Primer van fabricar el monstre. Després el van matar per banyar-se en la seva sang negra. “Llibertat duradora” en van dir quan els aliats àrabs els van fer notar que la “Justícia infinita” no és en mans dels homes. Pobres afganesos ja oblidats mentre el nou oleoducte que conduirà gas i petroli fins a la mar aràbiga, impulsat per l’oncle Sam, ja dóna les seves primeres passes. Quina nova sorpresa ens reservaran aquest cop els especialistes en nomenclatura esperpèntica de l’amic americà?
La guerra. De nou la guerra. Com si la guerra pogués venir de nou si no fos pels esforços amb què enterrem les que van ésser noves tot just fa quatre dies. La guerra. Un cop més. Que vol dir una vegada més. Que vol dir una bufetada més. A la dignitat, als somnis, al dret a sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos, a la possibilitat de mirar els nostres fills a la cara.
Les coses sempre tenen dues cares, però, o la realitat sempre és dialèctica, que dirien alguns del meu gremi. Hem pogut aprofitar l’ocasió per fer una bona neteja de consciència i, estimulats pel nostre president, hem ocupat els carrers, els teatres i els concursos de joves triomfadors televisius reivindicant unànimement el nostre rebuig per aquest món que percebem tan allunyat d’allò que som. Tant de bo! I tant de bo que el desafiament públic de milions de persones arreu del món pogués fer reflexionar a aquells que, suposadament en el nostre nom i pel nostre bé, prenen les decisions. Neteges de consciència a banda, però, no hauríem de caure en l’error de sentir-nos lliures de culpa. Avui, la guerra és a punt de començar a l’Iraq, però l’antiga Iugoslàvia no era pas a les antípodes, i a casa nostra, per més que ens esforcem a oblidar-ho, els fills de molts morts d’ambdós costats conviuen amb els fills dels seus executors. La guerra no és mai lluny. La guerra és molt a prop, i molt endins, i acabada la manifestació, en el retorn a les nostres activitats diàries, lluny de consignes exaltades i d’esgarrifances a la pell, tots covem quotidianament l’ou de la serp.
De ben segur que alguns deveu pensar que exagero, que aquí tenim ben apresa la lliçó, però jo veig la guerra en el silenci imposat de tants ciutadans bascs, veig la guerra en les dones maltractades, i també en els governs incapaços de trobar positiva una sola de les esmenes que presenta l’oposició, en el jove que llança ous contra la seu d’un partit polític, en els seguidors fanàtics dels equips de futbol, en els mals nacionalistes de qualsevol signe que no distingeixen la pròpia afirmació de la negació de l’altre, en els conductors que bescanvien impotència quotidiana per cavalls de potència, en aquells que són incapaços de guardar silenci en una reunió mentre un altre està en l’ús de la paraula, en els mestres que confonen l’autoritat amb la força...
No, no estic pas exagerant ni he abandonat el tema que m’ocupa. La guerra comença cada dia. La guerra és la manifestació més dramàtica del desamor, de l’egoisme, de la incapacitat de dialogar, de posar-se en el lloc d’un altre, d’aportar raons en comptes d’erigir-se en propietari de la Raó. No m’havia pas esgarriat, ni el meu últim exemple havia estat triat a l’atzar.
Magisteri, educació, transmissió de valors i de pautes de conducta. La resta són pedaços i començar la casa per la teulada. Educació des de les escoles, des de la família, des de l’exemple dels nostres governants, des de la feina, des de la pràctica esportiva, des de les nostres activitats de lleure....
Deia Sartre que tendim a responsabilitzar algú altre de l’esdevenidor de les nostres vides perquè ens angoixa assumir la nostra capacitat de prendre decisions. I que aquesta angoixa no prové només del neguit per les conseqüències que en puguin derivar per a nosaltres mateixos, sinó perquè en el fons som conscients que en cada elecció que fem, en cada una de les nostres accions, estem anunciant davant de tothom allò que nosaltres creiem que es pot esperar d’una persona, estem proposant públicament un model d’humanitat. Llis i ras: tots eduquem cada cop que actuem públicament, tots plantem cada dia la llavor del futur, tots som en part responsables del futur que trobarem. Cap gest no és sobrer, però cap gest no és innocu. La responsabilitat resulta aclaparadora, certament, però diposita a les nostres mans la possibilitat d’entrellucar un futur millor.
“Sé que quan tinc més idees que els altres, els dono aquestes idees si les accepten; i això és manar”. Lloat sigui Cosimo Piovasco di Rondò, el Baró rampant amb què tants vam gaudir gràcies a la màgia d’Italo Calvino. Si a la contundència de l’expressió hi afegim la tendresa del jove baró que es va enfilar als arbres sense voler saber res dels negocis familiars, el resultat és una d’aquelles frases que t’acompanyen al llarg de tota la vida.
¿Voleu dir que no trobarem una ànima benintencionada que col·loqui aquesta petita joia de la literatura sobre la tauleta de nit de tots els Bush i Hussein del món? Sense excuses, sense dimitir de les nostres responsabilitats, sense reservar-nos per al dia de la manifestació, tots plegats, ¿voleu dir que no ens en podríem sortir de plantar cada dia aquesta llavor en l’ànima d’aquells amb qui convivim, i de manera molt especial en l’ànima dels més joves, d’aquells que representen el futur? No feu aquest posat. ¿Que potser el començament de l’article us semblava massa opressiu, i el final massa tendre? No heu entès res. En aquest vaixell viatgem plegats, i no s’hi val a badar. La guerra comença cada dia i, literalment, ens hi va la vida.
Joan Manel Bueno