«[...] Arreu on vaig trobar éssers vius, vaig trobar voluntat de poder; i fins i tot en la voluntat de qui serveix vaig trobar voluntat de ser senyor [...].
I aquest misteri m’ha confiat la vida mateixa. “Mira, va dir, jo sóc allò que ha de superar-se sempre a si mateix.
"En veritat, vosaltres anomeneu això voluntat d’engendrar o instint de finalitat, d’alguna cosa més alta, més llunyana, més vària: però tot això és una única cosa i un únic
misteri [...],“
En veritat, jo us dic: Un bé i un mal que fossin imperibles no existeixen! Per si mateixos han de superar-se una i una altra vegada a si mateixos [...].
I qui ha de ser un creador en el bé i en el mal: en veritat aquest ha de ser abans un anihilador i rompré valors.
Per això el mal summe forma part de la bondat summa: però aquesta és la bondat creadora [...].
Hi ha moltes cases per construir encara!
Així parlà Zarathustra.»
NIETZSCHE, Així parlà Zarathustra, II

«Voleu saber què és per a mi "el món”? [...]. És un monstre de força, sense principi ni fi, una magnitud fèrria i fixa de forces que ni creix ni disminueix i que únicament es transforma [...], un joc de forces i ones de força [...], un mar de forces tempestuoses que s’agiten i transformen des de tota l’eternitat i tornen eternament sobre si mateixes en un enorme retorn dels anys [...]. Aquest és el meu món dionisíac, que es crea eternament a si mateix i que es destrueix eternament a si mateix, aquest món enigmàtic de la doble voluptuositat, el meu ‘més enllà del bé i del mal”, sense meta, com no sigui que existeixi una meta en la felicitat del cercle, sense voluntat; si no és que un anell tingui bona voluntat respecte de si mateix, Voleu un nom per a aquest món? I una solució per a tots els seus enigmes? Voleu una llum per a tots vosaltres, els desconeguts, els forts, els impàvids, els homes de mitjanit? — Aquest món és la voluntat de poder i no és res més que això. Sigueu vosaltres també aquesta voluntat de poder —i res més que això!»
NIETZSCHE, La voluntat de poder, aforisme 1067

«A tot arreu “noble”, “distingit” en el sentit corporatiu, era el concepte fonamental a partir del qual s’havia desenvolupat el terme "bo" en el sentit de “psíquicament noble”, de “generós”, de “psíquicament distingit”, de “psíquicament privilegiat”. Aquesta transformació, duta a terme d’una forma inevitable, va sempre acompanyada d’una forma paral·lela d’aquella altra transformació que obliga els mots “vulgar”, “plebeu”, “baix” a convertir-se al cap i a la fi en el concepte “dolent". L’exemple més eloqüent pel que fa a aquest darrer punt és el mateix mot alemany "Schlecht”, que significa “dolent”. En essència, és igual al mot "Schlicht", que significa “simple”, “senzill” (...), i que originàriament qualificava l’home senzill, vulgar, sense que encara impliqués una sospitosa mirada de reüll, sinó la simple intenció de contraposar-lo al noble. A l’època de la Guerra dels Trenta Anys si fa no fa, és a dir, bastant tard, aquest sentit es canvià en el que s’empra actualment.»
NIETZSCHE, Genealogia, I, 4.

«El fanatisme amb què la reflexió grega sencera es llança a la racionalitat delata una situació difícil: s’estava en perill, es tenia una sola elecció: o bé perir o bé ser absurdament racionals... El moralisme dels filòsofs grecs a partir de Plató té uns condicionaments patològics; i el mateix el seu afecte a la dialèctica, Raó = virtut = felicitat significa simplement: cal imitar Sòcrates i implantar de manera permanent contra els apetits obscurs una llum diürna —la llum diürna de la raó. Cal ser intel·ligents, clars, lúcids a tot preu; tota concessió als instints, al que és inconscient, condueix cap a baix... [...]. EL que ells escullen com a remei, com a salvació, no és a la vegada, més que una expressió de la décadence [...]. La llum diürna més enlluernadora, la racionalitat a tot preu, la vida lúcida, freda, previsora, conscient, sense instint, en oposició als instints, tot això era només una malaltia diferent —i de cap manera un camí de retorn a la virtut”, a la "salut”, a la felicitat... Haver de combatre els instints —aquesta és la fórmula de décadence: mentre la vida ascendeix, la felicitat és igual a instint»
NIETZSCHE. Crepuscle dels Ídols, «EL problema de Sòcrates».

Història d'un error

1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós —ell viu en aquest món, és aquest món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)
2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència»). (Progrés de la Idea: es torna més subtil, més capriciosa, més inaprehensible —es converteix en una dona, es fa cristiana...)
3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però, així que és pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, l’antic sol, però vist a través de la boira i l’escepticisme; la Idea, sublimada, pàl·lida, nòrdica, kónigsberniana.)
4. El món veritable —inassequible? En tot cas inabastat. I sent inabastat, també és desconegut. En conseqüència, tampoc pot ser consolador, redemptor, obligant: a què podria obligar-nos una cosa desconeguda? (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)
5. El «món veritable» —una Idea que ja no serveix per a res, que ni tant sols obliga, una idea que s’ha tornat inútil, supèrflua conseqüentment, una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; esmorzar; retorn del bon sentit i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató, soroll endimoniat de tots els esperits lliures.)
6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, potser el món aparent?...
Eliminant el món veritable hem eliminat també el món aparent! (Migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg; punt culminant de la humanitat; incipit Zaratustra.)
NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, «Com el "món veritable" va acabar convertint-se en una faula».

—No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del dia encenia una llanterna,
corria pel mercat sense parar:
—Cerco Déu, cerco Déu!
Com que allí s'aplegaven molt d’aquells que no creien en Déu, suscità moltes rialles:
—És que s’ha perdut? deia l’un. És que s’ha extraviat com un infant? deia l’altre. O és que s’ha amagat? O té por de nosaltres? Se n’ha anat amb un vaixell? Ha migrat? Així cridaven i reien en desori.
L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada: A on ha anat Déu?, cridà, "Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins. Però, com ho hem fet? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort. I som nosaltres qui l’hem mort. Com ens consolarem nosaltres els assassins entre tots els assassins?
(...) Hom conta que encara aquest home boig entrava a les esglésies i entonava el Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar repetia com a resposta:
— Què hi fan encara aquestes esglésies, si són sepultures i els monuments funeraris de Déu?
NIETZSCHE, La gaia ciència, III. 125.