L'estiu d'ara fa vint anys moria a París el filòsof francès, defensor acèrrim de la lluita contra totes les formes de poder
VALÈRIA GAILLARD . Barcelona (Publicat al diari el PUNT: 16-08-04)
Vint anys després de la seva mort, la veu del filòsof francès Michel Foucault encara continua viva marcant la lluita contra totes les formes de poder. Relleu de la generació de Sartre i trencant amb el credo marxista, aquesta gran figura intel·lectual dels anys 60 i 70 va ser una de les primeres víctimes de la sida, malaltia que el va matar als 58 anys el 25 de juny del 1984. Darrere seu va deixar un llegat format d'una dotzena de llibres que ell titllava de «fragments filosòfics en la construcció de la història». Tot i que sovint se'l vincula amb els moviments estructuralistes i postestructuralistes, ell es desmarcava d'aquesta etiqueta per parlar d'una genealogia, l' arqueologia del saber , que desemmascara els discursos del poder sobre la veritat.
Pierre Bordieu l'anomenava «l'intel·lectual específic», perquè la seva funció no era representar la «consciència» de la societat, com ho havia pogut fer Sartre, sinó més aviat mantenir un discurs de la veritat. Però no la veritat «establerta», sinó aquella emmascarada subtilment pels diferents discursos del poder. La seva filosofia, a part de compromesa, s'estén a diferents àmbits, la sociologia, la història, les ciències humanes, la psiquiatria, el dret i l'antropologia, entre altres. En tot cas, més que teories, Foucault va deixar una «brúixola», tal com deia el seu amic el filòsof Georges Canguilhem, una eina que ajuda a «pensar altrament» i de la que encara se serveixen els investigadors avui dia per avançar en les seves recerques.
Del seu recorregut intel·lectual, els especialistes en distingeixen tres etapes. La primera, del 1961 al 1969, gira entorn de la pregunta pel saber, a través d'un aprofundit anàlisi històric. A aquest període pertanyen les obres L'Archéologie du savoir i la Histoire de la folie. En un segon període, que va fins al 1976 i està caracteritzat com a genealogia, l'autor es qüestiona sobre el poder en textos com L'ordre du discours (1971), Surveiller et punir (1975) i el primer volum de la seva Histoire de la sexualité, La volonté de savoir (1976). Aquí analitza la veritat del subjecte amb relació a la sexualitat. A Surveiller et punir, Foucault desenvolupa una història de la presó i critica la idea d'un poder centralitzat i piramidal, així com les societats disciplinàries que «tanquen per redreçar». En la darrera etapa, la qüestió que es planteja gira entorn de la subjectivitat i de les tècniques de la subjectivitat per mirar de respondre a la qüestió: «Qui sóc jo?» Tecnologías del yo y otros textos afines, publicat per primer cop el 1988, pertany a aquesta última fase
L'arqueologia del saber
Per arqueologia del saber Michel Foucault entenia la recerca en la història dels discursos de la veritat que estableixen el que ha de ser considerat cert o fals, uns discursos que són mediatitzats en «polítiques generals» que poden ser manipulades per les organitzacions del saber més poderoses. En aquest sentit, el filòsof, que es va inspirar en el mètode genealògic de Nietzsche, es demana per nocions com el subjecte, la identitat, la raó i la desraó, la sexualitat, la construcció del jo, etc.
Seguint amb aquesta línia, en la Histoire de la folie ('història de la bogeria'), publicat per Plon el 1961, Foucault analitza els conceptes normal i patològic per demostrar que cada època ha determinat què s'ha de considerar bogeria. Per exemple, mostra que a partir del segle XVI apareix la pràctica de tractar el boig com un malalt mental, exclòs de la societat, tancat i classificat com un objecte, símbol, d'altra banda, de la voluntat de domini, «una faceta inherent a la racionalitat moderna». El filòsof denuncia que la psicopatologia i la medicina clínica tracten el subjecte com un «objecte de saber» positiu i per tant, revela la manera com el saber esdevé un poder sobre el cos