 |
| Claude Lefort |
A “La brecha entre pasado y futuro”Hannah Arendt va afirmar que el pensament neix dels esdeveniments del’experiència, i que cal que s’hi mantingui vinculat com als únics indicadorsper poder orientar-se.2 No és casual queLefort hagi decidit anomenar el seu darrer llibre (que aplega articles que vaescriure al llarg de tota la seva vida) Le temps present. Écrits 1945-2005.3 L’interès per mirar de comprendre l’aparició de l’inesperat, d’allò que éssigne del temps present, orienta la seva indagació intel·lectual. Utilitzant unmètode que intenta desarticular qualsevol aproximació dogmàtica tant alpensament com a la història, Lefort es proposa recuperar les distincionsfonamentals del pensament polític. La seva trajectòria està vinculada a unesforç per recobrar una manera de pensar allò polític atenta a les formes desocietat existents, així com a les diferències entre aquestes. En aquestrecorregut s’enfronta al que anomena la ceguesa dels intel·lectuals per pensarallò polític; en particular, la ceguesa de l’esquerra per pensar el fenomen deltotalitarisme i, contraposat a aquest, el fenomen de la democràcia. Endefinitiva, planteja la incapacitat per distingir entre règim lliure i règimdespòtic, entre llibertat i servitud.Quins són els indicadors que el guien perpoder pensar les distintes formes de societat, les diferències entre elsrègims? Quines experiències polítiques, però també filosòfiques, formen part del’horitzó lefortià?Pensament polític, ciències socials imarxismeAl centre de la reflexió teòrica de Claude Lefort hi distingim amb claredatun interès permanent per repensar allò polític més enllà de les ciènciessocials i del marxisme. Aquest gest de ruptura suposa la renúncia a subordinarl’esdeveniment a una història escrita amb majúscules, a inscriure’l en un registresuposadament més real o més veritable; i suposa rebutjar, simultàniament, lapretensió objectivista de les ciències socials que prenen per cert el que ésnecessari explicar. Tal com afirma Lefort, el fet que la política secircumscrigui a un sector definit de l’espai social ja té un significat políticparticular. Criticant la confiança en un subjecte que pugui posar-se per damuntde la realitat social, que s’hi pugui sostreure per analitzar-la objectivamento per llegir en el que és particular el signe d’una trajectòriapredeterminada, Lefort es proposa repensar l’especificitat d’allò polític.Si observem els textos de les dècades de1950 i de 19604 i els elaboratsdesprés de 1970, podem apreciar un canvi de perspectiva en la manera en què Lefortpensa la natura del vincle social: percebem un desplaçament des de la recercad’un principi d’intel·ligibilitat social, cap a la convicció que no hi ha capordre que preexisteixi a la seva conformació política. Aquest passatge és elresultat del reconeixement que la societat no es pot comprendre a partir de simateixa, sinó que troba la seva raó de ser en un lloc que és, en certa manera, exterior a ella.5 A partir d’aquí,Lefort entén que allò polític no pot ser simplement considerat com una dimensióparticular de la societat, sinó que ha de ser entès com el principi generadorque dóna forma a allò social, que fa intel·ligible la relació que els individustenen entre ells i amb el món. Així doncs, quan intenta pensar la instituciópolítica d’allò social, el que Lefort es proposa en definitiva és revelar –mésenllà de les pràctiques, més enllà de les relacions, més enllà de lesinstitucions que sorgeixen de les determinacions fàctiques, tant si sónnaturals o històriques– un acoblament d’articulacions no deduïbles ni de lanatura ni de la història, però que ordenen la comprensió del que es presentacom a real.Aquest estil de pensament troba una primera elaboració en lesinvestigacions de Lefort sobre Maquiavel,6 que el van portar adistingir dos elements que seran clau per articular la seva comprensió d’allòpolític. En primer lloc, a través de la lectura d’El Príncep i dels Discorsi, Lefort descobreix elcaràcter originari i insuperable de ladivisió social, que és escenificada en Maquiavel mitjançant la presentació dedos desitjos contraposats: el desig de dominar dels grans i el desig de no ser dominat del poble. En segon lloc, Lefort descobreix enla figura del príncep maquiavelià certa exterioritat del poder envers aquesta divisió originària: el poderés el pol simbòlic a partir del qual s’articula la divisió; i les maneres enquè té lloc aquesta articulació són les que donen forma als diferents règimspolítics.Per tant, al centre de l’anàlisi d’allòpolític s’hi troba el fenomen del poder. Mitjançant la representació del poder,així com de la seva relació amb el dret i amb el coneixement, es veul’estructura simbòlica de la societat, el seu principi d’organització. Elpoder, engendrat a partir de la divisió, permet diferenciar les societats enfunció de la manera en què se’l representa. Però aquesta diferèncias’institueix sobre un fons comú: per a Lefort, del que es tracta és de conèixerquè li passa a la divisió social en cada règim. En efecte, que l’espai socials’ordeni i s’unifiqui, malgrat les divisions que el travessen, suposa lareferència a un lloc des d’on l’àmbit social es deixa veure, dir, anomenar. Elpoder apareix com aquell lloc, i manifesta, així, certa exterioritat de lasocietat respecte de si mateixa. Tanmateix, hem de mirar de projectar aquestaexterioritat en la realitat; la distància entre el poder i la divisió social nosuposa una separació entre dues entitats diferents: al contrari, suposa eldescobriment de l’àmbit polític, d’allò que permet donar forma al fet social, delimitantla relació entre el dins i el fora.En aquest sentit, i d’una manera general,Lefort es proposa fer una interrogació respecte d’allò polític la idea rectoradel qual afirma que les societats es distingeixen entre si pel seu règim o, per dir-ho més adientment, per una certa manera de donar forma (mise en forme) a la coexistènciahumana. El pensament polític, per tant, no es troba restringit a un gènerecientífic particular, sinó que el seu camp és el social com a tal: la sevaconstitució, el seu principi d’articulació. Ara bé, en la mesura que ens trobemsempre ja immersos en la societat, en la mesura que resulta impossible mirar ala societat per fora d’una manera particular d’entendre i donar sentit isignificació a l’àmbit social, Lefort arriba a la conclusió que la manera enquè podem accedir a la comprensió de la natura d’allò polític és a través de lacomparació entre règims.Democràcia i totalitarismeA “La cuestión de la democracia”7, Lefort es pregunta per laceguesa dels intel·lectuals davant del fenomen totalitari. Diu que la subtilesaen el maneig de les obres filosòfiques no impedeix que grans pensadors retorninal realisme més recalcitrant quan es tracta de pensar la política, d’intentarcomprendre un fenomen polític de nou encuny. Només Arendt ha recorregut un camísimilar al de Lefort, en mirar de comprendre l’especificitat del totalitarisme,fenomen que les paraules clàssiques de tirania i despotisme ja no aconsegueixende definir. Tots dos entenen que el totalitarisme ha estat possible a causad’una ruptura radical amb el passat, amb la tradició. Però a diferènciad’Arendt, Lefort mirarà de pensar el fenomen en els termes clàssics de règimpolític.Com s’ha assenyalat, l’estudi de Maquiavelva portar Lefort al descobriment que tota societat està travessada per unadivisió originària, i que la manera de tramitar aquesta divisió és el quepermet diferenciar entre els distints règims. Maquiavel utilitza aquestaestructura conceptual per interpretar la diferència entre principat, repúblicai llicència. Lefort la utilitzarà per distingir entre l’Antic Règim, lademocràcia i el totalitarisme.La ruptura amb l’àmbit teològic polític,així com amb la manera d’articular la relació entre el poder, la llei i elconeixement en l’Antic Règim, es revela per a Lefort com la clau per comprendreles especificitats del dispositiu simbòlic tant de la democràcia com deltotalitarisme. Dit molt succintament, la lògica del dispositiu teològic polítices caracteritzava per l’encarnació del poder en la figura del monarca,mitjancer entre els homes i els déus. Incorporat en el príncep, el poder donavacos a la societat, la feia una malgrat les seves divisions. Sotmès a la llei iper sobre de les lleis, el príncep condensava en el seu cos la unitat delregne. Però la garantia d’aquesta unitat estava assegurada per un principid’exterioritat: el poder apuntava a un més enllà d’allò social; la legitimitatpolítica se sostenia gràcies a la referència a la transcendència. En aquestsentit, Lefort afirma que en el model teològic polític es dóna unarepresentació imaginària d’allò simbòlic: allí, l’“excés del ser sobre l’aparèixer” 8 es figura en un altrelloc, per fora de la societat.Sobre aquest fons és possible comprendre lanovetat de la democràcia. Segons Lefort, la característica fonamental de lamodernitat democràtica ve donada per un doble moviment de ruptura icontinuïtat: si en l’Antic Règim la referència a l’alteritat es figurava en un altre lloc, en la modernitat democràtica aquesta dimensió no desapareix, tot ique la seva representació canvia. 9 La societat no estorna transparent, continua tenint una referència a l’alteritat, però aquestaalteritat ja no és figurable, no pot encarnar-se en cap representaciódefinitiva i, per tant, el lloc del poder apareix com un lloc buit. Però si ellloc del poder ja no pot referir cap a un fora determinat (Déu o la natura),tampoc no es pot reduir a un més ençà indiferenciat; assenyala “una separacióentre l’interior i l’exterior d’allò social que, tanmateix, institueix la seva relació”.10Així doncs, en la democràcia el lloc delpoder continua procurant a la societat el signe d’un fora. Però, des del momentque no és nomenable, que ningú no té capacitat definitiva per ocupar el llocdel gran jutge o del gran mitjancer, la instància del poder es revela de maneratàcita com a purament simbòlica. Alhora, s’inaugura una lògica de desimbricacióde les esferes del poder, del coneixement i de la llei. Dret i saber s’afirmenenfront del poder amb una exterioritat i irreductibilitat noves. Buit,inocupable, el lloc del poder es presta a una dinàmica de competència i críticaque habilita la legitimació del conflicte en totes les dimensions de la vidasocial. “L’essencial –sosté Lefort– és que la democràcia s’institueix i esmanté per la dissolució dels referents de la certesa. Inaugura unahistòria en què els homes experimenten una indeterminació última respecte delfonament del poder, de la llei i del saber, i respecte del fonament de larelació de l’un amb l’altre en tots els registres de la vida social”.11En vista de l’experiència democràtica, espot entendre més bé el fenomen totalitari. La seva conformació també suposa unamutació d’ordre simbòlic la millor expressió de la qual és la nova posició delpoder. Mentre que la democràcia fa front a la desaparició del dispositiuteològic polític mitjançant el manteniment de la distància irrepresentableentre el dins i el fora, mitjançant el treball de la incertesa, eltotalitarisme és llegit per Lefort com l’intent per anul·lar aquesta distància,per clausurar-la. Lector de La Boétie, Lefort descobreix en els fonaments deltotalitarisme la representació del poble-un; descriu un règim que pretén negar que la divisió sigui constitutiva de la societat. Allí esprodueix una lògica de la identificació, dirigida per un poder encarnador,entre el poble, el partit i l’egòcrata, mentre que s’estén la representaciód’una societat homogènia i transparent, sense fissures internes. Amb laintenció d’apropiar-se dels principis i els fins últims de la vida social,destruint la divisió entre societat civil i Estat, el poder s’afirma com apoder purament social, aspirant a condensar en un mateix pol les esferes delpoder, del coneixement i de la llei. El desconeixement de la divisió,l’anul·lació de la distància en totes les esferes de la vida social, dóna formaa una dinàmica que entén l’alteritat en termes de malaltia.En definitiva, partint del descobriment delcaràcter originari de la divisió social que es presenta com el fonament de lasocietat política i de la dissolució dels referents de certesa –resultat de laruptura amb la tradició–, Lefort reconeix en el totalitarisme i en lademocràcia dues maneres antagòniques d’articular el règim polític en la modernitat:en la primera, la societat s’organitza entorn de la negació de la divisió i dela indeterminació; en la segona, la societat s’articula en funció delreconeixement, encara que sigui implícit, d’ambdues. “L’originalitat políticade la democràcia –afirma Lefort– apareix en aquest doble fenomen: un podercridat d’ara endavant a continuar a la recerca del seu propi fonament perquè lallei i el poder ja no estan incorporats en la persona de qui o dels quil’exerceixen; una societat que acull el conflicte d’opinions i el debat sobreels drets, ja que s’han dissolt els referents de la certesa que permetien alshomes situar-se d’una forma determinada els uns respecte dels altres”.12En el mirall de la societat democràtica,Lefort es proposa pensar sense garanties últimes, sostenir la indeterminació.Aquest és el desafiament al qual ens convida la seva obra i al qual va romandrefidel al llarg de la seva vida. A través de la seva lectura es poden rastrejarels traços d’un pensament compromès a pensar el present, a distingir, aquí iara, la llibertat de la servitud.Notes1 Textures (1971-1975), Libre (1977-1980), Passé-Présent (1982-1984).2 Arendt, H., “La brecha entre pasado y futuro”, a De la historia a la acción, Barcelona: Paidós, 1995, p. 87.3 Lefort, C., Le temps present.Écrits 1945-2005, París: Belin, 2007.4 Recollits principalment a: Lefort, C., Les formes de l’histoire. Essais d’anthropologie politique, París: Gallimard,1978, i Lefort, C., Éléments d’une critique de labureaucratie, París: Gallimard, 1979.5 Poltier, H., Claude Lefort, El descubrimiento de lo político, Buenos Aires: Nueva Visión, 2005, p.11.6 Lefort, C., Le travail del’oeuvre. Machiavel, París: Gallimard, 1972.7 Lefort, C., “La cuestión de la democracia” (1983), a La incertidumbre democrática. Ensayos sobre lo político, Barcelona:Anthropos, 2004.8 Lefort, C., “¿Permanencia de lo teológico político?” (1981),a La incertidumbre democrática. Ensayossobre lo político, op. cit., p. 65.9 Assenyalem de passada que no és tan senzill parlar decontinuïtat i/o de ruptura entre l’Antic Règim i la revolució democràtica. Pera Lefort, el que revela la comparació és quelcom que pertany a un ordre mésoriginari: la no coincidència de la societat amb si mateixa. En l’Antic Règim,aquesta no coincidència es representa com a escindida en dues dimensions fixes.En la modernitat democràtica se sosté sense poder ser representada de maneradefinitiva.10 Lefort, C., “La cuestión de la democracia”, op. cit., p.47-8.11 Ibíd., p. 50.12 Lefort, C., “Los derechos humanos y el Estado de bienestar”(1985), a La incertidumbre democrática. Ensayossobre lo político, op. cit., p. 148.
Matías Sirczuk, El llegat de Claude Lefort, Barcelona Metropolis, Tardor (octubre-sesembre 2011)
