Llibres

Contacte






Contacte

Recursos

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives

Enviat per Marc Corbera (cromelnordic)

Introducció.

Quan em vaig iniciar a la filosofia (tenia 19 anys, i avui (11-AB-06) tinc 29), tenia tres filòsofs preferits: Nietzsche, Maquiavel i Epicur. Com passa amb els partits polítics, el temps acaba per mastegar tots els ídols. Al final, d'aquests tres pensadors, l'únic al qui he persistit en admirant-lo (no sense trobar-li alguns aspectes criticables) és Epicur.

Explicar aquí el pensament, la vida o el context històric d'Epicur faria malbé l'auca que (espero) vas a llegir ara mateix. El que vull remarcar és que, encara que ja no senti per Epicur una admiració cega, sí que li conservo bastant de respecte.

En aquest sentit, doncs, vull deixar clar que, respecte al vell savi atenès, en sóc un fan i, per tant, no totalment imparcial. (En aquest sentit, qualsevol crítica anti-epicurea vostra, escrita amb respecte clar, serà tinguda en compte).

D'altra banda, i perquè no dir-ho, aquesta auca no l'he fet en una setmana, sinó que està feta en base als anàlisis que des de fa anys, a temporades, vaig fent sobre Epicur i els seus temes: la biografia, la filosofia, el context històric, els membres de la seva escola, la posteritat a l'epicureisme i d'altres aspectes. Per tot això, recomano llegir l'auca sencera abans de l'explicació a les estrofes.

Per últim, al pàrraf posterior indico alguns llibres, fonts d'informació, tots ells interessants i, dins del tema de la filosofia, entretinguts. Us recomano que li doneu una ullada, quant i més si els teniu a casa, almenys si el tema de la filosofia antigua i moderna us interessa.

Espero que l'auca us agradi, i que tingueu paciència per llegir les seves 33 estrofes. Salut! Visca Epicur!

 

Fonts d'informació:"Història de la filosofia, Antiguitat i Edat mitjana" (E. Bréhier), "Epicuro" (C. Garcia Gual), "Iniciació a la història de la filosofia" (Llatzer Bria i altres autors), "Histora de la filosofía griega" (Luciano de Crescenzo), "Epicuro, obras completas" (José Vara).

L'Auca d'Epicur.

1) Jo em dic Epicur d'Atenes,
soc de Samos, de naixement,
tancat en l'infern diví,
per un dimoni inclement.

2) Dante Aligeri va aconsellar a déu,
i a l'infern bé m'han tancat,
perquè la immortalitat de l'ànima i la providència,
als meus escrits bé he negat.

3) Més no us cregueu que sóc atéu,
no és veritat, no senyor,
jo crec en l'existència de déu,
malgrat digui el tal Ciceró!

4) Ciceró, Plutarc i Sèneca,
i altres filòsofs malparlats,
de mi han dit una barreja
de mentires i veritats,
doncs la seva filosofia, clar i català,
és tota la que volen contar.

5) Però mireu si m'he despistat,
que de mi no us he parlat;
Epicur, de pares de classe obrera,
i de mentalitat lleugera,
nascut poc després de la mort de Plató,
(filòsof absolutista, que cabró!).

6) Malgrat mon primer professor,
fos de mentalitat platònica,
de la filosofia formalista i divina del platonisme,
"no n'he agafat mai la tònica",
de Plató faig oposició,
des de la crítica i reflexió.

7) La meva època, de crisis i guerres,
la fi de la polis ha comportat,
i amb Alexandre Gran i successors,
cap a l'univers, l'helenisme, s'ha enfocat;
les reflexions de Plató i Aristòtil, la veritat,
ja no descriuen la nova realitat.

8) De l'aristotelisme, de fet, he agafat,
un hedonisme moderat;
en la meva filosofia, un plat de pa i verdures,
són, de fet, les millors cures;
i una mica de vi jo voldria,
doncs jo dic sempre: "Salut i alegria!".

9) I qui no pot patir el pecat de l'orgull?
Doncs el meu pensament vaig defensar,
i als pensadors d'altres escoles,
algunes "parauletes", els vaig dedicar;
però en aquest tema, la posteritat,
crec que ho ha exagerat.

10) Però el millor bé de la vida, la veritat,
és tenir una bona amistat;
el comic Meandre, bon amic, m'ha fet costat,
i des de l'infern l'he enyorat;
i si vols amistat i felicitat,
ves a la nostra comunitat.

11) No em comparis amb J. Locke i Hume,
però jo sóc empirista,
doncs no crec en el coneixement innat,
només en "olfacte, ulls i vista";
doncs és metafísica d'imaginació,
la de Parmènides i Plató.

12) Però els meus ulls de no-científic,
no em permeten entendre el cosmos, la veritat,
en la meva "lletra a Pitocles",
un munt de teories diferents he acceptat;
només busco combatre el mite i la superstició,
en especial els del senyor Plató!

13) He passat a la història de l'atomisme,
com, de Demòcrit, un continuador,
tot és matèria, buit i déus passius,
i a l'espiritualisme, l'oposició.

14) En aquest univers atomista,
sí existeix la divinitat,
que tant li fot els assumptes de l'home,
i prefereix la comunitat;
déus de matèria i no d'esperit,
com a la meva filosofia bé he escrit.

15) Els àtoms xoquen i xoquen,
en un univers buit i silenciós,
i l'ànima, mortal i material,
rep sensacions de tot colors;
l'ànima sent, dels plaers, la necessitat,
i, contra el dolor, s'hi ha negat.

16) L'acusació d'atéu de Ciceró, Plutarc,
i dels estoics, és clar,
no sé d'on la van treure,
se la devien inventar;
calleu i no sigueu malperits,
llegiu-vos els meus escrits!

17) Escrigueren que la meva escola, "el Jardí",
tot és orgies i descontrol,
"a veure si al cabró d'Epicur,
amb rumors, li fem un gol",
només és un lloc d'ascetisme i tranquilitat,
la meva visió de l'amistat.

18) El Tetrafarmac de la meva filosofia, llegiu a sota,
us la resumeixo tota:
no tinguis por als déus ni a la mort,
no tinguis por a la sort;
al plaer dóna satisfacció,
i al patiment, no tinguis por.

19) La mort, el gran mal per alguns,
no ens fa cap espant, ni por,
doncs, dels àtoms, no és res més,
que una desintegració;
si la mort és el final del dolor,
cap motiu per patir, no senyor.

20) Però la mort de varis amics
sí que em va desconcertar;
per exemple el meu amic Metrodor,
que la mort se'l va emportar;
per això, quan la mort dol,
la meva "filo" em fa consol.

21) En el moment de la meva mort,
la filosofia va triomfar;
dos dies al llit enmig del dolor,
però el desànim no em va guanyar;
fins em vaig prendre un vinet i una copeta,
doncs el plaer, en vida o mort, és la meta.

22) Segons Plató, estoics i eleàtics,
si no fas cas a déu, malament;
nosaltres no creiem això,
sinó que el savi és autosuficient.

23) Tot i que rebutjem la metafísica,
de la nostre filo en fem un sistema;
senzillesa, coherència i utilitat,
sempre foren nostros emblemes.

24) Mentre Sòcrates sortia a la plaça pública,
nosaltres, la política, volem evitar,
fer vida comuna d'amistat i anar tirant,
que els polítics facin, i a callar,
com hem dit, el nostre bé més preuat,
és, purament, l'amistat.

25) El savi, hedonista i erudit,
és la nostra finalitat,
doncs el nihilisme de l'escepticisme radical,
mai, miri vostè, ens ha agradat;
Cultura, seny i erudició,
de l'epicureisme la nostra opció.

26) Lucreci, Filodem i D. Laerci,
i altres epicuris, quina sort,
prolongaren la doctrina epicurea,
segles després de la meva mort.

27) Quan l'epicureisme arriba a Roma,
jo me n'he desencantat,
perquè la meva doctrina, serena i amable,
en vicis i orgies s'ha transformat;
m'han transformat la doctrina en vici, sí senyor,
com donant la raó al Ciceró!

28) Aquesta és la meva filosofia,
que cinc segles va durar,
però com totes les obres humanes,
algun dia s'havia d'acabar.

29) L'escolàstica ens va perseguir,
no va tenir cap clemència,
mentre romanem ben invisibles;
armem-nos de paciència.

30) L'empirisme, Marx i Nietzsche,
i d'altres, ens feren suport,
i així els escrits que ens quedaren,
crearen una nova sort;
de l'empirisme i l'hedonisme, sí senyor,
som part de la tradició.

31) Punks radicals i joves hedonistes,
de mi, Epicur, em fan una crida,
mostrant que l'epicureisme, en el fons,
és ben bé un estil de vida;
i Dalton i els científics de la història,
dels epicurs fan memòria.

32) Aquí en l'infern he d'esperar,
doncs el perdó de Crist em pot arribar;
mentre miro satisfet,
com les meves doctrines fan el "fet";
alguns pensadors m'insulten d'escòria,
però he passat a la història.

33) No deixis que la meva filosofia sigui inútila,
si el viure i el temps se't fa dur,
sempre et quedarà com a consol,
el meu pensament, el d'Epicur!
---------------------------------------------------------
Dedicat a Epicur, mestre en l'art de viure en plaer.


Estrofes:

1) Presentació d'Epicur en l'actualitat, estant en el cel (com a ficció).

2) Dante Aligeri va escriure, en la seva obra "Infern":
"En aquesta part tenen el seu cementiri / amb Epicur tots els seus còmplices / que fan que l'ànima miri en el cos".
Per tant, per a Dante Epicur ha (o hauria) d'estar en l'infern per haver negat alguns aspectes del cristianisme convencional.

3) Malgrat els comentaris de Ciceró, Epicur proclama clarament l'existència de déu (o de la seva divinitat en concret, que en ocasions identifica amb la religió oficial del seu temps, la de Zeus i Hèrcules).

4) Ciceró, Plutarc i d'altres persones (algunes, en vida d'Epicur) han fet córrer calúmnies sobre Epicur, la seva vida i la seva escola. Fins i tot, entre d'altres exemples, es va murmurar que Epicur vomitava vàries vegades al dia per tornar a menjar. En general, els rumors sobre Epicur (no confirmats pels membres de dins de l'escola) critiquen la seva opinió lliberal sobre el plaer, el sexe i altres temes.

5) Epicur va néixer el 341 a.C. (sis anys després de la mort de Plató), de pares obrers i de mentalitat una mica lliberal (dins dels límits morals que permetia l'Atenes del segle IV a.C.). Malgrat Epicur tingui el seudònim d'"Epicur d'Atenes", sembla segur que nasqué a Samos, malgrat sons pares sí eren nascuts a Atenes.

6) El primer professor de filosofia d'Epicur (un tal Pàmfil, un platònic, del qual molt poc se sap) ensenya la filosofia platònica a Epicur. Malgrat que Epicur sempre es mostrarà molt crític i contrari al platonisme, sembla clar que certs aspectes de Plató (encara que fos només per antítesis) influenciaren sobre el pensament de l'hedonista d'Atenes. Sobre els primers mestres d'Epicur, també és remarcable Nausífanes (atomista i amic personal de Demòcrit, el qual, tot i ser en ocasions criticat per Epicur, tingué una influència més important i directa sobre l'epicureisme que no Pàmfil).

7) Una estrofa-resum del temps d'Epicur: Alexandre Magne, a través d'una sèrie de guerres, allarga les fronteres de Grècia per tot el món conegut; això crea una "mentalitat internacionalista" (doncs gent de tot el món entra en contacte). El pensament de la polis, que encara era predicat per Aristòtil (contemporani d'Alexandre), va perdent tota la importància. Ara, importa més "el món" que no "la ciutat". Ja fa molt que Atenes no és l'epicentre del món antic. Epicur, en comptes d'explicar el món a través d'utopies tipus Plató, es limita a crear una filosofia bastant apolítica del plaer.

8) Aristòtil fa mencions positives del plaer (que contrasten amb l'ascetisme religiós de Plató), les quals, amb modificacions, són adoptades per Epicur i l'epicureisme. L'hedonisme d'Epicur, però, no és absolut; al contrari, és un hedonisme asceta i de pocs vicis. De fet, Epicur considera que els vicis cars són dolents per a l'hedonisme, precisament perquè porten, al capdavall, més maldecaps que no pas plaer. (És un fet que totes les tres cartes d'Epicur, conservades per D. Laerci, comencen precisament amb la frase "Salut i alegria", encara que una d'elles no parli del plaer, sinó de la visió atomista de l'univers).

9) Sembla (o això diuen certs rumors que corrien sobre ell), que Epicur dedicà "paraules malsonants" a alguns pensadors històrics i contemporanis del seu temps. Per exemple, a Plató anomenà "el dorat", a Protàgores "portapaquets", i a Aristòtil "l'amant de la juerga". És possible que Epicur, més que no pas insultar, volgués fer una crítica amb un matís d'humorisme àcid (tipus "el Jueves" per entendre'ns). En tot cas, el cert és que aquests "adjectius" es refereixen a fets reals; per exemple, és un fet històric que Protàgores, abans de ser un sofista ric, treballava transportant paquets i llenya per sobre d'ases. També és cert que B. Russell interpreta (sense parlar-ne gaire extensament) les "parauletes" com una espècie de mostra evident d'"irrespecte" d'Epicur a les altres escoles (quan, en realitat, em sembla clar que l'estoïcisme i el platonisme foren més agressius sobre Epicur que no a la inversa).


Estrofa 10. Una de les finalitats hedonistes d'Epicur era l'amistat; indubtablement, l'epicureisme era una doctrina filantròpica.

Estrofa 11. La filosofia d'Epicur és d'un caràcter molt empirista (malgrat ser molt diferent de la ciència moderna experimental). Per exemple, admet que "les dades dels sentits són sempre vertaderes, i l'únic fals pot estar en una interpretació posterior". El filòsof atenès és contrari a molts aspectes de l'innatisme platònic.

Estrofa 12. Epicur, sobretot en la "lletra a Pitocles", escriu un conjunt de teories "probables" per explicar el cosmos i els fenòmens atmosfèrics. A diferència d'Occam, Epicur sent la necessitat, no d'explicar el cosmos, sinó d'explicar diferents explicacions per tal de combatre el pensament místic i supersticiós del seu temps. Per a Epicur, la ciència no té cap valor per sí mateixa, sinó que és un mitjà terapèutic per a aconseguir la serenitat (l'ataràxia) i la felicitat.

Estrofa 13. Epicur, en la seva física, accepta l'atomisme de Demòcrit, només amb alguns canvis importants. La física d'Epicur serà, en gran part, un atomisme de tipus Demòcrit, amb alguns canvis que volen contestar les crítiques d'Aristòtil i Plató a aquesta filosofia.

Estrofa 14: En l'univers atomista d'Epicur i Demòcrit, els déus existeixen clarament, però són divinitats passives, indiferents a les necessitats de l'home, amb un plaer autosuficient que recorda en part la vida dels epicuris en el Jardí ("El Jardí" era el nom oficial de les escoles epicurees).

Estrofa 15: Un breu resum de part de la filosofia atomista: els àtoms que estan en un univers buit, i l'ànima mortal i material (feta d'"àtoms de foc") que, segons Epicur, posseeix cada home. L'ànima, feta d'àtoms, té la sensació del plaer i del dolor (a diferència, sembla, de l'atomisme de Leucip, pel qual els ànoms són una matèria insensible a les sensacions).

Estrofa 16: Alguns pensadors (Ciceró, Plutarc, etc.) i d'altra gent del poble, acusaren a Epicur d'atéu, quan Epicur és un teista. En realitat, però, el que molestava als pensadors religiosos, era la descripció d'Epicur sobre els déus (els déus no actuen al món (no hi ha providència) i són àtoms materials (no sigui, no són esperit immaterial)), malgrat que afirmessin que Epicur en negava l'existència.

Estrofa 17: El Jardí és descrit com una escola de luxes, orgies i descontrol. En realitat, però, segons el testimoni molt creible dels membres de l'escola, els epicuris tenien una vida tranquila i relaxada, menjaven verdures que ells mateixos cultivaven i no donaven problemes socials. Això, per a alguns defensors de filosofies radicals, absolutistes, religioses i ascètiques, els era intolerable.

Estrofa 18: El tetrafàrmac de la filosofia d'Epicur (un curt recull de consells filosòfics, que rebia precisament aquest nom) diu exactament: "1) No temis als déus; 2) no temis la mort; 3) has de controlar la por al futur; 4) has de satisfer moderadament la necessitat de plaer". El tetrafàrmac vol resoldre aquests problemes: "1) la por als déus; 2) la por a la mort; 3) la pena del patiment; 4) el desig de plaer".

Estrofa 19: Com que la mort, segons el savi democriti, no és més que la desintegració atòmica, aleshores "la mort no ha de fer cap por, doncs el plaer i el dolor només són sensacions, i la mort és la fi de les sensacions".

Estrofa 20: Malgrat la consolació de la seva filosofia, Epicur sí va notar dolorosament la mort del seu amic Metrodor, alumne de la seva escola que va morir abans que ell. En el seu testament, el savi grec va demanar explícitament a un dels seus successors que es cuidessin dels fills orfes de Metrodor.

Estrofa 21: Epicur, en el moment de la seva mort (un moment clau per a tothom, o almenys pels que en el moment de morir estan conscients) va demostrar la seva fortalesa. D. Laerci explica que Epicur, abans de morir d'una malaltia al fetge, es dedicà a beure algun vaset de vi, es posà en una banyera amb aigua, i es dedicà a conversar amb els alumnes.

Estrofa 22: el savi de Samos, en contra del pensament platònic, estoic i de l'escola d'Elea (Parmènides, Zenó, Xenòfanes), nega la importància de la religió en la vida quotidiana, afirmant en contra l'autosuficiència del savi. El que no fa, però, és faltar al respecte a la religió, al contrari, doncs ell anava a actes religiosos, resava, i admetia dins la seva filosofia l'existència de déu. Fins i tot Epicur mantenia que la pràctica de l'oració i de les paraules religioses eren una font de plaer i de distracció.

Estrofa 23: Tot i que Epicur és contrari a la metafísica (potser més a la platònica que a l'aristotèlica), la seva filosofia és un sistema articulat, és a dir, no és (com seria la filosofia de Nietzsche) cap conjunt "desordenat" de frases i sentències. Garcia Gual diu que "en el sistema d'Epicur, tot i no ser important la originalitat, sí ho és la coherència".

Estrofa 24: A diferència de la filosofia de Sòcrates (ja mort en vida d'Epicur), Epicur no va a la plaça pública a aconsellar a la gent, sinó que fa el seu jardí a les afores, esperant que vinguin nous alumnes. El savi atenès no vol crear una utopia política platònica, sinó crear la felicitat per al seu reduit cercle d'alumnes (o no tant reduit, doncs, ja en vida d'Epicur, ja existien escoles epicurees en altres ciutats, de les que Epicur cobrava un petit tribut econòmic).

Estrofa 25: La filosofia d'Epicur, malgrat ser una filosofia de seny, relaxació i filantropia, valora la cultura com un dels elements claus del seny i el bon enteniment. Així, s'oposa a la suspensió del judici i de les opinions de l'escola escèptica. Tampoc l'epicureisme és una filosofia d'afany enciclopèdic (com potser ho era l'escola sofista), però sí que manifesta un interès per tenir un cert nivell de coneixements, encara que només sigui per a utilitzar-los a favor de l'hedonisme i la felicitat del tipus epicuri.

Estrofa 26: Lucreci, Filodem, Diògens Laerci, Diògens d'Enoanda i d'altres epicuris portaren la flama de l'epicureisme entre els segles III a.C. i els segles III d.C., fins la seva extinció. Entre els epicuris romans és destacable el mateix Lucreci, escriptor del poema "Sobre la naturalesa" ("De Rerum Natura", afortunadament conservat), en el qual descriu, amb bastanta fidelitat, la doctrina epicurea.

Estrofa 27: Els membres romans de l'epicureisme dels segles I i II d.C., segles després de la mort d'Epicur, i a desagrat de l'ensenyança de Lucreci, transformen l'escola d'Epicur en un lloc d'excessos, orgies i plaer excessiu, de forma semblant als rumors que escampava Ciceró (com ja hem explicat). Així va ser com l'epicureisme va adquirir l'adjectiu de descontrol i sensualitat que té avui en dia, tant contrari a l'ascetisme moderat que practicava Epicur i els epicuris grecs originaris.

Estrofa 28: En el segle III a.C. encara existien alguns petits nuclis abundants en petites ciutats, però el segle IV a.C. Sant Agustí i d'altres personatges mencionen com a desaparegudes les escoles epicurees. Els atacs, primer estoics i després cristians, havien fet dissoldre l'escola epicurea i gran part dels seus escrits.

Estrofa 29: Durant l'edat mitjana, l'epicureisme és conegut de forma borrosa i distorsionada. A dures penes se'l menciona en les disputes escolars, i molts cops fins desconeguent els textos originals d'Epicur. En l'era medieval, l'epicureisme serà pràcticament inexistent, mentre passaran els segles.

Estrofa 30: Durant el segle XV, amb el descobriment de textos d'Epicur, Lucreci i altres autors, l'epicureisme reneix de les poques cendres que li queden. Autors empiristes i racionalistes, Marx, Nietzsche, Hegel, i altres escriptors li dediquen (a favor o en contra) textos que, en tot cas, fan remarcar el pes històric que té en les noves filosofies del futur la figura del vell savi atenès.

Estrofa 31: Punks radicals i gent del carrer reconeixen el valor de l'epicureisme i altres filosofies antigues (com la cínica) a l'hora de tenir una forma de vida senzilla, crítica amb la religió, i amant del plaer i de l'amistat. Així doncs, la filosofia epicurea, milenis després de la mort, és considerada com a útil per ser posada a la pràctica [el que és una mica dubtós és que Epicur hagués valorat positivament alguns eslògans radicals antisocials del moviment punk i hippie, bastant contraris a la seva filosofia del pacte social ("sigues diferent, però viu amagat, mai siguis radical a l'hora de mostrar-te davant els altres i la societat, i si cal, ves al temple i resa oracions per tal de viure en dissimul")].

D'una altra banda, Dalton i altres científics moderns, que adopten la paraula "àtom" per a les seves explicacions científiques, valoren la filosofia atomista com un cert precedent filosòfic a la ciència moderna (malgrat que, naturalment, entre la ciència moderna i la filosofia atomista epicurea hi ha moltes diferències).

Estrofa 32: Epicur ha pogut veure (és un dir) com la seva filosofia ha estat un precedent per a part de la nostra manera de veure al món. Ha predicat l'hedonisme abans que Freud, ha defensat i popularitzat el materialisme, ha donat exemple de força d'ànim de la seva pròpia filosofia, ha donat una filosofia pròpia sobre la mort, i ha expressat una forma filosòfica d'entendre la vida. Malgrat l'epicureisme, en gran mesura, no té elements originals respecte a les filosofies anteriors, ha sabut entendre-les, donar-ne una filosofia sistemàtica que englobi algunes d'elles i popularizar aquesta filosofia durant mig mileni, i aconseguir que donés una bona petja en l'actualitat. Epicur i els epicuris, a desagrat de molts, han fet i fan història. I en quan a la resta, el futur dirà.

Estrofa 33: Una invitació a utilitzar (amb sentit crític, naturalment) la filosofia epicurea: el seu hedonisme, l'explicació que dóna als problemes del seu temps (molts dels quals, de forma paralela, persisteixen a la nostra història), la seva crítica moderada a la religió, el seu seny, la seva filosofia simbòlica de "l'univers d'àtoms, buit i déus" i la seva crítica a Plató i Aristòtil. Ara ja coneixes una mica més l'epicureisme, és a dir, que posa-hi colzes, i ¡¡¡endavant cap al futur!!!

Comentari (0) Visites: 2810

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives

De la simulación

En el engaño hay una parte que destaca especialmente: la simulación. De ella es de la que más nos beneficiamos y con la que más disfrutamos. Es un grave error no hacer uso de la simulación con quienes, a su vez, suelen hacer uso de ella, y practicarla en cambio con gente inocente y con quienes, por su ingenuidad confían en nosotros. [...]

La simulación es doble, de obra y de palabra. La de obra se da cuando fingimos amar lo que odiamos, albergar esperanzas en lo que tememos, querer lo que no queremos, o al revés. La simulación de palabra se produce cuando fingimos saber lo que ignoramos o ignorar lo que sabemos.

La simulación en absolutamente necesaria, sobre todo cuando tratamos con personas muy poderosas; de ahí que resulte tan habitual en las cortes, y desde luego en el trato con gobernantes y príncipes. [...] En qualquier tratado sobre el hombre, la simulación viene a ser su argumento genuino y básico, lo mismo que la fuerza lo es en una sobre animales y la sabiduría en uno sobre dioses.

La simulación, como venimos diciendo, es de dos tipos: una lleva mezcla de embuste, es vergonzosa e infame, y resulta indigna de todo hombre, particularmente del homre de bien; la otra no trae aparejada mentira alguna. No obstante, ese primer tipo de simulación se distingue de la mentira en que se efectua con gestos, obras y palabras que no revlean un conocimiento perfecto de la situación, en tanto que el puro embuste sólo consta de parlabras que, además, encierran manifiestamente una opinión falsa.

La perversa naturaleza de los hombres les hace creer que es lícito practicar la simulación con todos sus semejantes, excepto con los amigos; la mentira, en cambio, la emplean con quienes les han causado algún daño de manera injusta. Las personas deshonestas consideran que, de algún modo, resulta también lícito practicar la mentira con los enemigos. Y sólo los que son de una malevolencia extrema piensan lo mismo respecto a la práctica del engaño con los amigos. Por mi parte, únicamente permito de buen grado el empleo de la simulación con quienes nos han causado un daño injusto; la mentira, en cambio, con nadie, por más pérfidos que sean.

En este punto se nos plantea una duda digna de consideración: ¿le sería lícito mentir a quien vive bajo potestad ajena, cuando se lo manda su patrón y aun siendo para un fin justo? Todos sabemos que se permiten muchas cosas que no merecen alabanza alguna, y que ni siguiera son lícitas: ésta es una de ellas. En principio, pues, hay que considerar quiénes son las personas cn las que resulta lícito simular, en qué circunstancias y de qué modo podemos llevarlo a efecto. Por todo ello, para convencer a uno de algo, debes dar comienzo a esa persuasión recurriendo a ciertas apariencias de tu carácter y dando versomilitud a tus palabras, a la vez que conviene apoyarse en las acciones de otros y en las costumbres de la persona en cuestión.

En lo que atañe a la apariencia del carácter, debes parecer siempre un hombre veraz, grave y prudente, y has de procurar que el otro no piense que lo has convencido para tu propio interés. Lo lograrás, por ejemplo, si eres amigo suyo cuando estás con él, pero aparentas que no lo eres cuando estás con sus enemigos y que tus tratos con ellos no redundan en su beneficio. Por el contrario, si tienes fama de hombre mentiroso, podrá decirse aquello "tuya es la ganancia", y entonces ni siguiera te creerán cuando digas la verdad. [...]

En definitiva, para conseguir el favor de los demás, has de procurar hacerlo todo con la mayor modestia: a menudo el error más nimio, la jactancia, el ímpetu, la prisa o cualquier otra cosa de este tipo terminan por descubrir tu fábula y echar abajo tu edificio -que tanto tiempo te había costado construir- así como tu laboriosa inventiva. [...]

Lo primero que debes hacer en este negocio es lograr que los demás crean que ignoras lo que sabes y que sabes lo que ignoras. Así, en relación a lo que sabes o deseas saber, has de hacer tales componendas con el rostro, la voz, las gesticulaciones y los cambios de ánimo, que los demás entiendan todo lo contrario de como es. En efecto, cuando hayan comprendido que sabes lo que pareces ignorar, ¿por qué no quieres que piensen también que sabes lo que que pareces saber (pues te consideran un hombre sincero)? Una cosa es aparentar saber algo, y otra distinta confesarlo abiertamente o, lo que es más grave, dar testimonio de ello (esto último, de hecho, no difiere nada del pecado de mentir).
[...]

Sólo debes echar mano de la simulación en asuntos importantes o peligrosos, precisamente por dos motivos: porque resulta indigna de un hombre noble, y porque, si la empleas para cosas nimias, te reportará escaso beneficio y, en la mayor parte de las veces, te impedirá el acceso a la ocasión necesaria.

Por otro lado, nunca confesarás abiertamente ignorar lo que sabes ni saber lo que ignoras, para evitar así que se descubra el engaño. Y si te interrogan con insistencia o te exigen algún juramento, les sortearás con respuestas ambiguas, siempre que esa gente no sea amiga tuya y no tengas tú necesidad alguna de su protección. [...]

Un tipo de simulación que nunca conviene despreciar es el de obrecer a alguien lo que sabes que no va a aceptar, y, sin embargo, persuadirle para que lo haga siempre sin demasiada insistencia, no sea que al final le obligues a aceptarlo o llegue a comprender por qué se lo ofreces. [...]


De la disimulación

La disimulación, cuyo célebre descubridor fue Sócrates se diferencia de la simulación especialmente en que aquélla se fundamenta en cosas reales y se efectúa de forma pasiva, mientras que la simulación, en lo que no existe y en que es activa. Por eso, la simulación está más cerca de la pura mentira, siendo en cambio la disimulación más elegante siempre. En cualquier caso, el fin de una y otra es el mismo: engañar. Y casi idéntico viene a ser también el uso de ambas: las dos se emplean con los embaucadores domésticos y con los príncipes. Ahora bien, el disimulo en estos últimos resulta mucho más peligroso, ya que esos hombres pretenden que, como instrumento básico de toda mala acción y todo engaño sea de su exclusiva potestad y licencia.

Disimulamos principalmente lo que sabemos. Las malas acciones para cuyo cometido has dado tu permiso, las achacará a tu ignorancia -como si no supieras nada de ello-, o bien a tu mala suerte. En tales circunstancias, nodebes proferir ninguna palabra dura o desagradable, ni tampoco bromear, sino que todo lo que digas ha de ser severo, mesurado y puro. Esto, no obstante, lo aprenderás más de la experiencia misma que de lo que pueda enseñarte cualquier argumentación teórica.

Un tipu de sisimulación consiste en contar a alguien un determinado chisme que él mismo te haya dicho en otro momento, com si te hubieras olvidado del autor de la noticia. Al disimular que él te la ha contando, estás mostrando al mismo tiempo que tú has sido objeto de una acusación calumniosa y él, a su vez, de una engañosa persuasión. [...]

Otro tipo de disimulación es el siguiente: cuando un amigo te pida que hagas lo que tú tenias ya pensado llevar a cabo por un motivo distinto, prométeselo sin falta, y después dale a entender que otra persona te ha solicitado ya lo mismo: te ganarás las simpatías de ambos.

La ocultación es una especie de disimulación; o mejor, vendría a ser su finalidad. [...]

Por último, hay un nuevo tipo de disimulación que se usa al escribir cartas y que no es nada despreciable -yo mismo lo utilizo de vez en cuando-. Consiste en que, cuando alguien te pide consejo sobre algún asunto privado, que le parece indigno, le respondas como si te preguntase algo diferente. Además de otros efectos, resulta un modo honesto de advertir a tu amigo que tal consejo no te parece propio de su dignidad.

Gerolamo Cardano: Simulación y disimulación, en el libro Sobre la mentira, ediciones cuatro, Valladolid, 2001.

Comentari (0) Visites: 4312

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives

"¿Potser no saps que la vertadera mentida -per anomenar-la d'alguna manera- és odiada tant per tots els déus com pels homes?

-¿Què vols dir?

-Que ningú està disposat a ser enganyat voluntariament en el que més l'importa. Tem ser enganyat en relació a sí mateix i respecte a les coses.

-No t'entenc encara.

-El que succeeix és que penses que parlo de quelcom excepcional. Però, el que vull dir és que el que menys admetria qualsevol home és ser enganyat per algú i estar anganyat en la seva ànima respecte a la realitat. Sense donar-se compte, situa allà la mentida i la reté, i això és el que més detesta.

-Sens cap dubte.

-I el més correcte és anomenar a això, com vaig dir, una "vertadera mentida", la ignorància en l'ànima de qui està enganyat. Perquè la mentida expressada amb paraules és només una imitació de la que afecta a l'ànima, és una imatge que sorgeix posteriorment, i no una mentida del tot pura. ¿No és cert?

-Totalment d'acord.

-Per tant, una mentida real és odiosa també per als homes i no només per als déus.

-Així sembla.

-En referència a la mentida expressada amb paraules, ¿quan i a qui no serà útil com per no merèixer ser odiosa? ¿No es tornarà útil, com un remei preventiu, en front els enemics; o quan els anomenats amics intenten fer alguna cosa dolenta, a causa d'un atac de bogeria o per insensatesa; o també al fabular, quan assimilem el més possible fets passats no ben coneguts a la veritat?" Plató, República, 382a

 


"Què és la mentida? No tot aquell qui diu una cosa falsa menteix, si el que creu o opina que el que afirma és veritat. La diferència entre el creure i l'opinar és que, qui creu que alguna cosa és certa, sent a vegades que ignora el que creu, encara que no dubti en absolut d'allò si és que ho creu rotundament; però el que opina, pensa saber el que efectivament ig-nora.

Qui expressa el que creu o opina interiorment -encara que sigui un error-, no menteix. Suposa que és així el que enuncia, i arrossegat per aquesta creença, ho expressa tal com ho sent. Amb tot, no estarà exempt de falta qui, encara que menteix, creu el que no hauria de creure o jutja que coneix el que efectivament ignora, encara que això sigui veritat, doncs té per conegut el que desconeix.

Per tant dirà mentida qui, tenint una cosa en la ment, manifesti una altra de diferent amb paraules o qualsevol altre signe. I així es diu que el mentider té un cor doble, és a dir, té un doble pensament: un, el que sap o opina que és veritat i es calla; altre, el que diu alguna cosa pensant o sabent que és fals.

Es pot dir un error sense mentir, si qui ho exposa pensa que es com ho diu; i es pot dir una veritat mentint, si qui ho expressa pensa que diu una falsedat i la vol fer passar per veritat, encara que efectivament ho sigui. Al fidel i al mentider se'ls ha de jutjar no per la veritat o la falsedat de les coses sinó per la intenció de la seva ment." Agustín de Hipona, Sobre la mentida, III


"De veritat només n'hi ha una. Les mentides són infinites. Els antics representaven la veritat amb un punt, les mentides amb una línia; i és perquè des d'un punt es poden traçar un nombre infinit de línies.

Les mentides, que són constantment presentades com veritats, si no enganyen a qui les coneixen, els deixen com a mínim perplexos. No hi ha falsedat més poderosa en la seva expressió, segons els homes, que la que s'assembla a la veritat. Mil coses verossímils semblen argumentar una veritat indubtable; i poques veritables, disperses, una conclusió falsa.(...)

Les mentides són com les mosques, apareixen per tot arreu. I allà on senten més la dolçor i la curiositat, és on van a parar." Pio Rossi, "Léxico de la mentira" dins el llibre: Sobre la mentira, ed. Cuatro. Valladolid ,2001.


"De veritat, el mentir és un maleït vici. No som més que homes i només ens tractem mitjançant la paraula. Si coneguéssim l'horror i el llast de la mentida, la perseguiríem fins a la foguera més justament que a altres crims. Crec que en general es castiga equivocadament als nens per errors innocents i se'ls turmenta per accions temeràries seves que no deixen petjada ni tenen cap conseqüència. La mentida en si mateixa i un una mica per sota la tossuderia em semblen ser els vicis que deurien combatre's en la seva arrel i en el seu desenvolupament. Perquè creixen. I una vegada que s'ha deixat en llibertat a la llengua, meravella veure l'impossible que és reternir-la. Per això veiem homes, honests d'altra banda, sotmesos i dominats per aquest vici. Sé d'un bon aprenent de sastre a qui mai he escoltat dir una veritat, ni tant sols quan hagués pogut resultar-li útil. Si, com la veritat, la mentida no tingués més que una cara, estaríem en millor situació. Perquè prendríem, com cert l'oposat al que digués el mentider. Però l'inrevés de la mentida té cent mil figures i un camp il·limitat. Els pitagòrics presenten al bé cert i finit, al mal infinit i incert. Mil rutes es desvien del blanc, només una es dirigeix a ell." Montaigne "Los mentirosos" dins el llibre: Sobre la mentira, ed. Cuatro. Valladolid ,2001.

Comentari (0) Visites: 2254

Subcategories