Per Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 23 d'abril del 2004
A les primeres pàgines de Les mots Jean-Paul Sartre diu: "He començat la meva vida com sens dubte l'acabaré: al mig de llibres." Sartre és un representant típic de la cultura que anomenaré cultura lectora. Com que aquesta ha estat considerada fins ara la cultura superior, s'ha volgut -sense aconseguir-ho- que arribés a tots, que tothom aprengués a llegir i a escriure, i que tothom llegís tant com pogués.
Però, llegir no és fàcil: ho és força aprendre a passar els ulls per sobre d'unes lletres i traduir les lletres en sons; és a dir, és relativament fàcil la lectura mecànica; el que és més difícil és entendre el que es llegeix. I és que, quan llegim, ens encarem amb un text, amb una atmosfera, amb la cultura, les creences i les intencions d'un autor. Entendre textos demana un esforç especial: s'ha d'entendre l'autor sense sentir-li la veu, sense veure-li la cara, sense conèixe'l de res, només a partir d'allò que diu el text i que cadascú és capaç d'interpretar. Quan llegim, estem sols amb el text. Carregats d'història i d'experiències, però sols.
Per això, el lector que és capaç d'encarar-se amb textos, està aprenent també a encarar-se amb si mateix, amb els seus prejudicis, amb les seves idees, creences o tòpics. Llegir no és una activitat merament mecànica ni un simple entreteniment: llegir fomenta la disciplina, l'opinió, el discerniment; i si ho fomenta, també ho reclama. El lector s'acosta a un text no solament pel que el text diu, sinó sobretot pel que li diu, per allò que en pot treure, per allò que el text li pot inspirar, li pot proposar. I és que el lector habitual i culte és un dialogador amb el text. Cada relectura, cada nova manera d'aproximar-se a un text, és una nova mirada, un context nou, una nova experiència.
És cert que no s'ha d'identificar la cultura amb la lectura. Hi ha cultures anteriors a la invenció de l'escriptura i també comunitats en què no es llegeix -o no tothom llegeix- i que en canvi tenen cultura de transmissió oral. La cultura lectora no és, doncs, l'única cultura possible. Fins ara, però, ha estat considerada la cultura superior, potser perquè ha fomentat molt bé la informació i el coneixement, la reflexió i l'esperit crític, la independència de criteri.
Em sembla, però, que el futur previsible serà diferent: no serà un futur de més lectors o de millors lectors. Sospito que bona part de les generacions joves optarà per la cultura tecnològica i deixarà de banda la forma de vida culta tradicionalment lligada a la lectura. Si efectivament acaba passant això, la cultura lectora no serà pas arrambada i destruïda, sinó que quedarà a disposició de grups culturals actius, però potser minoritaris. Els llibres són peces bàsiques de la forma de vida culta actual. Sense ells, aquesta forma de vida canviaria radicalment i canviaria, per tant, la cultura.
Així, quan en el futur es torni a parlar de "les dues cultures", ja no serà, com fins ara, per distingir entre ciències i humanitats, sinó per posar a una banda la cultura lectora (ciències i humanitats alhora) i, a l'altra, la cultura tecnològica. Si els cultivadors de la cultura lectora som capaços -i ho ben desitjo- d'enriquir-nos amb els imponents avenços i possibilitats derivats de l'evolució tecnològica, no tinc cap dubte que serem nosaltres els que tindrem avantatge respecte a ciutadans que es quedin amb una cultura de tècnica gairebé exclusivament audiovisual.
L'existència d'una classe cultural superior -més llegida i, doncs, més crítica, amb més criteri, amb més idees- ha estat una realitat i un perill al llarg de la història. S'ha volgut lluitar contra el classisme cultural quan s'ha volgut generalitzar la lectura promovent una sola cultura per a tots. Ara sembla que el camí es torna a bifurcar: la cultura tecnològica ofereix possibilitats de creixement en la igualtat i en la democràcia, si s'entén com un complement a l'ideal cultural actual; si la cultura tecnològica s'entén, però, com una cultura substitutòria, s'estarà iniciant un projecte cultural nou, que pot tornar a portar més desigualtat cultural i més submissió social.
Tots tenim la responsabilitat de preservar una forma de vida i, doncs, una cultura que valori cada dia més -i no pas menys- la llibertat, la crítica i el diàleg, el raonament i el sentit autocrític. És cert, però, que sempre hi ha hagut grups poderosos que han volgut controlar la cultura, domesticar el pensament i aigualir la democràcia. Si ara ho poden fer de manera general i amb mitjans moderns, n'estaran encantats. La cultura lectora no n'ha de ser còmplice. Ha de ser crítica.
Cultura