Contacte






Contacte

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 

Infància i joventut

Va néixer el 15 de juliol de 1892 en una família de jueus assimilats. El seu pare Emile Benjamin era antiquari i comerciant d’art. L’ofici del seu pare encomana a Walter la passió pel col·leccionisme. Com explicarà el mateix Walter anys més tard, l’objectiu del col•leccionisme és renovar allò antic mitjançant la seva possessió (idea important per entendre la seva noció de la Història i de l’Art). L’ambient en què va viure els seus primers anys de vida era el de l’alta burgesia. La seva infantesa apareix en els seus escrits plena de soledat i tristesa.
Hannah Arendt parent llunyana i deixeble de Benjamin, amb qui va relacionar-se a partir dels anys 30 (quan va emigrar a París), explica en referència a la seva infància, que aquest solia parlar d’un nan geperut “das buckliche Männhein” (figura d’un conte de fades) que provoca petites desgràcies.
1902 va començar els seus primers estudis a Wilhelm Gymnasium (Berlín). El 1905 es enviat a Thüringen per qüestions de salut –Institut Pedagògic de Haubinda on es portava a terme un revolucionari programa de reforma escolar-.
1912 va començar a estudiar filosofia a la Universitat de Freiburg. Aviat es va convertir en un membre actiu d’un moviment antiburgès “Jugendbewegung”. Va fundar un grup –Sprechsaal- per dialogar sobre qüestions estètiques, educatives i culturals.
El 1915 continua estudiant a Munic i coneix a la seva primera novia Grete Radt. A la primavera trenca amb ella i comença les seves relacions amb Dora Pollak (jueva vienesa) que vivia amb un marit molt ric i de qui se separà per casar-se amb Walter, convertint-se en la seva primera esposa.
Els escrits de Benjamin durant aquesta època de joventut es caracteritzen per atacar durament a la societat burgesa del moment. També critica l’educació alemanya de l’època. El seu ideal d’educació es basa en l’esperit de creació i el seu objectiu és fundar una comunitat d’homes que cerquin el coneixement.
Una constant de tota la seva vida va ser la depressió i la soledat. Un problema que l’acompanyarà tota la seva vida i serà el tema de reflexió d’algun dels seus escrits on tractarà la configuració del subjecte com a solució a l’angoixa (Kant ja ho havia plantejat). Les implicacions seran la negació i crítica a l’experiència, a la qual s’afegirà la crítica a la violència durant la primera guerra mundial. La seva tesi doctoral té com a tema la crítica estètica en el romanticisme alemany.
Un altre dels eixos centrals del seu pensament és la teologia (per influència del seu amic Gerhard Scholem).
El 1917 es casa amb Dora. Simulant una malaltia es va lliurar de l’exèrcit. I es va traslladar a Suïssa –Zurich primer i després a Berna- per fugir de la guerra. Es dedica a escriure per a revistes i diaris, a més de fer anàlisis de grafologia.
El 1918 va néixer el seu únic fill: Stefan.
El 1920 torna a Berlín per problemes econòmics del seu pare.


Aproximació a la teologia: Gerhard Scholem

Una de les característiques del seu pensament fou el desinterès pels problemes de la causa jueva, que intentava dissimular.
En un viatge a Capri va conèixer a Asja Lacis (revolucionària russa) amb qui va tenir relacions esporàdiques.
Va refusar les continues invitacions per anar a Palestina per part del seu amic Scholem. Estava en contra del sionisme, però no de la condició jueva. Els conceptes teològics els aplica als àmbits de la teoria del llenguatge a la noció de la història (que defineix com a temps-ara, el temps ple de l’experiència). Tot allò existent està (contingut) en el nom que l’expressa i en cadascuna de les lletres que el composen. Construeix una teoria mística i metafòrica (màgica) del llenguatge.
La relació entre llenguatge i món, així com entre llenguatge i ésser humà és central en la teoria de Benjamin. La llengua comunica l’ésser lingüístic de tot el que és nombrat. La llengua expressa el contingut espiritual de tot el que és. En aquest sentit es fa ressò de la teoria del llenguatge de Humboldt que identificava llenguatge i pensament. Benjamin té una visió del llenguatge com a partícip de les coses, és qui els dóna sentit i és inherent a la realitat empírica com la seva essència espiritual. La llengua és la que crea i realitza, establint una estreta relació entre les lletres i els fets.


Kant i la teoria de l’experiència

Walter Benjamin va rebre classes del neokantià H. Rickert, que el va introduir en el mètode crític d’anàlisi i la nova concepció de l’experiència. El pensament crític de Benjamin intenta recuperar, amb la metafísica i l’experiència, una realitat perduda, maltractada i destruïda, i ho fa carregant contra la filosofia kantiana com a model i diana al mateix temps.
Intenta elaborar una filosofia de l’experiència (o aura) que sigui sòlida en el nivell empíric i transcendental. La intenció és trobar un concepte superior d’experiència que permeti vincular de nou l’ésser humà amb el món. Es tractarà d’una experiència més lligada al coneixement. Per Benjamin tot coneixement vertader va unit als fets empírics, sense haver d’estar supeditada a aprioris transcendentals. A diferència de Kant en què l’experiència depenia d’un a priori transcendental (formes a priori).
En un dels seus escrits expressa el següent: “...si anomenem aura a les representacions que, assentades en la memòria involuntària, lluiten per agrupar-se al voltant d’un objecte sensible, aquesta aura correspondrà a l’experiència que com exercici es diposita sobre un objecte utilitari” Gesammelte Schriften. Aquesta aura expressa la relació irrepetible i única de l’ésser humà amb els objectes del món.
Benjamin distingeix entre vivència (erlebnis) i experiència (erfahrung). La vivència és l’experiència immediata com aventura (shock o visions flash que tenen com objectiu la fascinació); en canvi l’experiència és la integració de l’individu mitjançant la tradició.
El concepte benjamià de veritat implica la necessitat d’integrar al coneixement científic l’experiència d’allò en si, la part de la filosofia de Kant que havia quedat exclosa sota el concepte de dogmatisme.
Segons Benjamin la modernitat és una “repetició constant del mateix en allò nou”, aquest és el seu destí mític i està sempre fundat en la violència.
Afirma la possibilitat d’establir un programa sistemàtic per a la filosofia futura que consistiria en una metafísica que aniria més enllà de la simple representació reguladora kantiana de les idees de la raó. Aquesta metafísica tractaria la totalitat de l’experiència equiparable a l’existència o dasein (ésser aquí) en ell mateix.

Tradició alemanya i anàlisi filològic

Entre els anys 20 i 30 es dedica a la traducció.
El 1930 declara voler convertir-se en el crític més important de la literatura alemanya. Se situa en la línia filològica del romanticisme alemany. Aquest any es va divorciar de Dora per viure amb Asja. El seu pensament es centra en desvelar les significacions del llenguatge per a que aquest manifesti el contingut de veritat de la realitat. Un concepte important d’aquesta època és el d’origen en el sentit de gènesi o inici. L’origen és la introducció de l’individual en l’universal, el pas de l’experiència al concepte, de la physis a la significació.


De la política a l’experiència: l’anàlisi marxista benjamià

El 1924 va tenir els primers contactes amb el marxisme (E. Bloch, representant de l’esperança revolucionària). Benjamin era força pessimista respecte al futur de la modernitat. El seu marxisme era més pròxim a Lukács perquè defensava la unitat de teoria i praxis, del coneixement i l’experiència. El seu amor per Asja Lacis (amb qui va viure un any a Berlín -1928-, fins que ella es va sotmetre a un tractament neurològic i no el va voler veure més), el va acabar de predisposar cap el marxisme. Fins i tot es va plantejar ingressar en el partit comunista alemany.
El 1930 es va voler casar amb l’Asja, però ella va tornar a Rússia. Es van cartejar fins que ella va ser arrestada sota el règim d’Stalin i va passar 10 anys en un camp de concentració soviètic.
Benjamin va estimar tres dones durant la seva vida: Dora (àcrata i nihilista); Jula (passió literària); i Asja (revolucionària).
No va ser mai acceptat pels marxistes ni pels teòlegs. La causa probablement sigui l'interés per barrejar les dues ideologies clarament contraposades. En la novena de les tesis sobre filosofia de la història Benjamin introdueix la figura d’un àngel de la història (inspirat en un quadre de P. Klee Angelus novus), que mira cap el passat. Aquesta figura va ser durament criticada pels marxistes. El seu àngel de la història reflecteix la nostàlgia que sentia vers el passat.
Un seguit de decepcions, desplaçaments i recriminacions l’enfonsen en la depressió.


Benjamin escriptor

El 1931 escriu: “Dir el que es pensa, això no és possible. El dir no és només una expressió, sinó per damunt de tot una realització del pensament que el sotmet a modificacions més profundes.”Arriba a la conclusió que el llenguatge no pot expressar la realitat. Inadeqüació entre realitat i llenguatge.
De la seva estada a París escriu l’obra dels passatges on explica la pèrdua de l’aura de la modernitat a causa de la reproductibilitat tècnica. La modernitat és una repetició incansable d’allò mateix en el nou.
Va tenir una trobada polèmica amb B. Brecht per la seva ambigua posició entre el judaisme i el marxisme. Rep crítiques d’Adorno i de l’Escola de Frankfurt de tendència marxista pel seu messianisme i teologia dominant en els seus escrits.


Protocols sobre Haixís

A finals dels anys 30 W. Benjamin va dur a terme diferents experiències amb l’haixís. Durant tres anys va ser el conillet d’Índies d’uns experiments sobre aquesta droga. Les intencions que el van conduir a sotmetre’s a l’experiment van ser: conèixer la realitat inefable (inexpressable); accedir a la porta darrera del coneixement o “Il·luminació profana”; i poder expressar d’inexpressable o “aura invisible”. Ja en aquests anys rondava per la seva ment la idea del suïcidi.


Benjamin a l’alemanya Nazi

Benjamin veu la pujada al poder del “gran dictador” com el resultat de la gradual degradació de la humanitat, com a culminació d’un procés de barbàrie que no el va sorprendre gens. Del 1931-1933 abandona Alemanya perquè torna a sentir el pes de la depressió i l’assetjament. Més que mai pensa en el suïcidi. En el seu diari parla del seu “projecte” de suïcidar-se. Entén el suïcidi com a solució a situacions sense sortida, per ell és una passió heroica i no una renúncia.
El 1932 viatja dos mesos a Eivissa. Però la situació desesperada en què viu li produeix un fort cansament i augmenta el seu desig de suïcidar-se, com així comenta en algunes cartes als seus amics. A partir del 1933 entra en contacte amb l’Institut d’Investigacions Socials (Escola de Frankfurt).


Exili a París

Durant la seva època parisina el desenvolupament del seu pensament se centra en el llenguatge i l’experiència, mitjançant els quals l’humà estableix una íntima relació amb el món. A més, examina el naixement de la modernitat.
El 1934 l’ofereixen dirigir la seu de l’Institut d’Investigacions Socials a París. Es dedica als problemes de la sociologia del llenguatge subratllant la qualitat mimètica del llenguatge. Aquest és entès com a expressió mimètica de l’essència espiritual de l’ésser humà i del món gràcies al seu caràcter mimètic.
El 1938 la seva angoixa per la situació europea es reflecteix en les seves cartes. El seu fill viu a Anglaterra amb la seva mare, però els seus problemes amb el joc provoquen el seu trasllat a Viena on serà deportat el 1941 a Austràlia per “enemy alien”. Després de la guerra es va fer antiquari de llibres a Londres on va morir el 1977.

Teoria estètica

Segons Benjamin l’Art està vivint la seva hora fatal i vol estudiar els canvis produïts en els elements superestructurals de l’art –aura, percepció, exhibició, culte i ritual- a partir dels canvis en els mitjans de producció, en concret a partir de la reproductibilitat tècnica massiva de l’obra d’art. La tècnica destrueix la singularitat, arruïna l’existència autèntica de l’obra d’art i de l’experiència de l’ésser humà. Al mateix temps, modifica la percepció sensorial i l’aura que atorgava una funció ritual queda triturada i es converteix en una pura exhibició. En les seves reflexions sobre la fotografia i el cinema, considera que aquest últim ha convertit l’art en una pura mercaderia.


L’obra dels passatges

És el resultat de les reflexions de Benjamin a París. El passatge era el lloc del flâneur (el passejant solitari), és el punt entremig entre el carrer i l’exterior i també es pot referir a cites, fragments extrets del seu context. Benjamin era un gran afeccionat a col·leccionar cites de personatges famosos i d’altres. El pensament de Benjamin, en aquesta obra, fluctua entre el misticisme-tradició i la vivència de l’ésser humà en el món modern, de la teologia al materialisme dialèctic. Aquesta contradicció esdevé el mètode d’anàlisi de la modernitat. Vol mostrar als humans la deriva de la seva existència entre un món que ve i un món que se’n va.


Seguint al nan geperut

El 1939 la Gestapo el va privar de la nacionalitat alemanya, perquè havia publicat en una revista moscovita Das wort. Després de la declaració de guerra al setembre és internat en un camp de treballadors voluntaris durant dos mesos. A finals de novembre aconsegueix alliberar-se gràcies a l’ajuda dels seus amics.
El 1940 escriu Tesis de filosofia de la història on critica la idea de progrés. El seu estat d’ànim estava molt enfonsat. De nou pensa en la mort com a últim reducte de seguretat. En la primera tesi es mostra la confluència entre el materialisme històric i la teologia (representada per un nan geperut). El primer és representat per l’home mecànic que només pot guanyar amb l’ajuda del nan geperut.
A Marsella va aconseguir un visat pels Estats Units, però havia d’agafar un vaixell a Lisboa, aleshores el més difícil era sortir de França. Amb un grup d’amics van creuar la frontera pels Pirineus i un cop a Espanya van saber que no podrien passar pel país perquè no es permetia el pas de refugiats catalogats com “sans nationalité”.
A l’Hotel Internacional de Portbou es va prendre unes tabletes de morfina que van acabar amb la seva vida. Va morir el 26 de setembre als 48 anys.

Bibliografia
FERNANDEZ MARTORELL, Concha (1992): Walter Benjamin, Ed. Montesinos. B.

  • No s'han trobar comentaris