No crec que ser agnòstic sigui tenir por o vergonya a proclamar-se obertament a ser ateu. Com sap un ateu amb seguretat que Déu no existeix? I un deista, com ho sap que Déu existeix? Els arguments que sostenen aquestes postures no em semblen prou sòlids, perquè ningú pot saber que després de la mort no hi ha res (com diuen els ateus) i tampoc crec que existeixi un Déu que està a tot arreu, ja que no l'he vist mai.
És per això que la meva postura és agnosticista, crec que tot això és una cosa massa enrabessada i que el millor és no poder pronunciar-se.

                                   

Tot i que hi poden haver animals que facin intents de suïcidi, sudokus i sopes de lletres, crec que els animals no poden pensar, que només reaccionen a un estímul que ja tenen après (com el del seu nom). Si no, hauríen après no només el seu nom o "dona'm la poteta", perquè això no és l'unic que senten per part del humans. Si entenguessin aquestes cuatre paraules, llavor podríen haver desenvolupat un altre tipus de llenguatge més sofisticat, nosé; potser estic anant més enllà... Però per a mi, que un peix intenti suïcidar-se no és motiu suficient per arribar a pensar que els animals racionen com els humans; i el mateix en penso de les paraules que han "après".

                              =]

No crec que, per exemple, no demanar permís als teus pares per casar-te sigui renegar de la teva cultura, simplement és prendre una iniciativa d'independització...

VAne:
Jo també s'ha de respectar a tothom i és cert que hi han uns drets humans que teòricament s'haurien de respectar però, potse r el que per a nosaltres és moralment correcte en la nostra cultura, en una altra segurament deuen pensar el contrari i pensar que el que nosaltres fem és moralment incorrecte...

Pot ser que hi hagi gent que no pensi moralment igual que els del seu entorn, però la majoria de vegades no es així. Per això quan hi ha algú que no pensa moralment com els del seu voltant és tant sonat. A més, rebutjar les pautes que vénen de fora és molt difícil (encara que no sigui impossible), i és més fácil seguir un camí que ja tens marcat que no pas anar fent el teu camí.

Jo crec que el jo personal si que existeix, perquè si no, no hi hauriem les disputes que tenim normalment els humans; això vol dir que som diferents i que pensem de forma diferent. Per tant, jo crec que si existeix.