Wiki de Filosofia - Contribucions de l’usuari [ca]

Cràtil

2007-11-08T23:56:11Z

81.33.129.50:

'''Cràtil''' (''Cratylos'', ''Krátilos'', Κράτυλος) (segle V aC) fou un filòsof del que es coneixen pocs detalls.

Del que es sap, fou el deixeble preferit d'[[Heràclit]] i inicià [[Plató]] en la filosofia fins abans que aquest conegués [[Sòcrates]]. Precisament Plató mateix li dedica un diàleg amb el seu nom, del seu període de transició com a filòsof, que tracta sobre la teoria del llenguatge.

Les teories de Cràtil representen un heracliteisme extrem. D'acord amb Heràclit, predica que totes les dades provenen dels sentits i que les coses materials estan en constant canvi, però ho accentua fins l'extrem de dir que "tot coneixement és impossible" ja que les coses canvien sempre. Si admetem algun coneixement, això voldria dir que hi ha alguna cosa que roman en el canvi, per entendre'ns, que el canvi ja no és absolut. Doncs bé, Cràtil afirma que fins el coneixement que nosaltres tenim sobre la realitat i les coses és tant fluid que aquest coneixement és sempre fals o, en el millor dels casos, molt inexacte.

En la pràctica el pensament de Cràtil s'aproxima a l'[[escepticisme]] i, en el seu estil, és fins més radical que el de [[David Hume]].

S'explica la llegenda que Cràtil mai deia el nom de cap cosa, sinó que es limitava a assenyalar-la: "Ja que les coses canvien totalment en el temps, no se les ha d'anomenar amb cap nom, sinó només assenyalar-les, i tornar-les a assenyalar després, perquè així el canvi que han fet no se'ns descuida".

En quan al pensament moral, Cràtil predica (i practica) una passivitat extrema, pròpia d'alguns membres del futur [[estoïcisme]]. "Ja que les coses canvien més enllà del nostre abast, hem de prescindir totalment d'elles". Fins es conta que els deixebles de Cràtil afirmaven que "no hi havia res, ni tant sols un terratrèmol, que canviés la seva expressió".

En quan a la teoria del llenguatge, Cràtil afirma, com ho faria [[Protàgores]], que ja que les coses materials estan sempre en canvi, el llenguatge és una eina inexacta, i per tant, convencional (així, el llenguatge no representa cap realitat extrasensorial fixa, com volia assegurar Plató).

Les idees de Cràtil foren discutides per Plató, si bé és possible que algunes idees paral·leles fossin adoptades per [[Epicur]] i encara més pels escèptics. En l'actualitat, com s'ha dit, algunes idees de Cràtil s'apropen als extrems més radicals de l'empirisme de Hume.

[[Categoria:filòsofs]]

Argument ad ignorantiam

2007-11-08T23:52:19Z

81.33.129.50:

Un '''argument ''ad ignorantiam''''' o '''argument d'ignorància''' és una [[fal·làcia]] lògica que intenta demostrar una conclusió a partir de la ignorància sobre la seva falsedat. O dit d'una altra manera, afirma que si un determinat fet no es pot explicar, llavors no pot succeir, o que si l'evidència d'un fet no ha estat demostrada, llavors aquest fet no pot existir. En la seva forma general es pot escriure:

# Ningú no ha demostrat ''A'';
# Per tant ''A'' és fals.

''A'' pot ser una altra proposició, com "''B'' és vertader":
# Ningú no ha demostrat "''B'' és vertader";
# Per tant ''B'' és fals.

O com "''B'' és fals":
# Ningú no ha demostrat "''B'' és fals";
# Per tant ''B'' és vertader.

Clarament, aquest tipus d'argument és fals. La seva premissa (1) pot ser vertadera, però això no garanteix la conclusió (2). En altres paraules, «l'absència d'evidència no és evidència d'absència».

[[Categoria:Lògica]]

Proposició

2007-11-08T23:49:56Z

81.33.129.50:

El terme '''proposició''' fa referència a realitats diferents segons l'escola d'estudiosos que s'usi, encara que tots tenen en comú el fet de considerar una proposició com un conjunt de paraules amb [[Significat|sentit]].

En el camp de la lógica, una proposició és la frase enunciativa que formula un argument del qual es pot analitzar la [[veritat]] o falsedat.

[[Categoria:lògica]]

Aporia

2007-11-08T23:47:56Z

81.33.129.50:

Una '''Aporia''' és una argumentació que busca demostrar una [[teoria]] volent demostrar que l'anterior és falsa. (Aporia significa "sense camí"; ''poros'' és ''camí'' en grec). Hom explica que l'aporia és una de les "eines argumentals" de la [[dialèctica]]. També es pot entendre com una dificultat lògica insuperable.

L'aporia segueix els primers passos:
# S'agafa un argument que vol mostrar-se com a vertader;
# D'alguna forma, es vol fer veure que aquest argument arriba a ser fals si es porta a les seves preteses conclusions lògiques.
# Aleshores, com que l'argument no porta enlloc, és "falsat", la conclusió contrària és certa.

El creador de les apories és, segons la tradició, [[Zenó d'Elea]], qui, en defensa de les teories de [[Parmènides]], fa arguments en contra de l'existència del moviment (un d'ells és el d'Aquiles i la tortuga, segons el qual Aquiles mai atrapa la tortuga lenta, perquè quan arriba a aquesta aquesta ja ha avançat una mica, i així progressivament).

Els [[sofistes]], [[Sòcrates]] i l'[[escola de Megara]] prosseguiren amb la utilització d'apories. També tingueren una certa validesa davant, per exemple, [[Plató]], els [[estoics]] i alguns pensadors de l'època medieval.

Avui en dia, amb l'arribada de la [[ciència]] i la [[lògica moderna]], les apories semblen estar en un fort desús i oblidades, tant la seva història interna com el seu ús propi.

[[categoria:Conceptes]]
[[categoria:Lògica]]

Aporia

2007-11-08T23:47:29Z

81.33.129.50:

Axioma

2007-11-08T23:46:43Z

81.33.129.50:

Un '''axioma''' és una frase, un argument, que, o bé és totalment cert de per sí mateix, o bé com a mínim segons els coneixements actuals es pot donar per innegable. (Alguns axiomes donats com a tals per la [[ciència]] moderna són, de fet, arguments molt sòlids però fora d'esquemes lògics estrictes, i per tant, no necessàriament innegables, com algunes proposicions de la física).

L'axioma es diferencia del [[dogma]] en el sentit que, simplificant, el primer es basa en premisses [[Lògica|lògiques]] i científiques, mentre que el segon es basa en una autoritat i/o uns arguments morals, freqüentment religiosos.

Si l'axioma és una frase provinent d'un [[sil·logisme]], aleshores tant les premisses com l'estructura interna del sil·logisme han de ser innegables com aquesta mateixa conclusió. I així successivament si s'encadenen més sil·logismes.

La ciència que estudia les condicions dels axiomes és l'axiomàtica. L'estudi dels axiomes és especialment útil en les [[matemàtiques]], si bé també és aplicable en altres ciències ([[física]], [[economia]], [[estadística]], etc.).

Els primers sistemes d'axiomes coneguts són els escrits per [[Euclides]] en els seus "[[Elements d'Euclides]]". També és interessant l'evolució dels axiomes que feu [[Aristòtil]] en el seu anàlisis del sil·logisme (amb el problema que les teories d'Aristòtil romangueren petrificades durant segles). Els estudis duts a terme especialment durant el [[segle XIX]] pels matemàtics [[alemanya|alemanys]] varen portar a noves conclusions de l'axiomàtica, les quals feren evolucions en el [[coneixement]] (com l'[[àlgebra]] moderna i la [[geometria no euclidiana]]).

[[Categoria:Lògica]]

Entimema

2007-11-08T23:45:11Z

81.33.129.50:

Un '''entimema''' és una figura del [[sil·logisme]], la definició general del qual podria ser: un sil·logisme en el qual una de les premisses, o les dues, és o falsa o no necessàriament certa.

L'entimema s'oposa totalment a l'[[axioma]] en el sentit que un axioma és precisament un aparell lògic on, tant les premisses, com la conclusió, com l'estructura formal lògica, tots aquests elements són certs i indubtables. A l'inrevés de l'entimema, en el qual aquesta certesa no n'és, d'indubtable.

Un exemple obvi d'un sil·logisme en forma d'entimema és: 1) [[Sòcrates]] és un home; 2) Tots els homes són rossos; 3) Sòcrates és ros.

:La premissa 1) és certa: Sòcrates és un home, indubtablement.

:La premissa 2) no és certa: hi ha homes no rossos (de pel negre o roig, posem per cas).

:La conclusió 3) és una conclusió probable, però no segura. Sòcrates tant podria haver estat ros com no haver-ho estat.

Per tant la premissa 1) és certa, la premissa 2) és falsa, i la conclusió 3) és només probable, és a dir, no segura.

La conclusió 3) falla, no perquè el sil·logisme segueixi una estructura falsa, sinó perquè la premissa 2) falla.

Tenint per tant una premissa falsa, aquest sil·logisme és un entimema.

Precisament la [[filosofia]] [[empirisme|empírica]] critica que certes veritats o mentides no s'han de descobrir a través d'entimemes i de preteses estructures lògiques (com semblava que molts pensadors medievals volien fer) sinó a través d'observacions dels sentits, és a dir, empíriques i, en darrera instància, per experiments científics.

En l'[[Edat Mitjana]] s'utilitzaven entimemes (és a dir, sil·logismes "probables"), donant per sobreentesa precisament aquella premissa probable.

Així, per donar un exemple, un entimema amb una premissa "sobreentesa" seria: "1) Sòcrates tenia una creença religiosa. 3) Sòcrates era cristià". La premissa "probable" era: "2) Totes les creences religioses són cristianes". I, com es pot veure, la premissa 1) és certa mentre que la conclusió 3) és només una "probabilitat".

Històricament, els entimemes foren creats, o especialment definits, per [[Aristòtil]] en la seva teoria del sil·logisme. Precisament, en la majoria de les seves obres conservades, Aristòtil dedica molts esforços en intentar establir normes que diferenciïn el sil·logisme cert del fals. En l'Edat Mitjana, sota la finalitat de donar suport a arguments de fe [veure element '[[fe]]'], els entimemes van ser molt utilitzats, com a mínim fins al final de l'[[escolàstica]].

[[Categoria:Lògica]]

Entimema

2007-11-08T23:44:55Z

81.33.129.50:

Un '''entimema''' és una figura del [[sil·logisme]], la definició general del qual podria ser: un sil·logisme en el qual una de les premisses, o les dues, és o falsa o no necessàriament certa.

L'entimema s'oposa totalment a l'[[axioma]] en el sentit que un axioma és precisament un aparell lògic on, tant les premisses, com la conclusió, com l'estructura formal lògica, tots aquests elements són certs i indubtables. A l'inrevés de l'entimema, en el qual aquesta certesa no n'és, d'indubtable.

Un exemple obvi d'un sil·logisme en forma d'entimema és: 1) [[Sòcrates]] és un home; 2) Tots els homes són rossos; 3) Sòcrates és ros.

:La premissa 1) és certa: Sòcrates és un home, indubtablement.

:La premissa 2) no és certa: hi ha homes no rossos (de pel negre o roig, posem per cas).

:La conclusió 3) és una conclusió probable, però no segura. Sòcrates tant podria haver estat ros com no haver-ho estat.

Per tant la premissa 1) és certa, la premissa 2) és falsa, i la conclusió 3) és només probable, és a dir, no segura.

La conclusió 3) falla, no perquè el sil·logisme segueixi una estructura falsa, sinó perquè la premissa 2) falla.

Tenint per tant una premissa falsa, aquest sil·logisme és un entimema.

Precisament la [[filosofia]] [[empirisme|empírica]] critica que certes veritats o mentides no s'han de descobrir a través d'entimemes i de preteses estructures lògiques (com semblava que molts pensadors medievals volien fer) sinó a través d'observacions dels sentits, és a dir, empíriques i, en darrera instància, per experiments científics.

En l'[[Edat Mitjana]] s'utilitzaven entimemes (és a dir, sil·logismes "probables"), donant per sobreentesa precisament aquella premissa probable.

Així, per donar un exemple, un entimema amb una premissa "sobreentesa" seria: "1) Sòcrates tenia una creença religiosa. 3) Sòcrates era cristià". La premissa "probable" era: "2) Totes les creences religioses són cristianes". I, com es pot veure, la premissa 1) és certa mentre que la conclusió 3) és només una "probabilitat".

Històricament, els entimemes foren creats, o especialment definits, per [[Aristòtil]] en la seva teoria del sil·logisme. Precisament, en bastantes de les seves obres conservades, Aristòtil dedica molts esforços en intentar establir normes que diferenciïn el sil·logisme cert del fals. En l'Edat Mitjana, sota la finalitat de donar suport a arguments de fe [veure element '[[fe]]'], els entimemes van ser molt utilitzats, com a mínim fins al final de l'[[escolàstica]].

[[Categoria:Lògica]]

Poètica

2007-11-08T23:42:57Z

81.33.129.50:

La '''Poètica''' és una de les obres principals d'[[Aristòtil]], escrita en el segle IV aC, entre la fundació de la seva escola a Atenes el 335 aC i la seva partida definitiva de la ciutat el 323 aC, un any abans de la seva mort. El seu tema principal és la [[reflexió]] [[estètica]] a través de la caracterització i descripció de la tragèdia. Originalment l'obra estava composta de dues parts: un primer llibre sobre la tragèdia i l'epopeia i un segon sobre la comèdia i la poesia iàmbica que es va perdre, aparentment durant l'Edat Mitjana, i del que gens es coneix.

La Poètica consta d'un treball de definició i caracterització de la tragèdia i altres [[arts]] imitatives. Al costat d'aquestes consideracions n'hi apareixen unes altres, menys desenvolupades, sobre la Història i la seva comparança amb la poesia (les arts en general), consideracions lingüístiques i unes altres sobre la [[mimesi]].

La Poètica és una de les obres aristotèliques tradicionalment conegudes com [[esotèric|esotèriques]] o [[acroamàtic|acroamàtiques]]. Això implica que no hauria estat publicada, sinó que constituïa un conjunt de quaderns de notes destinats a l'ensenyament i que servien de guia o apunt al mestre. Estaven destinats a ser escoltats i no a ser llegits.

El més antic dels còdex que contenen el text de la Poètica (ja sense la Comèdia) és el còdex Parisinus 1141, escrit a fins del segle X o principis del segle XI.

[[Categoria:Llibres]]

Ètica a Nicòmac

2007-11-08T23:39:42Z

81.33.129.50:

L''''Ètica a Nicòmac''', sovint anomenada simplement l''''Ètica''' (grec antic: ''Ta Ethika''), és un tractat d'[[Aristòtil]] sobre la [[virtut]] i la [[moral]] que defineix l'[[ètica]] aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al [[Liceu (Aristòtil)|Liceu]], i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.

L'Ètica se centra en la importància d'obrar virtuosament de forma habitual i la necessitat de desenvolupar una personalitat virtuosa. Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat (''eudaimonia'') ben entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.

Els llibres que integren l'Ètica a Nicòmac són:

Ètica general:
*Llibre 1: L'estudi del bé
*Llibre 2: Virtut moral
*Llibre 3: Coratge i temperança
*Llibre 4: Altres virtuts
Ètica en la societat:
*Llibre 5: Justícia
*Llibre 6: Virtut intel·lectual
*Llibre 7: Maldat i plaer
*Llibres 8 i 9: Amistat
*Llibre 10: Plaer i política

[[Categoria:Llibres]]

Ètica a Nicòmac

2007-11-08T23:39:05Z

81.33.129.50:

L''''Ètica a Nicòmac''', sovint anomenada simplement l''''Ètica''' ([[grec antic|grec]]: ''Ta Ethika''), és un tractat d'[[Aristòtil]] sobre la [[virtut]] i la [[moral]] que defineix l'[[ètica]] aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al [[Liceu (Aristòtil)|Liceu]], i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.

L'Ètica se centra en la importància d'obrar virtuosament de forma habitual i la necessitat de desenvolupar una personalitat virtuosa. Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat (''eudaimonia'') ben entesa, la millor línea d'acció és una conducta virtuosa.

Els llibres que integren l'Ètica a Nicòmac són:

Ètica general:
*Llibre 1: L'estudi del bé
*Llibre 2: Virtut moral
*Llibre 3: Coratge i temperança
*Llibre 4: Altres virtuts
Ètica en la societat:
*Llibre 5: Justícia
*Llibre 6: Virtut intel·lectual
*Llibre 7: Maldat i plaer
*Llibres 8 i 9: Amistat
*Llibre 10: Plaer i política

[[Categoria:Llibres]]

Sil·logisme

2007-11-08T23:37:26Z

81.33.129.50:

El '''sil·logisme''' és un mètode lògic creat per [[Aristòtil]], a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat (P),i la premissa menor; que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables, ambdues falses o una veritable i una falsa, però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, però tanmateix, és possible obtenir una conclusió veritable a partir de dues premisses falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.

En els sil·logismes s'hi identifiquen les quatre figures (en negreta el terme mitjà):

# Primera figura: En la premissa major, el terme mitjà va davant del predicat i en la menor, va darrere del subjecte. ''Exemple'': Tots els '''noruecs''' són europeus (Premissa major) Tots els ciutadans d'Oslo són '''noruecs''' (Premissa menor) Tots els ciutadans d'Oslo són europeus (Conclusió).
# Segona figura: En les dues premisses el terme mitjà sempre va darrere ''Exemple'': Tots els ciutadans d'Oslo són '''noruecs''' (Premissa major) No tots els europeus són '''noruecs''' (Premissa menor) No tots els europeus són ciutadans d'Oslo (Conclusió).
# Tercera figura: En les dues premisses el terme mitjà sempre va davant ''Exemple'': Els '''noruecs''' són europeus (Premissa major). Són '''noruecs''' tots els ciutadans d'Oslo (Premissa menor). Tots els europeus són ciutadans d'Oslo (Conclusió).
# Quarta figura: En la premissa major, el terme mitjà va darrera del predicat i en la menor, va davant del subjecte. ''Exemple'': Tots els ciutadans d'Oslo són '''noruecs''' (Premissa major). Tots els '''noruecs''' són europeus (Premissa menor) Tots els ciutadans d'Oslo són europeus (Conclusió).

==Enllaços externs==
[http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/log-8hi9.htm| Sil·logística]

[[Categoria:lògica]]

Premissa

2007-11-08T23:35:47Z

81.33.129.50:

Proposició que precedeix a una conclusió. A partir d'un conjunt de premisses es pot establir una conclusió.

[[Categoria:Lògica]]

Premissa

2007-11-08T23:34:53Z

81.33.129.50:

Proposicions que precedeixen a una conclusió i a partir de les quals es pot establir aquesta última.

[[Categoria:Lògica]]

Enteniment

2007-11-08T23:32:56Z

81.33.129.50:

Segons Aristòtil l'enteniment és la facultat racional discursiva pròpia de l'home que realitza raonaments. Es poden distingir dos tipus d'enteniment.

a) Enteniment passiu:

En aquest enteniment es reben les imatges percebudes per les facultats inferiors de l'ànima sensitiva (els sentits). Percep les coses, els objectes materials, físics. Fa com de potència, i passarà a l'acte a causa de l'enteniment agent o actiu.

b) Enteniment actiu:

També anomenat agent perquè és el que fa que tregui, que abstregui, les essències de les coses. Després de veure moltes flors, extreu el concepte de flor, aquest concepte estava com en potència en les imatges de la percepció sensible. I aleshores, l'enteniment agent actua, es mou, i passa de la potència a l'acte. En l'enteniment agent s'elaboren els conceptes amb què operem en el pensament intel·lectual.

Segons alguns autors, l'enteniment passiu es corromp juntament amb el cos, i l'altre, l'actiu, és incorruptible i immortal; en el seu "Tractat de l'ànima", Aristòtil exposa aquests dos enteniments de forma molt fosca: no se sap si l'enteniment agent actua com si fos separat i subsistent del cos, o si és una potència personal de l'ànima, com ara el cas de l'enteniment passiu; hi ha opinions per a una i altra sentència.

[[Categoria:Conceptes]]

Abstracció

2007-11-08T23:22:59Z

81.33.129.50:

Aptitud humana que ens permet trobar trets comuns dins la diversitat d'allò donat (la [[realitat]]).

El verb grec que es tradueix per 'abstreure', s'usava comunament per designar l'acte de treure alguna cosa d'alguna cosa, separar alguna cosa d'alguna cosa, privar a algú d'alguna cosa, posar una mica a part, arrencar alguna cosa d'alguna cosa, etc. El corresponent nom és que es tradueix per 'abstracció' i que significa l'acció i efecte de «treure», «arrencar», «privar», «separar», etc.

El verb llatí abstraho (abstrahere) es va usar en diversos contexts per designar les operacions de separar, destacar, arrencar del, allunyar-se de, renunciar a, sostreure, etcètera. Exemples de tals usos són: abstrahere.... i sinu patriae = arrencar algú de la seva terra natal; ''abstrahere.... de conspectu matris'' = arrencar algú del pit de la seva mare; ''senectus a rebus gerendis abstrahit'' = la senectut (els vells) es retira dels assumptes públics; ''omnia in duas parts abstracta sunt'' = l'Estat (literalment: els tots) s'havia dividit en dos camps; ''animus a es corpore abstrahit'' = l'ànima es troba separada del cos.

Els termes 'abstreure' i 'abstracció' (o els corresponents vocables grecs i llatins) van ser usats per filòsofs antics i medievals en sentits diversos, encara que d'alguna manera anàlegs, però especialment des d'[[Aristòtil]] aquests termes van començar a adquirir, al costat dels seus usos més corrents, certs significats «tècnics» o «especialitzats». Aquests són els que s'han concretat en la noció d'abstracció com a l'acció i efecte de separar conceptualment alguna cosa d'alguna cosa, això és, de posar alguna cosa (alguna característica o propietat, sobretot) mentalment a part.

Es pot posar a part en aquest sentit una característica o una propietat d'un objecte -per exemple, un determinat color o una determinada forma, de tal o qual determinat objecte-, a fi de considerar aquesta característica o propietat «separadament»; però es pot així mateix posar a part el que s'estima que és una característica o propietat comuna a diversos objectes -per exemple, el color blau de diversos objectes blaus- i considerar llavors el que es posa a part com a una mica «general» o «universal». Es pot així mateix posar a part certs «objectes» -per exemple, el cercle o el triangle, considerats «separadament» dels objectes circulars o triangulars, o de possibles objectes circulars o triangulars (es pot «posar a part» un miriàgon, encara que no hi hagi cap objecte de mil costats).

[[Category:Conceptes|Abstracció]]

Aristòtil

2007-11-08T23:21:28Z

81.33.129.50: /* Metafísica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

El coneixement s'obté per [[abstracció]] de l'[[enteniment]] a partir de les dades dels [[sentits]]. A través dels sentits formem una imatge de l'objecte. Aleshores l'enteniment (agent) n'abstrau la forma o essència a partir de la qual s'obté el concepte o idea. L'enteniment (pacient) després pot guardar a la memòria el concepte obtingut per aplicar-lo a un altre objecte per analogia amb l'anterior.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un [[fi]] o [[bé]] que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem. Constata que hi ha un acord general en anomenar a aquest fi: la [[felicitat]].

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista o [[Teleològica]] perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat; per exemple:

Estudiar - Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada: Aprovar, assolir nous coneixements...

Treballar: Tenir diners, realitzar-se...

Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també una finalitat, per això és important saber quina és la finalitat última de tota acció. Per Plató era ser bo i essent-ho s'era feliç, en canvi per Aristòtil és la mateixa felicitat el fi últim. Aquesta teoria que considera que la felicitat és el fi últim s'anomena [[Eudaimonista]]. Però, seguint la teoria aristotèlica, podem dir que si som feliços serem bons? Per contestar aquesta pregunta primer haurem de saber com s'aconsegueix i en què consisteix la felicitat. Això ens condueix a analitzar la felicitat, i partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva funció natural = [[virtut]], per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en la seva funció pròpia que és l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el [[terme mitjà]] entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit (ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions.

Hi ha diferents tipus de virtuts:

'''Virtuts Intel•lectuals''' (dianoètiques, que poden ser ensenyades): Saviesa, activitat racional de l'ànima, vida contemplativa, la qual proporciona la màxima felicitat.

'''Virtuts Morals''' (ètiques, que depenen de la part irracional i que són les que ens fan bons o dolents: Prudència, valor, voluntat, coratge...

Aristòtil atesa la naturalesa social de l'humà, que només es pot realitzar plenament en la societat, culmina l’ordre de les virtuts morals amb la [[Justícia]].

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

'''Intrínseques'''

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

'''Extrínseques'''

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

Conjunt de petits tractats sobre filosofia primera. Es pot entendre en dos sentits:

'''I. Ciència de l'universal i necessari: Ontologia'''

Com a ciència de l'universal es preocupa per trobar el sentit unitari de l'ésser (v. crítica a Parmènides) , doncs tal com diu en el llibre IV de la Metafísica: ''"Hi ha moltes accepcions de l'ésser però totes elles es refereixen a un terme o sentit únic i a una mateixa naturalesa (substància)"''. Així, l'ésser es refereix a un únic principi que li dóna sentit, que fa possible poder parlar d'ell. Aquest únic principi és la substància (primera o individu concret). /En canvi, per Plató el que fa possible poder parlar de l'ésser són les Idees./
Cal tenir en compte que per Aristòtil hi ha diferents substàncies: la substància primera o individus concrets i la substància segona o essència-forma comú a diferents individus.

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

La Substància (primera -ens- o l'ésser pròpiament dit) està composada per dos elements fonamentals: Matèria (hyle) i Forma (morphé). A més s'hi poden afegir els accidents o gèneres de la substància que són expressats a través de les categories.

La Matèria es divideix en:

- matèria primera que és el substrat etern constituent de totes les coses i és incognoscible;

- matèria física, sensible.

La Forma constitueix l'essència de l'individu doncs a través d'ella aquest es pot conèixer i definir. Aristòtil parla d'ella com a substància segona o espècie. És eterna però, no existeix per separat de la matèria sobre la qual actua.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

*Potència i Acte
Aristòtil introdueix en la substància (primera) el concepte de devenir, canvi. Com s'explica el canvi en la substància? S'explica mitjançant la Potència i l'Acte, doncs, en la substància sempre hi ha (v. teoria hilemòrfica) la matèria que està en potència de ser una altra cosa i la forma que posa en acte el que està en potència. Així, el moviment o canvi que es produeix en la substància es pot definir com "el pas de la potència a l'acte".(La manera com es produeix aquest moviment és estudiat en la Física)

'''II. Ciència dels primers principis i de les primeres causes: "Teologia".'''
Estudi de la forma pura o acte pur, doncs l'ésser o substància primera no l'assoleix mai perquè sempre hi ha la matèria en potència. També és un estudi o recerca del sentit únic de l'ésser que trobarà els seus fonaments en els primers principis.
L'essència pura on l'ésser té un sol sentit (unívoc) és l’Ésser per excel•lència o entelèquia (allò acabat, perfecte), el qual dóna unitat al món i al qual tot tendeix (Teleologia), i del qual també Aristòtil dirà que és la causa primera de tot el moviment o Primer motor immòbil.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:17:01Z

81.33.129.50: /* Ètica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

El coneixement s'obté per [[abstracció]] de l'[[enteniment]] a partir de les dades dels [[sentits]]. A través dels sentits formem una imatge de l'objecte. Aleshores l'enteniment (agent) n'abstrau la forma o essència a partir de la qual s'obté el concepte o idea. L'enteniment (pacient) després pot guardar a la memòria el concepte obtingut per aplicar-lo a un altre objecte per analogia amb l'anterior.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un [[fi]] o [[bé]] que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem. Constata que hi ha un acord general en anomenar a aquest fi: la [[felicitat]].

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista o [[Teleològica]] perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat; per exemple:

Estudiar - Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada: Aprovar, assolir nous coneixements...

Treballar: Tenir diners, realitzar-se...

Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també una finalitat, per això és important saber quina és la finalitat última de tota acció. Per Plató era ser bo i essent-ho s'era feliç, en canvi per Aristòtil és la mateixa felicitat el fi últim. Aquesta teoria que considera que la felicitat és el fi últim s'anomena [[Eudaimonista]]. Però, seguint la teoria aristotèlica, podem dir que si som feliços serem bons? Per contestar aquesta pregunta primer haurem de saber com s'aconsegueix i en què consisteix la felicitat. Això ens condueix a analitzar la felicitat, i partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva funció natural = [[virtut]], per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en la seva funció pròpia que és l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el [[terme mitjà]] entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit (ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions.

Hi ha diferents tipus de virtuts:

'''Virtuts Intel•lectuals''' (dianoètiques, que poden ser ensenyades): Saviesa, activitat racional de l'ànima, vida contemplativa, la qual proporciona la màxima felicitat.

'''Virtuts Morals''' (ètiques, que depenen de la part irracional i que són les que ens fan bons o dolents: Prudència, valor, voluntat, coratge...

Aristòtil atesa la naturalesa social de l'humà, que només es pot realitzar plenament en la societat, culmina l’ordre de les virtuts morals amb la [[Justícia]].

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

'''Intrínseques'''

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

'''Extrínseques'''

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:14:52Z

81.33.129.50: /* El coneixement */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

El coneixement s'obté per [[abstracció]] de l'[[enteniment]] a partir de les dades dels [[sentits]]. A través dels sentits formem una imatge de l'objecte. Aleshores l'enteniment (agent) n'abstrau la forma o essència a partir de la qual s'obté el concepte o idea. L'enteniment (pacient) després pot guardar a la memòria el concepte obtingut per aplicar-lo a un altre objecte per analogia amb l'anterior.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

'''Intrínseques'''

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

'''Extrínseques'''

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:11:23Z

81.33.129.50: /* Física aristotèlica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

'''Intrínseques'''

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

'''Extrínseques'''

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:11:05Z

81.33.129.50: /* Física aristotèlica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:
'''
Intrínseques'''

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

'''Extrínseques'''

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:10:38Z

81.33.129.50: /* Física aristotèlica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

Intrínseques

Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

Extrínseques

Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:10:15Z

81.33.129.50: /* Física aristotèlica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:

Intrínseques
Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)

Extrínseques
Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:09:00Z

81.33.129.50: /* Física aristotèlica */

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

'''Aristòtil''' va ser un [[filòsof]] [[grec]]. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les [[ciència|ciències]] en els seus diferents àmbits, des de la [[filosofia]] a la [[biologia]], des de les [[matemàtiques]] fins a la [[psicologia]].

Aristòtil afirma que la única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons com afirmava [[Plató]] (el món de les idees i el món de les coses), sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers i la seva constant transformació.

Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament. Cal destacar el paper dels [[Sarraí|àrabs]] en la seva reintroducció a Europa.

Va néixer a [[Estagira]] ([[Grècia]], avui dia [[Stavros]]) l'any [[384 aC]]. Als divuit anys se'n va anar a estudiar a [[Atenes]] a l'[[Acadèmia|Acadèmia platònica]] i [[Plató]] va ser el seu mestre, on restà durant més 20 anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor. Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre.

L'any [[342 aC]] acceptà la invitació de [[Filip II de Macedònia]] per ocupar-se de l'educació del seu fill [[Alexandre el Gran]].

L'any [[335 aC]] va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, el [[Liceu (antiga Grècia)|Liceu]]. Durant aquest segon període d'estada a Atenes es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament. Quan Alexandre morir el [[323 aC]], fou acusat d'[[impietat]] pels atenesos i hagué de refugiar-se a l'illa d'[[Eubea]], on va morir l'any [[322 aC]], a l'edat de 62 anys.

== Cosmologia aristotèlica ==
El [[univers|cosmos]] és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

*Regió supralunar (el cel), formada per [[Esfera|esferes]] concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
*Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

== El coneixement ==
Considera que el [[coneixement]] és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: El nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

== Ètica ==
El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la [[felicitat]] (''eudaimonia''), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: ''Ètica a Nicòmac'' (anomenada així també ''Ètica Nicomaquea''), ''Ètica a Eudemi'' (o bé ''Eudèmia'') i la ''Magna Moralia'' o ''Gran Ètica''.

== Física aristotèlica ==
És l'estudi de l'ésser en [[moviment]]. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

*Tot mòbil requereix d'un motor.
*Si cessa la causa, cessa l'efecte.
*La naturalesa és principi de moviment.
*A la natura no hi ha el buit.
*A la regió supralunar el moviment és circular.
*A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial, doncs, es realitza mitjançant el coneixement sensible el qual proporciona una visió aproximada de les coses. És per això, que si volem tenir un coneixement més complet de la realitat hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel•lectual.
L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.

El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència)a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus : -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes:
Intrínseques
• Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
• Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)
Extrínseques
• Causa eficient: Tot el que es mou es mogut per un altre. Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
• Causa final: Determina la direcció del canvi.

== Lògica ==
És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la [[lògica]] és la [[deducció]] sil·logística, que permet deduir [[conclusions]] vertaderes de [[premissa|premisses]] vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

*Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessita [[demostració]] perquè són [[evident|evidents]]
*Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en [[definició|definicions]] i les exposa per les seves [[causa|causes]]. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

*Concepte: Element més simple de l'enteniment, [[intuïció]] immediata de les coses, que sempre és veritable.
*Judici: Atribució d'un concepte que fa de [[predicat]] a un altre que fa de [[subjecte]]. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
*Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un [[judici]] nou o [[conclusió]]. El raonament deductiu vàlid és el [[sil·logisme]]; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

== Metafísica ==
És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú: El fet d'ésser, existir.

*Categories de l'ésser.
Ésser és un concepte analògic, te molt sentits o categories, però totes es refereixen a la '''substància''': el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment són els accidents.

'''Les 10 categories'''
1-Substància
2-Quantitat
3-Qualitat
4-Relació
5-Lloc
6-Temps
7-Posició
8-Possessió
9-Acció
10-Passió

*Teoria hilemòrfica.
La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

*Teoria de la causalitat
Res esdevé per atzar. tot té una causa que pot ser:
'''Material'''-la matèria de què està feta
'''formal'''-la forma que té
'''eficient'''-qui l'ha feta
'''final'''-per a què l'ha feta

*Dinamisme de l'ésser.
La forma d'una cosa en un moment donat és el seu '''acte''' (energia), el qual activa la possibilitat o '''potència''' de la matèria de canviar de forma: totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

== Política ==
L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat.
La finalitat de la [[política]] és l'organització de l'[[estat]] de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans.
Considera l'home un ésser [[cívic]], mentre que animals i déus resulten incívics.

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa. Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. (El mateix faran al s. XVIII [[J.J.Rousseau]] i T. [[Hobbes]])

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests poblats van anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització. És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i dóna lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil no és així? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

'''Formes correctes de govern '''
Monarquia
Aristocràcia
Politeia
'''Formes incorrectes de govern'''
Tirania
Oligarquia
Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

== Psicologia aristotèlica ==
En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i [[ànima]] (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
*vegetativa -> nutrició i reproducció, orientada a la conservació -> Plantes
*sensitiva -> funció sensorial, orientada al moviment -> Animals
*intel·lectiva -> funció intel·lectual, orientada al pensament -> Persones

== Economia ==
Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compra-venda de béns i va distingir entre:
*''Economia'': Producció de béns per satisfer necessitats.
*''Crematística'': El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.
Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però el diner és estèril per ell mateix i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el [[cristianisme]] durant molts segles.

== Poètica ==
Dins la [[Poètica]] va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els [[Gènere (literatura)|gèneres]], aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al [[Romanticisme]]. Destaca el concepte de [[catarsi]], segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les [[passió|passions]] no desitjades en sentir alhora que els personatges.

== Enllaços externs ==
* [http://www.davemckay.co.uk/philosophy/aristotle Aristòtil Obres (Anglès)]

[[Categoria:Filòsofs]]

Aristòtil

2007-11-08T23:07:28Z

81.33.129.50: /* Política */