Articles

1. Nietzsche comença la narració a la manera d’una faula, mite o paràbola irònica. Ens parla d’un suposat món (en realitat no tan suposat) on certs animals inventaren el coneixement i, per això, es cregueren una mica especials. El que pretén fer-nos entendre és que allò del qual els éssers humans ens sentim tan orgullosos, la nostra intel•ligència està basada en una falsa creença. És fals que nosaltres puguem arribar a conèixer la realitat sobre les coses: el coneixement és un invent nostre “animals llestos inventarem el coneixement” per a poder sobreviure.
El problema de l’home és que es creu un ésser especial dins del cosmos pel fet de posseir la capacitat de raciocini. Cau, així, en un complet antropocentrisme que el du a creure’s el centre de tot. Però, com diu Nietzsche, si poguéssim parlar amb un mosquit veuríem que també ell té el mateix sentiment (pathos) i que en la seva peculiar visió de l’univers també es considera ell mateix com l’eix principal a l’entorn del qual tot gira.
2. Presenta una idea que desenvoluparà en el paràgraf següent: el coneixement és el recurs que utilitza l’ésser més dèbil de la natura (l’ésser humà) per subsistir. La intel•ligència i el coneixement, de què estem tan orgullosos, són els causants de l’enganyosa concepció que tenim de la vida, de la falsa imatge que ens hem creat d’aquesta.
Com a curiositat es podria citar la referència que fa Nietzsche al fill de Lessing, mostra del peculiar caràcter i l’estrany sentit de l’humor que té. Lessing fou un literat alemany el fill del qual morí l’endemà de néixer. D’aquí que ens digui que fugí tan ràpidament de l’existència.
3. L’ésser humà com és dèbil per natura ha de fingir per a sobreviure, ha de mentir. Per primera vegada en el text apareixen veritat i mentida com dos pols oposats. Tot i això s’ha de distingir entre dos sentits diferents d’aquests dos conceptes. Un és el sentit moral: la mentida és l’acte d’ocultar-nos davant dels altres amb l’ànim d’enganyar-los per treure’n algun profit. Un altre és el sentit extramoral, pel qual Nietzsche s’interessa molt més. Aquest sentit reflecteix la incapacitat humana per accedir al coneixement autèntic de la realitat a causa de la seva constitució física que determina la manera com percep les coses. Al dir: “!Què sap l’ésser humà d’ell mateix!” Nietzsche s’oposa a la màxima socràtica del “coneix-te tu mateix”. No podem conèixer la realitat ni a nosaltres mateixos.
El desconeixement d’un mateix resulta beneficiós a l’ésser gregari perquè l’impedeix conèixer l’autèntic caràcter de la seva naturalesa: la d’ésser cruel i malvat. No queda, doncs, ja lloc per al bon salvatge de què parla Rousseau. L’home és com un tigre.
4. La intel·ligència té un paper molt important en la socialització humana. Ajuda a fer realitat el desig humà de viure en societat. Amb ella estableix un tractat de Pau (idea més propera a Hobbes que al contracte social de Rousseau). El problema és que amb aquest pacte els humans també estableixen d’una manera convencional què és la veritat. A partir d’aquest moment, doncs, es considerarà vertader allò que queda legitimat pel llenguatge. El llenguatge té, d’aquesta manera, un importantíssim paper en l’establiment de la “veritat” social, ja que l’ús d’una paraula o una altra donarà al nostre pensament el caràcter de vertader o fals. La mentida consistirà en no utilitzar convenientment les paraules segons s’ha establert socialment.
Nietzsche també fa una crítica a la noció de veritat considerada tradicionalment com a vàlida: la veritat com a correspondència. Segons aquesta, una proposició serà vertadera si es correspon amb els fets descrits, en cas contrari serà falsa. Però per a Nietzsche, aquesta noció és falsa, perquè la veritat no és més que una ficció, una convenció establerta pels éssers humans per a poder entendre’s i poder conèixer la realitat.
5. El llenguatge és una convenció que deforma i amaga l’autèntica realitat. El que succeeix és que ens oblidem del pacte inicial i pensem que hi ha una coincidència entre les coses i les paraules. El suposat impuls cap a la veritat que els homes manifestem a través del llenguatge parteix d’una base errònia. Una prova d’això és el procés de formació de les paraules:
Realitat canviant - Estímul nerviós - Imatge - Paraula - Metàfora
Al llarg de tot aquest procés l’experiència originària va passant per una sèrie d’intermediaris que van modificant-la. El llenguatge transforma la realitat originària i l’expressa d’una manera metafòrica. Tot seguit posa alguns exemples.
La teoria de Nietzsche ens condueix cap a un cert escepticisme: tota especulació i tota pretensió de veritat són negades, ja que es recolzen en un llenguatge (llenguatge i pensament no poden existir per separat). Però, aleshores Nietzsche s’adona que ell també està utilitzant en llenguatge que tant critica per a comunicar les seves idees...
6-7. Continua insistint en el procés de formació dels conceptes. Critica el pensament platònic i la teoria de les idees: no hi ha una idea d’“honradesa” a la qual tracten d’imitar com a còpies imperfectes els actes que qualifiquem d’honrats. Només hi ha una sèrie d’accions diferents entre elles que, d’una manera injustificada, denominem de la mateixa manera. Nietzsche reivindica allò individual i allò diferent perquè és allò real, encara que resulti inaccessible per al llenguatge. Tot i això, s’adona que segueix utilitzant el llenguatge per a demostrar-ho i accepta la contradicció, perquè és impossible demostrar el contrari (també hauríem d’utilitzar el llenguatge).
8. La “veritat és una creació social establerta mitjançant una convenció que l’ús i el costum han fet que acabem adoptant com una norma inviolable. La veritat, en el fons, no és més que una il•lusió, una ficció, una creació humana. Però hem oblidat que nosaltres hem estat els seus creadors i acabem convertint-nos en esclaus dels conceptes. La conclusió no és que Nietzsche menyspreï el llenguatge i el seu creador, tot el contrari, admira la capacitat constructiva i la inventiva d’aquest ésser que ha estat capaç d’alçar un edifici tan complicat com és el llenguatge i mostra la capacitat que tenim de dominació sobre la natura. Però aquest llenguatge descansa sobre uns fonaments tan inestables com les teranyines. Per això, el llenguatge (amb els seus conceptes estàtics) ens allunya de l’autèntica realitat (canvi, moviment, dinamisme). El llenguatge és el resultat d’un procés d’antropomorfització.
9. Els éssers humans només podem viure segurs en la realitat deformant-la, modelant-la segons els nostres interessos. Hem d’éssers conscients que uns altres éssers vius perceben la realitat d’una altra manera i capta colors i sons que ens són inaccessibles. No té sentit preguntar-se qui té la percepció correcta, perquè no hi ha cap criteri per dir que una perspectiva és millor que una altre. El mateix succeeix amb els diferents éssers humans, cadascun té una percepció de la realitat i l’entén des d’una perspectiva diferent. Així doncs, ni tan sols la percepció sensorial ens pot mostrar mai l’autèntica realitat, sinó una realitat ja deformada. Allò que passa és que en repetir-se una vegada i una altra la mateixa percepció en presència d’un mateix estímul tendim a establir associacions, però aquest és un raonament erroni similar a l’utilitzat en els processos inductius. Per molt que una metàfora es repeteixi no per això deixarà de ser una metàfora.
10. No podem accedir a l’autèntica realitat, perquè nosaltres sempre en fem una interpretació. D’on prové, doncs, l’impuls a la veritat? Per què n’hi ha que creuen en el rigor de la ciència? Perquè se suposa que aquesta desvela l’existència d’unes lleis de la natura que en reflecteixen d’una manera perfecta el funcionament. De fet, segons Nietzsche, aquestes lleis expressen en realitat la manera com nosaltres percebem la naturalesa. Les lleis tenen un caràcter subjectiu. Els conceptes que utilitzem per descriure-les són metàfores. Aquestes lleis de la natura només expressen la perspectiva des de la qual nosaltres, d’una manera completament subjectiva, interpretem la realitat.
11. La ciència i el treball científic representen un pas més en l’allunyament de la realitat, perquè crea tot un entramat de relacions fictícies entre diferents conceptes, igual que les abelles reomplen les bresques (metàfora dels conceptes lingüístics) fixant la realitat. La suposada veritat científica no és més que una entre altres moltes veritat, totes elles igualment vàlides. Mitjançant la creació d’un món fet a la seva imatge, i que obliga als altres a compartir, el científic pretén protegir-se del caos que és la realitat, i obtenir un sentiment de seguretat.
12. L’ésser humà és un creador de metàfores per naturalesa, perquè sense elles no hagués pogut subsistir. També s’estén a l’art. El món de l’art i el dels somnis guarden un alt nombre de similituds, ja que en ambdós capgirem l’ordre de les coses que la ciència ens ha ensenyat a acceptar com a normal. En ells, creem metàfores noves o canviem i barregem el significat de les que havíem aprés a utilitzar d’una única manera.
13-14. L’home té una tendència inevitable a deixar-se enganyar. L’art significa dur a l’últim extrem aquest afany per deixar-se enganyar. En l’art l’home es converteix en amo de les coses, en senyor, perquè crea sense límits ni barreres tot jugant amb els conceptes.
Tot seguit estableix una distinció entre l’home racional i l’home intuïtiu. El primer representa el científic, però també la majoria dels éssers humans que actuem d’acord amb les normes, lleis i conceptes convencionalment acceptats com a vàlids en la nostra societat. No es qüestiona l’origen ni la validesa dels conceptes. L’home racional es defineix per la precisió, la prudència i la regularitat. L’identifica amb l’estoic que es resigna davant la vida.
En canvi l’home intuïtiu representa l’artista que fa ús de les seves intuïcions i juga amb aquestes destruint i transformant els conceptes dels quals l’home racional es mostra tan orgullós. Per Nietzsche els conceptes són inferiors a les intuïcions. Intuïció i abstracció són enemics racionals. L’home intuïtiu frueix de la creació i viu amb major intensitat els seus sentiments. Per això domina la vida, perquè la viu i la sent d’una manera molt més intensa que el previsor i cerebral home racional dominat pels conceptes rígids i freds.