Resum del pensament d'alguns dels filòsofs importants de la segona meitat del segle XX
Jacques Derrida: Algèria 1930 - Paris 2004, es va traslladar a França el 1959
El concepte que defineix la seva filosofia és el de deconstrucció que consisteix en sotmetre a revisió els fonaments del pensament occidental "logocèntric", amb la finalitat de demostrar-ne les carències i obrir el camp filosòfic, perquè pugui seguir sent el terreny de la creativitat i la invenció. La deconstrucció ens porta no a la destrucció de la filosofia, sinó a situar-nos en els seus límits, en les seves fronteres. Cal anar a la recerca de les diferències que no es poden explicar amb les definicions, perquè no són més que generalitzacions.
Jean Baudrillard: (Reims, França, 29 de juliol del 1929 – París, 6 de març del 2007)
La pèrdua del centre és una de les característiques de la postmodernitat. La inexistència d'un referent únic (un sentit) que pugui donar raó de la realitat ha portat a la disseminació de punts de vista, de visions del món. Vivim en una època de descentralització. La nostra època és, també, "l'era de la mort del subjecte" perquè el que predomina és l'objecte. Vivim en una cultura de l'anorèxia, on el pensament profund es tractat com l'obesitat que cal eliminar. Els mitjans de comunicació són els culpables d'aquesta cultura, perquè han convertit el món en un simulacre, i vivim en la superfície del que no existeix.
Jean-François Lyotard: (Versalles 1924- París 1998)
El que defineix l'època actual és la dispersió. La realitat apareix com una gran pluralitat de formes de vida i jocs de llenguatge heterogenis ("arxipèlags"). Els grans relats legitimadors han estat substituïts per milers d'històries petites i no tan petites, que continuen tramant el teixit de la vida quotidiana. Com a conseqüència d'aquesta dispersió, apareix una altra característica netament postmoderna, que és la complexitat. Complexitat que implica la resistència al simplisme, a qualsevol pretensió simplificadora que presumeixi de claredat. El pensament postmodern és per definició antimetafísic i la progressiva dispersió dels sabers va unida a l'"arraconament de la filosofia".
Gianni Vattimo: Torí 1936 -
La irrupció de la societat de la comunicació ha estat un factor decisiu per a la dissolució de la idea d'història i, en definitiva, per posar fi a la modernitat. D'aquesta manera s'ha complert una de les profecies de Nietzsche i el món real s'ha convertit en una pura faula, en un simulacre. D'aquesta manera s'ha dut a terme "l'assassinat de la realitat": la realitat ha estat expulsada de la realitat. La realitat és un muntatge de la raó que està ensorrant-se. La categoria que permet entendre millor el moment actual i el propi ésser humà és la de caducitat. Categoria que condueix a una transformació del pensament, en pensament dèbil que no pot pretendre fonamentar res, ja que, també, caduca.
Gilles Lipovetsky: París 1944
L'impuls modernista cap al futur s'ha esgotat. La humanitat ha arribat a un estat de desencant i monotonia d'allò que és nou. El valor "canvi" sobre el qual es funda la societat moderna s'ha neutralitzat en l'apatia. Ens trobem davant una cultura de la felicitat "alleugerida", en una societat dominada per l'"imperi d'allò que és efímer", per la "seducció de les coses", per un "individualisme neonarcicista", per l'"estètica a la carta"...
La nova sensibilitat postmoderna que manifesten les societats occidentals es pot qualificar d' "individualisme hedonista i personalitzat" que pot ser responsable i irresponsable. El primer és organitzador i el segon desorganitzador i autosuficient. Aquestes dues lògiques de l'individu continuaran cooperant per camins diferents per formar una cultura que redueix els deures i consagra els drets de les subjectivitats.