"L'error és creure que n'hi ha prou amb la riquesa per crear una civilització o una societat"
Tanmateix, aquesta veritat de l'ésser no la coneixem mai d'una vegada per totes, ni d'una manera absoluta. Coneixem la veritat només a través de la mediació dels nostres sentits, de la nostra raó. No és que, com en el model de la sofística, no existeixi cap forma de veritat, com s'ha cregut en algunes èpoques, o que no hi hagi diferència entre la sinceritat i la mentida. La sofística és un discurs que, com il·lustra la posició de Nietzsche, afirma que tot és fals. Però a la sofística pot replicar-se-li que si tot és fals més aviat caldria abandonar la filosofia. La sofística fa impossible tot pensament digne o decent. Tot i que assumim que no podem conèixer tota la veritat, això no vol dir que no puguem conèixer en absolut, malgrat totes les limitacions, ni distingir entre un home savi i un altre d'ignorant.
X.F. ¿La sofística, però, ha triomfat en el nostre present?
A.C.S. Quan jo era estudiant de filosofia sentia una gran admiració per l'obra de Nietz-sche, per mil raons diferents, i fins i tot molta simpatia per certs plantejaments. Hi ha, però, tres coses que van fer que no fos nietzscheà. Una és la sofística, la idea de Nietzsche que la veritat no existeix, que tot és fals. Simplement em sembla una proposició impossible, perquè si tot és fals, llavors queda refutat que tot sigui fals. Si no hi ha veritat, no pot ser veritat que no hi hagi veritat; per tant és un pensament que s'autodestrueix, i que, a més, autoritza a qualsevol cosa, perquè, si no existeix la veritat tot pot ser negat; es tracta d'una forma de negació molt perillosa des del punt de vista moral. La segona cosa que no puc acceptar de Nietzsche, ni d'una bona part de la filosofia contemporània, és l'immoralisme: la idea que tot està permès, com diu Nietz-sche a la Voluntat de poder, que tot és fals, que cal viure més enllà del bé i del mal. Qualsevol raó per rebutjar l'horror, el nazisme, el racisme, el totalitarisme, queda llavors abolida, perquè no existeix la possibilitat d'una fonamentació moral. Finalment, rebutjo el seu esteticisme, la supressió de la diferència entre el millor i el pitjor, per afirmar simplement l'art. Políticament i moralment, la idea és perillosa. Si som mers estetes, en el fons l'únic que podem retreure al nazisme és una falta de gust. A mi em sembla que el nazisme no comportava només un problema estètic, sinó que va ser una ignomínia moral... És cert que també jo vaig estar captivat per la deriva nietzscheana dels anys 60 i 70, sobretot a través de Deleuze i Foucault, però més tard vaig intentar prendre'm seriosament la idea de veritat, i per això vaig desembocar en Spinoza i el vaig confrontar a Nietzsche. Spinoza no sosté que puguem conèixer tota la veritat, però sí que, si més no, hi ha una idea en mi que fa possible que jo vegi la diferència entre el que conec i el que no conec en absolut. Escollir Spinoza davant Nietzsche implica prendre's seriosament la idea de veritat, rebutjar la sofística, prendre's seriosament la idea de la moral, rebutjar l'immoralisme i l'esteticisme.
X.F. Vostè ens diu del capitalisme que és moralment insatisfactori però econòmicament eficaç. ¿No hi ha cap altra alternativa?
A.C.S. No, no ho crec; cal reconèixer que les alternatives al capitalisme són econòmicament menys eficaces, socialment més costoses, ecològicament més devastadores i humanament més insuportables. El capitalisme crea riquesa. Des d'aquest punt de vista em sembla que el capitalisme és el millor sistema possible. L'error és creure que n'hi ha prou amb la riquesa per crear una civilització, o creure que amb la riquesa n'hi ha prou per crear una societat. El mercat és formidable, però només per al comerç. Tanmateix, hi ha coses que no poden ser convertides en una mercaderia: la sanitat, l'educació, la llibertat, la justícia, la humanitat, no són mercaderies. No podem sotmetre-les simplement al mercat. Per crear riquesa, les empreses i el mercat ho fan millor que l'Estat. Però al mateix temps cal assumir que les empreses i el mercat no són les més indicades per crear justícia, només l'Estat pot fer-ho.
X.F. Per què va escriure un diccionari filosòfic? Amb quin propòsit?
A.C.S. Aquest projecte troba el seu origen en la confluència de dos desitjos. Hi ha un desig pedagògic, perquè en filosofia el llenguatge és el primer obstacle. La segona motivació és més personal. Té a veure amb la meva fascinació per dues obres mestres: el Diccionari filosòfic de Voltaire i les Definicions d'Alain. Amb el meu Diccionari volia fer un llibre que fos fidel a tots dos: dedicat a les definicions, com va fer Alain, però fent-ho a la manera de Voltaire, amb la seva originalitat i espontaneïtat. Volia fer un autèntic diccionari, en el qual es pogués trobar el sentit de certes paraules, si calia a través d'explicacions pedagògiques, però en què al mateix temps les definicions fossin personals, singulars, lliures, fins i tot una mica divertides.
X.F. Vostè també sent una gran admiració per Montaigne...
A.C.S. Sí, en el fons el mestre que més importància ha tingut per a mi en els últims anys és Montaigne. Quan vaig començar, el que m'interessava era essencialment Epicur, Spinoza, Marx, Freud. Més endavant vaig tornar a Pascal, que havia llegit d'adolescent, i després a Montaigne. Montaigne té una escriptura totalment singular, d'algú que no té cap sistema, és simplement l'esperit més lliure que la humanitat tal vegada ha conegut. És el que em continua fascinant encara avui. Encaixa amb la meva actitud actual d'alliberar-me de la història de la filosofia per apropar-me simplement a la vida. El meu propòsit és allunyar-me una mica més encara de l'estil acadèmic per apropar-me tant com pugui a l'estil de Montaigne, és a dir, a una filosofia en primera persona, una filosofia tan propera al que he viscut que ja no pugui saber-se si es tracta de filosofia o de literatura, perquè en realitat sigui totes dues coses.
Diari AVUI: 5/6/03"
