Fòrum de filosofia

Jo crec que el jo personal si que existeix, perquè si no, no hi hauriem les disputes que tenim normalment els humans; això vol dir que som diferents i que pensem de forma diferent. Per tant, jo crec que si existeix.

Hola Patiua ^^,

Jo penso de la mateixa manera que tu, el jo personal existeix. Si no existís no podriem discutir sobre res, tots tindriem la mateixa idea de tot. Penso que les coses serien avorrides si tots pensessim igual.
Per tant, et dono la raó en tot el que has dit, Patiua.

Realment hi ha gent per la qual penso que el jo personal si existeix, en aquelles persones que realment actuen tal i com pensen. Pero realment el jo personal existeix en aquelles persones sense personalitat, que vesteixen tal i com vesteixen les seves amigues o amics? per posar un petit exemple. Aixo ho podem ampliar en altres camps, com la manera d'actuar , la música que escolten, i el més greu la manera d'actuar, enlloc d'actuar com realment pensen, es dediquen a actuar com actua el seu millor amic o amig@.  Realment per aquesta gent el jo existeix?

Kataklysm... Suposo que és una ironia i no ho dius en sèrio això...

Evidentment que existeix un jo personal, ara si està cobert de màscares i capes que només són per a adaptar-se a la societat... Això va amb cadascú...

Un altre exemple... Els antisistema... També estàn influits per la societat. Tots ho estem.

Les postures radicals són fàcils d'adoptar però difícils d'argumentar.

De totes maneres, crec que això va més enllà del tema a que et refereixes.

hola, antigona & company

de vegades  sembla que parlem del "jo" com si estigués amagat darrera una tarima o com si fos el "veritable" rostre que hi ha darrera d´ una màscara. I si només hi hagués màscara?,  i si, com passa amb la pell d´ una ceba, darrera l´ última pell ja no trobèssim res? Què curiós que en llatí "persona" signifiqui "màscara d´ actor" i que moltes vegades diem del món que és com un teatre, no? Potser participem tots d´ una mena de "comèdia humana" sense ser-ne prou conscients i alguns representen tants papers com poden...

considero aquesta possibilitat... i si nosaltres només fossim el resultat de les circumstàncies a on neixem i vivim?

no ho sé, jo no ho veig clar això... si el "jo" no existeix, això vol dir que tots som iguals i l'únic que ens diferencia és això tan simple, les circumstàncies.

jo crec que dues persones, en el cas que s'eduquessin i vivissin exactament igual (seria molt difícil o potser impossible) acabarien actuant diferent...

jo si que crec que dins nostre hi ha alguna cosa més que màscares i capes... sempre ho he pensat... som algo més que tot això.

Hola companys,
jo no sé si existeix alguna cosa que només la pensi jo i només la senti jo i que pugui dir "això sóc jo" i només jo. Però si el que penso ho pensa també algú més, llavors és que tenim el mateix jo?

antigona,

les "circumstàncies", precisament ..

El jo -acceptem la seva hipòtesi- es defineix -com tantes coses- per la seva "alteritat" que en aquest cas és la segona persona del "tu". I no és precisament la "circumstància" la que marca la distància entre dues identitats? crec que, precisament, el "jo" és una forma senzilla, sintètica de referir-se a les circumstàncies de les que parlem, que són, em sembla, tan complexes com inabastables ... estic amb tu en què dos bessons amb educació similar farien camins diferents però no precissament perquè cadascú tingui un "ego" distintiu, sinó per aquesta mateixa impossibilitat de viure en la circumstància d´un altre ... però seria interessant que ens atorguessin, encara que fos per unes hores, el do de la ubiqüitat, no?  Hi ha una pel.lícula estranyíssima (Como ser John Malcovich -s  escriu així?) que tracta sobre aquestes coses. Algú l´ ha vist??

som iguals en el fet de ser éssers circumstancials i diferents perquè les circumstàncies ho són i encara, en aquest fòrum ningú a fet esment de l´ ADN, el que per alguns deterministes és el veritable DNI de la gent ..

per cert, virginia, crec que si algú, estant en la teva mateixa circumstància, sentís i pensés com tu, compartiria amb tu  una "experiència", però no una "identitat" ...

Per a que una persona tingui una "personalitat" o una altra, es necesiten una sèrie de circumstàncies, factors externs que modelessin aquesta personalitat. Pero la modelen o la creen? Aquests factors externs creen la personalitat de una persona o ja tenim alguna cosa dins nostre i les circumnstàncies canvien aquesta personalitat? No sabria definir el "jo" pero si sabria definir el meu "jo", com soc ara mateix. I sí, crec que tots som diferents, tenim alguna cosa que ens fa únics.

Jo e vist la peli, como ser John Malkovich, m'encanta el guionista. Si que seria interessant que tinguessim el do de la ubiqüitat, es podria resoldre aquest debat. :)

bones ! crec que depèn de la persona pot tenir o no un "jo" personal. pel que sembla, la immensa majoria de la gent pensa per ella mateixa i actua com creu correcte, i amb això obté una personalitat pròpia. la gent que adquireix la seva personalitat a partir de còpies d'altres obté un jo personal fals, ja que no és com ell hauria volgut ser ja que no ha desenvolupat la capacitat que tenim per modelar-nos el nostre "jo".

Per començar, què és la personalitat? És el conjunt de característiques que ens diferencien els uns dels altres. Des de punt de vista científic es la variabilitat de l'espècie, desde el nivell psicològic és el conjunt de característiques de la personalitat (comportament, caràcter, manera de ser, educació rebuda, etc).

Jo crec que sí que hi ha un "Jo" en aquest món; el físic i la personalitat en conjunt defineixen la persona i la fan diferent d'un altre.
A més sense personalitat no hi hauria diferència, però l'humà té la necessitat de diferenciar-se dels altres.

Jo comparteixo el raonament de l'Alex (federer) ja que tots ens diferenciem per dos criteris basic, el fisic, i el caracter. Cadascu te una presonalitat diferent aixo fa que hi hagi variabilitat, opinions diferents (com sol pasar en aquests forums), etc....
Per tant, per a mi existeix un Jo personal. 8)

MODERADOR 1, però som o no som una substància a l'estil de Descartes? és a dir, hi ha un jo que perdura sempre idèntic i que es defineix pel pensament i la consciència? o potser tot és bioquímica?

Aixo mateix. Com podem dir que existeix un jo que es defineix pel fet de pensar o de tenir opinió com dieu alguns, si la ciencia ens diu que els pensaments no són res més que simples reaccions químiques i elèctriques dins el nostre cervell?

I ni tansols sóm nosaltres qui creem aquestes reaccions, si no tot un conjunt de cél·lules l'objectiu de les quals (com el de tot bixu vivent) és sobreviure. Aquestes cel·lules procuren que el conjunt de el nostre cos estigui sa i equilibrat, tan física com psíquicamen, perque els hi va la vida en aconseguir-ho xD.

Conclusió: si el que diu la ciència es cert, no pensem nosaltres com a un unic ésser, sinó que ho fan molts éssers en conjunt perque saben que així el cos on viuen té més provabilitats de sobreviure. De la mateixa manera que tenim gana quan les cel·lules tenen gana o ens afoguem quan les cel·lules no tenen oxigen.

No us sembla? ;D

KuroNeko

Si tot es pot reduir en reaccions químiques provocades per les cél·lules, la utilitat de les quals és únicament garantir la subsistència del conjunt d'aquestes... Que estas fent ara mateix a aquest forum? Quina necesitat biològica estas satisfent?

Es podria considerar el expressar-se o comunicar-se com a necessitat? Els éssers humans som éssers que necesiten la comunicació i expressar-se no? De aquí que tinguem un llenguatge...

Pero m'ha semblat molt interessant el que ha dit KuroNeko:

"I ni tansols sóm nosaltres qui creem aquestes reaccions, si no tot un conjunt de cél·lules l'objectiu de les quals (com el de tot bixu vivent) és sobreviure. Aquestes cel·lules procuren que el conjunt de el nostre cos estigui sa i equilibrat, tan física com psíquicamen, perque els hi va la vida en aconseguir-ho"

Paranoid Android

La necessitat biològica que estic satisfent? Simple. La de voler sobreviure.

Es podria dir que un dels objectius dels qui sóm en aquest fòrum és apendre. Enriquir el nostre coneixement a través de donar la nostra opinió i escoltar la dels altres. Per què volem apendre? Perque als humans ens espanta el qué és desconegut, i a més, tenim possibilitat de controlar algunes de les coses que poguem descobrir. Allò desconegut pot ser perillós, i pertant pot ocasionarnos algun tipus de mal o poder la mort. Però si ho conec tinc més possibilitats d'enfrontar-m'hi, o fins i tot de controlar-lo, i per tant de garantir la meva subsistència o millorar-la.

Jo crec que és per això que l'home vol conèixer, per sobreviure. I si sobrevivim nosaltres qui sobreviu a l'hora? Els éssers que ens formen. És per això que dic que no sóm un únic ésser, perque actuem sengons els interessos de molts d'altres de petits que ens formen.

De la mateixa manera ho fa "la humanitat". Aquesta és formada per tots nosaltres, que ens unim i movem a tot el conjunt a interactuar amb el planeta per tal d'explotar-lo i treure'n benefici per garantir la nostra subsistència. Però "la humanitat" a l'igual que una persona sola, va néixer, està visquen, i algun dia s'extingirà.

Si ens considerem a nosaltres individualment com a una entitat única, no ho hauriem de fer també amb el conjunt de "la humanitat", en el qual cadascún de nosaltres sóm les seves petites cèl·lules?

- Em sembla que quan comento divago força i al final ja no se ni de què estic parlant xD. Però bé, que hi dieu? A mi no em sembla que l'home actui per voluntat pròpia, per tant no crec que el "jo" és pugui definir per la seva capacitat de pensar.

De debó es necessari saber si el jo personal existeix per sobreviure? Dubto que els animals, i moltes persones, s'ho hagin plantejat mai.

Necessàri segur que no és. Les plantes no deuen saber de la seva pòpia existència i són dels éssers que més temps poden viure.

La condició humana ens diferencia dels animals,  aquets neixen ensenyats, les seves reaccions  venen determidades per els instints(herència biologica) En canvi les persones neixen  només amb algunes actituts reflexes apreses,  per exemple plorar. Nosaltres, el "jo",  sóm  per una  part  herencia biològica i  l'altre  és el   nostre  ambient,es a dir ,  la nostre educació , el nostre procés cultural. Una persona és i será sempre única perquè es el resultat de les expèriencies viscudes. En funció d'aquestes sera de una manera  o una altre. Els primers que tenen  la responsabilitat(no sempre asimilada)de transmetre un ensenyament són els pares , aquets influiran també al llarg de tota la vida  però a mesura que el fill vagi asimilant coneixements i  aconsegueixi una actitud  pròpia i crítica  la seva influencia serà menor. Seguint el procés lineal  després dels pares vindrán les relacions socials  amb altres individus aquestes seran a l'escola , en les activitats extraescolars i a mesura que creixi la persona ,en qualsevol situació que es  pugui arrivar a viure sense deixar la vida  l'experiencia viscuda, també com més intenses seguin les experiències viscudes més influiran. La clau però de tot el  procés es troba en la imitació , aprenem a parlar per imitació , aprenem a fer moltes coses per imitació.  Entran ara en la societat actual la gent s'ha pres massa al peu de la lletra  imitar,  es lógic que  un faci el que  tothom fa, si no ho fà es veura desplaçat de la comunitat però fa falta arrivar aquets extrems . :-\

           Que el jo existeix és tant clar com que dos més dos són quatre, però jo m'esforçaré a dubtar-ho, aquí tothom a dit la seva, amb un llenguatge ple de lògica, de fet tota llengua éslògica, tot pensament, fins i tot les emocions responen a una lògica, química, física, les màtemàtiques estan a l'ordre del dia, si un estudia filosofia, cada autor, per poc racionalista que es consideri, el seu discurs roman lligat a la lògica d'alguna manera. Però la pregunta clau és fins a quin punt la lògica és viable per preguntar-nos sobre les coses? algú em dirà que és indiscutible que dos més dos siguin quatre, doncs sí que pot ser discutible, i no és un cas hipotètic, la mecànica quàntica mateix es basa en criteris així, per citar un exemple. això ens aboca a l'escepticime radical i a la suspenció del judici, ja que es qüestiona el prpi jo. Espero que algú em contesti perquè això no mola.