Wiki de Filosofia - Contribucions de l’usuari [ca]

Temps

2007-06-24T18:29:47Z

81.36.251.211:

Per a la [[filosofia]] el temps és un concepte clau, sobretot per a les branques de la [[metafísica]] i de l'[[ontologia]].

Una de les primeres preguntes que es van fer els [[filòsofs]] va ser si el temps era real o no. [[Parmènides]] i [[Plató]], per exemple, creien que l'essència de les coses era eterna, immutable, i que el temps i el canvi pertanyien a l'aparença. [[Heràclit]], per contra, creia que el temps, o el canvi, era l'únic veritablement existent, ja que tot pateix una mutació i està subjecte a la successió, fins i tot la personalitat.

La [[religió]] influeix en la manera de veure el temps. Per exemple, el [[cristianisme]] o l'[[Islam]] pensen que hi ha dos temps: un terrenal i breu i l'altre etern i diví, després de la[[ mort]] del cos ([[escatologia]]). El temps estaria creat per Déu, cosa que explica l'oposició d'alguns creients a idees com el [[Big Bang]] o el [[darwinisme]]. El [[budisme]] afirma l'[[existència]] d'un temps cíclic, lligat a les reencarnacions i a la repetició d'esdeveniments a la història.

Alguns pensadors han dit que és impossible per a l'ésser humà saber què és exactament el temps, per tant es fixen en la convenció, en com afecta a les persones i l'opinió coumuna sobre els seus efectes. Termes com pas del temps, temps psicològic i moment tenen a veure amb aquesta concepció.

Si s'accepta que el temps flueix, s'ha de precisar si evoluciona linealment, en espirals o en una forma complexa. La major part dels pensadors han optat pel model més senzill, el lineal, lligat a com es percep el temps a la vida ordinària (anem creixent, vivint). Es pot pensar que hi ha un progrés històric o una degeneració des d'una edat d'or, lligada al paradís. La fi dels temps sol ser descrita com a una apocalipsi.

==Tòpics literaris relacionats amb el temps==
El temps és un dels grans temes de la literatura i ha generat tòpics al seu voltant
*[[Tempus fugit]]: El temps passa molt de pressa
*[[Carpe diem]]: S'ha d'aprofitar el moment present
*[[Ubi sunt]]: Enyorança del temps passat

[[Categoria:Conceptes]]

Erística

2007-06-24T18:26:50Z

81.36.251.211:

L'Erística és un [[mètode]] d'ensenyament [[dialògic]] usat per alguns [[filòsofs]] basat en la controvèrsia. No es tracta de descobrir la [[veritat]], sinó de mostrar les incongruències lògiques de l'interlocutor.

[[Categoria:Conceptes]]

Paradigma

2007-06-24T18:25:14Z

81.36.251.211:

Un '''paradigma''' està constituït pels supòsits teòrics generals, les [[llei]]s i les [[tècniques]] per a la seva aplicació que adopten els membres d'una determinada comunitat científica.

* Les lleis explícitament establertes i els supòsits teòrics. Per exemple, les [[Lleis de Newton]] de [[Isaac Newton|Newton]] formen part del paradigma newtonià i les [[equacions de Maxwell]] formen part del paradigma que constituïx la teoria electromagnètica clàssica.

* L'instrumental i les tècniques instrumentals necessaris per a fer que les lleis del paradigma es referisquen al món real. L'aplicació en [[astronomia]] del paradigma newtonià requerix l'ús de diversos telescopis, junt amb tècniques per a la seva utilització i diverses tècniques per a corregir les dades recopilades.

* Un component addicional dels paradigmes el constituïxen alguns [[principis metafísics]] molt generals que guien el treball dins del paradigma. Tots els paradigmes, a més, contenen prescripcions metodològiques molt generals com ara: "Cal intentar seriosament compaginar el paradigma amb la [[naturalesa]]".

[[Categoria:Conceptes]]

Paradoxa

2007-06-24T18:23:04Z

81.36.251.211:

Una '''paradoxa''' és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el [[sentit comú]]. La paraula ve de "para", cert, desviat, i [[''doxa'']], [[opinió]]. A vegades s'aplica el terme a situacions d'incoherència o simplement sorprenents. Tot i que en principi es refereixen a mecanismes de la [[lògica]], es troben paradoxes en gairebé qualsevol branca de la [[ciència]].

[[Categoria:Conceptes]]

Utopia

2007-06-24T18:21:05Z

81.36.251.211:

'''Utopia''' significa literalment "el que no és enlloc". El terme va ser inventat per [[Thomas More]], al [[segle XVI]], per descriure una societat perfecta en tots els sentits. La mateixa ciutat que ell descriu s'anomena "Utopia". Així doncs, utòpic designaria allò que és ideal -particularment l'ideal de [[societat]] humana-, que se suposa màximament desitjable, però que és difícilment assolible."Utòpic" equivaldria a "modèlic i perfecte".

Les utopies poden referir-se tant al passat com al [[futur]]. Les utopies que fan referència al passat descriuen una edat d'or de la humanitat, durant la qual els humans convivien en pau, no existia el treball ni la propietat privada, estaven lliures de mals i vivien en perfecte harmonia amb la naturalesa. Aquest tipus d'utopia ha tingut la seva expressió en mites populars i ne relats literaris. Tanmateix, al llarg de la història s'han presentat també molts altres exemples de societats utòpiques: la ''[[República]] de [[Plató]]'', una societat perfecta governada pels més savis; la ''[[ciutat de Déu]]'' de [[sant Agustí]], on el pensador cristià proposa una societat basada en el [[amor]] a [[Déu]]; la ja esmentada ''Utopia'' de Thomas More, etc. Totes elles presenten models de societat/Estat ideal (sense propietat privada, sense desigualtats socials, sense injustícies...). Els autors d'utopies són conscients de la dificultat que implica portar a terme els seus plans, però tots ells se senten insatisfets amb la societat de la seva època i els mou un profund desig de renovar-la.

La utopia s'ha d'entendre, doncs, com a pensament idealitzat, no com a [[pensament]] impossible i quimèric. Per això, la primera funció de la utopia és criticar l'''statu quo'', això és, la situació [[social]] en què hom viu. Contra el [[realisme]] polític, la utopia representa la no conformitat amb allò existent i l'interès per millorar-lo, sovint a través d'un canvi radical. La diferència entre "allò que és" i "allò que hauria de ser" marca el terreny de la utopia. Des d'aquest punt de vista, la utopia realitza un funció dinamitzadora en tota societat. La utopia es constitueix en un important factor de canvi social.

Sovint els utòpics són acusat pel poder establert de ser uns visionaris, i per això es diu d'ells que són cecs davant la realitat humana. També s'ha dit que tot [[pensador]] utòpic porta dintre seu un [[dictador]], ja que no és capaç d'entendre un [[món]] millor que el seu i, en conseqüència, estaria disposat a aconseguir-lo i imposar-lo de forma violenta si fos necessari. Finalment, també s'ha posat de relleu que un esperit utòpic portat a la pràctica s'aniquila a si mateix perquè, assolida la [[societat]] perfecta, ja no seria possible cap altre plantejament, ni [[canvi]], ni [[progrés]].

En resum, el [[pensament utòpic]] es presenta com una teoria capaç de modificar la [[realitat]] social existent, amb força per influir sobre els esdeveniments socials. En aquest sentit, la utopia va lligada a l'aspiració irrenunciable dels [[humans]] a una [[vida]] feliç. I en això radica precisament el seu [[valor]].

[[Categoria:Conceptes]]

Epicureisme

2007-06-24T18:17:28Z

81.36.251.211:

L''''epicureisme''' és una doctrina creada per [[Epicur]], la qual existí entre els [[segle III aC]] i [[segle III dC]].

Se solen anomenar epicuris especialment, tant els seguidors d'Epicur en vida d'aquest, com els continuadors de l'escola fins que aquesta s'extingí, si bé també es poden anomenar epicuris, fins a cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna (l'exemple més remarcable potser és [[Marx, K]]). (Hom podria anomenar com a predecessor de l'epicureisme a [[Nausífanes]], mestre d'Epicur.).

L'epicureisme, originàriament, (tot i que Epicur fou sempre molt poc avesat a revelar les fonts en les que basà la seva doctrina, fins al punt d'anomenar-se a sí mateix "autodidacta"), es basa en algunes de les filosofies anteriors (excepte potser la platònica, que combat aferrissadament). Així, l'epicureisme recull sobretot l'atomisme de [[Demòcrit]] i la teoria del plaer d'[[Aristip]], si bé responent a les crítiques de [[Plató]] i [[Aristòtil]] a ambdós sistemes. (També mostra ecos de la doctrina escèptica, d'[[Anaxàgores]], dels filòsofs cínics i de l'estoïcisme. En general, Epicur feu un conjunt d'idees sistemàtic i coherent, més que no pas original).

L'epicureisme apart d'Epicur és poc original; tots els membres de l'escola epicúria, tant en vida d'Epicur com fins la desaparició del "Jardí" (pseudònim que rebia l'escola epicúria), no només expressen inequívocament molta admiració per la vida i doctrina del fundador de l'escola, sinó que segueixen bastant o molt fidelment el seu pensament.

Els deixebles més importants del vell savi del plaer són [[Diògens d'Enoanda]] (un epicuri ric que, curiosament, deixà inscrites, en una paret d'un mercat de la ciutat d'Enoanda, unes inscripcions de gran mida amb doctrines epicúries), [[Filodem]] (un erudit respectable que deixà una biblioteca amb alguns textos epicuris, avui en dia parcialment conservada), [[Diògens Laerci]] i [[Lucreci]] (sense comptar d'altres centenars de deixebles comuns i corrents, segurament, doncs la doctrina d'Epicur fou coneguda per tota Grècia i Itàlia, i fins arribà a Àsia i Egipte, tot i estar sempre sota l'ombra del per aleshores predominant estoïcisme).

[[Lucreci]], l'epicuri romà més important, qui visqué durant el [[segle I aC]], va escriure una obra, [["Sobre la naturalesa"]] ("De rerum natura"), en set llibres, que representa sens dubte el text més important de l'epicureisme fora d'Epicur. Els temes bàsics tractats per Lucreci són la constitució atòmica de l'univers, una teoria sobre la sensació empírica, la passió amorosa, una alabança de la persona i l'obra d'Epicur, els fenòmens de l'astronomia epicúria, i d'altres. No obstant, en contra de la creença popular, Lucreci no còpia textualment a Epicur, sinó que s'hi diferencia en alguns aspectes, per exemple en la doctrina de la felicitat, doncs Lucreci elabora una teoria pessimista i dramàtica de la vida ("la passió amorosa, més poderosa que la voluntat, sempre roba a l'home la seva felicitat"), totalment en contra de la serenitat inalterable de l'ànima que predicà Epicur (qui, per exemple, recomana: "no practiquis sexe durant la digestió, per tal de no perjudicar-la").

Diògens Laerci fou un biògraf, que visqué en el darrer segle de l'epicureisme ([[segle III]]). Bastants comentaristes el consideren epicuri (algun, però, el descriu com a neoplatònic, doctrina per aleshores recent). D. Laerci, en la seva obra "Vida i opinions dels filòsofs il·lustres", dedica el llibre 10 i últim a textos epicuris. A aquest escriptor li devem, sobretot la conservació de la Carta a Meneceu i les Màximes Capitals (ambdós resums fets per D. Laerci sobre textos epicuris, avui perduts).

No obstant, en el [[segle IV]] (segons el testimoni de [[Sant Agustí]]) han desaparegut totalment les escoles epicúries i els escrits d'Epicur romanen perduts pel món antic, o bé en alguns fragments d'obres d'escriptors com [[Sèneca]], [[Plutarc]], etc.

No obstant, a través d'autors de l'humanisme (com Cosimo Raimondi) i renaixentistes (com [[Gassendi]]) l'epicureisme es dóna a conèixer per tot Europa. [[Spinoza]] i [[Locke]], per exemple, reconeixen la importància (tant des del punt de vista històric com per una certa influència en els propis escrits) d'Epicur i Lucreci. Fins i tot es troben ressonàncies (o només mencions) de l'epicureisme en autors ja més contemporanis com [[Nietzsche]], [[Hegel]], [[Marx]] i [[Comte,A]]..

==Bibliografia==
*lectures d'"Epicuro", Carlos Gual.

[[categoria:Conceptes]]

Distopia

2007-06-24T18:09:49Z

81.36.251.211:

Una '''distopia''' és una [[utopia]] negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, en una societat opressiva, [[totalitària]] o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'''utopia'' i s'usa principalment per a fer referència a una societat [[fictícia]] (freqüentment emplaçada en el futur proper) on les tendències socials es duen a extrems [[apocalíptics]].

D'acord amb l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del [[segle XIX]] per [[John Stuart Mill|Mill, J.S]], qui també emprava el sinònim creat per [[Jeremy Bentham|Bentham]], ''[[cacotopia]]'', al mateix temps. Ambdues paraules es van basar en el terme ''utopia'', encunyat per [[Thomas More]] com ''ou-topia'' o ''lloc que no existeix'', normalment descrit en termes d'una societat perfecta o ideal. D'aquí, llavors, es deriva ''distopia'', com una ''utopia negativa'' on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal. Comunament, la diferència entre ''utopia'' i ''distopia'' depèn del punt de vista de l'autor de l'obra o, en alguns casos, de la percepció del propi lector, que jutja el context descrit com desitjable o indesitjable.

Els textos basats en distòpies sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics. En aquest sentit difereixen de les utopies, que no es basen en la societat actual, sinó que transcorren en una època i un lloc remots, o indeterminats, o després d'una ruptura de la continuïtat històrica (per exemple, les obres de [[H. G. Wells]]).

Les distòpies guarden molta relació amb l'època i el context sociopolític en que es conceben. Per exemple, algunes distòpies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del [[comunisme]], de l'[[igualitarisme]] o de les societats totalitàries (''[[1984]]'', ''[[Un món feliç]]'', ''[[Viure!]]''). Altres més recents són obres de [[ciència ficció]] ambientades en un futur proper i etiquetades com a [[ciberpunk]], que utilitzen una ambientació distòpica en la que el món es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants.

La ciència ficció postapocalíptica es caracteritza per transcórrer freqüentment en una distopia.

==Bibliografia==
*''[[1984 (llibre)|1984]]'', de [[George Orwell]] ([[1949]])
*''[[El Neuromant]]'', de [[William Gibson]] ([[1984]])
*''[[Watchmen]]'', novel·la gràfica d'[[Alan Moore]] i [[Dave Gibbons]] ([[1986]])
*''[[V de Vendetta]]'', novel·la gràfica d'[[Alan Moore]] i [[David Lloyd]] ([[1981]]-[[1988]])

==Filmografia==
*[[THX 1138]], de [[George Lucas]] ([[1971]])
*[[Blade Runner]], de [[Ridley Scott]] ([[1982]])
*[[Matrix]], dels [[germans Wachowski]] ([[1999]])
*[[FAQ: frequently asked questions]], dirigida per [[Carlos Atanes]] ([[2004]])

[[Categoria:Conceptes|Distopia]]

Distopia

2007-06-24T18:09:21Z

81.36.251.211:

Una '''distopia''' és una [[utopia]] negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, en una societat opressiva, [[totalitària]] o indesitjable. El terme va ser encunyat com a [[javascript:insertTags("'''","'''","Text en negreta");
javascript:insertTags("'''","'''","Text en negreta");antònim]] d'''utopia'' i s'usa principalment per a fer referència a una societat [[fictícia]] (freqüentment emplaçada en el futur proper) on les tendències socials es duen a extrems [[apocalíptics]].

D'acord amb l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del [[segle XIX]] per [[John Stuart Mill|Mill, J.S]], qui també emprava el sinònim creat per [[Jeremy Bentham|Bentham]], ''[[cacotopia]]'', al mateix temps. Ambdues paraules es van basar en el terme ''utopia'', encunyat per [[Thomas More]] com ''ou-topia'' o ''lloc que no existeix'', normalment descrit en termes d'una societat perfecta o ideal. D'aquí, llavors, es deriva ''distopia'', com una ''utopia negativa'' on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal. Comunament, la diferència entre ''utopia'' i ''distopia'' depèn del punt de vista de l'autor de l'obra o, en alguns casos, de la percepció del propi lector, que jutja el context descrit com desitjable o indesitjable.

Els textos basats en distòpies sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics. En aquest sentit difereixen de les utopies, que no es basen en la societat actual, sinó que transcorren en una època i un lloc remots, o indeterminats, o després d'una ruptura de la continuïtat històrica (per exemple, les obres de [[H. G. Wells]]).

Les distòpies guarden molta relació amb l'època i el context sociopolític en que es conceben. Per exemple, algunes distòpies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del [[comunisme]], de l'[[igualitarisme]] o de les societats totalitàries (''[[1984]]'', ''[[Un món feliç]]'', ''[[Viure!]]''). Altres més recents són obres de [[ciència ficció]] ambientades en un futur proper i etiquetades com a [[ciberpunk]], que utilitzen una ambientació distòpica en la que el món es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants.

La ciència ficció postapocalíptica es caracteritza per transcórrer freqüentment en una distopia.

==Bibliografia==
*''[[1984 (llibre)|1984]]'', de [[George Orwell]] ([[1949]])
*''[[El Neuromant]]'', de [[William Gibson]] ([[1984]])
*''[[Watchmen]]'', novel·la gràfica d'[[Alan Moore]] i [[Dave Gibbons]] ([[1986]])
*''[[V de Vendetta]]'', novel·la gràfica d'[[Alan Moore]] i [[David Lloyd]] ([[1981]]-[[1988]])

==Filmografia==
*[[THX 1138]], de [[George Lucas]] ([[1971]])
*[[Blade Runner]], de [[Ridley Scott]] ([[1982]])
*[[Matrix]], dels [[germans Wachowski]] ([[1999]])
*[[FAQ: frequently asked questions]], dirigida per [[Carlos Atanes]] ([[2004]])

[[Categoria:Conceptes|Distopia]]

Substància

2007-06-24T17:56:49Z

81.36.251.211:

AMINTILIANO: És el lr. en utilitzar el terme de substància.

== ÈPOCA ANTIGA ==

'''GRECS''': Conceben el "ser" o la "realitat" com una presència, això equival a concebre el "ser" com a substància.

'''MILESIS''':
Tales= aigua;

Anaximandre= apeiron;

Anaxímenes= aire;

Heràclit= foc

PRE-SOCRÀTICS: pluralistes i monistes

'''ITÀLIA''':

Pitàgores= nombres

EMPÈDOCLES: La realitat= esfera (4 elements: foc, aire, terra i aigua)
més dues forces còsmiques (amor i odi). ANAXÀGORES: realitat=
llavors (mescles innombrables d'elements).

DEMÒCRIT: realitat=àtoms (infinites partícules indivisibles).

PLATÓ: la substància = les idees.

ARISTÒTIL: substància: causa immanent de l'existència de les coses naturals. És l'essència expressada en la definició. El que no és afirmat d'un subjecte ni es troba en ell. Cosa determinada.
Substància com a categoria del ser: MATÈRIA + FORMA; Hilemorfisme; ÉSSER= SUBSTÀNCIA+ ACCIDENTS ( 9 categories). Substància primera: la que no és afirmada d'un subjecte ni es troba en ell. Quelcom
que podria ser encara que no existís una altre cosa. Subs. 2ona. el que es diu o es pot dir de la substància primera.

== EDAT MITJANA ==

s. XIII TOMÀS D' AQUINO

Subst. Completes: - Raó de l'espècie: àngels.

- Raó de la substantcialitat: no existeix en una altre cosa

Subst. Incompletes: - Raó d'espècie: ànimes humanes

- Raó de substantcialitat: poden existir en una altre cosa.

ESCOLÀSTICS: faran servir substàncies per referir-se a essència.

== ÈPOCA MOPERNA ==

RACIONALISME:

DESCARTES: allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre cosa per existir (metafísica). Només Déu és veritablement substància; no necessita res més per existir ja que la seva essència implica la seva existència.

LEIBNIZ: El ser que subsisteix en si mateix, és "el que té un principi d'acció en sí mateix". Els predicats han d'estar inclosos en el subjecte

SPINOZA: allò que és en si i és per si mateix, allò a on el concepte no necessita per ser format, del concepte de cap altre cosa.

LOCKE: vol demostrar com s'origina la idea complexa de substància individual. Concebeix que hi hagi fenòmens existents, per dir-ho així, en si mateixos. Ell suposa que hi ha quelcom així com un substracte material, del que no sabem res.

BERKELEY. Ell diu: si ser és percebre, no hi ha sinó "percepció" i subjecte percebut. No hi ha substàncies materials. Però hi ha una causa de les percepcions o idees percebudes, i és la substància
espiritual o 2 subst, activa incorpòria".

HUME: Les subst. no són percebudes pels sentits, no són derivades de les impressions de reflexió, aquestes es resolen en les nostres passions i emocions, cap de les quals pot representar cap substància. La idea de subst. és una serie d'idees simples unides per la imaginació
i a les quals apliquem un nombre particular per mitjà del qual podem
recordar-nos de tal serie. la subst. és una ficció un nom que
no denota res.

KANT: no accepta la idea metafísica de substància. No admet que la idea de substància es resolgui en una col.lecció d'impressions. Accepta la definició de Wolff: la substància és subjecte perdurable i modificable. Kant dedueix el concepte o categoria de substància dels judicis de relació, anomenats categòrics; a ells correspon la categoria de relació anomenada subsistència. El concepte de
substància es "sobreposa" a una multiplicitat, ordenant-la en forma que sigui possible formular judicis sobre entitats que posseeixen certes qualitats. SUBSTÀNCIA=permanència d'allò real en el temps. Kant admet la noció de substància en el pla transcendental; és un dels conceptes que fan possible el coneixement dels objectes naturals.

[[Categoria:Conceptes|Substància]]

Substància

2007-06-24T17:52:09Z

81.36.251.211:

AMINTILIANO: És el lr. en utilitzar el terme de substància.

== ÈPOCA ANTIGA ==

'''GRECS''': Conceben el "ser" o la "realitat" com una presència, això equival a concebre el "ser" com a substància.

'''MILESIS''':
Tales= aigua;

Anaximandre= apeiron;

Anaxímenes= aire;

Heràclit= foc

PRE-SOCRÀTICS: pluralistes i monistes

'''ITÀLIA''':

Pitàgores= nombres

EMPÈDOCLES: La realitat= esfera (4 elements: foc, aire, terra i aigua)
més dues forces còsmiques (amor i odi). ANAXÀGORES: realitat=
llavors (mescles innombrables d'elements).

DEMÒCRIT: realitat=àtoms (infinites partícules indivisibles).

PLATÓ: la substància = les idees.

ARISTÒTIL: substància: causa iinmanent de l'existència de les coses naturals. És l'essència expressada en la defínició. El que no és afírmat d'un subjecte ni es troba en ell. Cosa determinada.
Substància com a categoria del ser: MATÈRIA + FORMA; Hilemorfisme; ÉSSER= SUBSTÀNCIA+ ACCIDENTS ( 9 categories). Substància primera: la que no és afirmada d'un subjecte ni es troba en ell. Quelcom
que podria ser encara que no existís una altre cosa. Subs. 2ona. el que es diu o es pot dir de la substància primera.

== EDAT MITJANA ==

s. XIII TOMÀS D' AQUINO

Subst. Completes: - Raó de l'espècie: àngels.

- Raó de la substantialitat: no existeix en una altre cosa

Subst. Incompletes: - Raó de Fespècie: ànimes humanes

- Raó de substantialitat: poden existir en una altre cosa.

ESCOLÀSTICS: faran servir substàncies per referir-se a essència.

== ÈPOCA MOPERNA ==

RACIONALISME:

DESCARTES: allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre
cosa per existir (metafísica). Només Déu és veritablement
substància; no necessita res més per existir ja que la seva essència
implica la seva existència.

LEIBNIZ: El ser que subsisteix en si mateix, és "el que té
un principi d'acció en sí mateix". Els predicats han d'estar
inclosos en el subjecte

SPINOZA: allò que és en si i és per si mateix, allò
a on el concepte no necessita per ser format, del concepte de cap altre cosa.

LOCKE: vol demostrar com s'origina la idea complexa de substància individual.
Concebeix que hi hagi fenòmens existents, per dir-ho aikí, en
si mateixos. Ell suposa que hi ha quelcom així com un substracte material,
del que no sabem res.

BERKELEY. Ell diu: si ser és percebre, no hi ha sinó "percepció"
i subjecte percebut. No hi ha substàncies materials. Però hi ha
una causa de les percepcions o idees percebudes, i és la substància
espiritual o 2 subst, activa incorpòria".

HUME: Les subst. no són percebudes pels sentits, no són derivades
de les impressions de reflexió, aquestes es resolen en les nostres passions
i emocions, cap de les quals pot representar cap substància. La idea
de subst. és una serie d'idees sirnples unides per la imaginació
i a les quals apliquem un nombre particular per mitjà del qual podem
recordar-nos de tal serie. la subst. és una ficció un nom que
no denota res.

KANT: no accepta la idea metafísica de substància. No admet que la idea de substància es resolgui en una col.lecció d'impressions. Accepta la defmició de Wolff: la substància és subjecte perdurable i modificable. Kant dedueix el concepte o categoria de substància dels judicis de relació, anomenats categòrics; a ells correspon la categoria de relació anomenada subsistència. El concepte de
substància es "sobreposa" a una multiplicitat, ordenant-la en forma que sigui possible formular judicis sobre entitats que posseeixen certes qualitats. SUBSTÀNCIA=permanència d'allò real en el temps. Kant admet la noció de substànda en el pla transcendental; és un dels conceptes que fan possible el coneixement dels objectes naturals.

[[Categoria:Conceptes|Substància]]

Substància

2007-06-24T17:51:11Z

81.36.251.211:

AMINTILIANO: És el lr. en utilitzar el terme de substància.

== ÈPOCA ANTIGA ==

GRECS: Conceben el "ser" o la "realitat" com una presència, això equival a concebre el "ser" com a substància.

MILESIS:
Tales= aigua;

Anaximandre= apeiron;

Anaxímenes= aire;

Heràclit= foc

PRE-SOCRÀTICS: pluralistes i monistes

ITÀLIA: Pitàgores= nombres

EMPÈDOCLES: La realitat= esfera (4 elements: foc, aire, terra i aigua)
més dues forces còsmiques (amor i odi). ANAXÀGORES: realitat=
llavors (mescles innombrables d'elements).

DEMÒCRIT: realitat=àtoms (infinites partícules indivisibles).

PLATÓ: la substància = les idees.

ARISTÒTIL: substància: causa iinmanent de l'existència de les coses naturals. És l'essència expressada en la defínició. El que no és afírmat d'un subjecte ni es troba en ell. Cosa determinada.
Substància com a categoria del ser: MATÈRIA + FORMA; Hilemorfisme; ÉSSER= SUBSTÀNCIA+ ACCIDENTS ( 9 categories). Substància primera: la que no és afirmada d'un subjecte ni es troba en ell. Quelcom
que podria ser encara que no existís una altre cosa. Subs. 2ona. el que es diu o es pot dir de la substància primera.

EDAT MITJANA: s. XIII TOMÀS D' AQUINO

Subst. Completes: - Raó de l'espècie: àngels.

- Raó de la substantialitat: no existeix en una altre cosa

Subst. Incompletes: - Raó de Fespècie: ànimes humanes

- Raó de substantialitat: poden existir en una altre cosa.

ESCOLÀSTICS: faran servir substàncies per referir-se a essència.

== ÈPOCA MOPERNA ==

RACIONALISME:

DESCARTES: allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre
cosa per existir (metafísica). Només Déu és veritablement
substància; no necessita res més per existir ja que la seva essència
implica la seva existència.

LEIBNIZ: El ser que subsisteix en si mateix, és "el que té
un principi d'acció en sí mateix". Els predicats han d'estar
inclosos en el subjecte

SPINOZA: allò que és en si i és per si mateix, allò
a on el concepte no necessita per ser format, del concepte de cap altre cosa.

LOCKE: vol demostrar com s'origina la idea complexa de substància individual.
Concebeix que hi hagi fenòmens existents, per dir-ho aikí, en
si mateixos. Ell suposa que hi ha quelcom així com un substracte material,
del que no sabem res.

BERKELEY. Ell diu: si ser és percebre, no hi ha sinó "percepció"
i subjecte percebut. No hi ha substàncies materials. Però hi ha
una causa de les percepcions o idees percebudes, i és la substància
espiritual o 2 subst, activa incorpòria".

HUME: Les subst. no són percebudes pels sentits, no són derivades
de les impressions de reflexió, aquestes es resolen en les nostres passions
i emocions, cap de les quals pot representar cap substància. La idea
de subst. és una serie d'idees sirnples unides per la imaginació
i a les quals apliquem un nombre particular per mitjà del qual podem
recordar-nos de tal serie. la subst. és una ficció un nom que
no denota res.

KANT: no accepta la idea metafísica de substància. No admet que la idea de substància es resolgui en una col.lecció d'impressions. Accepta la defmició de Wolff: la substància és subjecte perdurable i modificable. Kant dedueix el concepte o categoria de substància dels judicis de relació, anomenats categòrics; a ells correspon la categoria de relació anomenada subsistència. El concepte de
substància es "sobreposa" a una multiplicitat, ordenant-la en forma que sigui possible formular judicis sobre entitats que posseeixen certes qualitats. SUBSTÀNCIA=permanència d'allò real en el temps. Kant admet la noció de substànda en el pla transcendental; és un dels conceptes que fan possible el coneixement dels objectes naturals.

[[Categoria:Conceptes|Substància]]

Saber

2007-06-24T17:47:35Z

81.36.251.211:

Capacitat cognoscitiva humana que ens permet donar un sentit a tot el que ens envolta.

Coneixement actiu, indirecte i mediat

[[Categoria:Conceptes|Saber]]

Saber

2007-06-24T17:46:58Z

81.36.251.211:

Capacitat cognoscitiva humana que ens permet donar un sentit a tot el que ens envolta.

Coneixement actiu, indirecte i mediat