Descartes, René

René Descartes va néixer a La Haye (França) al voltant del 31 de març de 1596, i va morir a Estocolm l'11 de febrer de 1650. A l'edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta, anomenada La Flèche, on la seva disciplina i educació sempre destacava. A causa de la seva delicada salut, li van permetre descansar al llit fins tard, costum que conservà durant tota la seva vida, i fins i tot, en una visita a Pascal, Blaise en 1647, la va mencionar com a principal benefactora pel bon estudi de la matemàtica. Fins i tot, René Descartes s'arribà a convèncer que totes les ciències haurien de produir resultats tan certs com el de les matemàtiques.

Entre 1618 i 1622 va participar a la Guerra dels Trenta Anys.

Des de 1629 fins al seu desgraciat viatge a Suècia al 1649, romangué la major part del temps a Holanda (on va tenir una filla que morí d’escarlatina) i fou durant aquest període quan composà una sèrie d'obres que estableixen el temari per a tots els estudiosos posteriors de la ment i el cos. La primera de les seves obres, De homine, fou finalitzada a Holanda cap a 1633, a la mateixa època que Galileu fou condemnat per les seves teories.

Els seus pensaments el situarien entre els principals artífex de la revolució científica del segle XVII. A les formes i les qualitats de la Física Aristotèlica, que, interpretades malament (sobretot pel pensament cristià i escolàstic), havien resultat ser un frau com a recerca intel·lectual, es contraposava la idea clara i fonamental que el món físic no és més que un pur mecanisme. I aleshores proposà el programa ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un mínim nombre de principis, un sistema que expliqués tots els fets coneguts i que permetés descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou només sols un troballa sinó també una visió. Forçat a recórrer a l'experiència i a les hipòtesis demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una eina essencial per a qualsevol investigació científica.

Apart de les seves opinions i aportacions científiques, Descartes (pare del racionalisme i, en general, de la ciència moderna) és conegut per la seva defensa i revalorització de la metafísica i la teologia. Davant la decadència de l'escolàstica medieval, Descartes parteix del dubte metòdic que el condueix a la que considerarà la primera certesa sobre la qual caldrà fonamentar tot coneixement. Aquesta primera certesa es formula de la següent manera: "penso, així existeixo" (frase més coneguda, menys correctament, com a "penso, per tant existeixo") per a demostrar, per aquest ordre, l'existència del "jo" (d'un jo immaterial, dualista i barreja de cos i ànima), després l'existència del "món" (doncs el món existeix, tot i que sigui conegut sovint de forma imperfecta) i l'existència de déu (de la qual dóna diverses proves, per exemple l'argument ontològic). Aquesta primera certesa es coneix amb el nom de cogito (del llatí cogitare) ja que en la versió llatina que el mateix Descrates va publicar, la frase francesa "je pense, donc je suis" és la famosa sentència : "cogito, ergo sum"

Per tant, en la filosofia cartesiana, l'escepticisme és un primer pas, (no pas el definitiu), per arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, l'obra de Descartes fou, en gran part, prohibida per part de l'Església ja que el Deu cartesià ja no s'assembla al Déu medieval. De fet en Descartes la idea de Déu és fruit de la inspecció del propi pensament, i això representa una inversió respecte del pensament medieval: no és el jo el que sorgeix a partir de Déu, sinó a la inversa, en el pensament cartesià la idea de Déu és un contingut de la ment del jo.

Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la d'Spinoza, Baruch [qui afirma que Déu (i no pas l'home ni tampoc el món) és l'única substància independent i d'existència pròpia], i la de Hume, David, [el qual ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves demostracions de l'existència de Déu, reduint la filosofia en gran part a un "pur empirisme", predecessor del positivisme].

Tipus d'idees

• Adventícies: semblen procedir de l'exterior.
• Factícies: provenen de la pròpia consciència, de la imaginació.
• Innates: semblen implantades a la ment per una instància superior (Déu).

Les Regles del Mètode

1. Evidència: No acceptar mai com a veritable cap coneixement que no es presenti amb claredat i distinció davant la raó.
2. Anàlisi: Dividir cadascun dels problemes en tantes parts com sigui necessari a fi de trobar la seva millor solució.
3. Síntesi: Recompondre, ordenadament i com per grans elements simples fins al coneixement dels compostos.
4. Enumeració: Fer revisions tan generals que hom adquireixi la seguretat de no ometre res.

L'estructura de la Realitat

Jo, Déu i el Món constitueixen els tres àmbits de la realitat o de la substància, que defineix com "allò que no necessita de cap altra cosa per existir".

• Jo: substància creada, que té com a atribut essencial el pensament.
• Déu: substància no creada, que té com a atribut la infinitat.
• Món: substància creada, que té com a atribut l'extensió.

El mecanicisme cartesià

La substància extensa és la naturalesa: una cosa material dotada de moviment, que es manté constant, i d'unes lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment:

• Llei de la inèrcia
• Llei de la direcció del moviment
• Llei de la conservació de la quantitat de moviment

Aquestes lleis no només regeixen el moviment dels cossos, sinó també el dels éssers vius.

El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies

L'ésser humà és un compost de cos (extensió) i ànima (pensament). Aquest dualisme cos-ànima és problemàtic per determinar com poden interactuar dues substàncies diferents (extensió - pensament): l'extensió no pensa, el pensament no té extensió. Descartes va intentar resoldre el problema recorrent a l'acció de la "glàndula pineal" (Hipòfisi), lloc del cervell on, segons ell, es produeix la interacció entre les dues. No obstant això, el problema va quedar sense solució, ja que no explica com dues susbtàncies radicalment diferents poden interactuar. D'aquí els intents de l' ocasionalisme i de la filosofia d'Spinoza i Leibniz, G.W per solucionar aquest problema, que és el problema general de la relació entre ment i cos.

La subjectivitat humana i la ciència

La separació de les dues substàncies en l'ésser humà constitueix el fonament de la ciència.

De la natura ho ignorem tot i l'únic que podem fer és formular hipòtesis que donin raó de certs fenòmens que contribueixen al nostre benestar humà. La naturalesa humana, per tant, coincideix amb el poder de formar idees, de contemplar-les, ordenar-les i, per això, de representar el món, d'organitzar-lo en un quadre. L'home és el subjecte del coneixement (ciència), aquell per a qui la representació existeix, però que mai figura com a objecte en el quadre.

Obres

Les seves obres principals són les següents:

• "Tractat de la llum"(1630-1633).
• "Discurs del mètode" (1637)
• "Diòptrica" (1637)
• "Geometria" (1637)
• "Meditacions metafísiques" (1641)
• "Els principis de la filosofia" (1644)
• "Les passions de l'ànima". (1649)

Enllaços externs

• Pàgina de Filoxarxa sobre Descartes
• Pàgina de Filoxarxa sobre el dubte metòdic
• Pàgina de Ramon Alcoberro sobre Descartes
• Discurs del Mètode (en francès via Projecte Gutenberg)
• Els Principis de la Filosofia (en anglès via Projecte Gutenberg)
• Biblioweb.org/-DESCARTES-Rene