Wiki de Filosofia - Contribucions de l’usuari [ca]

Filòsofs

2007-07-10T11:23:29Z

81.36.91.7:

Un '''filòsof''' és una persona que es dedica a la [[filosofia]]. També s'utilitza aquest terme per designar una persona que té estudis de filosofia. En l'antiguitat els filòsofs eren igual que els [[savi]]s, perquè tenien un gran coneixement de tota mena de coses: tant de [[ciència]] i [[matemàtiques]], com de [[valors humans]] i també de [[llengua]]. Els filòsofs intenten donar una explicació de tots els [[coneixement]]s possibles i del lloc que ocupa l'[[home]] en la [[naturalesa]].

"Segons Ciceró, Pitàgores al ser preguntat per Leont, Príncep de Thiasios, sobre quin era la seva saviesa, va dir que cap en particular, sinó que ell era filòsof; i, per indicar què volia dir amb això, va posar una comparació: va dir que als jocs olímpics, uns anaven per l'afany de vèncer i adquirir així honor i glòria; d'altres aprofitaven l'ocasió per comerciar; i d'altres, per fi, no buscaven l'aplaudiment ni el lucre, sinó que es presentaven com a simples espectadors per considerar el que es feia i de quina manera. I va dir que així succeeix amb l'home en general. Alguns homes busquen en aquest món la glòria, d'altres guanys i riqueses, i d'altres es dediquen a contemplar la naturalesa, el que les coses són. I això era per amor a la saviesa; això és, eren com ell, filòsofs."

Text traduït de Casaubon J, ''Historia de la Filosofía'', Ed. Abeledo-Perrot, Pág. 15. Buenos Aires

[[Category:Conceptes]]

Sentiment

2007-07-10T11:12:19Z

81.36.91.7:

Un '''sentiment''' és l'estat interior d'un [[animal]] o una [[persona]] que experimenta una [[emoció]]. La [[psicologia]] busca analitzar els components fisiològics dels sentiments al cervell, a banda de la seva importància com a condicionants de la [[ment]].

En un altre sentit, s'oposa a la [[raó]] i és proper a l'[[instint]]. L'òrgan que s'hi associa és el [[cor]]. Sempre es tracta d'un estat subjectiu que es pot manifestar o no a l'exterior. Els antics creien que el sentiment era una alteració de l'[[ànima]].

Els sentiments més usuals i comuns en les diferents cultures són l'[[amor]], la [[por]], la [[ràbia]], la [[pena]] i l'[[alegria]].

[[Categoria:Conceptes]]

Felicitat

2007-07-10T11:11:17Z

81.36.91.7:

La '''felicitat''' és un [[sentiment]] agradable de [[satisfacció]] i absència de [[patiment]]. El terme és un dels més importants en [[filosofia]], ja que la seva recerca acostuma a ser l'objectiu primordial de l'ésser [[humà]]. Alguns termes que designen estats de l'esperit similars són joia, alegria o benestar. Els seus antònims són la tristor i la pena. La paraula està molt lligada a les experiències personals.

Físicament, està associada a la [[dopamina]], per això certes drogues poden induir artificialment un estat que simula el de la felicitat.

==Teories sobre la felicitat==

* L'[[hedonisme]] identifica la felicitat amb el [[plaer]], sigui del cos o de l'ànima.

* La felicitat s'obté quan s'aprecia l'ordre de les coses, la [[justícia]], quan s'acompleix el propi [[deure]] i se sent que tot va bé. També sorgeix de la contemplació de la [[bellesa]]

* Alguns lliguen la felicitat a obtenir un objectiu, en aquest sentit seria un estat temporal, ja que un cop assolida la meta deixaria de ser plaent i caldria buscar-ne una altra. L'eudemonisme és una doctrina propera a aquesta concepció.

* La felicitat s'obté de l'[[amor]], d'estar amb les persones per les quals se sent afecte i es rep estimació

* És l'absència de dolor, patiment i angoixa, la seva definició s'extreu dels seus contraris. Està lligada a l'equilibri en un sentit ampli. L'origen d'aquesta teoria està en [[Epicur]].

* L'[[utilitarisme]] lliga la felicitat pròpia a l'aliena i inaugura així la concepció social de la felicitat: l'home no viu sol, no és feliç sinó que és jutjat com a feliç i depèn dels altres per aconsenguir-ho. Si viu en un sistema que aporta grans dosis de patiment als altres, no pot ser feliç

==La psicologia positiva==

Una de les darreres aportacions al concepte de la felicitat ha estat el de l'anomenada psicologia positiva. La felicitat suma emocions positives i activitats positives (ja que es produeix una identificació entre el sentiment de felicitat i el fet que la causa)

Les emocions positives estan lligades al passat (satisfacció, [[orgull]]...), al present (plaer, absorció...) i al futur (esperança, optimisme, confiança...). Poden estar lligades al [[cos]], a la [[ment]] o a la [[societat]] (segons la clàssica piràmide de necessitats de [[Maslow]]).

[[Categoria:Conceptes]]

Felicitat

2007-07-10T11:11:05Z

81.36.91.7:

{{Filòsofs}}
La '''felicitat''' és un [[sentiment]] agradable de [[satisfacció]] i absència de [[patiment]]. El terme és un dels més importants en [[filosofia]], ja que la seva recerca acostuma a ser l'objectiu primordial de l'ésser [[humà]]. Alguns termes que designen estats de l'esperit similars són joia, alegria o benestar. Els seus antònims són la tristor i la pena. La paraula està molt lligada a les experiències personals.

Físicament, està associada a la [[dopamina]], per això certes drogues poden induir artificialment un estat que simula el de la felicitat.

==Teories sobre la felicitat==

* L'[[hedonisme]] identifica la felicitat amb el [[plaer]], sigui del cos o de l'ànima.

* La felicitat s'obté quan s'aprecia l'ordre de les coses, la [[justícia]], quan s'acompleix el propi [[deure]] i se sent que tot va bé. També sorgeix de la contemplació de la [[bellesa]]

* Alguns lliguen la felicitat a obtenir un objectiu, en aquest sentit seria un estat temporal, ja que un cop assolida la meta deixaria de ser plaent i caldria buscar-ne una altra. L'eudemonisme és una doctrina propera a aquesta concepció.

* La felicitat s'obté de l'[[amor]], d'estar amb les persones per les quals se sent afecte i es rep estimació

* És l'absència de dolor, patiment i angoixa, la seva definició s'extreu dels seus contraris. Està lligada a l'equilibri en un sentit ampli. L'origen d'aquesta teoria està en [[Epicur]].

* L'[[utilitarisme]] lliga la felicitat pròpia a l'aliena i inaugura així la concepció social de la felicitat: l'home no viu sol, no és feliç sinó que és jutjat com a feliç i depèn dels altres per aconsenguir-ho. Si viu en un sistema que aporta grans dosis de patiment als altres, no pot ser feliç

==La psicologia positiva==

Una de les darreres aportacions al concepte de la felicitat ha estat el de l'anomenada psicologia positiva. La felicitat suma emocions positives i activitats positives (ja que es produeix una identificació entre el sentiment de felicitat i el fet que la causa)

Les emocions positives estan lligades al passat (satisfacció, [[orgull]]...), al present (plaer, absorció...) i al futur (esperança, optimisme, confiança...). Poden estar lligades al [[cos]], a la [[ment]] o a la [[societat]] (segons la clàssica piràmide de necessitats de [[Maslow]]).

[[Categoria:Conceptes]]

Hedonisme

2007-07-10T11:09:10Z

81.36.91.7:

L''''hedonisme''' és un corrent filosòfic que busca el plaer com a font de [[felicitat]] i sentit de la pròpia existència. Va néixer amb [[Epicur]] i es perllonga fins a l'actualitat.

==El terme plaer==
El plaer és un terme que no té una definició clara. Hi ha autors que pensen que hi ha una sèrie d'experiències que donen universalment plaer i d'altres que creuen que és totalment personal. Els primers citen la satisfacció dels desigs dels [[instin]]ts (per això el [[sexe]] donaria plaer) o l'aprovació de la comunitat. Els segons afirmen que tot depèn del sistema de valors de la persona, hi ha gent que extreu plaer del que altres consideren [[dolor]], mentre que no poden gaudir de determinats actes perquè la consciència els fa sentir remordiments, per exemple.

Els corrents més idealistes classifiquen qualitativament el plaer, de manera que els més espirituals serien els més purs i els que proporcionen l'autèntica felicitat ([[Mill,John Stuart]] n'és un ferm defensor) mentre que aquells relacionats amb el cos estan a la base de la piràmide. Però els crítics els retreuen que oblidin el caràcter [[animal]] de l'home, que busca el plaer igual que altres espècies.

==Valoració de l'hedonisme==
L'hedonisme ha estat ben valorat pels epicuris, [[Nietzsche]], [[Hume]] o [[Michel Onfray]], mentre que les principals religions el consideren un moviment primitiu i que resta dignitat a la persona, esclava dels seus desitjos en comptes de cercar la felicitat per la via racional o espiritual. Associen el plaer a satisfaccions simples. Aquesta connotació negativa perviu en l'actualitat, quan es retreu a determinades persones, especialment joves, el fet de tenir una moral massa hedonista.

[[Categoria:Conceptes]]

Etern retorn

2007-07-10T11:06:05Z

81.36.91.7:

'''Etern retorn''' és el nom donat per [[Nietzsche, Friedrich ]] a una concepció [[filosofia|filosòfica ]] del temps que té els seus orígens en l'antic Egipte, i que forma part de la retòrica de [[Pitàgores]], i de les teories cosmològiques dels primers estoics. La teoria es pot esquematitzar en la idea que el temps no és infinit, sinó que es troba ocupat per un nombre finit d'accions possibles en l'univers, i que totes aquestes accions i fets tenen lloc un nombre indefinit de cops de forma repetida. Un lloc central en aquesta teoria l'ocupa la idea que l'univers no té un estat final, i que en lloc d'això simplement reviu cicles sense cap destí . El temps, doncs, es percep com quelcom cíclic, contràriament a la visió [[Aristòtil|aristotèlica]] del temps, que es rectilínia, i que és la visió que nosaltres hem heretat a través de la tradició [[religions abrahàmiques|abrahàmica]].

==Religions dàrmiques==

El concepte dels patrons destinats a ser cíclics és important a les [[religions dàrmiques]], com es pot veuree en el [[budisme]] i l'[[hinduisme]]. La [[roda de la vida]] o ''Dharmachakra'' representa un cicle inacabable de naixement i mort del qual hom busca alliberar-se. En el [[budisme tàntric]] existeix un concepte relacionat, anomenat [[Kalachakra]], que expressa la idea d'un cicle etern d'existència i coneixement.

==Antiguitat clàssica==

En la tradició de l'antic Egipte, el simbolisme de l'escarabat com un signe de renovació eterna, de [[ressurrecció|reemergència de la vida]] i com un recordatori de la vida que encara ha de venir, esdevingué personificat en les figures d'Atum i Maat.

==El renaixement europeu==

L'Ouròboros, una [[serp]] o [[drac]] que devora la seva pròpia cua, és el símbol [[alquímia|alquímic]] que simbolitza l'etern retorn per excel·lència. Els metges-alquimistes del [[Renaixement]] i de la [[Reforma Protestant|Reforma]] eren conscients d'aquesta idea. El metge i filòsof Sir [[Thomas Browne]] va intentar descriure aquesta teoria en la seva obra ''Religio Medici'' de [[1643]]:

''I en aquest sentit, jo dic que el món ja existia abans de la [[Creació]], i que es trobava en un final abans de tenir un començament, i així jo vaig ser mort abans de ser viu, i tot i que la meva tomba sigui Anglaterra, el lloc on vaig morir fou el Paradís, on [[Eva]] em va abortar abans de concebre Caïm. (R.M. part 1:59)
Cain. (R.M.Part 1:59)

==Friedrich Nietzsche==
La ''idea o pensament de l'etern retorn''' ocupa un lloc privilegiat en els texts de [[Nietzsche, Friedrich]]. Tal com [[Heidegger, Martin]] va indicar, Nietzsche mai no va parlar directament de l'etern retorn com una realitat o un fet còsmic, sinó de
la '''idea de l'etern retorn'''. Nietzsche va sentir-ne a dir per primer cop llegint les obres de Heinrich Heine, on es teoritzava que hi hauria un dia en el qual hi hauria una persona nascuda amb els mateixos pensaments que un mateix, tal i com passaria amb totes les altres persones del planeta. Nietzsche ho va expandir fins formar la seva teoria, que es pot llegir en l'obra [[El gai saber]], i que desenvolupà a ''[[Així parlà Zaratustra]]''.

En comptades ocasions en les seves anotacions, però, Nietzsche parla de la possibilitat que l'Etern Retorn sigui una veritat coslomògica, mentre que a les obres que preparà per ser publicades, es tracta com el mètode definitiu d'afirmació de l'existència. Segons Nietzsche, es requereix un sincer [[Amor Fati]] (Amor pel Destí en [[llatí]]), no tan sols per suportar, sinó en arribar a desitjar es repeteixen eternament tots els passos d'una vida tal qual van tenir lloc -- tot el dolor i l'alegria, i la vergonya i la glòria.

Nietzsche anomena aquesta idea "horroritzant i paralitzant", i diu que la càrrega que aquesta idea comporta és la més pesant imaginable (das schwerste Gewicht). Així doncs, el desig de l'etern retorn de tot seria l'afirmació vital definitiva:

''"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s’introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l’has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innumerables vegades; i se’t repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l’extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix
aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge de sorra de l’existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d’un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!»''.

(Extret de l'obra [[El gai saber]])

Tal com Nietzsche la descriu, la idea de l'etern retorn és més que un mer concepte o desafiament intel·lectual: és talment com un ''koan'', o un ardit psicològic que ocupa la totalitat de la consciència d'una persona, estimulant la consciència d'una persona fins transformar-la, el qual es coneix com a ''metanoia''.

En l'estudi de Nietzsche la seva visió de la hipòtesi cosmològica de l'etern retorn és extremament interessant, i és un axioma crucial de la seva filosofia. Al capítol 2 de la part III d'''Així parlà Zaratustra'', "De la visió i de l'enigma", Nietzsche s'enfronta amb el mencionat dimoni interior i li demostra que l'eterna repetició duu a un desvetllament mitjançant el qual s'exorcitza el dimoni. Avui en dia encara s'estan destinant esforços en intentar entendre les diverses maneres en les quals es menciona l'etern retorn.

[[Categoria:Conceptes]]

Déu

2007-07-10T10:59:19Z

81.36.91.7:

'''Déu''' té diferents significats segons si va en minúscula o majúscula:
#En minúscula: [[déu (del politeisme)|Deïtat]] a la qual donen o han donat [[culte]] les diverses religions. Qualsevol dels éssers superiors a l'home amb capacitats sobrenaturals. ''Vegeu [[mitologia]]''.
#En majúscula: En les [[religió|religions]] [[monoteisme|monoteistes]] ([[judaisme]], [[cristianisme]] i [[islamisme]]), ésser imaginari, suprem i omnipotent, creador de l'[[Univers]]. La concepció de "Déu" no és idèntica en aquestes tres religions, encara que totes parteixen de l'Antic Testament. Així, per exemple, la majoria dels cristians, creuen en la Santíssima Trinitat. A més de la seva omnipotència, posseeix a més a més coneixement de tot el que existeix, ha existit o existirà.

Hi ha qui defineix la [[Teologia]] com la [[ciència]] que tracta de Déu, tot i que no es basi en els mètodes científics i no pugui ser considerada com a tal. En rigor no és, doncs, una ciència, en tot ca es tractaria d'una ciència experimental amb ascetisme com a procediment essent l'objectiu la unió de l'ànima amb Déu ([[misticisme]]). La problemàtica científica es trobaria en la subjectivitat de l'experiència religiosa i sobretot que (segons el catolicisme) és Déu l'objectiu i l'agent.

Les societats, a més, se solen donar a si mateixes una moral de comportament inspirada en el llibre de revelació de la [[religió]] majoritària: per al [[cristianisme]] és la [[Bíblia]], per a l'[[Islam]] l'[[Alcorà]], i per a la [[Fe bahà'í]] el [[Kitàb-i-Aqdas]]. En [[política]], el dret a governar prové directament de Déu per a les societats més primitives, especialment a l'[[Edat mitjana]]. Fins i tot en època franquista es governava ''per la gràcia de Déu''. Històricament, la fe ha servit, a més, de justificació de tot allò que encara no es comprèn científicament, així com per fer comprensible l'origen, raó i propòsit de la realitat (''cosmovisions'') i com conduir la pròpia vida segons criteris deduits d'aquestes cosmovisions ([[ètica|ètiques]] i [[moral]]s de base religiosa).

Les persones que neguen l'existència de déus es denominen [[ateisme|atees]]. La desaparició de la certesa d'existència de déu és comentada per autors com [[Nietzsche]]. Per a alguns d'aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums mantinguts en "el seu nom" que han deixat a l'humà, com ser animal, en segon pla, cosa que ha fet girar la història de manera transcendental en contra d'ell mateix, deixant-ho subjecte a la voluntat d'aquest concepte intangible, i limitant la seva vida i criança per generacions i generacions sobre la base del seu discurs.

Les persones que ni afirmen ni neguen l'existència de déus, es denominen agnòstiques. No creuen ni en l'existència ni en l'inexistència de déus.

[[Categoria:Conceptes]]

Cultura

2007-07-10T09:42:26Z

81.36.91.7:

Concepte que prové del llatí "collere" = conrear la terra -> transformació de la natura per obtenir resultats.

Actualment és el conjunt de comportaments adquirits per l'humà en tant que ésser social i que es transmet de generació en generació per tradició. [[Mosterin,J.]]en el seu llibre ''[[Filosofia de la cultura]]'' (1993) la defineix com: el conjunt d'[[informacions]] adquirides per [[aprenentatge]] entre individus de la mateixa [[espècie]]. D'aquesta manera s'inclou també als animals, que passen a tenir cultura. Així es pot comprovar en alguns casos, com els dels ximpances, capacitats per construir eines i transmetre els seus coneixements a la descendència.
En els humans aquestes informacions són adquirides socialment mitjançant el [[llenguatge]] i tenen valor adaptatiu.

Aquesta informació cultural rep en les seves unitats mínimes el nom de [[meme]] (terme que fa referència a la memòria com a "mimes" imitació). Aquest terme va ser introduït per [[Dawkins,R]] (''[[El gen egoista]]'') comparant-lo amb la [[informació genètica]] que porten els gens, així hi haurien també unitats culturals anomenades ''memes'' o ''mems''.

Una definició moderna de Cultura és la que ens ofereix [[Harris,M.]] : "Cultura és el conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirit, dels membres d'una societat, incloent-hi les maneres pautades i repetitives de pensar, sentir, i actuar (és a dir la seva conducta).

Manuel Rodriguez Delgado (2002) la defineix com "conjunt dinàmic de maneres de fer, de pensar i de dir pròpies d'un grup humà en unes coordenades espai-temporals determinades; és a dir, el conglomerat d'estils socials que els membres d'un grup aprenen o podrien aprendre".

Per Kroeber i Kluchohn (1952) "Consisteix en patrons de comportament explícits i implícits, adquirits o transmesos mitjançant símbols, que constitueixen els assoliments distintius dels grups humans, incloent-hi la seva plasmació en utensilis".

[[Categoria:Conceptes]]

Ésser humà

2007-07-10T09:41:39Z

81.36.91.7:

Al llarg de la història del pensament s'ha definit l'ésser humà de moltes maneres:
*'''[[Ésser racional]]''': amb capacitat per pensar, discòrrer, amb intel·ligència superior a la dels animals...
*'''[[Ésser social o polític]]''': Plató i Aristòtil el van definir com a zoon politikon, l'essència de l'humà es trobaria en la mateixa societat, sense la qual no seria res.
*'''[[Ésser simbòlic]]''': amb capacitat per crear símbols de diferents tipus ( homo loquens ) i amb significats específics.
*'''[[Ésser natural]]''': com un fenòmen més de la naturalesa, sotmés a les lleis naturals o físiques.
*'''[[Ésser pràctic]]''': com a homo faber, que fa coses, construeix.
*'''[[Ésser videns]]''' o '''[[homo videns]]''': com a ésser que mira a través dels aparells tècnics : televisió, pantalla d'ordinador.
*'''[[Ésser sapiens-demens]]''': com a racional i irracional al mateix temps, característica dialògica de la complexitat humana. ([[Morin,Edgar]])

== Text ==

"No podemos seguir imputando desórdenes y errores a las insuficiencias ingenuas ni a las incompetencias de la humanidad primitiva, reducidas en el orden y la verdad civilizadores. El proceso hasta hoy es inverso. Ya no es posible oponer sustancial y abstractamente razón y locuar. Por el contrario, debemos superponer sobre el rostro serio, trabajador y aplicado de homo sapiens el semblante, a la vez otro e idéntico, de homo demens. El hombre es loco-cuerdo. La verdad humana trae consigo el error. El orden humano implica el desorden. Así pues, se trata de preguntarnos, si los progresos de la complejidad, de la invención, de la inteligencia y de la sociedad se han producido a pesar, con o a causa del desorden, del error y del fantasma. Y nuestra respuesta es a causa, con y a pesar de a un mismo tiempo, pues la buena respuesta sólo puede ser compleja y contradictoria."

E.Morin: ''El paradigma perdido''. Ed.Kairós

[[Categoria:Conceptes]]
[[Categoria:Textos]]

Ésser humà

2007-07-10T09:41:21Z

81.36.91.7:

Ésser humà

2007-07-10T09:39:50Z

81.36.91.7:

Al llarg de la història del pensament s'ha definit l'ésser humà de moltes maneres:
*[['''Ésser racional''']]: amb capacitat per pensar, discòrrer, amb intel·ligència superior a la dels animals...
*[['''Ésser social o polític''']]: Plató i Aristòtil el van definir com a zoon politikon, l'essència de l'humà es trobaria en la mateixa societat, sense la qual no seria res.
*[['''Ésser simbòlic''']]: amb capacitat per crear símbols de diferents tipus ( homo loquens ) i amb significats específics.
*[['''Ésser natural''']]: com un fenòmen més de la naturalesa, sotmés a les lleis naturals o físiques.
*[['''Ésser pràctic''']]: com a homo faber, que fa coses, construeix.
*[['''Ésser videns''']]: com a ésser que mira a través dels aparells tècnics : televisió, pantalla d'ordinador.
*[['''Ésser sapiens-demens''']]: com a racional i irracional al mateix temps, característica dialògica de la complexitat humana. ([[Morin,Edgar]])

== Text ==

"No podemos seguir imputando desórdenes y errores a las insuficiencias ingenuas ni a las incompetencias de la humanidad primitiva, reducidas en el orden y la verdad civilizadores. El proceso hasta hoy es inverso. Ya no es posible oponer sustancial y abstractamente razón y locuar. Por el contrario, debemos superponer sobre el rostro serio, trabajador y aplicado de homo sapiens el semblante, a la vez otro e idéntico, de homo demens. El hombre es loco-cuerdo. La verdad humana trae consigo el error. El orden humano implica el desorden. Así pues, se trata de preguntarnos, si los progresos de la complejidad, de la invención, de la inteligencia y de la sociedad se han producido a pesar, con o a causa del desorden, del error y del fantasma. Y nuestra respuesta es a causa, con y a pesar de a un mismo tiempo, pues la buena respuesta sólo puede ser compleja y contradictoria."

E.Morin: ''El paradigma perdido''. Ed.Kairós

[[Categoria:Conceptes]]
[[Categoria:Textos]]

Cultura

2007-07-10T09:35:06Z

81.36.91.7:

Concepte que prové del llatí "collere" = conrear la terra -> transformació de la natura per obtenir resultats.

Actualment és el conjunt de comportaments adquirits per l'humà en tant que ésser social i que es transmet de generació en generació per tradició. [[Mosterin,J.]]en el seu llibre [[''Filosofia de la cultura'']] (1993) la defineix com: el conjunt d'[[informacions]] adquirides per [[aprenentatge]] entre individus de la mateixa [[espècie]]. D'aquesta manera s'inclou també als animals, que passen a tenir cultura. Així es pot comprovar en alguns casos, com els dels ximpances, capacitats per construir eines i transmetre els seus coneixements a la descendència.
En els humans aquestes informacions són adquirides socialment mitjançant el [[llenguatge]] i tenen valor adaptatiu.

Aquesta informació cultural rep en les seves unitats mínimes el nom de [[meme]] (terme que fa referència a la memòria com a "mimes" imitació). Aquest terme va ser introduït per [[Dawkins,R]] ([[''El gen egoista'']]) comparant-lo amb la [[informació genètica]] que porten els gens, així hi haurien també unitats culturals anomenades ''memes'' o ''mems''.

Una definició moderna de Cultura és la que ens ofereix [[Harris,M.]] : "Cultura és el conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirit, dels membres d'una societat, incloent-hi les maneres pautades i repetitives de pensar, sentir, i actuar (és a dir la seva conducta).

Manuel Rodriguez Delgado (2002) la defineix com "conjunt dinàmic de maneres de fer, de pensar i de dir pròpies d'un grup humà en unes coordenades espai-temporals determinades; és a dir, el conglomerat d'estils socials que els membres d'un grup aprenen o podrien aprendre".

Per Kroeber i Kluchohn (1952) "Consisteix en patrons de comportament explícits i implícits, adquirits o transmesos mitjançant símbols, que constitueixen els assoliments distintius dels grups humans, incloent-hi la seva plasmació en utensilis".

[[Categoria:Conceptes]]

Indeterminisme

2007-07-10T09:28:45Z

81.36.91.7:

Per l'indeterminisme, a diferència del [[determinisme]], no hi ha res que succeeixi necessàriament o almenys hi ha alguns [[esdeveniments]] que es produeixen d'una manera no necessària a l'[[atzar]].

[[Categoria:Conceptes]]

Determinisme

2007-07-10T09:27:15Z

81.36.91.7:

__FORCETOC__
== Definició ==

De manera general podem entendre el determinisme com aquell moviment o [[tendència]] que postula, que tot el que hi ha hagut, hi ha i haurà, i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà, està ja d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera que no pot succeir o haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta acepció general hi podem incloure aquelles teories que creuen en l'existència d'un [[destí]] inevitable o [[predestinació]] ( un exemple el podem trobar en les antigues escoles gregues com la de l'[[estoïcisme]]).

De totes maneres, cal distingir aquest sentit general de determinisme, d'un altre més estricte, que entèn el determinisme com un condicionament previ de tots els fenòmens de la [[naturalesa]], associat a una [[causalitat]] que regeix tot l'univers.

Actualment el determinisme es relaciona amb el [[mecanicisme]], tendència dominant en la [[ciència]] del s.XX. De fet aquest determinisme com mecanicisme no és més que predeterminació de l'[[acció]] en els seus antecedents, i no com que no és susceptible de prova, és considerat com a simple [[hipòtesi]], de caràcter metafísic o científic.
El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més radicals han afirmat que no només els fenòmens naturals estan sotmesos a lleis, sinó també les accions humanes.

Es considera que un sistema és determinista quan compleix els següents requisits :
#És un sistema tancat.
#El sistema ha d'abastar elements, esdeveniments o estats del mateix tipus.
#No ha d'estar determinat exteriorment.
#S'ha de donar dins d'una mateixa seqüència temporal.

== Tipus de determinisme ==

*[[Determinisme biològic]]: existència d'un condicionament fisiològic inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà; i l'existència d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la qual estarien sotmesos tots els fenòmens naturals. D'alguna manera estariem preprogramats pels gens i no seriem més que un organisme al servei d'aquests. ([[Dawkins]])

*[[Determinisme psicològic]]: el nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta. ([[Watson]], [[Skinner]]...)

*[[Determinisme social]]: l'àmbit social com a condicionador del nostre comportament al llarg de la vida. ([[Marx]])

*[[Determinisme físic]]: tot l'univers és una gran [[màquina]], i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. ([[Laplace]])

A partir de les teories generals de la [[relativitat]] i de la [[mecànica quàntica]] la noció de determinisme, en sentit absolut, ha entrat en crisi. Així [[M.Planck]] afirma que: "Per poder salvar la hipòtesi del determinisme rigorós és necessari pensar en un Esperit ideal capaç d'abraçar tots els processos físics que es desenvolupen al mateix temps i per tant, predir amb certesa i amb tot detall qualsevol procés físic".
D'aital manera, l'abandó de la causalitat necessària i del determinisme absolut, que havia fet de la causalitat el [[principi universal]] de [[coneixement científic]], sembla ser sancionat, tot i que això no implica una acceptació automàtica de l'indeterminisme, del reconeixement de l'atzar o l'[[arbitri]] absolut en el conjunt de la naturalesa. S'accepta un determinisme restringit, dèbil o imperfecte, fonamentat en el reconeixement de que no totes les possibilitats són igualment probables.

[[Category:Conceptes]]

Determinisme

2007-07-10T09:26:46Z

81.36.91.7:

__FORCETOC__
== Definició ==

De manera general podem entendre el determinisme com aquell moviment o [[tendència]] que postula, que tot el que hi ha hagut, hi ha i haurà, i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà, està ja d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera que no pot succeir o haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta acepció general hi podem incloure aquelles teories que creuen en l'existència d'un [[destí]] inevitable o [[predestinació]] ( un exemple el podem trobar en les antigues escoles gregues com la de l'[[estoïcisme]]).

De totes maneres, cal distingir aquest sentit general de determinisme, d'un altre més estricte, que entèn el determinisme com un condicionament previ de tots els fenòmens de la [[naturalesa]], associat a una [[causalitat]] que regeix tot l'univers.

Actualment el determinisme es relaciona amb el [[mecanicisme]], tendència dominant en la [[ciència]] del s.XX. De fet aquest determinisme com mecanicisme no és més que predeterminació de l'[[acció]] en els seus antecedents, i no com que no és susceptible de prova, és considerat com a simple [[hipòtesi]], de caràcter metafísic o científic.
El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més radicals han afirmat que no només els fenòmens naturals estan sotmesos a lleis, sinó també les accions humanes.

Es considera que un sistema és determinista quan compleix els següents requisits :
#. És un sistema tancat.
#. El sistema ha d'abastar elements, esdeveniments o estats del mateix tipus.
#. No ha d'estar determinat exteriorment.
#. S'ha de donar dins d'una mateixa seqüència temporal.

== Tipus de determinisme ==

*[[Determinisme biològic]]: existència d'un condicionament fisiològic inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà; i l'existència d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la qual estarien sotmesos tots els fenòmens naturals. D'alguna manera estariem preprogramats pels gens i no seriem més que un organisme al servei d'aquests. ([[Dawkins]])

*[[Determinisme psicològic]]: el nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta. ([[Watson]], [[Skinner]]...)

*[[Determinisme social]]: l'àmbit social com a condicionador del nostre comportament al llarg de la vida. ([[Marx]])

*[[Determinisme físic]]: tot l'univers és una gran [[màquina]], i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. ([[Laplace]])

A partir de les teories generals de la [[relativitat]] i de la [[mecànica quàntica]] la noció de determinisme, en sentit absolut, ha entrat en crisi. Així [[M.Planck]] afirma que: "Per poder salvar la hipòtesi del determinisme rigorós és necessari pensar en un Esperit ideal capaç d'abraçar tots els processos físics que es desenvolupen al mateix temps i per tant, predir amb certesa i amb tot detall qualsevol procés físic".
D'aital manera, l'abandó de la causalitat necessària i del determinisme absolut, que havia fet de la causalitat el [[principi universal]] de [[coneixement científic]], sembla ser sancionat, tot i que això no implica una acceptació automàtica de l'indeterminisme, del reconeixement de l'atzar o l'[[arbitri]] absolut en el conjunt de la naturalesa. S'accepta un determinisme restringit, dèbil o imperfecte, fonamentat en el reconeixement de que no totes les possibilitats són igualment probables.

[[Category:Conceptes]]