ZYGMUNT BAUMAN (1925) és un dels sociòlegs més significatius del canvi de segle i el seu llibre COMUNITAT (primera edició en anglès, 2001, traducció espanyola Ed. Siglo XXI, 2003) ha esdevingut avui un text de referència. Clicant aquí podeu veure la transcripció de les notes que Ramon Alcoberro (UdG) va prendre de la conferència que Bauman va pronunciar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sota el títol «Noves fronteres i valors universals», el 22 de març de 2004.
Vull parlar-los sobre el nostre comportament entre “cultura” i “societat”, partint del fet que totes les societats són “comunitats imaginades” (mai no coneixerem, per exemple, tots els catalans en concret; però això no ens impedeix de parlar-ne) i que tenen una existència real. És en aquest sentit sociològic que empraré aquí mots com “frontera” o “ciutat”. Quan fa 200 anys, I. Kant va predir la necessitat d’una «Humanitat cosmopolita» no li van fer cas; però ara aquesta expressió està a l’ordre del dia i és en aquest sentit que podem expressar el nostre desig de «moltes cultures/una humanitat». Tanmateix en aquest doble designi d’una sola humanitat en moltes cultures hi ha un element sobre el què cal reflexionar: es tracta de «la frontera».
En el nostre món globalitzat, les fronteres perden el seu sentit tradicional i la seva importància pràctica; però això no les fa desaparèixer: ben a l’inrevés: a mesura que disminueix la seva eficàcia pràctica, les fronteres guanyen importància simbòlica, fins i tot de forma obsessiva.
Per què estem tan obsessionats amb les fronteres? Les fronteres no estan aquí per a explicar les diferències; al contrari: les diferències són producte de les fronteres.
La majoria de les diferències entre els humans, senzillament no les considerem significatives a l’hora de conviure. Quan l’immigrant es veu com a company de feina, com a botiguer, com a gent que camina com nosaltres pel carrer, no hi ha problema; trobarem només persones agradables i desagradables com a tot arreu. Només d’en tant en tant algunes diferències molt concretes provoquen que saltem com un ressort. I aquesta és la pregunta: per què algunes diferències són tan importants i, en canvi, d’altres són ignorades? La resposta és que algunes diferències i algunes obsessions per les fronteres provenen del desesperat intent de resoldre localment problemes globals. Així la frontera actua intentant mantenir-nos “allunyats” de problemes globals que, tanmateix, salten per sobre de fronteres.
Els polítics tenen poder local, fan política en l’Estat-nació, etc.; però ara –i cada cop més– hi ha un divorci (i no pas del tipus “matrimonial”) entre la política i el poder global. Tenim por al món global i per això busquem que la frontera ens protegeixi de les incerteses i de les pors.
Freud va parlar del “malestar” en la cultura; però el mot alemany que va emprar també es podria traduir com “precarietat”, “fragilitat”... Aquest concepte freudià explica moltes coses que avui ens passen. A nivell humà el món que vivim se’ns fa cada cop més «líquid». Tenim por de compromisos “sòlids”, que cada cop més ens apareixen com a “càrregues”. La fragilitat de la condició humana, la incertesa de la condició humana, és el que ens molesta més. Per això ens enroquem, busquem fronteres protectores, vigilàncies, gossos policies... Però es tracta d’una esperança vana, que no ens evitarà la inseguretat.
Quan jo era estudiant, Sartre defensava que calia que cadascú es forgés «un projecte de vida»; avui aquesta noció ens faria riure: ningú ja no té “un”, sinó molts, “projectes de vida” i socialment tu vals per l’èxit que hagi tingut el teu últim projecte. Però aquest camí no té esperança: no ens permetrà superar la por i la inseguretat. Les fronteres que ens separen no aturaran la por.
En les nostres societats «líquides» s’han trencat tres tipus de confiança:
• La confiança en mi mateix (atemorit per la competitivitat, per la tecnologia, per la deslocalització d’empreses...).
• La confiança en la resta de la humanitat (en la solidaritat que oferien les comunitats compactes, els veïns, la família...)
• La confiança en les institucions socials (que havien de viure per sempre més...)
La confiança avui és ja només parcial i les institucions socials ja no són aquells edificis eterns que imaginava Durkheim. Avui aquesta concepció ja no se sosté.
Si volem reaccionar, hem de fer alguna cosa per evitar el trencament de la confiança. I aquí és on entra el paper de les ciutats. Avui més de la meitat de la humanitat viu en ciutats –i la resta depèn de les ciutats per a viure.
Les ciutats són alhora:
• Abocadors dels problemes produïts globalment (per ex., de la contaminació global)
• Camps de batalla entre la llibertat i la seguretat.
• I també laboratoris d’experiments socials: específicament laboratoris de “l’experiment d’experiments” que és el diàleg humà.
Les ciutats són els llocs on els estranys podem coexistir sense deixar de ser estranys dia rera dia. Per això les ciutats són llocs de confrontació. A les ciutats coexisteixen la Proteufília [de Proteu, el déu grec que podia canviar de forma a voluntat] i la Proteufòbia.
La Proteufília es manifesta en el fet que una ciutat és el lloc on les coses més interessants et poden passar. La Proteufòbia es manifesta en la sensació que et pots trobar “massa” coses, “massa” canvis... i ambdós sentiments es manifesten simultàniament i de forma ambivalent: atreuen i es rebutgen alhora.
També a la ciutat hi ha alhora Mixtofília (barreja, possibilitat d’aprendre dels diferents) i Mixtofòbia (sensació de perill, inseguretat ciutadana, creació de “territoris turistes” especialment protegits però als qual no es viu la vida de l’autèntica ciutat). Ambdós elements es necessiten mútuament i entren en contradicció alhora.
Freud, quan parla de “la civilització i els seus descontents”, ens diria que s’ha perdut l’equilibri adient entre els elements que componen la civilització.
Així veiem com avui s’està produint cada cop més un creixement de les muralles, dels cercles socials tancats, de les tanques i els panys a les cases. S’estan alçant cada cop més “guetos voluntaris” (de rics, sobretot). En aquest context, les ciutats són laboratoris en l’art de conviure amb la diferència, en la interdependència. El problema no és amb l’immigrant concret, sinó quan l’immigrat ja no es veu com a persona concreta, sinó com a “símbol” formalitzat de l’estrany, del qual “cal” tenir por.
En el que he anomenat «modernitat líquida» es produeix una situació paradoxal de «poder sense política/política sense poder». Avui el poder “s’evapora”; el poder es fa sense política. L’economia s’ha tornat autònoma respecte a una política que ja no pot controlar-la. Els instruments socials i culturals que ara necessitem han de ser, doncs, políticament molt diferents als que es van construir per a una situació «sòlida».
És en aquest context que cal situar el conflicte actual entre llibertat i seguretat. És obvi que si hom se sent insegur no tindrà llibertat; però no hi seguretat sense una concepció global de la llibertat. És aquí on les ciutats poden efectuar un paper de laboratori social.
I no serà el primer cop que les ciutats siguin l’escenari en què es juga una gran transformació política i moral. Ja hi ha una experiència històrica (descrita per Weber) del que va significar un canvi social en profunditat. La modernitat començà amb la “primera gran separació”: quan la família es va separar de l’empresa (es creen les primeres societats anònimes, es trenquen les formes de solidaritat tradicional, el diner esdevé el nou patró cultural, etc...). Aquest procés va ser llarg: va durar potser quatre-cents anys, va implicar canvis en la forma de comprendre la religió, en els valors, en l’ètica... i en la vida de cada dia. Dietrich Gerhard ho va explicar molt bé al seu llibre clàssic «Vella Europa».
Ara estem en la plena «segona gran separació»: les empreses se separen de la «societat flotant», ambdòs nivells cada cop són més incompatibles, més incomunicats... la racionalitat empresarial i la racionalitat social global
esdevenen cada cop més allunyades. Quan un obrer veu que la seva empresa “de tota la vida” es deslocalitza i s’instal·la a Xina o Índia (amb salaris a la desena part) té tot el dret a pensar que se li ha destrossat la vida (Sennet) i a preguntar-se si el contracte social no està trencat “de facto”, suposant que mai hagi existit. No va ser ni tan sols la socialdemocràcia, sinó Roosevelt i els conservadors anglesos els qui van bastir l’estat del benestar, que avui s’està desballestant. I aquesta crisi de desballestament es fa palesa en l’enfonsament del criteris de ciutadania.
En la «modernitat líquida» s’ha produït el desplaçament des del ciutadà (“sòlid”, comunitari, subjecte de drets) a “l’individu” (fragmentari). L’individu va, estrictament, contra el ciutadà –al menys en un sentit aristotèlic de ciutadania.
Reconstruir amb materials nous la idea de «ciutadania» global, reparar els danys causats per aquesta «segona separació» i per un ús maldestre de la tecnologia sense criteris polítics de ciutadania, costarà potser 150 anys; però ¿quantes baixes hi haurà?, ¿quan trigarem a assolir una “ciutadania cosmopolita” com la que demanava Kant?; i ¿quin preu estem disposats a pagar? En tot cas serà en la ciutat on aquestes qüestions es plantejaran i, com s’ha vist al recent atemptat de l’estació d’Atocha (11 de març de 2004), les ciutats posseeixen també una gran energia interna i renovadora que són els seus ciutadans: serà d’ells de qui dependrà la resposta al repte que planteja la «segona separació».
Ramon Alcoberro.
Professor de la Universitat de Girona
LLIBRES DE ZYGMUNT BAUMAN TRADUÏTS AL CATALÀ
-BAUMAN, Z. Globalització. Les conseqüències humanes. Universitat Oberta de Catalunya, 2001.