Llibres

Contacte






Contacte

Ràtio: 0 / 5

Estrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactives
 

Índex de l'article

Història d'un error

1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós —ell viu en aquest món, és aquest món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)
2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència»). (Progrés de la Idea: es torna més subtil, més capriciosa, més inaprehensible —es converteix en una dona, es fa cristiana...)
3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però, així que és pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, l’antic sol, però vist a través de la boira i l’escepticisme; la Idea, sublimada, pàl·lida, nòrdica, kónigsberniana.)
4. El món veritable —inassequible? En tot cas inabastat. I sent inabastat, també és desconegut. En conseqüència, tampoc pot ser consolador, redemptor, obligant: a què podria obligar-nos una cosa desconeguda? (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)
5. El «món veritable» —una Idea que ja no serveix per a res, que ni tant sols obliga, una idea que s’ha tornat inútil, supèrflua conseqüentment, una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; esmorzar; retorn del bon sentit i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató, soroll endimoniat de tots els esperits lliures.)
6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, potser el món aparent?...
Eliminant el món veritable hem eliminat també el món aparent! (Migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg; punt culminant de la humanitat; incipit Zaratustra.)
NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, «Com el "món veritable" va acabar convertint-se en una faula».


—No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del dia encenia una llanterna,
corria pel mercat sense parar:
—Cerco Déu, cerco Déu!
Com que allí s'aplegaven molt d’aquells que no creien en Déu, suscità moltes rialles:
—És que s’ha perdut? deia l’un. És que s’ha extraviat com un infant? deia l’altre. O és que s’ha amagat? O té por de nosaltres? Se n’ha anat amb un vaixell? Ha migrat? Així cridaven i reien en desori.
L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada: A on ha anat Déu?, cridà, "Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins. Però, com ho hem fet? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort. I som nosaltres qui l’hem mort. Com ens consolarem nosaltres els assassins entre tots els assassins?
(...) Hom conta que encara aquest home boig entrava a les esglésies i entonava el Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar repetia com a resposta:
— Què hi fan encara aquestes esglésies, si són sepultures i els monuments funeraris de Déu?
NIETZSCHE, La gaia ciència, III. 125.

  • No s'han trobar comentaris