1.1 Breu història de la Sociologia
La paraula Sociologia es compon d'un element procedent del llatí ( societas, socius ) i d'un altre d'origen grec ( logos ) : ciència o estudi de la societat.
Apareix com a disciplina, amb caràcter propi, a principis del s.XIX i és utilitzada per primer cop per A.Comte (1824). Però els seus antecedents, com a ciència social que té per objecte l'estudi racional i crític de la societat humana, es troben en la Política d'Aristòtil (s.IV aC), en El Príncep i els Discursos de Maquiavel (s. XVI) i fou en el període de la Il·lustració (s. XVIII) que hom en formulà la necessitat ( Montesquieu, Adam Ferguson, el baró d'Holbach ); sobretot a partir del triomf de les revolucions burgeses (1789). Aleshores s'elaboraren els primers programes socials, ja sigui per part de pensadors revolucionaris, com Condorcet, socialistes com Saint-Simon, positivistes com A.Comte, conservadors com J.de Maistre, L.G.A. Bonald.
És a partir del segle XIX quan s'elabora un mètode d'estudi de la realitat social, de tipus empíric o positiu (seguint la terminologia d'A.Comte). És aleshores quan la Sociologia es converteix en una ciència positiva, que utilitza un mètode experimental. En el seu llibre Curs de filosofia positiva (1834) A.Comte defineix la sociologia com : "ciència complementària de la filosofia natural que estudia les lleis suposades com a fonamentals dels fenòmens socials".
"Així s'arriba gradualment, a descobrir l'invariable jerarquia, a la vegada històrica i dogmàtica, de la mateixa manera científica i lògica, de les sis ciències fonamentals : la matemàtica, l'astronomia, la física, la química , la biologia i la sociologia, la primera d'elles constitueix el punt de partida exclusiu i l'última l'únic fi essencial." A. Comte
Al principi, alguns sociòlegs, com K.Marx (1818-1883), fins i tot evitaren l'ús de la paraula, perquè hom no confongués llurs posicions amb les dels positivistes, però amb el temps aquesta actitud fou superada arreu. Aquesta actitud estava provocada pels estudis sociològics duts a terme per A.Comte (1798-1857) i H.Spencer (820-1903) (més de caràcter evolucionista), que eren molt generals i estaven àmpliament marcats de positivisme, evolucionisme i confiança cega en el progrés, és a dir, d'optimisme historicista. Poc a poc altres sociòlegs, més preocupats per escatir la natura de la gran transformació del món produïda pel capitalisme i la industrialització, s'enfrontaren a problemes aïllats. Com a exemples : F.Tönnies (1855-1936) estudia els efectes del capitalisme en la societat ; E.Durkheim (1858-1917) sobre la divisió del treball social ; M.Weber (1864-1920) tracta els processos de burocratització ); G.Simmel (1858-1918) es preocupa per la mentalitat metropolitana i l'individualisme .
Acabada la Primera Guerra Mundial la Sociologia entra en una fase expansiva. Tenim com a exemples l'Institut d'Investigació Social (1923) a Frankfurt (Escola de Frankfurt : T.Adorno, M.Horkheimer, J.Habermas, H. Marcuse... ) , que representava a la sociologia marxista moderna duent a terme una reflexió crítica sobre el funcionament de la societat industrial. Aquesta crítica no agradà gens als dirigents nazis que perseguiren als seus membres i clausuraren l'Institut fins a la seva reobertura els anys 50. Tot i aquesta natura crítica, la sociologia no és immune a les temptacions ideològiques, com les de Talcott Parsons (1902-1975) , de cercar una evident justificació del sistema social en què es viu.
