LLUÍS ALEGRET

Eugenio Trías, amb l'assaig 'El hilo de la verdad', es proposa fer patent la necessitat de situar el pensament filosòfic en el camí de la veritat

"Des de fa un segle, la filosofia s'està morint i no pot fer-ho perquè encara no ha acomplert la seva missió. Per aquesta raó, la seva turmentada agonia ha de perllongar-se indefinidament. [...] Davant del seu fi proper voldria ser honrada i entregar el seu últim secret. Ho admet: els grans temes no van ser altra cosa que fugides i veritats a mitges. Tota aquesta voladissa inútilment bella -Déu, univers, teoria, praxi, subjecte, objecte, cos, esperit, sentit, el no-res- no és res. Sols són substantius per a gent jove, per a marginats, clergues, sociòlegs". Són paraules del filòsof alemany Peter Sloterdijk que posen de manifest l'estat crític del pensament en l'anomenada societat de la informació o, amb l'eufemisme, la societat del coneixement.

Ara bé, aquests dies, arran de la injustificada invasió de l'Iraq, hem pogut constatar com en el debat de les idees sobre la guerra i la pau ha tornat a sorgir amb força el pensament filosòfic que ha denunciat la il·legitimitat de la invasió i ha reivindicat els valors de la justícia i la veritat davant de les fal·làcies i les mentides d'un poder sense auctoritas, tot posant de manifest la força de les idees i la importància de la paraula crítica.
Eugenio Trías a El hilo de la verdad justament es proposa de fer patent la necessitat de situar el pensament filosòfic en el camí de la veritat; al mateix temps demostra que una metafísica potent, vigorosa intel·lectualment, ancorada en la tradició, però no anquilosada i eixorca, fa possible una anàlisi lúcida de la complexa realitat en què vivim. Trías creu que la filosofia, encara que dèbil i agonitzant, com afirma Sloterdijk, si se sap situar en el lloc que li correspon -la crítica sense pal·liatius- pot fer front a la força de la doxa i a la banalitat imperant. Considera que la tasca primordial de la filosofia és tractar el tema de les categories, de les idees que no sols orienten i donen sentit a l'existència, sinó que fan possible la convivència a la ciutat, la superació de l'estat de natura (Homo homini lupus est), és a dir, l'horror, la violència i la justificació falaç de la dominació, perpretada en nom de la llei del més fort.

L'HOME VIU EN UNA CAVERNA

L'home viu -recordem una vegada més la metàfora platònica- en una caverna, encegat per la dèria que el porta a creure que aquest antre és la vertadera realitat, que no hi ha cap altre horitzó, que no és possible pensar la utopia, ni tampoc expandir la riquesa de la fantasia. Trías creu que la qüestió que ha d'ocupar el filòsof gira al voltant de la idea que fa possible una vida vertaderament civilitzada i humanista i manté també que l'home, com a ésser temporal, viu en el límit, en què és factible la sortida del centre del laberint, en què regna el poder esclavitzador -simbolitzat per la figura del Minotaure, el monstre que devora els joves que li són lliurats en sacrifici, a la mítica ciutat de Knossos-. En el límit és factible la recreació i la recerca del fil de la veritat: "¿Qué es el hombre? ¿Qué es o en qué consiste 'eso que somos'? [...] Pero la cuestión del sujeto, la redefinición de lo que 'somos', la tarea de repensar lo que por 'condición humana' puede entenderse, todo ello constituye el gran tema de nuestro tiempo [...] Ese tema que ya Ortega adelantó al concebir 'eso que somos' como algo 'excéntrico' respecto al mundo, o como suelo decir [...] un límite y una Frontera".
En definitiva, allò que continua preocupant el filòsof és la naturalesa de l'ésser humà, que viu en permanent contradicció, en el món de les ombres: la ciència, per exemple, no ha desvelat els enigmes que continuen regint la vida de l'home, estem dominats per uns mitjans que ens fan creure que la informació és el mateix que la saviesa, que l'ésser humà està dispensat de fer-se la pregunta sobre la transcendència, que no és neplantejar-se la necessitat imperiosa dels paradigmes, dels arquetips que estimulen la configuració d'una realitat més justa.

REFLEXIÓ SOBRE LA FIGURA DE KANE

El contingut del llibre s'exposa per mitjà de la reflexió sobre la figura del multimilionari nord-americà Kane -protagonista de la pel·lícula d'Orson Wells, Ciutadà Kane-, que ha aconseguit el poder econòmic i la influència política, però, en canvi, no ha assolit dues coses primordials: l'amor, és a dir, la descoberta de l'enigma de la vida, la seva matriu originària, i la felicitat, que no és altra cosa que el descobriment de la raó d'existir. Per això la trama del llibre amb l'exposició tràgica de l'aventura humana a la recerca de la veritat està simbolitzada pel laberint. Aconseguir l'alliberament del Minotaure exigeix seguir un fil, una trajectòria temporal que sols proporciona l'orientació ariàdnica de la filosofia i de l'art.
Amb el seu bagatge intel·lectual, cultural, obert a tots els àmbits: estètic, social, polític, epistemològic, teològic, ètic, Trías, acompanyat pels filòsofs de la tradició: Plató, Kant, Nietzsche, Wittgenstein i Heidegger, texeix un discurs conceptual -la matèria del qual és la forma literària i estètica-, no lineal, sinó progressiu, com una mena d'espiral que s'enrosca al voltant d'un nucli cada vegada més profund i més expressiu, tot seguint el camí de la veritat: l'obra d'art ens situa en el camí vers la veritat, un camí, no obstant, ple d'obstacles i d'atzucacs. En definitiva, el discurs segueix el ritme d'una melodia, amb un motiu que es va repetint en forma de cantilena, de lletania, que en la seva aparent monotania i iteració va penetrant en el tema: el percaçament sense defallença de la veritat. Ara bé, la repetició és sols aparent, perquè el to sostingut segueix el principi musical de la variació (extret de la reflexió sobre la Quarta simfonia de Brahms), una variació que va transformant progressivament el discurs i permet el desplegament complex de les idees: les categories de l'ésser del límit configuradores de l'horitzó temporal en què senyoreja el veritable coneixement sobre les estructures de dominació. El final del trajecte (aquí s'hi inclou la reflexió sobre l'obra de Marcel Duchamp, El gran vidre) palesa l'ésser contradictori de l'home -simbolitzat pel centaure, a més del minotaure-: la seva capacitat de raonar i alhora d'esdevenir un monstre que mou els fils de la guerra i de la violència.

Eugenio Trías, El hilo de la verdad. Destino. Barcelona, 2004.

Font de la notícia: Diari Avui: 03/06/04