Josep-Maria Terricabras
El costum fa que cada any, per aquestes dates, ens preguntem com serà l'any següent. La pregunta és innocent si no té pretensions d'endevinació. En un món canviant com el nostre, l'endevinació ja no pot ser una ciència, com ho venia a ser, per exemple, per als àugurs romans, que basaven els seus pronòstics en el vol o el cant dels ocells. I Aristòtil ja advertia de la dificultat de parlar del futur, ni que fos un futur tan proper com l'expressat per un vaticini com "demà hi haurà una batalla naval". Ben mirat, els més savis potser són els que avui tiren els daus: ells saben i reconeixen que el que puguem dir del futur depèn, de fet, de l'atzar. Em sembla, doncs, que la millor manera de parlar amb sentit del futur consisteix a tenir, al mateix temps, memòria i imaginació: es tracta d'escodrinyar l'horitzó social que ens envolta, per si hi podem detectar indicis, senyals, pistes per orientar-nos. Aquesta és, si no m'erro, l'única actitud responsable davant el futur, perquè és l'actitud de la lucidesa.
Plantejades així les coses, el primer que hem de reconèixer és que estem en un món que cada dia està més barrejat, que presenta moltes llums i moltes ombres, que no pot ser descrit amb un sol color o en una sola direcció, senzillament perquè no hi ha colors ni direccions absolutament dominants i definitius. Haurem de saber matisar, doncs. Que el cel ni és ben clar ni ben ennuvolat. Per això em limitaré a assenyalar alguns elements contraposats que acaben configurant la nostra vida social. Són contraposiciones --gairebé paradoxes-- molt bàsiques que tots podem experimentar sovint.
ENTRE LA GLOBALITAT I L'EGOISME
Globalització és potser la paraula més màgica de la nostra societat. En nom seu es planifica, es justifica, es fan guerres i es firmen acords. Sota la capa de la globalització s'aixopluguen també les noves ideologies internacionalistes que el comunisme ja no pot emparar: perquè els globalitzadors són els defensors més aferrissats del cosmopolitisme, el mestissatge i l'enderrocament de qualsevol frontera o límit entre llengües, cultures, ètnies, països i continents. Observem, però, que justament en aquest món globalitzat -de fet o en el desig- creixen més i més els enfrontaments ètnics, les rivalitats religioses i les desigualtats socials i econòmiques.
Alguns pensen que això és degut precisament a una globalització encara insuficient. D'altres opinen, però, que s'ha d'atribuir al tipus de globalització que s'ha engegat, que busca sobretot el profit econòmic i la supremacia cultural i política dels nous colonitzadors. ¿És, doncs, la globalització la bandera d'una nova germandat universal o és més aviat un instrument que porta al desarrelament i al desequilibri socials? Aquesta és la paradoxa que encara haurem de viure durant força temps: la d'un món cada vegada més petit en què les desigualtats poden créixer sense fi, un món que té millors condicions objectives per a l'entesa i la pau, però que pot fer créixer la violència i la crispació. Per a l'any 2005 no es preveuen canvis significatius en les polítiques econòmiques o d'ajut al Tercer Món. De fet, Espanya encara és molt lluny de destinar el 0,7% del PIB a accions de desenvolupament, tot i que aquesta és una reivindicació -simbòlica i modesta- que va començar a l'ONU ara fa ja 20 anys. El 2005, doncs, sembla que es continuarà decantant per la globalització que afavoreix l'egoisme. També pujaran de to, però, les protestes d'aquells que creuen que una altra globalització és possible.
ENTRE LA SEGURETAT I LA POR
És evident que, del caos social no se'n pot esperar res de bo i que la seguretat és un bé que s'ha de protegir i garantir. No obstant, des de l'11 de setembre del 2001 la seguretat s'ha convertit en una obsessió social. Davant seu s'acaba sacrificant qualsevol altre principi. Això passa fins i tot en països amb llarga i demostrada tradició democràtica. En nom de la seguretat s'escapcen llibertats conquistades i reconegudes després de lluites llargues i costoses. Observem, doncs, que de mica en mica la seguretat ha perdut el seu caràcter instrumental i s'ha anat convertint en un bé en si mateixa. Això vol dir que l'obsessió per la seguretat ja no és la resposta contra la por, ja no elimina la por, sinó que la justifica: com més mesures es prenen, més por és té, més mesures es volen i més insegur s'està.
De fet, la mera implantació de noves mesures de seguretat no prou justificades en certs llocs, en certs dies, per vigilar determinats grups, provoca desconfiança i sospita contra els grups o els llocs vigilats. Per aquest camí, la por no s'elimina, sinó que s'alimenta. I això porta fàcilment a la crispació i la ràbia. És un fet que les societats més vigilades no són les més pacífiques sinó sovint les més violentes. Per a l'any 2005 es preveuen increments substancials en els pressupostos policials i de defensa en tots els països desenvolupats. La mateixa Constitució europea és armamentista i militarista: reclama de forma expressa als estats membres que facin un esforç econòmic important per posar al dia i ampliar els seus recursos armamentístics. El 2005, doncs, alimentarà l'obsessió per la seguretat i farà més gran el cercle viciós de la por i de la ràbia.
ENTRE EL MÀRQUETING I LA CULTURA
Tots diem ja fa temps que la nostra és "la societat de la informació i la comunicació". Alguns fins i tot s'atreveixen a dir que és la societat del coneixement. Estaria bé que ho fos. En tot cas, és cert que els líders polítics i socials subratllen la importància de l'educació per a la societat del futur. Amb la Revolució Industrial van ser importants les matèries primeres i els mitjans per a la seva elaboració i transformació en productes acabats. En plena revolució tecnològica sabem que el que és més decisiu és aportar coneixements per al disseny, la construcció i realització de nous productes, de nous béns i serveis.
Observem, però, que el desig d'innovació, la pressa per ocupar mercats, la competitivitat com a valor substantiu estan accelerant els processos d'ensenyament i de recerca que, en canvi, haurien de ser lents, madurats, reposats. És veritat, doncs, que es valora la cultura, però sovint es tracta d'aquella cultura que té sortida, la que ajuda a trobar llocs de treball, la de la recerca aplicada. Llavors és fàcil que la reflexió crítica es vegi com una rèmora inútil. I és que molts pensen que, d'aquí a poc, hauran de ser la ciència i la tecnologia les que ens assenyalin les decisions ètiques i socials que haurem de prendre. És l'estranya paradoxa que afirma que la ciència i la tecnologia són ideològicament neutrals i que alhora sosté que d'elles se n'ha d'esperar directrius socials i morals.
Per l'any 2005 es preveu més èxit per a les empreses, les escoles i les assessories de màrqueting. Perquè el màrqueting cultural va guanyant terreny, en una doble accepció: la del màrqueting com a cultura i la de la cultura com a màrqueting. Mentrestant, la reflexió i l'experimentació desinteressades --sovint confoses erròniament amb les humanitats-- van perdent terreny i prestigi.
MÉS FRICCIONS, NO MENYS
Fins aquí he insinuat únicament tres contraposicions que, de forma previsible, s'aniran desenvolupant en el futur. N'hi ha d'altres, és clar, però aquestes resulten particularment interessants i reveladores del temps que actualment estem vivint. No hauríem de témer la fricció de plantejaments diversos: ells generen energies i impulsos que donen tensió i qualitat a la vida col·lectiva. Més aviat al contrari, hauríem de témer la manca de fricció, la manca de tremp social: avui la globalització, la seguretat i el màrqueting són massa potents; i els seus contrapesos, massa febles. Tant de bo el 2005 creï més friccions, no pas menys. El grau de contrast social ens donarà el to dels dies i dels mesos que s'acosten. I d'això en dependrà en bona part el nostre futur com a gent civilitzada.
(Article publicat a El Periódico, el 31 de desembre del 2004)