Filosofia sense invitacions
ASSAIG
BERNAT DEDÉU

Joan Manel Bueno,
Guia de Perplexos
(Una invitació a la filosofia).
Pagès Editors. Lleida. 2003.

Els textos de divulgació filosòfica iniciaren un feliç període amb la publicació d'El món de Sofia, de Jostein Gaarder (1991), una mixtura comercialment perfecta entre un llibre de text per a estudiants de batxillerat i un argument novel·lesc de tercera divisió. D'ençà d'aquell boom, el mercat de la filosofia per a tots els públics s'ha vist desbordat, en un immens ventall d'obres que van de la mesquinesa del Qui s'ha endut el meu formatge?, de Spencer Johnson -essencial, no obstant, per entendre la dinàmica del capitalisme postmodern- a l'originalitat de Maite Larrauri (El desig segons Deleuze i La llibertat segons Foucault). Paral·lelament, el pensament ha arribat també a l'àgora robòtica del XXI de la mà de l'inefable Alain de Botton, entre d'altres. En la majoria d'aquestes obres i iniciatives hi trobem una certa constant que ja pot ser esclarida en els seus mateixos títols, missives que, per cert, mai no acostumen a incloure el maleït mot filosofia. Totes denoten que el pensar comporta un desafiament o un atreviment contra la nostra quotidianitat establerta, que es relaciona necessàriament amb la felicitat, i que els problemes de la filosofia poden ser explicats amb amena senzillesa.

El que és més curiós -independentment de la qualitat innegable d'aquests textos i del prestigi dels seus respectius autors- és que tots conceben la filosofia com quelcom a cercar, com una exterioritat a descobrir. Noció discutible, sent la filosofia i els seus preceptes precisament quelcom que sovint utilitzem, però potser sense ser-ne conscients del tot o poder parlar-ne amb exactitud. Equiparar filosofia a felicitat és un enorme error; que la filosofia sovint busqui quina és la millor manera de viure no vol dir que maldi necessàriament per trobar un estat feliç. Que la filosofia es pugui explicar amb senzillesa no deixa de ser un fals miratge; la filosofia s'explica i s'escriu bé o malament, i prou. Així ho fan els seus autors; Russell no és més profund ni genial als Principia que als Assaigs impopulars, sinó que parla de coses diferents amb interlocutors diferents i amb diferents mots. Igualment, no hi ha maneres fàcils d'explicar l'imperatiu categòric o l'etern retorn; cal, simplement, saber explicar-les des d'elles mateixes sense remetre-les a exemples de la nostra vida quotidiana que no tenen res a veure amb el seu origen conceptual, per molt importants que siguin aquestes qüestions per a nosaltres.

RECORDANT MAIMÒNIDES
La Guia dels indecisos (o perplexos) fou l'escrit més famós del genial filòsof Moisès bn Maymun, altrament dit Maimònides (1135-1204). En aquest opuscle -el més important del medievalisme jueu- Maimònides intentà amb prou èxit eliminar les aparents paradoxes existents entre la cultura grega (l'aristotelisme) i les doctrines rabíniques exposades a la Bíblia. En aquesta obra homònima subtitulada Una invitació a la filosofia, Joan Manuel Bueno segueix un camí paral·lel, preocupant-se per l'estatut real de les nostres creences i la seva validesa en els àmbits de la raó pràctica, tot erigint una crítica a les evidències que ens mouen a actuar i pensar. A diferència del cas abans citat, Bueno no vertebra el seu discurs en un eix temàtic identificable, sinó que transita retòricament -sovint caòticament- entre temes prou dispars com ara la fonamentació del llenguatge i la ciència, la democràcia representativa i la religió. Aquesta estructura -que s'escriu talment com una improvisació oratòria- no facilita gaire les coses al lector inexpert. En segon lloc, l'autor analitza certs aspectes importants de la realitat, però utilitza el recurs de criticar argumentacions molt febles per defensar les seves posicions. Paral·lelament, algunes de les cites del corpus teòric emprat -el cas de Kant, Freud, Descartes- no fan sinó passar transversalment per tòpics que ja caldria anar oblidant. Tot plegat fa que el volum acabi presentant un to hipercrític i neopaternalista, típic d'aquell que vol fomentar la filosofia entre els seus alumnes tot intentant-los acorralar amb dilemes morals. Aquesta estratègia, que agermana la filosofia amb coses tan terribles com l'autoajuda psicològica i -encara pitjor- la pedagogia, només pot acabar fracassant. És només quan expliquem bé als joves el sentit de la filosofia i els seus autors que el pensament pren interès com a eina. ¿Per què introduir Plató, Hegel i Marx i no directament explicar-los o aplicar-los? ¿Per què no deixem d'invitar als lectors a la filosofia i comencem, simplement, a fer filosofia?

Font: Avui 3/5/04

Filosofia