Aristòtil

2007-06-28T10:10:24Z

80.32.85.88:

== Biografia ==

(384/3-322 aC), nascut a Estagira (Macedònia), va ser anomenat, per aquest motiu, «l'Estagirita». Deixeble de Plató a Atenes durant prop de vint anys, va passar, en morir el seu mestre en 348, a l' Àsia Menor (Assos), després a Mitilene i, finalment, a la cort del rei Filip de Macedònia, on va ser preceptor d'Alexandre el Gran. Cap a l'any 335, va tornar a Atenes, on va fundar la seva escola en el Liceu; però el moviment antimacedònic que va ressorgir en morir Alexandre el Gran i una acusació d'impietat, el van obligar a abandonar la ciutat (323) i a retirar-se a Calcis d'Eubea.

== Obres ==

== Resum Pensament ==

[[Categoria:Filòsofs]]

Epicureisme

2007-06-28T10:02:14Z

80.32.85.88:

L''''epicureisme''' és una doctrina creada per [[Epicur]], que es va popularitzar entre els [[segle III aC]] i [[segle III dC]].

S'acostumen a anomenar "epicuris" especialment, tant els seguidors d'Epicur en vida d'aquest, com els continuadors de l'escola fins que aquesta s'extingí, si bé també es poden anomenar epicuris, fins a cert punt, alguns escriptors de la posteritat i fins i tot de l'era moderna (l'exemple més remarcable potser és [[Marx, K]]). (Hom podria anomenar com a predecessor de l'epicureisme a [[Nausífanes]], mestre d'Epicur).

L'epicureisme, originàriament, (tot i que Epicur fou sempre molt poc avesat a revelar les fonts en les que basà la seva doctrina, fins al punt d'anomenar-se a sí mateix "autodidacta"), es basa en algunes de les filosofies anteriors (excepte potser la platònica, que combat aferrissadament). Així, l'epicureisme recull sobretot l'atomisme de [[Demòcrit]] i la teoria del plaer d'[[Aristip]], si bé responent a les crítiques de [[Plató]] i [[Aristòtil]] a ambdós sistemes. (També mostra ecos de la doctrina escèptica, d'[[Anaxàgores]], dels filòsofs cínics i de l'estoïcisme. En general, Epicur formulà un conjunt d'idees sistemàtic i coherent, més que no pas original).

L'epicureisme, apart del d'Epicur, és poc original; tots els membres de l'escola epicúria, tant en vida d'Epicur com fins la desaparició del "Jardí" (pseudònim que rebia l'escola epicúria), no només expressen inequívocament molta admiració per la vida i doctrina del fundador de l'escola, sinó que segueixen bastant o molt fidelment el seu pensament.

Els deixebles més importants del vell savi del plaer són [[Diògens d'Enoanda]] (un epicuri ric que, curiosament, deixà inscrites, en una paret d'un mercat de la ciutat d'Enoanda, unes inscripcions de gran mida amb doctrines epicúries), [[Filodem]] (un erudit respectable que deixà una biblioteca amb alguns textos epicuris, avui en dia parcialment conservada), [[Diògens Laerci]] i [[Lucreci]] (sense comptar d'altres centenars de deixebles comuns i corrents, segurament, doncs la doctrina d'Epicur fou coneguda per tota Grècia i Itàlia, i fins arribà a Àsia i Egipte, tot i estar sempre sota l'ombra del per aleshores predominant estoïcisme).

[[Lucreci]], l'epicuri romà més important, qui visqué durant el [[segle I aC]], va escriure una obra, [["Sobre la naturalesa"]] ("De rerum natura"), en set llibres, que representa sens dubte el text més important de l'epicureisme fora d'Epicur. Els temes bàsics tractats per Lucreci són la constitució atòmica de l'univers, una teoria sobre la sensació empírica, la passió amorosa, una alabança de la persona i l'obra d'Epicur, els fenòmens de l'astronomia epicúria, i d'altres. No obstant, en contra de la creença popular, Lucreci no còpia textualment a Epicur, sinó que s'hi diferencia en alguns aspectes, per exemple en la doctrina de la felicitat, doncs Lucreci elabora una teoria pessimista i dramàtica de la vida ("la passió amorosa, més poderosa que la voluntat, sempre roba a l'home la seva felicitat"), totalment en contra de la serenitat inalterable de l'ànima que predicà Epicur (qui, per exemple, recomana: "no practiquis sexe durant la digestió, per tal de no perjudicar-la").

Diògens Laerci fou un biògraf, que visqué en el darrer segle de l'epicureisme ([[segle III]]). Bastants comentaristes el consideren epicuri (algun, però, el descriu com a neoplatònic, doctrina exitosa en aquell moment). D. Laerci, en la seva obra "Vida i opinions dels filòsofs il·lustres", dedica el llibre 10 i últim a textos epicuris. A aquest escriptor li devem, sobretot la conservació de la Carta a Meneceu i les Màximes Capitals (ambdós resums fets per D. Laerci sobre textos epicuris, avui perduts).

No obstant, en el [[segle IV]] (segons el testimoni de [[Sant Agustí]]) van desaparèixer totalment les escoles epicúries i els escrits d'Epicur romangueren o bé perduts pel món antic, o bé en alguns fragments d'obres d'escriptors com [[Sèneca]], [[Plutarc]], etc.

No obstant, a través d'autors humanistes(com Cosimo Raimondi) i renaixentistes (com [[Gassendi]]) l'epicureisme es dóna a conèixer per tot Europa. [[Spinoza]] i [[Locke]], per exemple, reconeixen la importància (tant des del punt de vista històric com per una certa influència en els propis escrits) d'Epicur i Lucreci. Fins i tot es troben ressonàncies (o només mencions) de l'epicureisme en autors ja més contemporanis com [[Nietzsche]], [[Hegel]], [[Marx]] i [[Comte,A]]..

==Bibliografia==
*lectures d'"Epicuro", Carlos Gual.

[[categoria:Conceptes]]

Falsabilitat

2007-06-28T09:51:15Z

80.32.85.88:

La falsabilitat és un [[principi]] important en[[ ciència]], [[filosofia de la ciència]] i [[epistemologia]] enunciat per [[Popper,K]] per garantir la validesa d'una teoria científica, segons el qual una [[teoria]] no podrà ser considerada com a ben formada o [[científica]] si no compleix aquesta propietat, és a dir si no és refutable (cal tenir molt clar que ni "falsabilitat" vol dir "[[falsedat]]" ni "[[refutable]]" vol dir "[[fals]]"). Així, les teories han d'estar formulades de tal manera que permetin la [[contrastació]] amb la [[realitat]], és a dir, que no siguin formulacions que depenguin de [[creences]] sinó de la [[raó]]. És un dels pilars bàsics de l'[[escepticisme científic]].

[[Categoria:Conceptes]]

Wiki de Filosofia - Contribucions de l’usuari [ca]

Aristòtil

Epicureisme

Falsabilitat