Ràtio: 4 / 5
Mai no consideris l'estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar al bell i meravellós món del saber.
Tots som molt ignorants. El que ocorre és que no tots ignorem les mateixes coses.
Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana.
Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix.
La vida és molt perillosa. No per les persones que fan el mal, sinó per les que se sentin a veure el que passa.
Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat.
En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement.
Al principi tots els pensaments pertanyen a l'amor. Després, tot l'amor pertany als pensaments.
Quan em van preguntar sobre alguna arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerir la millor de totes: La pau.
Comença a manifestar-se la maduresa quan sentim que la nostra preocupació és major pels altres que per nosaltres mateixos.
Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.
La dona, és on li correspon. Milions d'anys d'evolució no s'han equivocat, ja que la naturalesa té la capacitat de corregir els seus propis defectes.
Les proposicions matemàtiques, quan han de veure amb la realitat, no són certes; i en com que són certes, no tenen res que veure amb la realitat.
Per què aquesta magnífica tecnologia científica, que estalvia treball|feina i ens fa la vida mes fàcil, ens aporta tan poca felicitat? La reposada és està, simplement: perquè encara no hem après a usar-la amb encert.
L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència aconsegueix obrir.
Si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. Però si no, els francesos diran que sóc alemany, i els alemanys que sóc jueu.
Si la teva intenció és descriure la veritat, fes-ho amb senzillesa i l'elegància deixa-la-hi al sastre.
L'amor per la força res val, la força sense amor és energia gastada en va.
L'important és no deixar de fer-se preguntes.
El que no té el do de meravellar-se ni d'entusiasmar-se més li valdria estar mort, perquè els seus ulls estan tancats.
No guardis mai al cap allò que et càpiga en una butxaca.
El món no és en perill per les males persones sinó per aquelles que permeten la maldat.
No penso mai en el futur perquè arriba molt aviat.
L'alegria de veure i entendre és el més perfecte do de la naturalesa.
La imaginació és més important que el coneixement.
La bellesa no mira, només és mirada.
La majoria de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i, per regla general poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots. .
Vivim al món quan estimem. Només una vida viscuda per als altres mereix la pena ser viscuda.
Els grans esperits sempre han trobat una violenta oposició de part de ments mediocres.
La religió sense la ciència seria cega, i la ciència sense la religió seria coixa també.
Donar exemple no és la principal manera d'influir sobre els altres; és l'única manera.
Si no puc dibuixar-lo, és que no ho entenc.
El problema de l'home no està en la bomba atòmica, sinó en el seu cor.
Només una vida dedicada als altres mereix ser viscuda
El nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat.
La paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços.
Els conceptes i principis fonamentals de la ciència són invencions lliures de l'esperit humà.
Què sap el peix de l'aigua on neda tota la seva vida?.
Si la tercera Guerra Mundial es fa a cops de bombes atòmiques, els exèrcits de la Quarta Guerra Mundial combatran amb maces.
S'ha de fer tot tan senzill com sigui possible, però no més senzill.
Hi ha dues maneres que visqui la seva vida: una com si res no és un miracle, l'altra és com si tot és un miracle.
Déu no juga als daus.
El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència verdaders.
Joventut, saps que la teva no és la primera generació que anhela una vida plena de bellesa i llibertat?
La formulació d'un problema, és més important que la seva solució.
El meu ideal polític és el democràtic. Cada un ha de ser respectat com a persona i ningú no ha de ser divinitzat.
La teoria és assassinada tard o aviat per l'experiència.
Si no xoquem contra la raó mai arribarem a res.
El més incomprensible del món és que sigui comprensible.
Una vetllada en la qual tots els presents estiguin absolutament d'acord és una vetllada perduda.
Ràtio: 0 / 5
«[...] Arreu on vaig trobar éssers vius, vaig trobar voluntat de poder; i fins i tot en la voluntat de qui serveix vaig trobar voluntat de ser senyor [...].
I aquest misteri m’ha confiat la vida mateixa. “Mira, va dir, jo sóc allò que ha de superar-se sempre a si mateix.
"En veritat, vosaltres anomeneu això voluntat d’engendrar o instint de finalitat, d’alguna cosa més alta, més llunyana, més vària: però tot això és una única cosa i un únic
misteri [...],“
En veritat, jo us dic: Un bé i un mal que fossin imperibles no existeixen! Per si mateixos han de superar-se una i una altra vegada a si mateixos [...].
I qui ha de ser un creador en el bé i en el mal: en veritat aquest ha de ser abans un anihilador i rompré valors.
Per això el mal summe forma part de la bondat summa: però aquesta és la bondat creadora [...].
Hi ha moltes cases per construir encara!
Així parlà Zarathustra.»
NIETZSCHE, Així parlà Zarathustra, II
«Voleu saber què és per a mi "el món”? [...]. És un monstre de força, sense principi ni fi, una magnitud fèrria i fixa de forces que ni creix ni disminueix i que únicament es transforma [...], un joc de forces i ones de força [...], un mar de forces tempestuoses que s’agiten i transformen des de tota l’eternitat i tornen eternament sobre si mateixes en un enorme retorn dels anys [...]. Aquest és el meu món dionisíac, que es crea eternament a si mateix i que es destrueix eternament a si mateix, aquest món enigmàtic de la doble voluptuositat, el meu ‘més enllà del bé i del mal”, sense meta, com no sigui que existeixi una meta en la felicitat del cercle, sense voluntat; si no és que un anell tingui bona voluntat respecte de si mateix, Voleu un nom per a aquest món? I una solució per a tots els seus enigmes? Voleu una llum per a tots vosaltres, els desconeguts, els forts, els impàvids, els homes de mitjanit? — Aquest món és la voluntat de poder i no és res més que això. Sigueu vosaltres també aquesta voluntat de poder —i res més que això!»
NIETZSCHE, La voluntat de poder, aforisme 1067
«A tot arreu “noble”, “distingit” en el sentit corporatiu, era el concepte fonamental a partir del qual s’havia desenvolupat el terme "bo" en el sentit de “psíquicament noble”, de “generós”, de “psíquicament distingit”, de “psíquicament privilegiat”. Aquesta transformació, duta a terme d’una forma inevitable, va sempre acompanyada d’una forma paral·lela d’aquella altra transformació que obliga els mots “vulgar”, “plebeu”, “baix” a convertir-se al cap i a la fi en el concepte “dolent". L’exemple més eloqüent pel que fa a aquest darrer punt és el mateix mot alemany "Schlecht”, que significa “dolent”. En essència, és igual al mot "Schlicht", que significa “simple”, “senzill” (...), i que originàriament qualificava l’home senzill, vulgar, sense que encara impliqués una sospitosa mirada de reüll, sinó la simple intenció de contraposar-lo al noble. A l’època de la Guerra dels Trenta Anys si fa no fa, és a dir, bastant tard, aquest sentit es canvià en el que s’empra actualment.»
NIETZSCHE, Genealogia, I, 4.
«El fanatisme amb què la reflexió grega sencera es llança a la racionalitat delata una situació difícil: s’estava en perill, es tenia una sola elecció: o bé perir o bé ser absurdament racionals... El moralisme dels filòsofs grecs a partir de Plató té uns condicionaments patològics; i el mateix el seu afecte a la dialèctica, Raó = virtut = felicitat significa simplement: cal imitar Sòcrates i implantar de manera permanent contra els apetits obscurs una llum diürna —la llum diürna de la raó. Cal ser intel·ligents, clars, lúcids a tot preu; tota concessió als instints, al que és inconscient, condueix cap a baix... [...]. EL que ells escullen com a remei, com a salvació, no és a la vegada, més que una expressió de la décadence [...]. La llum diürna més enlluernadora, la racionalitat a tot preu, la vida lúcida, freda, previsora, conscient, sense instint, en oposició als instints, tot això era només una malaltia diferent —i de cap manera un camí de retorn a la virtut”, a la "salut”, a la felicitat... Haver de combatre els instints —aquesta és la fórmula de décadence: mentre la vida ascendeix, la felicitat és igual a instint»
NIETZSCHE. Crepuscle dels Ídols, «EL problema de Sòcrates».
Història d'un error
1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós —ell viu en aquest món, és aquest món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)
2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència»). (Progrés de la Idea: es torna més subtil, més capriciosa, més inaprehensible —es converteix en una dona, es fa cristiana...)
3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però, així que és pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, l’antic sol, però vist a través de la boira i l’escepticisme; la Idea, sublimada, pàl·lida, nòrdica, kónigsberniana.)
4. El món veritable —inassequible? En tot cas inabastat. I sent inabastat, també és desconegut. En conseqüència, tampoc pot ser consolador, redemptor, obligant: a què podria obligar-nos una cosa desconeguda? (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)
5. El «món veritable» —una Idea que ja no serveix per a res, que ni tant sols obliga, una idea que s’ha tornat inútil, supèrflua conseqüentment, una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; esmorzar; retorn del bon sentit i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató, soroll endimoniat de tots els esperits lliures.)
6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, potser el món aparent?...
Eliminant el món veritable hem eliminat també el món aparent! (Migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg; punt culminant de la humanitat; incipit Zaratustra.)
NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, «Com el "món veritable" va acabar convertint-se en una faula».
—No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del dia encenia una llanterna,
corria pel mercat sense parar:
—Cerco Déu, cerco Déu!
Com que allí s'aplegaven molt d’aquells que no creien en Déu, suscità moltes rialles:
—És que s’ha perdut? deia l’un. És que s’ha extraviat com un infant? deia l’altre. O és que s’ha amagat? O té por de nosaltres? Se n’ha anat amb un vaixell? Ha migrat? Així cridaven i reien en desori.
L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada: A on ha anat Déu?, cridà, "Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins. Però, com ho hem fet? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort. I som nosaltres qui l’hem mort. Com ens consolarem nosaltres els assassins entre tots els assassins?
(...) Hom conta que encara aquest home boig entrava a les esglésies i entonava el Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar repetia com a resposta:
— Què hi fan encara aquestes esglésies, si són sepultures i els monuments funeraris de Déu?
NIETZSCHE, La gaia ciència, III. 125.
Ràtio: 0 / 5
Bertrand Russell i l'educació a Principios de reconstrucción social
pàg.132
El éxito en producir la disciplina mental es el principal mérito de la educación superior tradicional. Dudo que pueda lograrse si no es obligando o persuadiendo la atención activa sobre un trabajo prescrito. Por esta razón principalmente es por lo que yo no creo que métodos tales como el de la señora Montessori sean aplicables después de que ha pasado la edad infantil. La esencia de su método consiste en dar a elegir las ocupaciones, alguna de las cuales interesa a la mayoría de los niños, y siendo todas instructivas. La atención del niño es completamente espontánea, como en sus juegos; goza adquiriendo conocimientos por este medio y no adquiere otro conocimiento sino el que desea. Estoy convencido de que éste es el mejor método de educación para los niños pequeños: los resultados actuales hacen imposible pensar de otro modo. Pero es difícil ver cómo este método traeria una intervención voluntaria de la atención. Muchas cosas que se deben enseñar carecen de interés, y aun aquellas que son interesantes al principio se hacen frecuentemente fastidiosas antes de que se las considere en toda la extensión necesaria. El poder de prestar una atención prolongada es muy importante y difícil de ser adquirido plenamente si no es por un hábito inducido originariamente por una presión exterior. Algunos pocos muchachos, es verdad, tienen suficientes deseos intelectuales para querer sostenerse todo lo que es preciso por su propia iniciativa y libre voluntad; mas para todos los demás se requiere una inducción externa en orden a hacerles aprender alguna cosa a fondo. Entre los reformadores de la educación hay cierto temor a exigir grandes esfuerzos, y en una gran parte de la gente una falta de voluntad para la molestia. Ambas tendencias tienen su lado bueno, pero también tienen sus peligros. La disciplina mental que se arriesga puede ser preservada por el simple consejo, sin la compulsión externa, siempre que el interés y la ambición intelectuales de un niño estén suficientemente estimulados. Un buen maestro estará en condiciones para hacer esto con un muchacho que es capaz de mucha ejecución mental, y para muchos de los otros la educación presente, puramente libresca, no es probablemente la mejor. Por este camino, en tanto que se comprueba la importancia de la disciplina mental, puede ser alcanzada probablemente, siempre que sea asequible, por una apelación en el discípulo a la consciencia de sus propias necesidades. En tanto que los maestros no esperen lograr el éxito es fácil que vayan deslizándose en una estúpida pereza y recriminen a sus discípulos, cuando realmente la falta es de ellos.
La inhumanidad en la lucha económica será casi inevitablemente enseñado en las escuelas en tanto que la estructura económica de la sociedad no sea cambiada. Éste debe ser particularmente el caso de las escuelas de la clase media, que dependen para el número de sus discípulos de la buena opinión de los padres y se aseguran la buena opinión de los padres procurando el éxito de los discípulos. Ésta es una de tantas cosas en las que la organización competentiva del Estado es perjudicial El deseo espontáneo y desinteresado de conocimiento no es verdaderamente poco común en los jóvenes, y es fácil de provocar en muchos de aquellos en quienes permanece latente. Pero es reprimido de modo implacable por los maestros que solamente píensan en exámenes, diplomas y grados. No se da a los niños más listos tiempo para pensar, tiempo para la indulgencia del paladeo intelectual desde el primer día que van a la escuela hasta que dejan la Universidad. Desde el primero hasta el último momento, no hay más que unas largas faenas de simulacros de examen y de hechos de libros de texto. Los más inteligentes quedan al fin disgustados de la enseñanza, deseando solamente olvidar y escapar de ella a la vida de acción. Aun aquí, como antes, la máquina económica los mantiene prisioneros y todos sus deseos espontáneos son pulverizados e impedidos.
El sistema de los exámenes y el hecho de que la instrucción sea tratada como para ganar la subsistencia hace que los jóvenes consideren los conocimientos desde un punto de vista puramente utilitario, como el camino a la riqueza y no como la puerta de la sabiduría. Esto no importaría tanto si afectara solamente a los que no tienen ningún interés intelectual genuino. Pero desgraciadamente afecta más a aquellos cuyos intereses intelectuales son más fuertes, pues sobre ellos es sobre quienes la presión de los exámenes recae con más severidad. Mas a éstos -a todos en cierto grado- se les presenta la educación como un medio de adquirir la superioridad sobre los otros; está infectada de extremo a extremo con la inhumanidad y la glorificación de la desigualdad social. Toda libre y disinteresada consideración demuestra que, cualesquiera que sean las desigualdades que puedan permanecer en la Utopía, las actuales desigualdades son casi todo lo contrario de la justicia. Pero nuestro sistema educativo tiende a ocultar esto por entero, a no ser en sus lados débiles, puesto que los que suben están en camino de aprovecharse de las desigualdades, animados por completo para ello por los hombres que han dirigido su educación.
La aceptación pasiva de la sabiduría de los maestros es fácil para la mayoría de los niños y de las niñas. No implica ningún esfuerzo de pensamiento independiente y parece racional porque el maestro sabe más que sus discípulos; es. por otra parte, el camino para ganarse el favor del maestro, a menos que éste sea un hombre muy excepcional. También el hábito de la aceptación pasiva es un hábito desastroso en la primera vida. Es causa de que los hombres busquen un conductor y acepten como tal a cualquiera que esté establecido en aquella posición. Forma el Poder de las Iglesias, Gobiernos, conventículos de partido y de todas las demás organizaciones que engafían a los hombres sencillos para que soporten los viejos sistemas que son dafíosos para la nación y para ellos mismos. Es posible que no hubiera mucha independencia de pensamiento aunque la educación hiciera todo lo posible por promoverla; pero verdaderamente habría más de la que hay ahora. Si el objeto fuera hacer que los discípulos pensarari, más bien que hacer que acepten ciertas conclusiones, la educación se llevaría de modo completamente distinto: habría menos rapidez de instrucción y más discusión, más ocasiones en que los discípulos se encontraran animados a expresarse por sí mismos, más probabilidades de hacer que la educación concerniera a las materias por las que los discípulos sintieran algún interés.
Sobre todo, habría un esfuerzo en levantar y estimular el amor a la aventura mental. El mundo en que vivimos es vario y asombroso: algunas de las cosas que nos parecen más sencillas se hacen más difíciles cuanto más las consideramos; otras cosas que nos parecía creer totalmente imposibles de descubrir han sido, sin embargo, puestas en claro por el genio y la industria. El poder del pensamiento, las vastas regiones que puede dominar, las regiones, mucho más vastas, que puede solamente sugerir de un modo oscuro a la imaginación, dan a todos aquellos cuya mente ha viajado más allá del camino de todos los días una sorprendente riqueza de materiales, una puerta de escape a la triviafidad y del aburrimiento de la rutina familiar, que llenan de interés toda la vida, y son derribadas las paredes de la prisión de la vulgaridad. El mismo amor a la aventura que lleva a los hombres al Polo Sur; la misma pasión por un tribunal conclusivo de fuerza, que hace que los hombres den la bienvenida a la guerra, puede hallar en el pensamiento creativo una salida que no es destructora ni crucial sino que aumenta la dignidad del hombre por encarnar en la vida alguno de los brillantes esplendores que el espíritu humano extrae de lo desconocido. Dar este placer, en uu medida más o menos grande, a todos los que son capaces de él, es el supremo fin por el que ha de ser valorada la educación de la mente.
Se dirá que el placer de la aventura mental es raro, que hay pocos que puedan apreciarle y que la educación ordinaria no puede tener en cuenta un bien tan aristocrático. Yo no lo creo así. El placer de la aventura mental es mas común en los jóvenes que en las personas mayores. Entre los niños es muy común y crece naturalmente sobre el período de la formación de creencias y de la fantasía. La hombres temen al pensamiento como no temen ninguna otra cosa sobre la Tierra: más que la ruina, más aún que la muerte. El pensamiento es subversivo y revolucionar destructivo y terrible; el pensamiento es impiadoso para el privilegio, las instituciones establecidas y los hábitos confortables; el pensamiento es anárquico y sin ley, indiferente a la autoridad, y no se le da ningún cuidado de la decantada sabiduría de las edades. El pensamiento contempla el pozo del infierno y no tiene miedo. Ve al hombre, una débil mota, rodeado de insondables abismos de silencio; le mantiene soberbiamente, tan impasible como si fuera el señor del Universo. El pensamiento es grande, rápido y libre; la luz del mundo y la gloria principal del hombre Pero si el pensamiento ha de hacerse posesión de muchos, no el privilegio de unos pocos, tendremos que hacer frente al temor, El temor mantiene a los hombres atrasados: temor a que se pruebe que sus creencias queridas son errores; temor a que se pruebe que son dañosas las instituciones por que viven; temor a que se pruebe que ellos mismos no son dignos de respeto en el grado que habian supuesto serlo. «¿Pensará el hombre libremente acerca de la propiedad? Entonces, ¿qué será de nosotros los ricos? ¿Pensarán los jóvenes y las jóvenes libremente acerca del sexo? Entonces, ¿qué será de la moralidad? ¿Pensarán los soldados libremente acerca de la guerra? Entonces, ¿qué será de la disciplina militar? ¡Fuera con el pensamiento! ¡Atrás a las sombras del prejuicio, no sea que se ponga en peligro la propiedad, la moral y la guerra! Mejor es que los hombres sean estúpidos, perezosos y opresores, que no que sus pensamientos sean libres. Porque si sus pensamientos fueran libres no pensarían como nosotros pensamos. Y este desastre debe ser evitado a toda costa.» Así argumentan los adversarios del pensamiento en los abismos inconscientes de sus espíritus. Y así obran en sus Iglesias, en sus escuelas y en sus Universidades.
Ninguna institución inspirada por el temor puede vivir en el más allá. La esperanza, no el miedo, es el principio activo en las cuestiones humanas. Todo lo que ha hecho grande al hombre ha brotado del intento de asegurar lo que es bueno, no de la lucha por evitar lo que se piensa que es malo. Por estar raramente inspirada la educación moderna por una gran esperanza es por lo que raramente produce un gran resultado. El deseo de preservar el pasado, mas bien que la esperanza de crear el futuro, domina las mentes de los que intervienen en la enseñanza de los jóvenes La educación no debe aspirar, en una pasiva enseñanza de hechos muertos, mas que a una actividad dirigida hacia el mundo que han de crear nuestros esfuerzos. Debe estar inspirada no por un ansia regresiva por las extinguidas bellezas de Grecia y del Renacimiento, sino por una visión brillante de la sociedad que ha de ser, por los triunfos que el pensamiento ha de lograr en los tiempos por venir y por un horizonte cada vez más ancho de la perspectiva del Universo ante los ojos del hombre. Aquellos a quienes se enseñe en este espíritu estarán llenos de vida, esperanza y alegría, aptos para tomar su parte en la obra de traer a la Humanidad un porvenir menos sombrío que el pasado, con fe en la gloria que puede crear el esfuerzo humano.
