Ràtio: 0 / 5
DES D'ALTES MUNTANYES
(Aus Hohen Bergen)
Friedrich NIETZSCHE
Traducció de Manuel Carbonell.
Oh migjorn de la vida! Hora esplèndida!
Oh jardí d'estiu!
Goig inquiet d'estar ferm i a l'aguait i esperant:-
¿On sou , amics? Veniu! És l'hora, ja és l'hora!
No és per vosaltres que la grisa glacera
Avui s'ha engalanat de roses?
El torrent us cerca, impacients s'encalcen, s'estossinen
Més alt avui el vent i els núvols, blau endins.
Per, de més lluny, aguaitar-vos a vista d'ocell.
Per a vosaltres vaig parar la taula a dalt de tot -
¿Qui tan a prop de les estrelles viu,
Qui tan a prop de les horribles llunyanies de l'abisme?
El meu regne -¿quin altre regne ha arribat més lluny?
I la meva mel -¿qui l'ha tastada?...
-Vosaltres hi sou, amics! -Ai, però ¿jo no sóc
Qui vosaltres busqueu?
El dubte us glaça, atònits -tant de bo el rancor us arborés!
Jo -¿ja no sóc jo? ¿M'han mudat la mà, el pas, la cara?
I això que jo sóc, amics meus -¿no ho sóc?
¿M'he tornat un altre? ¿M'he estranyat a mi mateix?
¿M'he evadit de mi mateix?
¿Lluitador massa sovint vençut per si mateix?
¿Massa alçurat contra la seva pròpia força,
Ferit i fermat per la pròpia victòria?
¿He buscat un lloc on més tallant bufés el vent?
He après a viure
¿Allà on no hi viu ningú, als deserts indrets de l'ós polar,
M'he oblidat de l'home i de Déu, del renec i del rés?
¿M'he tornat l'espectre que per les glaceres ronda?
-Vells amics! Guaiteu! El vostre esguard és pàl·lid,
Curull d'amor, curull d'horror!
No, fugiu! No us enutgeu! Aquí -vosaltres no us hi podríeu
enllarar:
Aquí entre els més remots reialmes del glaç i de la roca-
Aquí cal ser com un isard, i alhora caçador.
Un àvol caçador vaig ser! -Guaiteu la tensa
Corba del meu arc!
Qui així el tensa és el més fort - -:
Compte, però! Perillosa és aquesta fletxa,
Més que cap altra fletxa, -lluny d'aquí, pel vostre bé!...
Us em gireu! -Oh cor, que tant has suportat,
L'esperança mai no et flaquejà:
Tingues oberta a nous amics les teves portes!
Deixa estar els vells! Deixa els records!
Antany tu fores jove, i ara -encara ho ets més i més bé!
Allò que un dia ens nuà, el lligam d'una esperança-
¿Qui llegeix els senyals encara,
Que hi gravà l'amor antany, avui tan pàl·lids?
Ho comparo al pergamí, que la mà
No gosa agafar -igual d'embrunit, d'abrusat.
Ja no són amics, que són -¿com en diria? -
Només espectres d'amics!
Prou que de nit em truquen al cor i a la finestra,
I em miren i em diuen: "Sí érem nosaltres!"
-Oh mot pansit que antany olor de roses feies!
Anhel de joventut, com se m'ha esgarriat!
Aquell per qui em delia,
Aquell que em creia el meu semblant, com ha mudat!
I aquells, que vells que són, esmaperduts:
Només qui muda roman semblant a mi.
Oh migjorn de la vida! Segona joventut!
Oh jardí d'estiu!
Goig inquiet d'estar ferm a l'aguait i esperant!
Dia i nit que friso pels amics,
Pels nous amics! Veniu! És l'hora, ja és l'hora!
Aquest cant ja s'ha acabat -el crit més dolç de la nostàlgia
Ha mort als llavis:
El féu un mag, l'amic a l'hora justa,
L'amic de migjorn -no!, no em pregunteu qui és-
Era pels volts del migdia quan d'un se'n féu dos...
Ara fem festa, segurs d'haver vençut plegats,
La festa de les festes:
Vingué l'amic Zaratustra, hoste d'hostes!
Ara el món riu, s'ha esquinçat el teló esgarrifós,
Ha arribat l'hora de les noces de la llum i les tenebres...
F. NIETZSCHE: Poesies.
Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1999.
Traducció de Manuel Carbonell
Ràtio: 0 / 5
Poemes de Pere Prada
Crisi
Una llàgrima,
no té forma d´interrogant?
Soledat
Es dedicava
a buscar el sol en la nit.
Se sentia feliç.
Dóna corda al rellotge
de pèndol del record
i escolta't el seu ritme
abans de cercar el mar.
Restaràs orb d'absència,
tu que tant l'has temuda.
Has trepitjat la ratlla
borrosa que separa
el silenci del cant
i on s'inicia, obscura,
l'ombra del teu llenguatge.
Joan Margarit
Plagi de títol de novel·la
Torna'm, amor, la imatge meva
que més m'agrada;
l'ànima meva sense agror,
sense rancúnies esvalotades.
Refés, amor, els fragments esmicolats,
trossos de mirall que feren
una fesomia torçada, inexacta,
i uns trets poc agradables.
Porta'm, amor, el mirall sencer,
aquell que fores tu,
aquell que sóc jo,
aquell que som nosaltres.
Loser is the winner
Les llàgrimes encara
fan mal rera els ulls.
El record que de tu tindré
serà fantàstic
(escanyaré totes les imatges morals
que podrien fer molt fàstic).
I quan la salabror
solidifiqui en oblit;
en anècdota la teva persona,
en ingenuïtat la maldat
de tots els comparses,
aleshores tornaré a creure
que la història nostra
podia haver estat magnificent
com els rius de França.
Condemna
Ara recordo aquell gest amorós
que se't va escapar un dia càlid:
la veu dolça barrejada amb l'encens
de la teva pell, del teu tacte;
el tebi perfum dels cabells
acaronant el somni dels sentits
que se'm desfeien a les mans.
El darrer pètal d'una flor d'octubre
que m'havia de condemnar
a desamor perpetu per haver
estimat una musa.
Amadeu Vidal
Em demanes que et recordi el meu amor?
No. Valdria més que tu mai l'oblidessis.
E. Montale
Ningú ens ensenya a somiar.
Tots naixem amb l´habilitat de crear les nostres pròpies
imatges. El llenguatge arriba més tard i té les seves
limitacions. De vegades no trobem paraules per
expressar-nos. És llavors quan les imatges desafien
els límits del llenguatge i converteixen allò no
expressat en expressiu.
RENCORES
Rencores, por qué rencores
si no le va a mi señorío
tenerle rencor a un río
que fue regando mis flores.
Porque tú me diste
los mejores cristales de tu corriente
y no sería decente
maldecirte por despecho.
Tú también tienes derecho
a dar o negar tu fuente
quiero tenerte
pero me hieren los cristales de tu corriente.
Porque tú me diste
tu boca nunca besada
tu carne nunca tocada
y los potros alocaos de tu amor en llamarada.
Me diste luna y lucero
me diste tu amor sin celaje
y la mirada de tus ojos
con sus más bellos paisajes.
José Ríos Vega
Àlex Susanna - El darrer sol
CONVERSES
Enyoro ja aquelles converses a alta nit,
perduts del tot i plenament retrobats a l'altra riba,
en què tu i jo ens sumíem després d'haver fet l'amor...
No érem encara al ple de l'estiu: sempre uns núvols
imprevistament podien arrabassar-nos el bon temps.
Mentrestant, però, coronats de feliç cansament,
ens embrancàvem dòcilment en compromeses converses
-d'aquestes que tot ho qüestionen- fins que a l'últim
la son s'apoderava de l'un i de l'altre i de cada dubte
i ens confonia a tots en un sol ample respir inofensiu...
MIRATGES
En veure't sóc un vas que tu,
cullera cruel, remous i remous
fins enterbolir-li l'esguard
tan dolç de captivar...
Així que marxes, torna tot al seu lloc
i jo, apresta pel dubte,
recaic al fons de mi mateix
on res no m'espera sinó d'aquest miratge
que tu cada cop al meu entorn congries.
Fragment del poema "Recers"
M'arrauleixo al teu cos
com bèstia acovardida
que cerca recer dócil
en el si de la balma
que és el teu ventre càlid.
Jorge Guillén
TRÉBOLES
Cada vez que me despierto
Mi boca vuelve a tu nombre
Como el marino a su puerto.
Este volver a empezar
Cada jornada sin ti,
Esta sensación de mar
Que navego y ya perdí...
Como si mi voz te alcanzase,
Murmura: Amour adoré.
¿No puedes oírme? No sé.
Vivos estamos en la frase.
¡Qué lejos ayer de hoy!
Hondo ayer: dos fuimos uno.
Hoy no estás y yo no soy.
Gentes que me son extrañas:
Esas que me creen solo
Sin ver que tú me acompañas.
Así voy sin ti: perdido
Por entre gentes que anulan
Nuestro amor bajo su olvido.
MÁS TIEMPO
"Más amor que tiempo"
"Mundo en claro"
me inauguras el día con tus brazos
que me acogen, me salvan, me consuelan
del empuje del tiempo velocísimo
donde somos el mar y el navegante.
Es inútil decir confusamente
Que este minuto flota quieto, libre
Como si fuese intemporal. Sentimos
Más aún a través de una ternura
Maravillosa-frágil- que este curso
Nos lleva, nos arrastra. Mas te quiero.
Escrito está en mi alma vuestro gesto.
Más luminosamente: a un resplandor se alía
Para mí personal. En mi alma está impresa
Con tu gesto esa luz, y ya mi vida es mía.
ITINERARIOS
Navegar por un mar nocturno
Bajo estrellas desconocidas:
Bello amor y gran aventura.
Viajar desde la sien al pie,
Año tras año, por la amada:
Este amor es más aventura.
ESA BOCA
Esa boca, tan bella boca para
Besar y ser besada bien ¿por qué
No rinde con su implícita gran fe
Culto expreso al amor, ya cara a cara?
¿Por qué sobre esos labios no se aclara
la sonrisa ya en rumbo a quien la ve
como iluminación, y sigue a pie
modesto aquella luz aún avara?
El reciente rasgo de esa boca,
De pronto revelada valentía
De rojizo retiro tras blancura,
Si el amor lo descubre y no lo toca,
Si así no ha de ser lo que sabría,
¿Para qué vanamente dura y dura?
Jorge Guillén
FLOCS DE BOIRINA --- B. GRÀCIA i CARDÚS
Neu! -diu el sol-. Sóc manat de besar-te amb l'ardència de l'Amor dels meus cims.
Oh sol! -respon la neu-. M'has fos amb tanta joia que pels torrents cantaré l'Amor al món.
Abans de conèixer-te ja t'estimava. Vaig veure la llum de la teva ànima en un estel fugisser.
Qui pogués assolir, pulcrament, el ressò del respir d'una papallona, sentiria inflamat l'impuls del seu cor.
Vaig sentir un plany de la flor en ple esclat, deia: -Abella, per què no véns a besar-me?
Del pa de la lluna vaig llescar, per fer-te'n un braçalet d'argent i, de les engrunes que en restaren, es formaren els estels.
No diguis res, estimada! Para't! Perquè veig una flor i una abella en ple deliri amorós.
Quina escriptura més bonica el perfum de les roses. L'escriu en el paper de l'aire.
Quan tinc poca llum recorro als teus ulls, estimada.
Llaura en el teu cor i comprovaràs que encara hi queda llavor bona!
Vaig collir totes les flors del món i les vaig posar en el lloc de les estrelles i, les estrelles, en el lloc de les flors. Quin paradís era el món! Que bonic el meu jardí!
Vaig tastar el pensament del teu fruit amorós i, des de llavors, els meus pensaments són dolços.
Vine, estimada! Contemplarem la natura sense dir-nos cap paraula.
Quan un infant es belluga amb alegria dins el bressol, les estrelles somriuen en colors.
Del meu llibre d'amor tragueres totes les espines i omplires els clots de llum.
Deixa'm somniar, amada; però això sí, dintre del teu somni.
Oh, benamada! Quan vingueres a casa i collires una flor d'heliotrop, les abelles, que veieren els teus llavis, oblidaren el seu rusc.
Una llàgrima plorada amb amor, té la força d'un estel fugisser.
El calze de la flor diu als seus pètals: -Sou les pestanyes de la meva bellesa.
Les gardènies són tan sensibles que senten el bategar de les ales de les papallones.
De tant flairar roses vermelles, el meu cor es va tornar d'aquest color.
Aquells que es treuen les espines, diuen que són "els que saben viure".
Benaurat el cargol que, amb la seva casa al damunt, pot canviar de paisatge sempre que li plau.
La gota de rosada s'ha adormit sobre una fulla; sap que més tard el sol la despertarà.
La cuca de llum acompanyà la formiga perduda en l'obscuritat de la nit.
Antonio Machado
LA ROSA ENFERMA
Estás enferma, ¡oh rosa!
El gusano invisible,
que vuela, por la noche,
en el aullar del viento
tu lecho descubrió
de alegría escarlata,
y su amor sombrío y secreto
consume tu vida.
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.
SHAKESPEARE
¡O how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and a cloud takes all away!
¡Ay, qué semejante es este brote de amor
al incierto esplendor de un día de abril;
que ahora muestra toda belleza del sol,
y poco a poco una nube se lo lleva todo!
Miquel Martí i Pol
ESTIMADA MARTA
(fragment)
Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
aquesta solitud sense després
que compartim fins esgotar-ne els sons;
aquesta quietud que vulnerem
a penes amb els ulls o bé amb les mans
és un projecte i un acompliment.
Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
Arribarem al cor de l'espiral
ponts a través, esperonats pel foc.
Boja com jo, m'escoltes i somrius.
tots els camins són bons per fer camí.
Carles Riba
Ventall: a penes a la Mallarmé
Tots aquests incerts batements,
Com les respostes i els refusos
D'una ala inexperta a difusos
Somnis i a horitzons resplendents,
Imiten, oh pensosa, massa
Un amor possible, que fos
Un vol presoner -de tots dos-
Entre els teus ulls i l'hora lassa,
Perquè jo no m'hi lliuri i no
Reforci l'ingenu presagi
Amb un vers ondulant, que assagi
La indecisa subjecció
Del cor a tal mescla incompresa
De joc i desig i peresa.
Seqüències - Joan Maragall
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.
Les acaballes de Catul
Aquella olor que tenia el teu cos...
No era l'olor dels cossos que es perfument.
Era una olor com d'aigua, elemental,
era una olor -ni tan sols era olor-
de netedat i pulcra intimitat,
una tendral netedat com de brossa
fonamental, primordial, primera.
Abans de fer l'amor jo perseguia
a cada pam, damunt la teua pell,
la fascinant arrel d'aquella olor
que, molt golut, secretament m'atreia
fins a arribar el moment del vertigen;
i com aquell qui adelerat es dutxa,
queia damunt el teu cos amadíssim
o te'm posava damunt el meu cos,
car el teu cos, molt sovint, em cobria
com una brossa, una pluja, propici.
Vicent Andrés Estellés
No era l'amor, i era més que l'amor.
Era un amor de forestal origen,
era un amor com quan plou a la selva,
era un amor, tel·lúrica fondària,
fins arribar al principi dels arbres.
Salvador Espriu.
I BEG YOUR PARDON
Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la
teoria atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics.
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
Cerverí de Girona
Greu dolor hi ha entre dos lleials
enamorats quan són prop i no es
poden aproximar, car l'amor de
lluny fa desitjar els amants; jo ho
sé per mi mateix, no per haver-ho
demanat... Però és enutjós i més
bascós per al cor quan són a prop i
no gosen mirar-se, perquè fan
plànyer el cor i plorar els ulls...
Encara n'hi ha molts amb més
greu turment, quan s'esguarden i
no gosen parlar... I veig que encara
és més greu quan, esguardant-se
molt, es parlen i no gosen imaginar
que podrien ajuntar-se per amor...
Yuko Yamashita
Cosmos
D'on vinc?
Qui sóc?
On vaig?
Com les bombolles d'aigua
que apareixen i desapareixen i que salten.
Grandiós i incessant com el corrent d'un riu.
Tot allò que existeix en aquest món
neix en el Cosmos i hi desapareix.
El Cosmos sorgeix del No-res.
És el naixement de l'espai i del temps.
A partir d'aquesta meravella
en què les estrelles neixen i brillen,
i surten, sens falta, les flors,
es contempla la Natura
i es busca allò etern, el Cosmos.
M. Machado
Andalucía
Cádiz, salada claridad... Granada,
agua oculta que llora.
Romana y mora, Córdoba callada.
Málaga "cantaora".
Almería dorada...
Plateado Jaén... Huelva: la orilla
de las Tres Carabelas.
Y Sevilla.
Francisco de Quevedo
Letrilla satírica
Pues amarga la verdad,
quiero echarla de la boca,
y si el alma su hiel toca,
esconderla es necedad.
Sépase, pues liberad
ha engendrado en mi pereza
la pobreza.
¿Quién hace tuerto galán
y prudente al sin consejo?
¿Quién al avariento viejo
le sirve de río Jordán?
¿Quién hace de piedras pan
sin ser el Dios Verdadero?
El dinero.
¿Quién con su fiereza espanta
el cetro y corona al rey,
merece nombre de santa?
¿Quién con la humildad levanta
a los cielos la cabeza?
La pobreza.
¿Quién los jueces con pasión,
sin ser ungüento, hace humanos,
pues untándolos las manos
los ablanda el corazón?
¿Quién gasta su opilación
con oro y no con acero?
El dinero.
¿Quién procura que se aleje
del suelo la gloria vana?
¿Quién, siendo toda cristiana,
tiene la cara de hereje?
¿Quién hace que al hombre aqueje
el desprecio y la tristeza?
La pobreza.
¿Quién la montaña derriba
al valle, la hermosa al feo?
¿Quién podrá, cuando el deseo,
aunque imposible, conciba?
¿Y quién lo de abajo arriba
vuelve en el mundo ligero?
El dinero.
Iriarte
El león y el ratón
Estaba un ratoncillo aprisionado
en las garras de un león; el desdichado
en la tal ratonera no fue preso
por el ladrón de tocino ni de queso,
sino porque con otros molestaba
al león, que en su retiro descansaba.
Pide perdón, llorando su insolencia,
al oír implorar la real clemencia,
responde el Rey en majestuoso tono
(no dijera más Tito):"Te perdono".
Poco después, cazando, el león tropieza
en una red oculta en la maleza:
quiere salir, mas se queda prisionero;
atronando la selva ruge fiero.
El ratoncillo, que lo siente,
corriendo llega; roe diligente
los nudos de la red de tal manera
que al fin rompió los grillos de la fiera.
Conviene al poderoso
para los infelices ser piados;
tal vez se puede ver necesitado
del auxilio de aquel más desdichado.
Samaniego
El oso, la mona y el cerdo
(Nunca una obra se acredita tanto de mala
como cuando la aplauden los necios.)
Un oso con que la vida
ganaba un piamontés,
la no muy bien aprendida
danza ensayaba en dos pies.
Queriendo hacer de persona
Dijo a una mona:"¿Qué tal?".
Era perita la Mona,
y respondióle:"Muy mal".
"Yo creo, replicó el Oso,
que me haces poco favor.
¡Pues qué! ¿Mi aire no es garboso?
¿No hago el paso con primor?"
Estaba el Cerdo presente,
y dijo:"¿Bravo, bien va!
Bailarín más excelente
no he visto ni verá".
Echó el Oso, al oír esto,
sus cuentas allí entre sí,
y con ademán modesto,
hubo de exclamar así:
"Cuando me desaprobaba
la Mona, llegué a dudar;
mas ya que el Cerdo me alaba,
muy mal debo bailar".
Guarde para su regalo
esta sentencia un autor:
Si el sabio no aprueba, ¿malo!
Si el necio aplaude, ¡peor!
Antonio Machado
XIV
¿Mi amor?... ¿Recuerdas, dime,
aquellos juncos tiernos,
lánguidos y amarillos
que hay en el cauce seco?...
¿Recuerdas la amapola
que calcinó el verano,
la amapola marchita,
negro crespón del campo?...
¿Te acuerdas del sol yerto
y humilde, en la mañana,
que brilla y tiembla roto
sobre una fuerte helada?...
XVIII
¿Y ha de morir contigo el mundo mago
donde guarda el recuerdo
los hálitos más puros de la vida,
la blanca sombra del amor primero,
la voz que fue a tu corazón, la mano
que tú querías retener en sueños,
y todos los amores
que llegaron del alma al hondo cielo?
¿Y ha de morir contigo el mundo tuyo,
la vieja vida en orden tuyo y nuevo?
¿Los yunques y crisoles de tu alma
trabajan para el polvo y para el viento?
José de Espronceda
Fragmento de Canto a Teresa (El diablo mundo)
¿Por qué volvéis a la memoria mía,
tristes recuerdos del placer perdido,
a aumentar la ansiedad y la agonía
de este desierto corazón herido?
¡Ay! Que de aquellas horas de alegría,
le quedó al corazón sólo un gemido.
¡Y el llanto que al dolor los ojos niegan,
lágrimas son de hiel que el alma anegan!
¿Dónde volaron, ¡ay!, aquellas horas
de juventud, de amor y de ventura,
regaladas de músicas sonoras,
adornadas de luz y de hermosura?
Imágenes de oro bullidoras,
sus alas de carmín y nieve pura,
al sol de mi esperanza desplegando
pasaban ¡ay! a mi alrededor cantando.
Miguel Hernández - fragmento de El rayo que no cesa
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero
Luis de Góngora
Mientras por competir con tu cabello,
oro bruñido, el Sol relumbra en vano;
mientras con menosprecio en medio el llano
mira tu blanca frente el lirio bello,
mientras a cada labio, por cogerlo,
siguen más ojos que al clavel temprano,
y mientras triunfa con desdén lozano
del luciente cristal tu gentil cuello;
goza cuello, cabello, labio y frente,
antes que lo que fue en tu edad dorada
oro, lirio, clavel, cristal luciente,
no sólo en plata, en violeta troncada
se vuelva, más tú y ello juntamente
en tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.
Ràtio: 0 / 5
ABUZHAN Y AYUEZHAN
No sabemos hace cuantos miles de años, el dios del cielo Abatoutoude dijo a los hombres: "sobre la tierra voy a enviar un diluvio, trasladaros lo más rápido que podáis a vivir frente a la gran calabaza" Pero nadie le creyó, excepto Abuzhan y su hermana Ayuezhan, que hicieron como el dios había indicado.
Pasados unos pocos días, sobre la tierra, de hecho, empezaron las inundaciones. Durante 99 días estuvo lloviendo sin parar. No es de extrañar que pronto toda la superficie de la tierra fuera agua, y que si se miraba al cielo sólo se viera agua. Todos los hombres sobre la tierra perecieron por causa de la inundación, sólo quedaron vivos Abuzhan y Ayuezhan en el interior de la gran calabaza, que flotaba sobre las aguas de un lado para otro.
Cuando la inundación retrocedió y empezó a verse el suelo, no se veía ni rastro de ninguna otra persona. Abuzhan y Ayuezhan se arrastraron saliendo de la calabaza, y tomando cada uno un bastón muy largo se pusieron a andar en direcciones opuestas, uno al este y otro al oeste, con la esperanza de encontrar alguna otra persona viva, quedando en encontrarse pasados tres años en el mismo lugar.
Pasados los tres años, los hermanos se encontraron de nuevo, de sus recios bastones sólo quedaban astillas, pero ninguno de los dos había visto rastro de otro ser humano. Para poder tener descendencia Abuzhan dijo a Ayuezhan: "Hermana, debemos casarnos". Pero su hermana no estaba de acuerdo y le contestó: "¿Dónde se ha visto que dos hermanos se casen?" Pasado el tiempo pensó que parecía haber otro remedio, por lo que dijo: "Hermano, vamos a ver que opina el dios del cielo."
La hermana colocó una concha en la orilla oeste del río, y el hermano desde la parte este tiró un bastón que acertó justo sobre la concha. Luego el hermano colocó una concha en la orilla este y la hermana, desde el oeste. con un bastón acertó justo en la concha.
Esto demostró que el dios del cielo estaba de acuerdo, y así los dos hermanos se casaron. Tuvieron cinco hijas y ningún hijo varón.
Este es un cuento de los Leimo, una de las minorías de China aún no reconocidas por el gobierno, que los considera una rama de los bai.
