Simon Johnson va sereconomista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI) els anys 2007 i 2008, iara és professor a la Sloan Management School del MIT. És també un dels tresfundadors de Baseline Scenario unblog que el premi Nobel Paul Krugman qualifica d’imprescindible per entendrel’actual crisi financera i publica regularment a Economix del New York Times. Dictot això perquè el lector tingui present que les paraules de Simon Johnson ales que em referiré més endavant no són les d’un radical antisistema, ni resque se li assembli, sinó les d’un respectat i respectable economista del’establishment, escrites en una de les revistes de més prestigi dels EUA.En un recent article a Atlantic Monthly,titulat ‘The Quiet Coup’ (ElCop Silenciós), Johnson compara la seva experiència a l’FMI fent front a lescrisis de països emergents com ara Indonèsia, Ucraïna, Rússia o Corea del Sud,amb la crisi financera dels EUA. En aquests països emergents, diu, els governsi els seus aliats del sector privat gestionen l’economia del país com si fos unaempresa de la qual ells són els accionistes, buscant sempre el seu màximbenefici monetari. Fan inversions arriscades i s’endeuten perquè saben que lesseves connexions polítiques els permetran traspassar al govern els problemes siles coses no van com haurien d’anar.
Inevitablement, els oligarques d’aquests països acaben perconstruir imperis econòmics enormes sobre una gran muntanya de deute. Els bancslocals, sovint pressionats pel governs, concedeixen a aquesta elit tot elcrèdit que demanen per anar ampliant els seus imperis privats. Com que totexcés d’endeutament, ja sigui a nivell particular, empresarial o nacional,acaba malament, el que inicialment anomenaven “cooperació pública-privada” passa a ser un “capitalisme de delinqüents”, i el govern es veuforçat a fer servir les reserves de divises per cobrir la manca de crèdit i lespèrdues privades. Eventualment, ha d’acudir a l’FMI en busca d’un préstecd’últim recurs, i aquesta institució llavors els exigeix que els poderososoligarques que han portat el país a la ruïna absorbeixin bona part de lespèrdues i no tornin a dominar l’economia.
El que ha passat als EUA, diu Johnson, és perillosament semblant:unes elits financeres han fet apostes cada cop més arriscades, amb el suportimplícit del govern, fins enfonsar l’economia real. I, el que és més alarmantencara, ara fan servir tot el seu poder i influència per evitar les reformesnecessàries per aturar el curs descendent de l’economia. El govern nord-americào bé no vol actuar contra aquestes interessos, o bé se sent impotent perfer-ho.
Els banquers i financers donen la culpa a la política de baixosinteressos que es va fer servir per combatre la bombolla tecnològica del 2000,o bé a l’excés d’estalvi de Xina. La dreta més rància diu que n’han tingut laculpa les polítiques públiques de promoció de la vivenda en propietat,començant per Fannie Mae i Freddie Mac, i òbviament, tothom està d’acord en queels reguladors també tenen culpa per no haver vigilat prou els mercats. Peròtotes aquestes explicacions una regulació insuficient, diner barat, ol’aliança econòmica entre Xina i els EUA tenen una cosa en comú: hanbeneficiat enormement al sector financer, i qualsevol iniciativa per redreçarla situació hagués suposat una minva important dels seus beneficis. Per això esvaren descartar totes aquestes iniciatives. Entre 1973 i 1985, els beneficisdel sector financer mai havien suposat més 16% dels beneficis totals del’economia. Als anys 90 varen pujar fins el 30% i abans de la crisi eren el41%.
De la mateixa manera que els EUA tenen la tecnologia, l’exèrcit il’economia més avançada, diu Johnson, també tenen l’oligarquia més avançada. Ensistemes polítics primitius el poder s’exerceix mitjançant la violència, enpaïsos ja emergents es fa amb diners: suborns, comptes corrents a l’estranger,corrupcions, etc. El sector financer nord-americà, en canvi, ha acumulat ungran poder gràcies a un capital cultural, un sistema de creences. Si abans elsamericans creien que “el que és bo per General Motors és bo pel país”, ara hanpassat a creure que “el que és bo per Wall Streetés bo pel país”. Tota una generació de polítics han estatcaptivats per Wall Street, fins al punt que l’intercanvi entre càrrecs políticsi financers ha estat una constant. Només cal recordar els noms de Robert Rubin,Henry Paulson, John Snow, etc.
Per aquesta raó, en el decurs d’aquesta crisi financera el governnord-americà ha anat molt en compte de no tocar els interessos de la comunitatfinancera, o en no qüestionar les bases de tot el sistema. Un exemple ben clarés el darrer pla de Geithner que suposa una socialització de totes les pèrduesa càrrec dels contribuents.“El punt de vista convencional”, diu Johnson, “és que la recessióactual no pot ser tan greu com la Gran Depressió, quan és just al contrari, potarribar a ser pitjor [...] Si els nostres líders obren els ulls i veuen lespossibles conseqüències potser prendran mesures dràstiques sobre el sistemabancari i desmuntaran la vella elit. Esperem que no sigui ja massa tard”.
Marcel Coderch i Collell, El cop d´estat financer, Construint futur, 20/04/2009
[blogs-lectores.lavanguardia.com]
