D'una banda, tenim la història de Sixto Rodriguez, una figura envoltada d'una aura de misteri que subsisteix als suburbis de Detroit cantant en bars musicals. Els anys 1970 i 1971 grava els dos únics àlbums de la seva carrera, Cold Fact i Coming from Reality que, per a sorpresa dels seus productors, amb prou feines venen cap còpia. A resultes dels dos fracassos, el tercer àlbum es queda pel camí. Així és com el compositor que feia que Bob Dylan sonés light, i que significativament és despatxat dues setmanes abans de Nadal, retorna a una vida d'anonimat que mai no havia perdut. Tanmateix, la segona vida de Rodriguez comença a posar-se en marxa amb una autonomia pròpia i sense ni tan sols el coneixement del seu protagonista. Un dels discos viatja casualment a Sudàfrica i allà es converteix en un fenomen de masses, per la seva càrrega crítica contra el sistema. És així com I wonder i The establishment blues es converteixen en autèntics himnes contra el règim de l'apartheid, són objecte de censura i inspiren a tota una generació de músics sud-africans. Amb el pas del temps, els dos àlbums coneguts esdevenen banda sonora de la classe liberal blanca, i venen milers de còpies arreu del país. Però a causa d'aquest sobtat èxit, el misteri a l'entorn de la seva figura s'accentua encara més. En tant que no hi ha informació sobre ell enlloc, Rodriguez es converteix en una mena de llegenda d'estrella maleïda, i comencen a proliferar els relats escabrosos sobre el seu suïcidi en directe. El fet que no es convertís en una superestrella al seu país natal és quelcom que no arriba a entrar al cap dels entregats fans sud-africans. Però, què se'n va fer, realment, de Rodriguez? Searching for Sugar Man, malgrat tot, és la història d'un impossible que arriba a fer-se realitat, d'un reconeixement que arriba amb quasi 30 anys de retard. Però que, finalment, arriba.
