot entendre si no és amb referència a aquesta. Es pot distingir, entre altres, el relativisme cultural, el cognoscitiu, el moral, el linguístic i l'epistemològic.
== El relativisme cultural ==
El '''relativisme cultural''' forma part del mètode de [[l'Antropologia cultural]]. Cerca una descripció més rigorosa i lliure de judicis de valor dels elements d'una [[cultura]]. S'elabora en els primers anys de l'antropologia cultural amb la revisió dels relats de cultures no europees fets per viatgers i misioners, tenyides d'[[etnocentrisme]]. Sosté que cada tret cultural: pauta cultural, costum,instrument, ritual, relació personal, etc. només es pot entendre en funció de la cultura a què pertany. Així les cultures diferents de la pròpia deixen de considerar-se "endarrerides" o "salvatges", y certs costums "fastigosos" o "propis d'animals".
== El relativisme moral ==
El '''relativisme moral''' és aquella posició que sosté que no hi ha actes absolutament bons ni dolents. Allò que és bo no té un fonament absolut, és a dir, desprovist de tot lligam i per tant plenamet fonamentat. El relativisme moral acceptaria judicis morals diversos sobre el mateix acte. En darrera instància, el relativisme moral conduiria a una indiferència davant la conducta de les altres persones, atès que no es podrien jutjar en funció de la pròpia concepció del que està bé. Sovint s'ha identificat el relativisme moral amb el cultural, tot mantenint que no podem jutjar moralment costums d'altres cultures que repugnen la nostra consciència moral. Deixant de banda les pulsions etnocèntriques que puguin originar aquesta repugnància, aquesta modalitat de relativisme moral no té en compte que dins les societats una mica complexes sempre existeix el dissens. El relativisme moral no és contradictori amb l'acceptció de valors comuns compartits, o fins i tot amb normes i valors universals però amb un fonament no absolut, sinó per exemple històric, com és la fonamentació que fa Norberto Bobbio dels [[drets humans]].
Hi ha qui erròniament ha identificat el relativisme amb el [[pluralisme]]. El pluralisme és el reconeixement de la coexistència de diferents concepcions del bé moral o polític. El relativisme és una fonamentació d'aquest fet. Ni un ni l'altre porten necessariment al nihilisme moral.
== El relativisme cognoscitiu ==
Aquesta posició va ser enunciada per primer cop pel [[sofista]] Protàgoras "l'home és la mesura de totes les coses, de le que són en la mesura que són, de les que no són, en la mesura que no són". El món tal com apareix al subjecte així és. En d'altres paraules, no hi ha una veritat, sinó tantes la veritats com subjectes. En la seva versió forta,el relativisme cognoscitiu conté una contradicció: Si l'enunciat "tot és relatiu" és veritat, aquest enunciat també ho és i per tant si no m'apareix vertader no l'he d'acceptar.
== El relativisme epistemològic ==
Mantingut per [[Paul Feyerabend]] contra [[Kuhn]], a propòsit del fonament de les veritats científiques, ha estat aprofitat per alguns promotors de les [[pseudociències]] per incloure-les en el rang de les ciències.

[[Categoria:conceptes]]