[En fi: "Yo del Caserío no me fío".]

Completament d´acord amb en Cristian i en Diògenes. La qüestió és si Déu existeix o no. L´agnosticisme és una posició cobard i buida. No serà que els agnòstics són ateus pràctics que tenen vergonya de proclamar obertament el seu ateisme? I si potser alguns són creients "infiltrats", je, je?

En fi: "Yo del Caserío no me fío".

D´altra banda, es pot provar la inexistència de Déu? Hi ha qui afirma que només es poden demostrar existències, mai inexistències. No hi estic d´acord. Crec que l´única via racional cap a l´ateisme és la d´estudiar la idea de Déu i veure si aquesta és possible, és a dir, si no implica cap contradicció lògica. Si la idea de Déu és impossible (com, per exemple, la idea d´una truita sense ou), aleshores el problema ja està resolt. En aquest sentit, considero molt coherents les "dotze proves de la inexistència de Déu" de Sebastià Faure (un anarquista francès de principis del segle XX) on refuta amb arguments la idea d´un déu creador, justicier i providencial.

Jo crec que mai es pot arrivar a una conclusió tan radical com dius tu. mai no crec que es pot demostrar que existeix o no Déu. El que dius tu es podria fer fàcil si sabéssim la naturalesa de Déu. Són moltes possibilitats i moltes incognites. L'esglesia va tenir molts segles per pervertir l'imatge de Dés per controlar la gent (no no és una idea paranoico-conspirativa... és un fet històric). Per això no se sap exactament que és veritat i que no és.

Per respondre al topic del tema, crec que el que és més raonable és creure el que vols. Finalment es resumeix a això: creure. Socialment crec que dues opcions són acceptables: l'ateisme o una religió única.
Personalment no sóc ni religiós, ni agnostic, ni ateu tot el temps sinó que sempre passo d'una cosa a l'altre... perquè Déu, o la seva idea, és una necessitat, crec jo, per no tenir tant de por a moltes coses (la mort per exemple).