 |
| Raffaele Simone |
Ara bé, la hipòtesi democràtica nega tots aquests nuclis “naturals”, i pel contrari pressuposa que els homes i les dones són iguals, i que han de ser tractats de la mateixa forma, i més encara, que la sobirania els correspon a ells. A més, la hipòtesi democràtica preveu que qui mana és la majoria, que aquesta majoria pot fluctuar, i que a les minories se les reconeix el dret a existir i a expressar-se. Així doncs, ¡la postura que assumeix la democràcia és d’allò més acrobàtica, tot i tenint en compte la quantitat de principis “naturals” que rebutja!.
Aquesta forma de resumir la hipòtesi democràtica és suficient, al meu parer, per subratllar el seu caràcter perillosament “artificial”. Aquest terme cal entendre’l en un sentit neutre: la hipòtesi democràtica és artificial perquè suspèn i nega una varietat de pressupòsits humans “naturals”. Ara bé, constatar el caràcter “artificial” de la democràcia suposa fer-ne un gran elogi, i al mateix temps posa en evidència la seva fragilitat: una hipòtesi que té uns fonaments empírics tan febles ha de ser constantment estalonada, transmesa per l’educació, protegida amb bons exemples (i “donant bon exemple”), i vigilada. La necessitat d’aquest dispositiu revela que la democràcia no és un cim conquerit per a l’eternitat, sinó la fase provisionalment final d’un procés històric, i que com a tal està exposada al risc permanent de crisi. (CONTINUARÀ)
Raffaele Simone, Cómo fracasan las democracias, Claves de razón práctica, septiembre/octubre 2014, nº 236