Vita activa. La societat del cansament (pàgs. 24-29).
Les religions enteses com a tècniques tanàtiques, que alliberen l’home de la por a la mort i generen una sensació de duració, ja no serveixen.
Aquesta pèrdua fa que la vida humana esdevingui en una cosa efímera.
La desnarrativació general del món reforça la sensació de fugacitat: neix la vida nua.
Davant la manca d’una tanatotècnica narrativa neix l’obligació de mantenir aquesta ‘nuda vida’ necessàriament sana.
Nietzsche ja ho va dir: després de la mort de Déu, la salut s’eleva a deessa.
El treball en si mateix és precisament una activitat nua.
El treball nu és l’activitat que correspon a la vida nua.
Més nua que la vida de l’Homo sacer és la vida d’avui en dia. Un homo sacer és originalment algú que a causa d’una infracció ha estat apartat de la societat. Se li pot matar sense ser sancionat per això. D’acord amb Agamben, l’Homo sacer representa una vida absolutament eliminable. Com a homo sacridescriu també els jueus en els camps de concentració, als presos de Guantánamo, als sense papers, als que demanen asil en un espai sense llei tot i esperant la seva expulsió o fins i tot els malats que jeuen vegetants endollats a les màquines de les unitats de cures intensives.
La societat de rendiment ens redueix a tots a la vida nua, no només els exclosos. Tots som homini sacri, sense excepció.
Això no obstant, aquest homini sacri tenen la particularitat de no ser totalment eliminables, sinó absolutament ineliminables. Són, en certa manera, “morts vivents”.
Contra la vida nua, convertida en una cosa totalment efímera, es reacciona amb mecanismes com la hiperactivitat, la histèria del treball i la producció.
La societat de rendiment no es cap societat lliure. Produeix noves obligacions.
En aquesta societat, cadascú porta amb si mateix el seu camp de treball forçat. I el més particular d’aquest cas, és que en aquest camp és alhora presoner i guardià, víctima i botxí.
Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio, Herder, Barna 2012